Gènesi

Els orígens (1-11)

La creació

¹Al principi, Déu va crear el cel i la terra. ²La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. ³Déu digué: —Que existeixi la llum. I la llum va existir. ⁴Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. ⁵Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. ⁶Déu digué: —Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres. ⁷I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. ⁸Déu donà a la volta del firmament el nom de cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia. ⁹Déu digué: —Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents. I va ser així. ¹⁰Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo. ¹¹Déu digué: —Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. I va ser així. ¹²La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo. ¹³Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia. ¹⁴Déu digué: —Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, ¹⁵i que des de la volta del cel il·luminin la terra. I va ser així. ¹⁶Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. ¹⁷Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, ¹⁸governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo. ¹⁹Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia. ²⁰Déu digué: —Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel. ²¹Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l’aigua, i tota mena d’animals alats. Déu veié que tot això era bo. ²²Déu els beneí dient-los: —Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra. ²³Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia. ²⁴Déu digué: —Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs. I va ser així. ²⁵Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo. ²⁶Déu digué: —Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen. ²⁷Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. ²⁸Déu els beneí dient-los: —Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. ²⁹Déu digué encara: —Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. ³⁰A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment. I va ser així. ³¹Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

¹Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. ²El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. ³Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. ⁴Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.

L’home en el paradís

⁵no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. ⁶Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió. ⁷Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. ⁸Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. ⁹El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi feu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. ¹⁰De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: ¹¹el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, ¹²i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel·li i la pedra d’ònix. ¹³El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. ¹⁴El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates. ¹⁵El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. ¹⁶I li va donar aquest manament: —Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. ¹⁷Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs. ¹⁸Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.» ¹⁹El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. ²⁰L’home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat.

L’home i la dona

²¹Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. ²²De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. ²³L’home exclamà: —Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. ²⁴Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. ²⁵Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.

El pecat i les seves conseqüències

¹La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona: —Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? ²La dona va respondre a la serp: —Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, ³però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem. ⁴La serp li va replicar: —No, no morireu pas! ⁵Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal. ⁶Llavors la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. ⁷Llavors a tots dos se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se’n feren faldars. ⁸Quan l’home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els veiés. ⁹Però el Senyor-Déu cridà l’home i li va dir: —On ets? ¹⁰Ell li va respondre: —He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat. ¹¹El Senyor-Déu li replicà: —Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit? ¹²L’home va respondre: —La dona que has posat al meu costat m’ha ofert el fruit de l’arbre i n’he menjat. ¹³Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona: —Per què ho has fet, això? Ella va respondre: —La serp m’ha enganyat i n’he menjat. ¹⁴El Senyor-Déu va dir a la serp: —Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. ¹⁵Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló. ¹⁶Després digué a la dona: —Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar. ¹⁷Després va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. ¹⁸La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps. ¹⁹Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs. ²⁰L’home va donar a la seva dona el nom d’Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen. ²¹Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l’home i la dona. ²²Després el Senyor-Déu digué: —L’home s’ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre! ²³Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edèn, perquè treballés la terra d’on havia estat tret. ²⁴Un cop l’hagué expulsat, va posar a l’orient de l’Edèn els querubins amb la flama de l’espasa fulgurant per a guardar el camí de l’arbre de la vida.

Caín i Abel

¹L’home s’uní a Eva, la seva dona, que va infantar Caín. Ella deia: —He procreat un noi, gràcies al Senyor. ²Més endavant va infantar Abel, germà de Caín. Abel era pastor d’ovelles i Caín treballava la terra. ³Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. ⁴Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, ⁵però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt i anava amb el cap baix. ⁶El Senyor li digué: —Per què estàs irritat i no aixeques el cap? ⁷Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l’has de dominar. ⁸Caín va dir al seu germà Abel: —Sortim al camp. Un cop van ser al camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar. ⁹Llavors el Senyor va preguntar a Caín: —On és el teu germà Abel? Ell va respondre: —No ho sé. Que potser soc el guardià del meu germà? ¹⁰El Senyor li replicà: —Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! ¹¹Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. ¹²Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu. ¹³Caín respongué al Senyor: —El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. ¹⁴Des d’avui em bandeges de la terra fèrtil, i m’hauré d’amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà. ¹⁵El Senyor li va replicar: —Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà venjat set vegades. Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobarien. ¹⁶Caín es retirà de la presència del Senyor i se n’anà a viure al país de Nod, a l’orient de l’Edèn.

Descendents de Caín

¹⁷Caín es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caín va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill. ¹⁸Hanoc va ser el pare d’Irad; Irad, de Mehuiael; Mehuiael, de Metuixael; i Metuixael, de Lèmec. ¹⁹Lèmec es va casar amb dues dones; una es deia Adà i l’altra Sil·là. ²⁰Adà va donar a llum Jabal, l’avantpassat dels pastors nòmades. ²¹El germà de Jabal es deia Jubal, i fou l’avantpassat dels qui toquen la cítara i el flabiol. ²²També Sil·là va tenir un fill, Tubal-Caín, forjador de tota mena d’eines o armes de tall, tant de bronze com de ferro. La germana de Tubal-Caín era Naamà. ²³Lèmec va dir a les seves dones: —Escolteu-me, Adà i Sil·là, dones de Lèmec, estigueu atentes al que us dic: He mort un home que m’havia malferit, he mort un noi que m’havia colpejat. ²⁴Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà setanta-set.

Set

²⁵Adam i la seva dona van tenir un fill, i ella li posà el nom de Set, perquè deia: —Déu m’ha concedit un altre fill en lloc d’Abel, que va ser mort per Caín. ²⁶Set també va tenir un fill, i li posà el nom d’Enoix. Llavors es va començar a invocar Déu amb el nom de el Senyor.

D’Adam a Noè

¹Llista genealògica dels descendents d’Adam. Quan el Senyor va crear l’home, el va fer a imatge seva. ²Creà l’home i la dona, els beneí i, quan foren creats, els va posar el nom de «ésser humà». ³Quan Adam tenia cent trenta anys va tenir un fill a semblança seva, a imatge seva i li va posar el nom de Set. ⁴Després del naixement de Set, Adam encara va viure vuit-cents anys i tingué fills i filles. ⁵Adam morí a l’edat de nou-cents trenta anys. ⁶Set tenia cent cinc anys quan va engendrar Enoix. ⁷Després del naixement d’Enoix, Set encara va viure vuit-cents set anys i tingué fills i filles. ⁸Set morí a l’edat de nou-cents dotze anys. ⁹Enoix tenia noranta anys quan va engendrar Quenan. ¹⁰Després del naixement de Quenan, Enoix encara va viure vuit-cents quinze anys i tingué fills i filles. ¹¹Enoix morí a l’edat de nou-cents cinc anys. ¹²Quenan tenia setanta anys quan va engendrar Mahalalel. ¹³Després del naixement de Mahalalel, Quenan encara va viure vuit-cents quaranta anys i tingué fills i filles. ¹⁴Quenan morí a l’edat de nou-cents deu anys. ¹⁵Mahalalel tenia seixanta-cinc anys quan va engendrar Jèred. ¹⁶Després del naixement de Jèred, Mahalalel encara va viure vuit-cents trenta anys i tingué fills i filles. ¹⁷Mahalalel morí a l’edat de vuit-cents noranta-cinc anys. ¹⁸Jèred tenia cent seixanta-dos anys quan va engendrar Henoc. ¹⁹Després del naixement d’Henoc, Jèred encara va viure vuit-cents anys i tingué fills i filles. ²⁰Jèred morí a l’edat de nou-cents seixanta-dos anys. ²¹Henoc tenia seixanta-cinc anys quan va engendrar Matusalem. ²²Després del naixement de Matusalem, Henoc encara va viure tres-cents anys i tingué fills i filles. Henoc seguia els camins de Déu. ²³Va viure fins a l’edat de tres-cents seixanta-cinc anys, ²⁴i seguí els camins de Déu. Va desaparèixer, perquè Déu se’l va endur. ²⁵Matusalem tenia cent vuitanta-set anys quan va engendrar Lèmec. ²⁶Després del naixement de Lèmec, Matusalem encara va viure set-cents vuitanta-dos anys i tingué fills i filles. ²⁷Matusalem morí a l’edat de nou-cents seixanta-nou anys. ²⁸Lèmec tenia cent vuitanta-dos anys quan va tenir un fill, ²⁹i li posà Noè, perquè deia: «Aquest ens alleujarà del nostre treball i de les nostres fatigues en el conreu de la terra que el Senyor ha maleït.» ³⁰Després del naixement de Noè, Lèmec encara va viure cinc-cents noranta-cinc anys i tingué fills i filles. ³¹Lèmec morí a l’edat de set-cents setanta-set anys. ³²Noè ja tenia cinc-cents anys quan va engendrar Sem, Cam i Jàfet.

El diluvi (6-9)

Les causes del diluvi

¹Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els van néixer filles, ²alguns dels fills de Déu, en veure que les filles dels homes eren belles, prengueren per mullers totes les que van voler. ³El Senyor va dir: «El meu alè de vida no es mantindrà per sempre en els homes, perquè són de carn mortal. No viuran més de cent vint anys.» ⁴En aquell temps, i més tard encara, hi havia gegants a la terra, perquè de la unió d’alguns dels fills de Déu amb les filles dels homes en van néixer herois, homes de renom des dels temps antics. ⁵Quan el Senyor va veure com creixia la malícia dels homes i que d’un cap a l’altre del dia només pensaven a fer mal, ⁶s’entristí i es penedí d’haver-los creat. ⁷I va dir: «Faré desaparèixer de la terra l’home que vaig crear. No hi deixaré ni homes, ni animals, ni bestioles, ni ocells. Em penedeixo d’haver-los fet.» ⁸Però el Senyor va mirar Noè amb benvolença.

Noè construeix l’arca

⁹Aquesta és la història de Noè. Noè era un home just i irreprensible entre els de la seva generació i seguia els camins de Déu. ¹⁰Va tenir tres fills: Sem, Cam i Jàfet. ¹¹La terra s’havia corromput davant de Déu i era plena de violències. ¹²Déu contemplà la terra i la veié corrompuda: el comportament de tothom s’havia pervertit. ¹³Llavors Déu va dir a Noè: —He decidit de posar terme a la vida de tots els homes. Per culpa d’ells, la terra és plena de violències; per això vull exterminar-los de la terra. ¹⁴Tu fes-te una arca de fusta de xiprer amb compartiments, i calafateja-la per dintre i per fora. ¹⁵Les seves mides seran cent cinquanta metres de llargada per vint-i-cinc d’amplada i quinze d’alçada. ¹⁶Fes-la de tres pisos, amb un finestral a mig metre del sostre i una porta a un dels seus costats. ¹⁷Jo enviaré el diluvi per fer morir tot el que té alè de vida sota el cel: tot el que respira s’ofegarà. ¹⁸Però amb tu, faré i mantindré la meva aliança. Entra a l’arca amb els teus fills, la teva dona i les teves nores; ¹⁹fes-hi entrar també un mascle i una femella de cada espècie que viu i respira a la terra, perquè sobrevisquin amb tu. ²⁰Vindrà cap a tu una parella de cada espècie d’ocells, d’animals i de bestioles que s’arrosseguen per terra, perquè sobrevisquin. ²¹Procura’t menjar de tota mena i fes-ne provisió, per alimentar-vos-en tant tu com tots ells. ²²Noè ho va fer així. Va complir exactament tot el que Déu li havia ordenat.

Noè entra a l’arca

¹El Senyor va dir a Noè: —Veig que tu ets l’únic home just d’aquesta generació. Entra a l’arca amb tota la teva família. ²De cada espècie d’animals purs, pren-ne set parelles, cada mascle amb la femella; però, dels impurs, una sola parella, ³i de cada espècie d’ocells, set parelles, perquè se’n conservi l’espècie a la terra. ⁴D’aquí a set dies faré ploure durant quaranta dies i quaranta nits, i faré desaparèixer de la terra tots els éssers que vaig crear. ⁵Noè va complir tot el que el Senyor li havia ordenat. ⁶Tenia sis-cents anys quan el diluvi va inundar la terra. ⁷Noè entrà a l’arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores per guardar-se de les aigües del diluvi. ⁸Els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra ⁹van venir cap a Noè i entraren a l’arca de parella en parella, cada mascle amb la femella, tal com Déu havia ordenat. ¹⁰I al cap de set dies les aigües del diluvi inundaven la terra. ¹¹Noè tenia sis-cents anys quan van sobreeixir les aigües abismals del gran oceà i s’obriren les rescloses del cel. Era el dia disset del mes segon. ¹²Sobre la terra començà a caure un aiguat que durà quaranta dies i quaranta nits. ¹³Aquell mateix dia, Noè havia entrat a l’arca amb els seus fills Sem, Cam i Jàfet, la seva dona i les tres nores, ¹⁴i cada una de les espècies d’animals domèstics i feréstecs, les bestioles que s’arrosseguen per terra, les aus, els ocells i els insectes voladors. ¹⁵Així, doncs, van venir a Noè i van entrar a l’arca una parella de tots els animals que viuen i respiren, ¹⁶un mascle i una femella de cada espècie, tal com Déu havia ordenat. Un cop Noè va ser dintre l’arca, el Senyor va tancar la porta.

Començament del diluvi

¹⁷El diluvi va caure sobre la terra durant quaranta dies. Tan bon punt les aigües pujaren de nivell, van aixecar l’arca, i l’arca flotava per damunt de la terra. ¹⁸Les aigües anaven pujant cada vegada més sobre la terra, i l’arca anava a la deriva. ¹⁹El nivell de les aigües va créixer tant que quedaren cobertes totes les muntanyes més altes de la terra: ²⁰per damunt dels cims més alts hi havia encara set metres d’aigua. ²¹Es van ofegar tots els vivents que es mouen a la terra: ocells, animals domèstics i feréstecs, bestioles que s’arrosseguen per terra i tots els homes. ²²Tots els qui respiraven i vivien a la terra ferma van morir. ²³El Senyor va fer desaparèixer tots els éssers de la terra, des dels homes fins als animals, les bestioles que s’arrosseguen i fins i tot els ocells: tots van desaparèixer de la terra. Tan sols van sobreviure Noè i els qui eren amb ell dintre l’arca. ²⁴La terra quedà coberta per les aigües durant cent cinquanta dies.

Fi del diluvi

¹Després, Déu es va recordar de Noè i de tots els animals domèstics i feréstecs que eren amb ell dintre l’arca. Llavors va fer passar un vent per la terra, i el nivell de les aigües començà a minvar. ²Les aigües abismals de l’oceà deixaren de brollar i es tancaren les rescloses del cel; i va parar de ploure. ³Les aigües s’anaven retirant de la terra, i al cap de cent cinquanta dies el seu nivell havia baixat. ⁴El dia disset del mes setè, l’arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat. ⁵Les aigües continuaren baixant a poc a poc, fins al mes desè, i el dia primer d’aquest mes aparegueren els cims de les muntanyes. ⁶Al cap de quaranta dies, Noè va obrir el finestral que havia fet a l’arca ⁷i deixà anar el corb, que sortia i tornava, esperant que les aigües s’eixuguessin a la terra. ⁸Llavors deixà anar el colom per veure si les aigües havien baixat del tot, ⁹però el colom no va trobar cap indret on aturar-se, i va tornar a l’arca: les aigües encara cobrien la terra. Noè va treure la mà, va prendre el colom i l’entrà dins l’arca. ¹⁰Va esperar set dies més i deixà anar altra vegada el colom. ¹¹Aquest va tornar al capvespre duent al bec una fulla d’olivera acabada d’arrencar. Noè va comprendre que les aigües ja havien minvat. ¹²Va esperar encara set dies i deixà anar el colom, que ja no va tornar. ¹³L’any sis-cents u de la vida de Noè, el dia primer del primer mes, les aigües s’havien eixugat a la terra. Noè va apartar la coberta de l’arca per mirar, i va veure que la terra era eixuta. ¹⁴El dia vint-i-set del mes segon, la terra ja era seca del tot.

Noè surt de l’arca

¹⁵Llavors Déu digué a Noè: ¹⁶—Surt de l’arca amb la teva dona, els teus fills i les teves nores. ¹⁷Fes sortir amb tu tots els éssers vius que són a dins amb tu: ocells, animals domèstics i feréstecs i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. Que es moguin per tota la terra, que siguin fecunds i es multipliquin. ¹⁸Noè, doncs, va sortir de l’arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores. ¹⁹Van sortir tots els éssers vius, tot el que es belluga, amb tots els ocells i les bestioles que s’arrosseguen per terra. Tots van sortir de l’arca agrupats en famílies. ²⁰Noè va dedicar un altar al Senyor. Prengué animals i ocells de cada espècie considerada pura i els oferí en holocaust sobre l’altar. ²¹El Senyor es va complaure en l’olor agradable dels sacrificis, i va dir: «No tornaré mai més a maleir la terra per culpa dels homes, perquè el cor de l’home està inclinat al mal des de la seva joventut. No tornaré a fer morir tots els vivents com acabo de fer-ho. ²²»Mentre duri la terra, mai no faltaran sembres i collites, fred i calor, estiu i hivern, dies i nits.»

Aliança de Déu amb Noè

¹Déu va beneir Noè i els seus fills. Els digué: —Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra. ²Tots els animals de la terra, els ocells, les bestioles que s’arrosseguen per terra i tots els peixos del mar us respectaran i us temeran, perquè els poso tots a les vostres mans. ³Us servirà d’aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono. ⁴Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang. ⁵Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida. ⁶El qui vessi la sang d’un home, un altre home vessarà la seva sang, perquè l’home ha estat fet a imatge de Déu. ⁷Vosaltres, doncs, sigueu fecunds, multipliqueu-vos, escampeu-vos per la terra i propagueu-vos-hi. ⁸Després Déu va dir a Noè i als seus fills: ⁹—Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents ¹⁰i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra. ¹¹Faig amb vosaltres aquesta aliança: les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú, cap més diluvi no devastarà la terra. ¹²I Déu va afegir: —El signe de l’aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: ¹³posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. ¹⁴Quan jo cobreixi de núvols la terra i entre els núvols aparegui el meu arc, ¹⁵recordaré l’aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els éssers vius, i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú. ¹⁶Sortirà l’arc en els núvols i, en veure’l, recordaré l’aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra. ¹⁷Déu va dir encara a Noè: —Aquest és el signe de l’aliança que he fet amb tots els qui viuen a la terra.

Fills de Noè

¹⁸Els fills de Noè que van sortir de l’arca eren Sem, Cam i Jàfet. Cam va ser el pare de Canaan. ¹⁹A partir d’aquests tres fills de Noè, es va poblar tota la terra. ²⁰Noè va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya. ²¹Un dia, va beure vi, s’embriagà i es va despullar dins la tenda. ²²Cam, pare de Canaan, veié el seu pare nu i sortí a fer-ho saber als seus dos germans, que eren fora. ²³Sem i Jàfet van prendre un mantell, se’l posaren a les espatlles, entraren reculant a la tenda i van tapar el seu pare: com que avançaven mirant enfora, no el van veure nu. ²⁴Quan Noè es despertà de la seva embriaguesa i va saber el que li havia fet el seu fill petit, ²⁵digué: —Maleït sigui Canaan! Que sigui esclau dels esclaus dels seus germans! ²⁶I afegí: —Beneït sigui el Senyor, Déu de Sem! Que Canaan sigui el seu esclau! ²⁷Que Déu eixampli Jàfet, que l’acullin les tendes de Sem i que Canaan sigui el seu esclau! ²⁸Després del diluvi, Noè va viure tres-cents cinquanta anys. ²⁹Morí a l’edat de nou-cents cinquanta anys.

Taula dels pobles

¹Llista genealògica dels descendents de Sem, Cam i Jàfet, fills de Noè, nascuts després del diluvi. ²Descendents de Jàfet: Gómer, Magog, Madai, Javan, Tubal, Móixec i Tiràs. ³Descendents de Gómer: Aixquenaz, Rifat i Togarmà. ⁴Descendents de Javan: Elixà, Tarsis, els quitites i els rodanites. ⁵D’ells venen els pobles dispersats per les regions marítimes, cada un amb territoris i llengües pròpies, amb els seus diversos llinatges i nacions. ⁶Descendents de Cam: Cuix, Egipte, Put i Canaan. ⁷Descendents de Cuix: Sebà, Havilà, Sabtà, Ramà i Sabtecà. Descendents de Ramà: Saba i Dedan. ⁸Cuix és l’avantpassat de Nimrod, que va ser un heroi a la terra. ⁹En presència del Senyor, Nimrod era un caçador heroic. D’aquí ve la dita: «Un caçador heroic a la presència del Senyor, com ho era Nimrod.» ¹⁰Les primeres ciutats del seu reialme van ser Babel, Èrec i Acad, totes elles al país de Xinar. ¹¹D’aquell país va partir Assur, que va edificar Nínive, Rehobot-Ir, Quèlah ¹²i Ressen; aquesta darrera, situada entre Nínive i Quèlah, és la més gran. ¹³Egipte és l’avantpassat de la gent de Lud, Anam, Lehab, Naftúah, ¹⁴Patrós, Caslúah i Caftor, d’on van sortir els filisteus. ¹⁵Canaan va ser el pare de Sidó, el seu primogènit, i d’Het; ¹⁶i l’avantpassat també dels jebuseus, amorreus, guirgaixites, ¹⁷hivites, arquites, sinites, ¹⁸arvadites, semarites i hamatites. Després es van dispersar els llinatges cananeus, ¹⁹i el seu territori es va estendre des de Sidó fins a Guerar i Gaza, i encara en direcció a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm fins a Leixa. ²⁰Aquests són els descendents de Cam, amb els seus llinatges i llengües, territoris i nacions. ²¹També Sem, germà gran de Jàfet, va tenir descendència. És l’avantpassat d’Éber i de tots els seus descendents. ²²Descendents de Sem: Elam, Assíria, Arfaxad, Lud i Aram. ²³Descendents d’Aram: Us, Hul, Guèter i Maix. ²⁴Arfaxad és l’avantpassat de Xèlah, i Xèlah, el d’Éber. ²⁵Éber va tenir dos fills: el primer es deia Pèleg, perquè, en el temps que ell vivia, la població de la terra es va dividir; el seu germà es deia Joctan. ²⁶Joctan va ser el pare d’Almodad, Xèlef, Hassarmàvet, Jèrah, ²⁷Adoram, Uzal, Diclà, ²⁸Obal, Abimael, Saba, ²⁹Ofir, Havilà i Jobab. Tots ells eren fills de Joctan. ³⁰El seu territori s’estenia des de Meixà fins a Sefar, regió muntanyosa de l’orient. ³¹Aquests són els descendents de Sem, amb els seus llinatges i llengües, territoris i nacions. ³²Aquests són els descendents de Noè amb els seus llinatges, nacions i llistes genealògiques. D’ells venen les nacions que es van dispersar per la terra després del diluvi.

La torre de Babel

¹En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. ²Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. ³Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. ⁴Després van dir: —Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra. ⁵El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, ⁶i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. ⁷Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.» ⁸Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. ⁹Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.

Descendents de Sem

¹⁰Llista genealògica dels descendents de Sem. Dos anys després del diluvi, quan Sem tenia cent anys, va engendrar Arfaxad. ¹¹Després del naixement d’Arfaxad, Sem encara va viure cinc-cents anys i tingué fills i filles. ¹²Arfaxad tenia trenta-cinc anys quan va engendrar Xèlah. ¹³Després del naixement de Xèlah, Arfaxad encara va viure quatre-cents tres anys i tingué fills i filles. ¹⁴Xèlah tenia trenta anys quan va engendrar Éber. ¹⁵Després del naixement d’Éber, Xèlah encara va viure quatre-cents tres anys i tingué fills i filles. ¹⁶Éber tenia trenta-quatre anys quan va engendrar Pèleg. ¹⁷Després del naixement de Pèleg, Éber encara va viure quatre-cents trenta anys i tingué fills i filles. ¹⁸Pèleg tenia trenta anys quan va engendrar Reú. ¹⁹Després del naixement de Reú, Pèleg encara va viure dos-cents nou anys i tingué fills i filles. ²⁰Reú tenia trenta-dos anys quan va engendrar Serug. ²¹Després del naixement de Serug, Reú encara va viure dos-cents set anys i tingué fills i filles. ²²Serug tenia trenta anys quan va engendrar Nahor. ²³Després del naixement de Nahor, Serug encara va viure dos-cents anys i tingué fills i filles. ²⁴Nahor tenia vint-i-nou anys quan va engendrar Tèrah. ²⁵Després del naixement de Tèrah, Nahor encara va viure cent dinou anys i tingué fills i filles. ²⁶Tèrah tenia setanta anys quan va engendrar Abram, Nahor i Aran.

Descendents de Tèrah

²⁷Llista genealògica dels descendents de Tèrah. Tèrah va ser el pare d’Abram, Nahor i Aran. Aran tingué un fill que es va dir Lot. ²⁸Però Aran va morir abans que el seu pare Tèrah, al seu país natal, a Ur de Caldea. ²⁹Abram i Nahor es van casar: la muller d’Abram es deia Sarai i la de Nahor es deia Milcà; era filla d’Aran i germana d’Iscà. ³⁰Sarai no tenia fills perquè era estèril. ³¹Tèrah va prendre el seu fill Abram, el seu net Lot i la seva nora Sarai, muller d’Abram, i des d’Ur de Caldea s’encaminà amb ells cap al país de Canaan. Però, arribats a Haran, s’hi quedaren a viure. ³²Tèrah morí a Haran a l’edat de dos-cents cinc anys.

Abraham i Isaac (12,1-25,18)

Déu crida Abram

¹El Senyor va dir a Abram: —Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. ²Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. ³Beneiré els qui et beneeixin, però als qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran del teu nom per a beneir-se. ⁴Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit, i Lot se n’anà amb ell. Quan Abram va sortir d’Haran tenia setanta-cinc anys. ⁵Abram es va endur la seva muller Sarai, el seu nebot Lot, tots els béns que posseïa i tots els servidors que havia adquirit a Haran. Van sortir d’allà per anar al país de Canaan.

Abram a Canaan

⁵Van arribar al país de Canaan. ⁶Abram travessà el territori fins a Siquem, fins a l’Alzina de Morè. En aquell temps els cananeus eren els amos del país. ⁷El Senyor es va aparèixer a Abram i li digué: —Donaré aquest país a la teva descendència. Allà Abram va dedicar un altar al Senyor, que se li havia aparegut. ⁸D’allí se n’anà a la Muntanya, a l’est de Betel, i va plantar la seva tenda entre Betel, a ponent, i Ai, a llevant. En aquell lloc va dedicar un altre altar al Senyor i va invocar el seu nom. ⁹Després, per etapes, Abram anà avançant cap al Nègueb.

Abram a Egipte

¹⁰Una gran fam es va abatre sobre el país. La fam era tan forta que Abram va baixar a Egipte per residir-hi un cert temps. ¹¹Tot just arribaven a Egipte, Abram va dir a la seva muller Sarai: —Ets una dona molt bonica. ¹²Quan et vegin els egipcis, pensant que ets la meva dona, em mataran a mi, i a tu et deixaran viure. ¹³Fes el favor de dir que ets la meva germana: així em tractaran bé per la consideració que et tindran, i podré salvar la vida. ¹⁴Quan Abram va arribar a Egipte, els egipcis s’adonaren que Sarai era molt bonica. ¹⁵També la van veure alguns oficials del faraó i, davant d’ell, van lloar la seva bellesa; i la dona fou portada al palau del faraó. ¹⁶Per consideració a ella, van tractar molt bé Abram: li van donar ovelles i vaques, ases, servents i serventes, someres i camells. ¹⁷Però el Senyor va enviar al faraó i a la seva cort grans flagells, perquè havia pres Sarai, la muller d’Abram. ¹⁸Llavors el faraó va cridar Abram i li digué: —Per què m’has fet això? Per què no em vas explicar que era la teva esposa? ¹⁹Vas dir-me que era la teva germana, i jo l’he presa per esposa! Aquí tens la teva muller; agafa-la i ves-te’n. ²⁰El faraó va manar que uns homes conduïssin Abram fins a la frontera amb la seva muller i tot el que posseïa.

¹Abram va pujar d’Egipte i tornà cap al Nègueb amb la seva muller i tot el que posseïa. Lot anava amb ell.

Abram i Lot

²Abram era molt ric: tenia molts ramats i molta plata i or. ³Se n’anà per etapes des del Nègueb fins a Betel, al mateix indret on abans havia plantat la tenda, entre Betel i Ai, ⁴al lloc on havia aixecat un altar i havia invocat el nom del Senyor. ⁵Lot, que l’acompanyava, també tenia ramats d’ovelles i de vaques i moltes tendes. ⁶Però aquella regió no bastava per a viure-hi tots dos: tenien massa béns per a poder habitar plegats en un país ⁷ocupat aleshores pels cananeus i pels perizites. Els pastors d’Abram i els de Lot van començar a barallar-se. ⁸Davant d’això, Abram digué a Lot: —Som de la mateixa família i no ha d’haver-hi discussions entre tu i jo, entre els teus pastors i els meus. ⁹¿No tens davant teu tot el país? Doncs separa’t de mi: si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra. ¹⁰Lot va donar una mirada al voltant seu i veié que tota la plana del Jordà fins a Sóar estava ben regada. Això era abans que el Senyor arrasés les ciutats de Sodoma i Gomorra. La plana semblava un paradís del Senyor; era comparable a les terres d’Egipte. ¹¹Lot va escollir, doncs, la plana del Jordà i se’n va anar cap a l’est. Així es van separar. ¹²Abram es va quedar al país de Canaan. Lot, pel seu costat, es va instal·lar a les ciutats de la plana i plantà les seves tendes fins a Sodoma. ¹³La gent d’aquella ciutat eren uns depravats: el seu comportament ofenia molt el Senyor. ¹⁴El Senyor va dir a Abram, després que Lot s’hagué separat d’ell: —Des del lloc on ets, guaita al nord i al sud, a orient i a occident. ¹⁵Tot el país que veus, te’l donaré per sempre a tu i a la teva descendència. ¹⁶Multiplicaré els teus descendents com la pols de la terra: només els podrà comptar qui sigui capaç de comptar tots els grans de pols que hi ha a la terra. ¹⁷Ves, recorre tota la llargada i l’amplada del país, que jo te’l donaré. ¹⁸Abram va aixecar el campament i se’n va anar a viure a les Alzines de Mambré, prop d’Hebron. I en aquell indret va dedicar un altar al Senyor.

Abram allibera Lot

¹En temps d’Amrafel, rei de Xinar, Arioc d’El·lassar, Quedorlaómer d’Elam i Tidal de Goïm, ²aquests quatre reis van declarar la guerra a Bera, rei de Sodoma, a Birxà, rei de Gomorra, a Xinab, rei d’Admà, a Xeméber, rei de Seboïm, i al rei de Bela, és a dir, de Sóar. ³Aquests darrers es van aplegar a la vall de Sidim, recoberta avui pel Mar Mort. ⁴Durant dotze anys havien estat vassalls de Quedorlaómer, però l’any tretzè es van revoltar. ⁵L’any següent, el catorzè, Quedorlaómer i els reis aliats d’ell van venir i van derrotar els rafaïtes a Aixterot-Carnaim, els zuzites a Am, els emites a la plana de Quiriataim ⁶i els horites a les seves muntanyes de Seïr, fins a Elparan, al límit del desert. ⁷Després van tornar enrere fins a Enmixpat, que és Cadeix. Van derrotar els amalequites per tot el seu territori i també els amorreus que habitaven a Hassasson-Tamar. ⁸Llavors els reis de Sodoma, Gomorra, Admà, Seboïm i Bela, és a dir, Sóar, van avançar amb les seves tropes i es van desplegar en ordre de batalla a la vall de Sidim ⁹per combatre contra els reis Quedorlaómer d’Elam, Tidal de Goïm, Amrafel de Xinar i Arioc d’El·lassar. Eren quatre reis contra aquells cinc. ¹⁰A la vall de Sidim hi havia pous de betum pertot arreu. Els reis de Sodoma i de Gomorra van fugir, i van caure dintre els pous. Els supervivents es van refugiar a la muntanya. ¹¹Els vencedors s’endugueren tots els béns i els queviures de Sodoma i de Gomorra i se’n van anar. ¹²Lot, nebot d’Abram, vivia a Sodoma; quan se’n van anar, també se’l van endur a ell amb tots els seus béns. ¹³Un fugitiu anà a explicar-ho a Abram, l’hebreu, que estava acampat a les Alzines de Mambré, l’amorreu, germà d’Eixcol i d’Aner, que eren aliats d’Abram. ¹⁴En saber que el seu nebot havia caigut captiu, Abram va mobilitzar els seus homes, tres-cents divuit servents nascuts a casa seva, i es va llançar en persecució de l’enemic fins a Dan. ¹⁵Abram va dividir els seus servents en grups i atacà de nit. Va derrotar aquells reis i els va perseguir fins a Hobà, al nord de Damasc. ¹⁶Va recuperar tots els béns i alliberà Lot, el seu nebot, amb tots els seus béns, les dones i els altres captius.

Melquisedec beneeix Abram

¹⁷Després de la seva victòria contra Quedorlaómer i els altres reis aliats, Abram ja se’n tornava, quan el rei de Sodoma sortí a trobar-lo a la vall de Xavé, que és la vall del Rei. ¹⁸Melquisedec, rei de Salem, va portar pa i vi. Era sacerdot del Déu altíssim, ¹⁹i va beneir Abram tot dient: —Beneït siguis, Abram, pel Déu altíssim, creador del cel i de la terra. ²⁰Beneït sigui el Déu altíssim, que t’ha posat a les mans els enemics. Abram li va donar una desena part de tot el botí. ²¹El rei de Sodoma va dir a Abram: —Torna’m els meus homes i queda’t amb els béns. ²²Abram li va respondre: —Alço la mà vers el Senyor, el Déu altíssim, creador del cel i de la terra, ²³jurant que no prendré ni un fil, ni una corretja de sandàlia, ni res que sigui teu. No vull que puguis dir: “He enriquit Abram.” ²⁴Per a mi, només accepto el que els meus homes han menjat i la part que toca als aliats que m’han acompanyat, Aner, Eixcol i Mambré: aquests prendran la part que els toca.

Aliança del Senyor amb Abram

¹Després d’aquests fets, el Senyor va comunicar la seva paraula a Abram en una visió. Li va dir: —No tinguis por, Abram! Jo soc l’escut que et protegeix. La teva recompensa serà molt gran. ²Abram li respongué: —Senyor Déu, què em pots donar? Jo me’n vaig sense fills, i l’hereu de casa meva haurà de ser Elièzer de Damasc. ³I afegí: —No m’has donat descendència, i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors. ⁴Llavors el Senyor li va comunicar la seva paraula i li respongué: —No serà aquest, el teu hereu; serà un fill que naixerà de tu. ⁵Després el Senyor va fer sortir Abram fora de la tenda i li digué: —Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència. ⁶Abram va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia. ⁷Després li va dir: —Jo soc el Senyor, que t’he fet sortir d’Ur de Caldea per donar-te aquest país en possessió. ⁸Abram preguntà: —Senyor Déu, com puc saber que l’he de posseir? ⁹Ell va respondre: —Porta’m una vaca, una cabra i un moltó, tots de tres anys, una tórtora i un colomí. ¹⁰Abram els hi va dur, els partí per la meitat i va posar cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. ¹¹Uns voltors es volien abatre sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. ¹²Quan el sol estava a punt de pondre’s, Abram va caure en un son profund, i es va apoderar d’ell una esgarrifança i una gran obscuritat. ¹³Llavors el Senyor va dir a Abram: —Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. ¹⁴Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit, i al final sortiran d’aquell país carregats de béns. ¹⁵Tu moriràs en pau i et reuniràs amb els teus pares; t’enterraran després d’una vellesa feliç. ¹⁶Els teus descendents tornaran aquí després de la quarta generació, ja que no expulsaré els amorreus fins que la seva maldat no arribi al capdamunt. ¹⁷Quan el sol s’hagué post i es va estendre la foscor, un forn fumejant i una torxa de foc van passar entre els animals partits. ¹⁸Aquell dia el Senyor va fer una aliança amb Abram tot dient: —Dono aquest país als teus descendents, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrates: ¹⁹tot el territori dels quenites, dels quenazites, dels cadmonites, ²⁰dels hitites, dels perizites, dels rafaïtes, ²¹dels amorreus, dels cananeus, dels guirgaixites i dels jebuseus.

Naixement d’Ismael

¹Sarai, la muller d’Abram, no li havia donat cap fill. Però tenia una esclava egípcia que es deia Agar. ²Sarai digué a Abram: —Mira, el Senyor m’ha privat de tenir descendència. Pren, doncs, la meva esclava, i potser gràcies a ella podré tenir algun fill. Abram va acceptar la proposta. ³Quan ja feia deu anys que Abram residia al país de Canaan, Sarai li va donar per muller Agar, la seva esclava egípcia. ⁴Abram va dormir amb ella, i Agar va quedar embarassada. Però quan ella s’adonà que esperava un fill, ja no va respectar més la seva mestressa. ⁵Sarai va protestar al seu marit: —Tu ets el responsable d’aquest menyspreu. Jo mateixa vaig posar la meva esclava als teus braços, i, quan ella ha vist que esperava un fill, ja no em respecta. Que el Senyor sigui jutge entre tu i jo! ⁶Abram li va respondre: —L’esclava és ben teva. Fes-li el que et sembli bé. Llavors Sarai la va tractar tan malament que ella hagué de fugir. ⁷L’àngel del Senyor la va trobar al desert, vora un pou d’aigua que hi ha al camí de Xur, ⁸i li preguntà: —Agar, esclava de Sarai, d’on vens i on vas? Ella respongué: —Fujo de la meva mestressa Sarai. ⁹L’àngel del Senyor li va manar: —Torna cap a la teva mestressa i obeeix-la. ¹⁰I l’àngel del Senyor va afegir: —Et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la. ¹¹Li digué encara: —Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. ¹²Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans. ¹³Agar va invocar el Senyor, que li havia parlat, amb el nom de «el Déu que em veu», perquè es deia: «¿No he vist el qui em veu?» ¹⁴Per això aquell pou s’anomena Lahai-Roí (que vol dir «pou del Vivent que em veu»). Es troba entre Cadeix i Bèred. ¹⁵Agar va donar un fill a Abram, i Abram li va posar el nom d’Ismael. ¹⁶Abram tenia vuitanta-sis anys quan Agar li va infantar Ismael.

Aliança amb el Senyor i circumcisió d’Abraham

¹Quan Abram tenia noranta-nou anys se li aparegué el Senyor i li digué: —Jo soc el Déu totpoderós. Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible. ²Faré una aliança entre jo i tu, i serà nombrosíssima la teva descendència. ³Abram es va prosternar amb el front a terra, i Déu li digué: ⁴—Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d’una multitud de pobles. ⁵Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles. ⁶Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. ⁷Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència. ⁸A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d’ells per sempre; i jo seré el seu Déu. ⁹Déu digué encara a Abraham: —Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança. ¹⁰Aquest és el signe de l’aliança que s’ha de mantenir per sempre entre jo i vosaltres, és a dir, amb els teus descendents: tots els homes hauran de ser circumcidats. ¹¹Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. ¹²De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. També ho seran els servents nascuts a casa vostra o els que hàgiu comprat a qualsevol estranger que no sigui del teu llinatge. ¹³Tant el servent nascut a casa teva com el que hagis comprat, seran circumcidats. Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. ¹⁴Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança. ¹⁵Després, Déu digué a Abraham: —A la teva esposa, no li diràs més Sarai, sinó Sara. ¹⁶Jo la beneiré i d’ella et donaré un fill. La beneiré, i serà mare de pobles i de reis. ¹⁷Abraham es va prosternar amb el front a terra i es posà a riure tot pensant dintre seu: «¿Encara pot tenir un fill, un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?» ¹⁸I va dir a Déu: —Ja estaré content que visqui Ismael. ¹⁹Déu li replicà: —Sara, la teva esposa, et donarà un fill, i li posaràs el nom d’Isaac. Amb ell i amb la seva descendència mantindré per sempre la meva aliança. ²⁰Pel que fa a Ismael, també he escoltat el que per a ell em demanes. El beneiré, el faré fecund, i serà nombrosíssima la seva descendència. Serà pare de dotze caps de tribu i faré d’ell un gran poble. ²¹Però la meva aliança serà amb Isaac, el fill que et donarà Sara l’any vinent per aquest temps. ²²Quan Déu acabà de parlar amb Abraham, va pujar amunt i s’allunyà del seu davant. ²³Llavors Abraham va prendre el seu fill Ismael i tots els seus servents, tant els qui havien nascut a casa seva com els qui havia comprat, és a dir, tots els homes de casa seva, i aquell mateix dia els va circumcidar, tal com Déu li havia ordenat. ²⁶Tots dos foren circumcidats aquell mateix dia, ²⁷amb tots els homes de casa seva, tant els nascuts a casa d’Abraham com els comprats als estrangers.

L’aparició de Mambré

¹El Senyor s’aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, ²i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra ³i digué: —Senyor, si m’has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. ⁴Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra d’aquest arbre. ⁵Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent. Ells li van respondre: —Fes tal com has dit. ⁶Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: —Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets. ⁷Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. ⁸Quan l’animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells a l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. ⁹Llavors li van preguntar: —On és Sara, la teva esposa? Abraham va respondre: —És dintre la tenda. ¹⁰Un dels hostes va afegir: —L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill. Sara ho sentia des de l’entrada de la tenda, darrere d’Abraham. ¹¹Abraham i Sara ja eren vells, carregats d’anys. Sara, que ja havia passat l’edat de tenir fills, ¹²es posà a riure per dins tot dient-se: «¿A les meves velleses tornaré a sentir plaer, ara que el meu marit, el meu senyor, també és vell?» ¹³El Senyor digué a Abraham: —Com és que Sara ha rigut pensant que una dona tan vella no pot tenir fills? ¹⁴Hi ha res impossible per al Senyor? L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill. ¹⁵Sara, mentint per por, va assegurar que no havia rigut, però ell va insistir: —Sí que has rigut!

Abraham intercedeix per Sodoma

¹⁶Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. ¹⁷El Senyor es deia: «Per què haig d’amagar a Abraham el que faré? ¹⁸Abraham s’ha de convertir en un poble gran i poderós, tant, que tots els pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. ¹⁹Jo m’he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s’apartin dels meus camins i siguin rectes i justos; així jo compliré a favor d’ell tot el que li he promès.» ²⁰Llavors el Senyor digué a Abraham: —El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. ²¹Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m’arriba. Sigui el que sigui, ho sabré. ²²Els dos homes que acompanyaven el Senyor se’n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d’ell. ²³Llavors Abraham s’acostà i digué: —¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? ²⁴Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d’aquells cinquanta? ²⁵Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia? ²⁶El Senyor va respondre: —Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaria tota la ciutat. ²⁷Abraham va insistir: —Goso parlar al Senyor, jo que soc només pols i cendra. ²⁸Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat? El Senyor li va dir: —No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos. ²⁹Abraham va tornar a parlar: —Suposem que només n’hi hagués quaranta. El Senyor va respondre: —No ho faria, per consideració a aquests quaranta. ³⁰Abraham va continuar: —Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo. Suposem que només n’hi hagués trenta. El Senyor respongué: —No ho faria si n’hi trobava trenta. ³¹Abraham va insistir: —Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint. El Senyor va respondre: —No la destruiria, per consideració a aquests vint. ³²Abraham insistí novament: —Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n’hi hagués deu. El Senyor li respongué: —No la destruiria, per consideració a aquests deu. ³³Quan acabà de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà, i Abraham se’n tornà al lloc on vivia.

Lot se salva i les ciutats de la plana són destruïdes

¹Cap al tard, els dos àngels van arribar a Sodoma. Lot s’estava assegut a la porta de la ciutat. En veure’ls es va aixecar per anar-los a rebre i es prosternà fins a tocar a terra amb el front. ²Després va dir: —Si us plau, senyors meus, feu-me l’honor de venir a casa del vostre servent. Us rentareu els peus i podreu passar-hi la nit. Demà al matí continuareu el vostre camí. Ells van respondre: —No cal. Farem nit a la plaça. ³Però Lot va insistir tant que van anar a casa d’ell. Els va preparar sopar, va coure panets, i van menjar. ⁴Encara no se n’havien anat a dormir, que els homes de Sodoma van encerclar la casa: joves i vells, hi eren tots sense excepció. ⁵Cridaven Lot i li deien: —On són els homes que han entrat a casa teva aquest vespre? Fes-los sortir. Volem abusar d’ells. ⁶Lot va sortir a l’entrada, tancà la porta darrere seu ⁷i els va dir: —Germans, us ho demano, no feu aquesta maldat! ⁸Tinc dues filles encara verges; us les trauré perquè en feu el que vulgueu. Però no feu res a aquests homes: són hostes que s’han acollit sota el meu sostre. ⁹Ells van contestar: —Fora d’aquí! Un home que ha vingut com a immigrant, ara vol fer de jutge? Et tractarem a tu pitjor que a ells! Van empènyer Lot amb tota la força i s’acostaren a la porta per esbotzar-la. ¹⁰Però els dos homes van treure la mà, estiraren Lot cap a dintre la casa i van tancar la porta. ¹¹I a tota aquella gent que eren davant l’entrada de la casa, tant als petits com als grans, els van deixar cecs; així no van ser capaços de trobar l’entrada. ¹²Llavors els hostes van dir a Lot: —Qui et queda encara aquí? Gendres, fills i filles, tots els teus parents, treu-los d’aquesta ciutat. ¹³El clam que ha arribat davant el Senyor des d’aquest lloc és tan gran, que ell ens ha enviat a destruir-lo. ¹⁴Lot anà a avisar els seus futurs gendres, els qui s’havien de casar amb les seves filles, i els va dir: —De seguida! Sortiu d’aquest lloc, perquè el Senyor vol devastar la ciutat! Però els gendres es van pensar que Lot ho deia de per riure. ¹⁵A trenc d’alba, els dos àngels van donar pressa a Lot: —Corre, emporta’t de casa la teva dona i les teves dues filles que són aquí, si no voleu ser aniquilats amb la ciutat culpable. ¹⁶Veient que Lot s’entretenia massa, com que el Senyor se n’havia compadit, els àngels el van agafar per la mà juntament amb la seva dona i les seves dues filles i els van treure tots de la ciutat. ¹⁷Un cop fora, li van dir: —Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t’aturis enlloc de la plana, que series aniquilat: fuig a la muntanya. ¹⁸Lot els va dir: —No, senyor meu! ¹⁹Tu has concedit el teu favor al teu servent i has estat amb mi tan bo que m’has salvat la vida. Pensa, doncs, que, abans no m’hauré refugiat a la muntanya, ja m’haurà atrapat el desastre i moriré. ²⁰Mira, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per a poder-m’hi refugiar. És molt petita. Deixa-m’hi refugiar per salvar la vida. ²¹Ell li va respondre: —Fins en això et vull afavorir: no arrasaré la ciutat de què em parles. ²²Corre, ves a refugiar-t’hi, que no puc fer res fins que no hi hagis entrat. Per això la ciutat es diu Sóar. ²³Quan el sol sortia, Lot va arribar a Sóar, ²⁴i a l’instant el Senyor va fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra. ²⁵Va arrasar aquelles ciutats i tota la plana, amb els seus habitants i tota la vegetació. ²⁶La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal. ²⁷Abraham va anar de bon matí a l’indret on s’havia aturat per parlar amb el Senyor. ²⁸Va mirar, des d’allà dalt, cap a Sodoma i Gomorra i cap a tota la plana i va veure que de la terra pujava una fumarada com si hi hagués una fornal. ²⁹Així Déu, quan va destruir les ciutats de la plana, es recordà d’Abraham i en va treure Lot, que hi habitava, perquè no es trobés enmig de la catàstrofe.

Lot i les seves filles

³⁰Lot, que tenia por de quedar-se a Sóar, va pujar des d’aquesta ciutat per anar-se’n a viure a la regió muntanyosa amb les seves dues filles. Es van instal·lar en una cova. ³¹La filla gran va dir a la petita: —El nostre pare és vell i en aquesta contrada no hi ha homes per a unir-se amb nosaltres tal com fan arreu. ³²Vinga, fem beure vi al nostre pare i passarem la nit amb ell: així tindrem descendents seus. ³³Aquella mateixa nit van emborratxar el seu pare, i la gran va jeure amb ell, sense que ell se n’adonés, ni de quan ella s’hi va ajeure ni de quan es va aixecar. ³⁴L’endemà, la gran digué a la petita: —Aquesta nit passada he dormit amb el pare; fem-li beure vi també aquesta nit i ves a dormir amb ell: així tindrem descendents seus. ³⁵Aquella nit tornaren a emborratxar el seu pare, i la petita va jeure amb ell, sense que ell se n’adonés, ni de quan ella s’hi va ajeure ni de quan es va aixecar. ³⁶Les dues filles de Lot van quedar embarassades del seu pare. ³⁷La gran va tenir un fill i li va posar el nom de Moab. És l’avantpassat dels actuals moabites. ³⁸També la petita va tenir un fill i li va posar el nom de Benammí. És l’avantpassat dels actuals ammonites.

Abraham i Abimèlec

¹Abraham se’n va anar cap a la regió del Nègueb. Es va establir entre Cadeix i Xur. Després va emigrar cap a Guerar. ²Abraham, quan parlava de Sara, la seva dona, deia que era germana seva. Abimèlec, rei de Guerar, va fer que li portessin Sara i la va prendre per muller. ³Però, de nit, Déu es va aparèixer en somnis a Abimèlec i li digué: —Moriràs, perquè has pres aquesta dona que ja és del seu marit. ⁴Abimèlec, que encara no l’havia tocada, va respondre: —Senyor, ¿és que vols matar gent innocent? ⁵Abraham mateix ha dit que era la seva germana, i ella també ha dit que Abraham era el seu germà. Jo anava de bona fe i tinc les mans netes de tota culpa. ⁶Encara en somnis, Déu li va replicar: —Ja ho sé, que anaves de bona fe; per això he fet que no pequessis contra mi i no he permès que la toquessis. ⁷Ara, doncs, torna la dona al seu marit. És un profeta. Ell pregarà per tu i salvarà la teva vida. Però, si no la tornes, sàpigues que tu i els teus morireu. ⁸Abimèlec s’aixecà de bon matí, va cridar els homes de palau i els explicà tot el cas. Ells es van esglaiar. ⁹Llavors Abimèlec va fer cridar Abraham i li digué: —Què ens has fet? En què t’he ofès perquè ens exposis a mi i el meu regne a cometre un pecat tan greu? T’has portat malament amb mi. ¹⁰I Abimèlec va preguntar a Abraham: —Què havies vist, per a fer això que has fet? ¹¹Abraham va contestar: —Vaig pensar que potser en aquesta regió no hi havia temor de Déu i que a mi em podien matar per prendre’m la meva dona. ¹²A més, és veritat que Sara és germana meva: és filla del meu pare, però no de la meva mare. I ara és la meva muller. ¹³Per això, quan Déu em va fer deixar la casa del meu pare per a anar a viure errant, vaig dir a la meva dona: “Pertot arreu on anirem, fes-me el favor de dir que soc el teu germà.” ¹⁴Llavors Abimèlec va tornar Sara a Abraham i va regalar-li ovelles i vaques, esclaus i esclaves. ¹⁵Abimèlec digué a Abraham: —Disposa del meu territori. Estableix-te allà on vulguis. ¹⁶I a Sara li va dir: —Dono al teu germà mil peces de plata perquè les portis davant de tots com un vel sobre els teus ulls, i que tothom et respecti.

Naixement d’Isaac

¹El Senyor es va recordar de Sara, tal com havia dit, i va complir el que havia promès. ²Tot i que Abraham ja era vell, Sara quedà embarassada i li donà un fill en el temps que Déu li havia anunciat. ³Abraham va donar el nom d’Isaac al fill que li havia nascut de Sara. ⁴El dia vuitè, Abraham va circumcidar el seu fill, tal com Déu li havia manat. ⁵Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. ⁶Sara digué: —Déu ha fet que jo rigués. Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi. ⁷I afegí: —Qui havia de dir a Abraham que Sara alletaria fills! I tanmateix jo li he donat un fill a les seves velleses!

Agar i Ismael

⁸L’infant anava creixent. Quan va ser desmamat, Abraham ho celebrà amb un gran banquet. ⁹Un dia, Sara veié que el fill que l’egípcia Agar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, ¹⁰i va dir a Abraham: —Treu de casa aquesta esclava i el seu fill. El fill d’aquesta esclava no ha de compartir l’herència amb el meu fill Isaac. ¹¹Aquestes paraules van disgustar molt Abraham, perquè Ismael també era fill seu. ¹²Però Déu li va dir: —No et sàpiga greu pel teu fill Ismael ni per la teva esclava. Fes cas del que et diu Sara, perquè la descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac. ¹³Però del fill de l’esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble. ¹⁴Abraham es va llevar de bon matí, donà pans i un bot d’aigua a Agar, li ho va posar tot a l’espatlla amb el nen i la va acomiadar. Ella se’n va anar errant pel desert de Beerxeba. ¹⁵Quan s’acabà l’aigua del bot, va deixar el nen sota un arbust ¹⁶i se n’anà un tros lluny, a la distància d’un tret d’arc, per no veure’l morir. Allà es va asseure plorant i sanglotant. ¹⁷Déu va sentir la veu del nen, i l’àngel de Déu cridà Agar des del cel, dient: —Què tens, Agar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el nen cridava al lloc on és. ¹⁸Aixeca’t, pren l’infant a collibè i agafa-li la mà: jo faré d’ell un gran poble. ¹⁹Llavors Déu li va obrir els ulls i va veure un pou amb aigua. Ella hi anà a omplir el bot i va donar beure al noi. ²⁰Déu era amb el noi, que es va anar fent gran. Habitava al desert i era un bon tirador d’arc. ²¹Va viure al desert de Paran, i la seva mare li va buscar una dona del país d’Egipte.

El pacte de Beerxeba

²²En aquell temps, Abimèlec, acompanyat de Picol, cap del seu exèrcit, va dir a Abraham: —El Senyor és amb tu en tot el que fas. ²³Ara, doncs, jura’m per Déu aquí mateix que no em trairàs a mi ni trairàs el meu llinatge ni els meus descendents. Jo he estat lleial amb tu: tracta’m, doncs, amb la mateixa lleialtat a mi i aquest país on ara resideixes. ²⁴Abraham respongué: —T’ho juro! ²⁵Abraham es va queixar a Abimèlec per un pou que els servents del rei havien pres per la força. ²⁶Abimèlec va respondre: —No sé pas qui ho ha fet. Fins avui tu no me n’havies parlat. És la primera vegada que ho sento. ²⁷Llavors Abraham va prendre ovelles i vaques, les donà a Abimèlec, i tots dos van concloure un pacte. ²⁸Després, Abraham separà set ovelles joves del ramat. ²⁹Abimèlec va preguntar: —Què signifiquen aquestes set ovelles que has separat? ³⁰Abraham respongué: —Signifiquen que reps de la meva mà aquestes set ovelles com a prova que soc jo qui ha excavat aquest pou. ³¹Per això aquell lloc s’anomena Beerxeba, perquè allà tots dos havien fet un jurament. ³²Van concloure, doncs, un pacte a Beerxeba. Després, Abimèlec i Picol, cap del seu exèrcit, se’n tornaren al territori dels filisteus. ³³Abraham va plantar un tamariu a Beerxeba i va invocar el Déu etern amb el nom de «el Senyor». ³⁴Durant molts anys Abraham va residir en el territori dels filisteus.

El sacrifici d’Isaac

¹Després d’aquests fets, Déu va posar a prova Abraham i li digué: —Abraham! Ell li va respondre: —Aquí em tens. ²Déu li va dir: —Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i ves-te’n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust. ³L’endemà, Abraham es va llevar de bon matí. Va estellar llenya per a l’holocaust, va guarnir l’ase i prengué amb ell dos mossos i el seu fill Isaac. I es va posar en camí cap a l’indret que Déu li havia indicat. ⁴El tercer dia, Abraham veié l’indret de lluny estant. ⁵Llavors va dir als mossos: —Quedeu-vos aquí amb l’ase. Jo i el noi ens arribarem allà per adorar Déu i després tornarem. ⁶Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, ⁷Isaac digué al seu pare: —Escolta, pare. Abraham va respondre: —Què vols, fill meu? Li diu Isaac: —Tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? ⁸Abraham li respon: —Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu. I continuaren caminant tots dos junts. ⁹Arribats a l’indret que Déu li havia indicat, Abraham hi va aixecar un altar i va apilar-hi la llenya. Després va lligar el seu fill Isaac i el posà a l’altar, damunt la llenya. ¹⁰Llavors Abraham allargà la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill. ¹¹Però l’àngel del Senyor el va cridar des del cel: —Abraham, Abraham! Ell li va respondre: —Aquí em tens. ¹²L’àngel li va dir: —No aixequis la mà contra el noi, no li facis res. Ara sé que reverencies Déu, tu que no li has refusat el teu fill únic. ¹³Abraham va alçar els ulls i veié un moltó agafat per les banyes a uns matolls. Hi va anar, el va prendre i l’oferí en holocaust en comptes del seu fill. ¹⁴A aquell indret, Abraham li va donar el nom de «el Senyor proveeix». Per això, encara avui, la gent diu: «A la muntanya, el Senyor es proveeix.» ¹⁵L’àngel del Senyor va cridar Abraham des del cel per segona vegada: ¹⁶—Ho dic jo, el Senyor: ja que has fet això, ja que no m’has refusat el teu fill únic, juro per mi mateix ¹⁷que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. Els teus descendents posseiran les ciutats dels seus enemics. ¹⁸Tots els pobles de la terra es valdran del nom de la teva descendència per a beneir-se, perquè has obeït el que jo t’havia manat. ¹⁹Després, Abraham va tornar on eren els mossos i se’n van anar plegats a Beerxeba. Abraham es quedà a viure a Beerxeba.

Els parents d’Abraham: Rebeca

²⁰Després d’aquests fets, van comunicar a Abraham aquesta nova: —Milcà ha donat vuit fills al teu germà Nahor: ²¹Us, el primogènit, Buz, el seu germà, Quemuel, el pare d’Aram, ²²Quèssed, Hazó, Pildaix, Idlaf i Betuel. ²³Betuel va ser el pare de Rebeca. Milcà va tenir aquests vuit fills de Nahor, germà d’Abraham. ²⁴I una concubina seva, anomenada Reümà, també li va donar fills: Tèbah, Gàham, Tàhaix i Maacà.

Mort i sepultura de Sara

¹Sara va viure cent vint-i-set anys ²i va morir al país de Canaan, a Quiriat-Arbà, és a dir, a Hebron. Abraham anà a plorar-la i a fer el dol. ³Després va deixar la seva difunta i se n’anà a parlar amb els hitites, els pobladors d’aquell país. Els va dir: ⁴—Jo soc un immigrant i un foraster que visc entre vosaltres. Cediu-me una sepultura en propietat dintre el vostre territori per a poder-hi enterrar la meva muller difunta. ⁵Els hitites van respondre: ⁶—Escolta’ns, senyor. Entre nosaltres tu ets un home que Déu ha distingit. Enterra la teva difunta en el millor dels nostres sepulcres. Cap de nosaltres no et negarà el seu sepulcre perquè hi enterris la teva muller difunta. ⁷Abraham es va aixecar i es va prosternar davant els hitites, els pobladors del país; ⁸i els va parlar en aquests termes: —Si és voluntat vostra que enterri aquí la meva muller difunta, us prego que supliqueu de part meva a Efron, fill de Sóhar, ⁹que em cedeixi la possessió de la cova de Macpelà, que és propietat seva i que es troba a l’extrem del seu camp. Jo li pagaré el que val, i així tindré una sepultura en propietat dintre el vostre territori. ¹⁰Efron, l’hitita, era allà entre els seus conciutadans i va respondre a Abraham en veu alta davant tots els hitites que estaven reunits a la porta de la ciutat: ¹¹—No, senyor meu, escolta’m: et dono el camp i et dono també la cova que hi ha. Te’n faig donació en presència de la gent del meu poble. Enterra-hi la teva difunta. ¹²Abraham es va prosternar encara davant els pobladors del país ¹³i va parlar a Efron en veu alta davant la gent d’aquella terra. Li digué: —Fes-me, si et plau, la mercè d’escoltar-me: jo et pagaré el valor del teu camp. Accepta-ho, i jo hi enterraré la meva difunta. ¹⁴Efron va respondre a Abraham amb aquestes paraules: ¹⁵—Senyor meu, escolta’m: què és, per a tu i per a mi, un terreny que val quatre-cents sicles de plata? Enterra-hi la teva difunta! ¹⁶Abraham i Efron es van entendre i, en presència dels altres hitites, aquell li va pesar la quantitat de plata que aquest havia proposat: eren quatre-cents sicles segons el valor corrent entre els mercaders. ¹⁷Així el camp d’Efron a Macpelà, davant de Mambré, amb la cova i amb tots els arbres que hi havia dins el perímetre de la finca ¹⁸van quedar propietat d’Abraham, i en foren testimonis tots els hitites que estaven reunits a les portes de la ciutat. ¹⁹Després Abraham va enterrar la seva dona Sara a la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, és a dir, a Hebron, al país de Canaan. ²⁰Així el camp i la cova van quedar propietat d’Abraham com a sepultura adquirida als hitites.

Casament d’Isaac i Rebeca

¹Abraham ja era vell, carregat d’anys, i el Senyor l’havia omplert de benediccions. ²Un dia va dir al servent més antic de casa seva, l’administrador de tots els seus béns: —Posa la teva mà sota la meva cuixa ³i et conjuraré pel Senyor, Déu del cel i de la terra, que no triïs una dona per al meu fill Isaac entre les noies dels cananeus, amb qui ara visc. ⁴Aniràs a buscar-li una muller del meu país i de la meva parentela. ⁵L’administrador li va preguntar: —Què he de fer, si la dona no vol venir amb mi en aquest país? ¿Haig de fer tornar el teu fill al país d’on vas sortir? ⁶Abraham li respongué: —Guarda-te’n bé, de fer-hi tornar el meu fill. ⁷El Senyor, Déu del cel, em va prendre de casa del meu pare i del meu país d’origen. Ell ha parlat amb mi i m’ha jurat que donarà aquest país a la meva descendència. Ell enviarà el seu àngel perquè sigui el teu guia i et puguis endur d’allà una muller per al meu fill. ⁸Però, si ella no volia venir amb tu, la meva adjuració no t’obligarà. Sigui com sigui, no facis tornar el meu fill en aquell país. ⁹L’administrador va posar la seva mà sota la cuixa d’Abraham, el seu amo, i Abraham el va conjurar que complís aquest encàrrec. ¹⁰L’administrador va prendre deu dels camells del seu amo, es va emportar tots els millors obsequis que Abraham tenia i es posà en camí cap a Aram-Naharaim, cap a la ciutat de Nahor. ¹¹En arribar vora el pou que hi ha a la sortida de la ciutat, va fer ajeure els camells sobre els genolls. Era cap al tard, quan les dones venien a treure aigua. ¹²I va pregar així: —Senyor, Déu del meu amo Abraham, sigues bondadós amb ell: fes que jo trobi avui la persona encertada. ¹³Jo m’estaré al costat del pou quan vindran a treure aigua les noies de la ciutat. ¹⁴La noia a qui diré: “Deixa’m beure de la teva gerra” i que em respongui: “Beu i abeuraré també els teus camells”, sabré que és la que has destinat per al teu servent Isaac. Així veuré que has estat bondadós amb el meu amo. ¹⁵Encara no havia acabat de pregar, quan sortia Rebeca, filla de Betuel, fill de Milcà, la dona de Nahor, el germà d’Abraham. Duia la gerra a l’espatlla. ¹⁶Era una noia molt bonica, que encara no havia tingut relacions amb cap home. Va baixar vora el pou, va omplir la gerra i se’n tornava amunt. ¹⁷Llavors l’administrador d’Abraham va córrer a trobar-la i li digué: —Deixa’m beure, si et plau, una mica d’aigua de la teva gerra. ¹⁸Ella va respondre: —Beu, senyor meu. I tot seguit va abaixar la gerra al braç i li donà beure. ¹⁹Acabat, ella va dir: —Trauré aigua també per als teus camells i els en donaré fins que en tinguin prou. ²⁰Va buidar ràpidament la gerra a l’abeurador i va córrer cap al pou a treure més aigua. En va pouar per a tots els camells. ²¹L’home la contemplava en silenci, tot demanant-se si el Senyor havia fet reeixir o no el seu viatge. ²²Quan tots els camells van acabar de beure, aquell home prengué un anell d’or dels que es duen al nas i dos braçalets d’or. L’anell pesava mig sicle, i els braçalets, deu. ²³Després li va demanar: —Digues-me, si et plau, de qui ets filla i si a casa del teu pare hi ha prou lloc perquè puguem fer-hi nit. ²⁴Ella li va respondre: —Soc la filla de Betuel, el fill que Milcà va donar a Nahor. ²⁵I afegí: —A casa tenim molta palla i farratge, i lloc per a passar-hi la nit. ²⁶Llavors l’home es va agenollar i es prosternà per adorar el Senyor. ²⁷I digué: —Beneït sigui el Senyor, Déu del meu amo Abraham, que no ha deixat de ser bondadós i fidel amb el meu amo. El Senyor m’ha conduït directament a casa dels parents del meu amo. ²⁸Mentrestant, la noia havia anat corrents a casa a explicar-ho tot a la seva mare. ³¹i li digué: —Per què t’estàs aquí fora? Entra a casa nostra, beneït del Senyor. Jo mateix t’hi he preparat allotjament i un lloc per als camells. ³²L’administrador d’Abraham va entrar a casa, i van descarregar els camells. Els van donar palla i farratge i portaren aigua perquè l’administrador i els seus homes es rentessin els peus. ³³Després els van parar taula, però l’administrador digué: —No tastaré res fins que no hagi dit el que tinc per dir. Laban li va respondre: —Parla. ³⁴Llavors ell va explicar: —Jo soc l’administrador d’Abraham. ³⁵El Senyor ha omplert el meu amo de benediccions i l’ha enriquit. Li ha donat ovelles i vaques, plata i or, servents i serventes, camells i ases. ³⁶I Sara, la muller del meu amo, malgrat la seva edat avançada, li ha infantat un fill, que serà l’hereu de tot. ³⁷El meu amo em va conjurar així: “No triïs una dona per al meu fill entre les noies del país dels cananeus, on ara visc. ³⁸Aniràs a casa del meu pare i la triaràs entre els meus parents.” ³⁹Jo vaig dir al meu amo: “¿I si aquella dona no ve amb mi?” ⁴⁰Ell em va respondre: “Jo no m’aparto dels camins del Senyor. Ell enviarà el seu àngel perquè et guiï i farà reeixir el teu viatge: trobaràs una muller per al meu fill entre els parents de la casa del meu pare. ⁴¹Però si arribes entre els meus parents i no et volen donar la muller, la meva adjuració no t’obligarà.” ⁴²»Avui, doncs, quan he arribat vora el pou, he fet aquesta pregària: “Senyor, Déu del meu amo Abraham, fes reeixir el viatge que he emprès. ⁴³Jo m’estaré al costat del pou i demanaré a la noia que vindrà a treure aigua que em deixi beure una mica d’aigua de la seva gerra. ⁴⁴Si em diu: ‘Beu i abeuraré també els camells’, sabré que ella és la que tu, Senyor, has destinat per al fill del meu amo.” ⁴⁵Encara no havia acabat de pregar, que sortia Rebeca amb la seva gerra a l’espatlla. Ha baixat cap al pou i n’ha tret aigua. Jo li he demanat que em deixés beure. ⁴⁶Ella, tot seguit, ha baixat la gerra de l’espatlla i m’ha dit: “Beu i abeuraré també els camells.” He begut, i ella ha abeurat els camells. ⁴⁷Quan li he demanat de qui era filla, m’ha dit que ho era de Betuel, fill de Nahor i Milcà. Llavors li he posat l’anell al nas i els braçalets als braços. ⁴⁸Després m’he agenollat i m’he prosternat per adorar i beneir el Senyor, Déu del meu amo Abraham, perquè m’ha guiat pel bon camí per a poder portar com a muller del fill del meu amo la filla del seu germà. ⁴⁹»Ara, doncs, digueu-me si voleu ser bondadosos i lleials amb el meu amo. Si no ho voleu, digueu-m’ho i me n’aniré a dreta o a esquerra. ⁵⁰Laban i Betuel li van respondre: —El Senyor ha dit la darrera paraula; nosaltres no la podem pas discutir. ⁵¹Aquí tens Rebeca. Pren-la i ves-te’n amb ella. Que sigui la muller del fill del teu amo, tal com ha dit el Senyor. ⁵²Quan l’administrador d’Abraham va sentir aquestes paraules, es prosternà fins a tocar a terra davant el Senyor. ⁵³Després va treure del seu bagatge objectes de plata i d’or i vestits i els va donar a Rebeca. També va oferir rics presents al germà i a la mare. ⁵⁴L’administrador i els seus homes van menjar i beure i es van quedar allà aquella nit. L’endemà al matí, després de llevar-se, l’administrador d’Abraham va dir: —Deixeu-me tornar a casa del meu amo. ⁵⁵Però el germà i la mare van replicar: —Deixa que la noia es quedi uns deu dies amb nosaltres. Després, que se’n vagi. ⁵⁶Però ell insistí: —No m’entretingueu, ara que el Senyor ha fet reeixir el meu viatge. Deixeu-me tornar a casa del meu amo. ⁵⁷Ells van dir: —Cridem la noia i demanem el seu parer. ⁵⁸Van cridar Rebeca i li van demanar: —Vols anar-te’n amb aquest home? Ella respongué: —Sí. ⁵⁹Llavors van acomiadar Rebeca amb la seva dida i l’administrador d’Abraham amb els seus homes. ⁶⁰I van beneir Rebeca amb aquestes paraules: —Tu ets la nostra germana; que de tu en surtin milers de miríades, que els teus descendents posseeixin les ciutats dels seus enemics. ⁶¹Rebeca i les seves serventes van muntar dalt dels camells i van seguir l’administrador d’Abraham. Així ell va prendre Rebeca, i se’n van anar. ⁶²Justament Isaac, que vivia a la regió del Nègueb, havia vingut del pou de Lahai-Roí. ⁶³Isaac havia sortit al camp a passejar al caient de la tarda quan va veure uns camells que venien. ⁶⁴Rebeca veié Isaac, saltà del camell ⁶⁵i va preguntar a l’administrador: —Qui és aquest home que va pel camp i ve a trobar-nos? Ell li respongué: —És el meu amo. Llavors Rebeca es va tapar la cara amb el vel. ⁶⁶L’administrador va contar a Isaac tot el que havia fet. ⁶⁷Isaac va fer entrar Rebeca a la tenda on havia viscut Sara, la seva mare. Prengué Rebeca per esposa i la va estimar. Això va consolar Isaac de la mort de la seva mare.

Mort d’Abraham: els seus descendents

¹Abraham s’havia casat amb una altra dona, que es deia Queturà, ²i que li va donar aquests fills: Zimran, Jocxan, Medan, Madian, Ixbac i Xúah. ³Jocxan va ser el pare de Saba i Dedan. Els descendents de Dedan van ser els aixurites, els letuixites i els leümmites. ⁴Els fills de Madian van ser Efà, Éfer, Hanoc, Abidà i Eldaà. Tots aquests són els descendents de Queturà. ⁵Abraham va fer Isaac hereu de tot el que posseïa. ⁶En canvi, als fills tinguts de les altres dones, els va fer donacions i, mentre encara vivia, els va enviar lluny del seu fill Isaac, cap a terres d’orient. ⁷Abraham va viure cent setanta-cinc anys. ⁸Va morir carregat d’anys, després d’una vellesa feliç, i es va reunir amb els seus. ⁹Isaac i Ismael, fills d’ell, el van enterrar a la cova de Macpelà, davant de Mambré, en el camp que havia estat de l’hitita Efron, fill de Sóhar. ¹⁰Abraham havia comprat aquest camp als hitites. Allà va ser enterrat amb la seva muller Sara. ¹¹Després de la mort d’Abraham, Déu va beneir el seu fill Isaac, que vivia vora el pou de Lahai-Roí.

Descendents d’Ismael

¹²Llista genealògica dels descendents d’Ismael, fill d’Abraham i d’Agar, l’esclava egípcia de Sara. ¹³Aquests són els seus noms per ordre de naixement: Nebaiot, el primogènit d’Ismael, Quedar, Adbeel, Mibsam, ¹⁴Mixmà, Dumà, Massà, ¹⁵Hadad, Temà, Jetur, Nafix i Quedma. ¹⁶Aquests són els dotze fills d’Ismael. Cada un era cap d’una tribu i va donar nom a les seves poblacions i als seus campaments. ¹⁷Ismael va viure cent trenta-set anys. Ismael va morir i es va reunir amb els seus. ¹⁸Els descendents d’Ismael es van establir entre Havilà i Xur, que es troba a la frontera d’Egipte, en direcció cap a Aixur, lluny dels altres descendents d’Abraham.

Isaac i Jacob (25,19-36,43)

Els dos fills d’Isaac: Esaú i Jacob

¹⁹Aquesta és la història d’Isaac, fill d’Abraham. Abraham va ser el pare d’Isaac. ²⁰Isaac tenia quaranta anys quan es va casar amb Rebeca, filla de Betuel i germana de Laban, tots dos arameus de Padan-Aram. ²¹Isaac va pregar al Senyor per la seva dona, que era estèril. El Senyor el va escoltar i Rebeca va quedar embarassada, ²²però els fills que esperava topaven entre ells dins les entranyes de la mare. Ella deia: —Per què m’ha de passar a mi una cosa així? Anà, doncs, a consultar el Senyor, ²³i el Senyor li va respondre: —Hi ha dues nacions en el teu ventre; dos pobles naixeran de les teves entranyes. L’un serà més fort que l’altre, el més gran servirà el més petit. ²⁴Quan se li van complir els dies, Rebeca portava bessonada. ²⁵El primer que va sortir era rogenc, tot ell cobert com d’un mantell pelut: li van posar el nom d’Esaú. ²⁶Tot seguit va sortir el seu germà, agafant amb la mà el taló d’Esaú: li van posar el nom de Jacob. Quan van néixer, Isaac tenia seixanta anys. ²⁷Els nois es van fer grans. Esaú arribà a ser un excel·lent caçador, que preferia viure al camp, mentre que Jacob era un home íntegre, que preferia viure en tendes. ²⁸Isaac preferia Esaú, perquè li agradava menjar caça, però Rebeca preferia Jacob. ²⁹Un dia que Jacob estava coent llenties, Esaú tornava del camp molt cansat ³⁰i va dir a Jacob: —Estic rendit. Dona’m un plat d’això rogenc. Per això s’anomena Edom (que vol dir «roig»). ³¹Jacob li contestà: —Te’l donaré si em vens ara mateix els teus drets de primogènit. ³²Esaú va dir: —M’estic morint. De què em serveixen els drets de primogènit? ³³Jacob va continuar: —Jura-m’ho ara mateix. Esaú li ho va jurar, i va vendre així a Jacob els seus drets de primogènit. ³⁴Aleshores Jacob donà a Esaú pa i un plat de llenties. Esaú va menjar, va beure i se n’anà. No va donar cap valor als seus drets de primogènit.

Isaac i Abimèlec

¹Hi hagué una altra època de fam al país, a més de la que hi havia hagut en temps d’Abraham. Isaac se’n va anar cap a Guerar, on Abimèlec era rei dels filisteus. ²El Senyor es va aparèixer a Isaac i li va dir: —No baixis a Egipte. Queda’t al país que jo et dic. ³Viu com a immigrant en aquest país: jo seré amb tu i et beneiré, ja que a tu i als teus descendents us donaré totes aquestes terres i mantindré el jurament que vaig fer al teu pare Abraham. ⁴Faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i donaré als teus descendents totes aquestes terres. Totes les nacions del país es valdran del nom de la teva descendència per a beneir-se, ⁵perquè Abraham va escoltar la meva veu i va complir els meus manaments, els meus preceptes, els meus decrets i les meves lleis. ⁶Isaac, doncs, vivia a Guerar. ⁷Els homes d’aquell lloc li feien preguntes sobre la seva dona. Ell deia que era la seva germana: no gosava dir que era la seva dona per por que no el matessin, ja que ella era molt bonica. ⁸Quan feia temps que Isaac vivia a Guerar, un dia Abimèlec, rei dels filisteus, guaitant per la finestra, va veure Isaac que feia festes a la seva dona. ⁹Llavors Abimèlec va fer cridar Isaac i li digué: —Així Rebeca és la teva dona! Per què has dit que era la teva germana? Isaac va respondre que tenia por que no el matessin per causa d’ella. ¹⁰Abimèlec li va dir: —Per què ens ho has fet, això? Ha vingut de poc que algú d’aquest poble no dormís amb la teva dona, i ens hauries fet a tots culpables! ¹¹Abimèlec va donar aquesta ordre a tot el poble: —Qui toqui aquest home o la seva dona serà condemnat a mort. ¹²Isaac va fer una sembrada en aquella terra, i aquell any va collir el cent per u, perquè el Senyor l’havia beneït. ¹³S’anava enriquint cada vegada més i va arribar a ser molt ric. ¹⁴Tenia ramats d’ovelles i cabres, bous i vaques, i molts servents.

Pacte d’Isaac i Abimèlec

¹⁴Els filisteus, que l’envejaven, ¹⁵havien cegat, omplint-los de terra, tots els pous excavats pels servents del seu pare Abraham, quan aquest encara vivia. ¹⁶Abimèlec va dir a Isaac: —Ves-te’n del nostre país, que t’has fet molt més poderós que nosaltres. ¹⁷Isaac va partir d’allà, acampà a la vall de Guerar i s’hi va quedar. ¹⁸Isaac tornà a obrir els pous que els servents havien excavat en vida del seu pare Abraham i que els filisteus havien cegat després de la seva mort, i els va donar els mateixos noms que el seu pare els havia donat. ¹⁹Un dia, els servents d’Isaac van excavar un pou a la vall i van trobar una deu d’aigua viva. ²⁰Llavors els pastors de Guerar es posaren a discutir amb els pastors d’Isaac tot dient: —Aquesta aigua és nostra! Isaac li va donar el nom de pou d’Éssec (que vol dir «baralla»), perquè s’havien barallat amb ell. ²¹Van excavar un altre pou i també van discutir. Isaac li va donar el nom de Sitnà (que vol dir «discussió»). ²²Es va allunyar d’allà i excavà un altre pou, que no va provocar discussions. Isaac li va posar el nom de Rehobot (que vol dir «espai ample») , perquè deia: «Ara sí que el Senyor ens ha donat un espai ample per a prosperar en el país.» ²³D’allà se’n va anar cap a Beerxeba. ²⁴Aquella mateixa nit el Senyor es va aparèixer a Isaac i li digué: —Jo soc el Déu del teu pare Abraham. No tinguis por, perquè jo soc amb tu. Et beneiré i faré créixer el nombre dels teus descendents per amor del meu servent Abraham. ²⁵Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor». Va plantar-hi la seva tenda, i els seus servents hi excavaren un altre pou. ²⁶Abimèlec va venir des de Guerar a visitar-lo amb el seu amic Ahuzat i amb Picol, el cap del seu exèrcit. ²⁷Isaac els preguntà: —Per què em veniu a trobar, si em detesteu i em vau treure del vostre territori? ²⁸Ells li respongueren: —Hem vist clarament que el Senyor és amb tu i hem pensat que entre nosaltres i tu convé que hi hagi un pacte amb jurament. ²⁹Jura que no ens faràs cap mal. Nosaltres no t’hem pas tractat malament; sempre t’hem tractat bé i hem deixat que te n’anessis en pau, tu que ara ets el beneït del Senyor. ³⁰Isaac els va oferir un banquet, i van menjar i beure junts. ³¹L’endemà es llevaren de bon matí i es van prestar jurament l’un a l’altre. Isaac els acomiadà i ells se’n van anar en pau. ³²Aquell mateix dia els servents d’Isaac vingueren a informar-lo que havien trobat aigua en el pou que havien excavat. ³³Isaac va donar al pou el nom de Xibà. Per això, encara avui, la ciutat s’anomena Beerxeba, que vol dir «pou del jurament».

Casament d’Esaú

³⁴Esaú tenia quaranta anys quan es va casar amb dues dones hitites: Jehudit, filla de Beerí, i Bassemat, filla d’Elon. ³⁵Aquestes dones van amargar la vida d’Isaac i de Rebeca.

Isaac beneeix Jacob en comptes d’Esaú

¹Isaac s’havia fet vell i se li havien entelat tant els ulls que ja no hi veia. Va cridar Esaú, el seu fill gran, i li digué: —Fill meu. Ell li va respondre: —Què manes? ²Isaac va continuar: —Mira, jo ja soc vell i no sé quan em puc morir. ³Pren, doncs, el teu arc i les fletxes, surt al camp i caça’m una peça. ⁴Prepara’m després un plat com a mi m’agrada i porta-me’l perquè en mengi. Així et podré donar la meva benedicció abans de morir. ⁵Rebeca havia escoltat mentre Isaac parlava al seu fill Esaú. Després que aquest sortís al camp a caçar una peça per al seu pare, ⁶Rebeca va dir al seu fill Jacob: —He sentit que el teu pare deia al teu germà Esaú: ⁷“Porta’m caça i prepara’m un plat perquè en mengi. Jo et donaré, davant el Senyor, la meva benedicció abans de morir.” ⁸Ara, fill meu, escolta bé i fes el que et dic. ⁹Ves al ramat i porta’m dos cabridets bonics. Jo cuinaré per al teu pare un dels plats que li agraden. ¹⁰Tu el duràs al teu pare perquè en mengi, i així et donarà la seva benedicció abans de morir. ¹¹Jacob va respondre a Rebeca, la seva mare: —El meu germà és pelut, i jo, en canvi, tinc la pell fina. ¹²Si el meu pare em palpava, descobriria que soc un impostor, i jo atrauria sobre mi una maledicció en comptes d’una benedicció. ¹³La seva mare replicà: —Que caigui damunt meu aquesta maledicció! Tu, fill meu, fes-me cas i ves a buscar els cabrits. ¹⁴Jacob anà a buscar-los i els portà a la seva mare. Ella va cuinar un dels plats que agradaven a Isaac. ¹⁵Després Rebeca prengué els vestits d’Esaú, el seu fill gran, els millors que tenia a casa, i els va posar a Jacob, el seu fill petit. ¹⁶I amb la pell dels cabrits li cobrí les mans i la part fina del coll. ¹⁷Després va donar al seu fill el plat guisat amb el pa que havia preparat. ¹⁸Jacob anà a trobar el seu pare i li va dir: —Pare. Isaac li va respondre: —Sí, fill meu. Qui ets? ¹⁹Jacob va dir al seu pare: —Soc Esaú, el teu hereu. He fet el que m’havies dit. Aixeca’t, seu a taula i menja això que he caçat. Després dona’m la teva benedicció. ²⁰Isaac va preguntar al seu fill: —Com és que has trobat caça tan aviat? Ell li respon: —El Senyor, el teu Déu, m’ha estat propici. ²¹Isaac li diu: —Acosta’t, fill meu, deixa que et palpi per veure si ets realment el meu fill Esaú. ²²Jacob es va acostar al seu pare, que el va palpar i digué: —La veu és la de Jacob, però les mans són d’Esaú. ²³Com que les mans de Jacob eren peludes com les d’Esaú, el seu germà, Isaac no el va reconèixer, i el va beneir. ²⁴Tornà a preguntar-li: —Ets realment el meu fill Esaú? Jacob va respondre: —Sí que el soc. ²⁵Isaac digué: —Porta’m això que has caçat, fill meu, i després de menjar et beneiré. Jacob li va servir el plat i li va omplir el got de vi. Després de menjar i beure, ²⁶el seu pare li digué: —Acosta’t, fill meu, i besa’m. ²⁷S’hi va acostar i el besà. Quan Isaac va sentir l’olor dels seus vestits, el va beneir, dient: —Oh, l’olor del meu fill! És la d’un camp que el Senyor beneeix. ²⁸Que, de la rosada del cel i de la ufanor de la terra, Déu et doni blat i vi en abundància. ²⁹Que tinguis pobles per vassalls, i nacions que et prestin homenatge. Sigues senyor dels teus germans: que et prestin homenatge els fills de la teva mare. Maleïts els qui et maleiran, beneïts els qui et beneiran.

Esaú demana una benedicció

³⁰Tot just Isaac havia beneït Jacob i aquest acabava de sortir de davant del seu pare, el seu germà Esaú va tornar de caçar. ³¹Ell també va preparar un guisat, el portà al seu pare i li va dir: —Que el meu pare s’aixequi i mengi de la caça del seu fill. Després em donaràs la teva benedicció. ³²Isaac li pregunta: —Qui ets, tu? Ell li respon: —Soc Esaú, el teu fill gran. ³³Isaac es posà a tremolar molt fort i li preguntà: —Qui és, doncs, el qui ha vingut i m’ha portat la caça? Jo he menjat de tot abans que tu arribessis. L’he beneït i quedarà beneït. ³⁴Quan Esaú va sentir el que el seu pare li deia, deixà anar un gran crit ple d’amargor. I li suplicava: —Beneeix-me també a mi, pare! ³⁵Isaac li va dir: —El teu germà, fingint, ha vingut i t’ha pres la benedicció. ³⁶Esaú va exclamar: —Amb raó li van posar Jacob: aquesta és la segona vegada que em fa la traveta. Primer em va prendre els drets de primogènit i ara em pren la benedicció. I va afegir: —¿No et queda cap benedicció per a mi? ³⁷Isaac li respongué: —L’he fet senyor teu i li he donat per servents tots els seus germans. L’he proveït de blat i vi. Què puc fer ara per tu, fill meu? ³⁸Esaú va insistir: —¿Tens una sola benedicció? Beneeix-me també a mi, pare! Esaú va esclatar en plors. ³⁹Llavors el seu pare li va dir: —Viuràs lluny de la ufanor de la terra, lluny de la rosada que baixa del cel. ⁴⁰Viuràs de la teva espasa i serviràs el teu germà. Però, quan et revoltis, trencaràs el seu jou i te’l trauràs del coll.

Jacob fuig i se’n va a viure amb Laban

⁴¹Esaú odiava Jacob per la benedicció que el seu pare li havia donat, i es deia: «El meu pare morirà aviat. Llavors mataré el meu germà Jacob.» ⁴²Però algú va explicar a Rebeca el que deia Esaú, el seu fill gran. Ella va fer cridar Jacob, el seu fill petit, i li va dir: —El teu germà Esaú es vol venjar de tu matant-te. ⁴³Creu-me, fill meu: fuig a Haran i ves a trobar el meu germà Laban. ⁴⁴Queda’t una temporada amb ell fins que passi la fúria del teu germà. ⁴⁵Quan el seu enuig contra tu s’hagi calmat i hagi oblidat el que li has fet, et faré venir a buscar. Per què us hauria de perdre tots dos en un sol dia? ⁴⁶Llavors Rebeca va dir a Isaac: —Estic avorrida de la vida per culpa de les dones hitites d’Esaú. Si també Jacob es casa amb una hitita, amb una filla d’aquest país, què m’importa de viure?

¹Isaac va cridar Jacob, el va beneir i li donà aquesta ordre: —No et casis amb cap filla del país de Canaan. ²Ves-te’n a Padan-Aram, a casa de Betuel, el pare de la teva mare. Pren per muller una noia d’allà, una de les filles de Laban, el germà de la teva mare. ³Que el Déu totpoderós et beneeixi i et faci fecund i prolífic, perquè arribis a ser una comunitat de pobles. ⁴Que us doni, a tu i als teus descendents, la benedicció d’Abraham, perquè posseeixis aquest país, on ara vius com a immigrant, el país que Déu va donar a Abraham. ⁵Isaac va acomiadar Jacob, i aquest se n’anà a Padan-Aram, a viure amb Laban, fill de l’arameu Betuel i germà de Rebeca, la mare de Jacob i d’Esaú. ⁶Esaú va veure que Isaac havia beneït Jacob i l’havia enviat a Padan-Aram per a casar-se amb una noia d’allà. Va sentir que, mentre el beneïa, Isaac li havia manat que no es casés amb cap filla del país de Canaan, ⁷i que Jacob, obedient al seu pare i a la seva mare, se n’havia anat cap a Padan-Aram. ⁸Esaú comprengué llavors que les dones cananees desagradaven al seu pare Isaac. ⁹Per això se n’anà a trobar Ismael, fill d’Abraham, i, a més de les dones que tenia, es va casar amb la seva filla Mahalat, germana de Nebaiot.

Somni de Jacob

¹⁰Jacob va sortir de Beerxeba cap a la ciutat d’Haran. ¹¹Quan el sol ja s’havia post, va arribar en un indret i s’hi quedà per fer-hi nit. Va prendre una pedra, se la posà per capçal i va dormir en aquell lloc. ¹²Tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven. ¹³El Senyor es trobava davant seu i li deia: —Jo soc el Senyor, Déu d’Abraham, el teu avantpassat, i Déu d’Isaac. La terra on dorms, la donaré a tu i a la teva descendència. ¹⁴La teva descendència serà tan nombrosa com els grans de pols de la terra. T’estendràs a orient i a occident, al nord i al sud. Totes les famílies del país es valdran del teu nom i del nom dels teus descendents per a beneir-se. ¹⁵Jo soc amb tu. Et guardaré pertot arreu on aniràs i et faré tornar en aquesta terra. No t’abandonaré que no hagi complert tot el que t’he promès. ¹⁶Quan Jacob es desvetllà, va dir: —Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. ¹⁷I ple de temor va exclamar: —Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel. ¹⁸Jacob es llevà de bon matí, va prendre la pedra que s’havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli. ¹⁹I donà a aquell lloc el nom de Betel (que vol dir «casa de Déu»). Abans, el nom de la ciutat era Luz. ²⁰Després, Jacob va fer aquesta prometença: —Si Déu m’acompanya i em guarda tot el temps que seré fora, si em dona aliment i vestit ²¹i em fa tornar sa i estalvi a casa del meu pare, el Senyor serà el meu Déu, ²²i aquesta pedra que he plantat com a pilar sagrat serà casa de Déu. I jo, Senyor, t’oferiré la desena part de tot el que em donaràs.

Jacob coneix Raquel

¹Jacob va reprendre el camí i es dirigí cap a les terres d’orient. ²Allà va veure un pou a camp ras i tres ramats d’ovelles ajaçats al voltant del pou, on abeuraven el bestiar. Una gran pedra tancava la boca del pou. ³Quan els ramats estaven aplegats, els pastors feien rodolar la pedra de la boca del pou, abeuraven el bestiar i tornaven a tancar el pou amb la pedra. ⁴Jacob va demanar als pastors: —D’on sou, germans? Ells van respondre: —D’Haran. ⁵Ell els va preguntar: —Coneixeu Laban, el net de Nahor? Ells van respondre: —Sí que el coneixem. ⁶Ell els demanà: —Com es troba? Ells contestaren: —Es troba bé. Justament la seva filla Raquel arriba amb el seu ramat. ⁷Ell els diu: —Queden moltes hores de dia i no és encara el moment d’aplegar els ramats. Abeureu les ovelles i porteu-les a pasturar. ⁸Ells van respondre: —No podem fer-ho fins que no arribin tots els ramats. Llavors farem rodolar la pedra de damunt la boca del pou i abeurarem les ovelles. ⁹Encara parlava amb ells, que arriba Raquel amb les ovelles del seu pare, ja que era pastora. ¹⁰Quan Jacob va veure Raquel, la filla del seu oncle Laban, amb el ramat d’aquest, anà a la boca del pou, feu rodolar la pedra que el tancava i va abeurar el ramat del seu oncle Laban. ¹¹Jacob va besar Raquel, tot plorant. ¹²Després li va fer saber que era nebot del pare d’ella i fill de Rebeca. Raquel corregué a anunciar-ho al seu pare. ¹³Quan Laban va sentir parlar de Jacob, el fill de la seva germana, sortí corrents a trobar-lo, l’abraçà, el besà i el va fer entrar a casa seva. Allà Jacob va explicar-ho tot a Laban. ¹⁴Laban li digué: —Realment ets os dels meus ossos i carn de la meva carn. Jacob va passar tot un mes a casa de Laban.

Casament de Jacob amb Lia i Raquel

¹⁵Un dia, Laban va dir a Jacob: —Tu ets el meu parent, però no per això has de treballar de franc al meu servei. Digues-me quina ha de ser la teva paga. ¹⁶Laban tenia dues filles. La gran es deia Lia, i la petita, Raquel. ¹⁷Lia tenia uns ulls apagats. Raquel era bonica i de bon veure. ¹⁸Com que Jacob s’havia enamorat de Raquel, va respondre a Laban: —Treballaré set anys al teu servei per casar-me amb Raquel, la teva filla petita. ¹⁹Laban s’hi va avenir: —Prefereixo donar-te-la a tu que no pas a un qualsevol. Queda’t amb mi. ²⁰Jacob, doncs, per aconseguir Raquel, va treballar durant set anys, que li semblaren uns quants dies, de tant que l’estimava. ²¹Aleshores Jacob va dir a Laban: —Dona’m la meva dona. Ja han passat set anys i tinc ganes de casar-m’hi. ²²Laban va convidar tota la gent de la contrada al banquet de noces. ²³Però, al vespre, Laban va prendre la seva filla Lia i la va portar a Jacob, que va dormir amb ella. ²⁴Laban havia donat la seva esclava Zilpà a la seva filla perquè fos la seva serventa. ²⁵L’endemà al matí, Jacob s’adonà amb sorpresa que havia dormit amb Lia, i va protestar a Laban: —Per què m’ho has fet, això? ¿No és per Raquel que he treballat al teu servei? Per què m’has enganyat? ²⁶Laban va replicar: —Aquí no tenim per costum de casar primer la filla petita i després la gran. ²⁷Acaba la setmana de noces i també la filla petita et serà donada pel treball que faràs durant set anys més al meu servei. ²⁸Jacob s’hi avingué: després de la setmana de noces amb Lia, Laban li va donar per muller la seva filla Raquel. ²⁹Laban havia donat la seva esclava Bilhà a la seva filla Raquel perquè fos la seva serventa. ³⁰Jacob es va casar també amb Raquel i se l’estimà més que Lia. I durant set anys més va continuar treballant al servei de Laban.

Fills de Jacob

³¹Quan el Senyor veié que Lia no era estimada, la va fer fecunda, mentre que Raquel era estèril. ³²Lia va quedar embarassada i va donar a llum un fill, que anomenà Rubèn. Ella explicava: —El Senyor ha vist la meva humiliació. Ara el meu marit m’estimarà. ³³Va quedar encara embarassada i va donar a llum un segon fill. Deia: —El Senyor ha sentit que jo no era estimada i m’ha donat un altre fill. El va anomenar Simeó. ³⁴Tornà a quedar embarassada i va donar a llum un tercer fill. Deia: —Aquest cop el meu marit s’afeccionarà a mi, ja que li he donat tres fills. Jacob el va anomenar Leví. ³⁵Va tornar a quedar embarassada i donà a llum un quart fill. Deia: —Ara lloaré el Senyor. El va anomenar Judà. I Lia va parar de tenir fills.

¹Quan Raquel va veure que no podia donar fills a Jacob, s’engelosí de la seva germana i digué a Jacob: —Dona’m fills, o jo em moro! ²Jacob es va enfadar amb Raquel i li digué: —Jo no em puc posar en el lloc de Déu. És ell qui et priva de tenir fills. ³Ella va replicar: —Pren la meva serventa Bilhà: uneix-te a ella i jo adoptaré els fills que infanti. Així tindré fills gràcies a ella. ⁴Raquel, doncs, va donar a Jacob la seva serventa Bilhà, i Jacob s’hi va unir. ⁵Bilhà va quedar embarassada i va donar un fill a Jacob. ⁶Raquel deia: —Déu m’ha fet justícia. Ha escoltat el meu prec i m’ha donat un fill. Per això li va posar Dan. ⁷Bilhà, la serventa de Raquel, tornà a quedar embarassada i va donar un altre fill a Jacob. ⁸Raquel deia: —Déu m’ha fet competir durament amb la meva germana, i l’he vençuda. Per això el va anomenar Neftalí. ⁹Quan Lia s’adonà que ja no tenia més fills, va prendre la seva serventa Zilpà i la donà a Jacob perquè s’hi unís. ¹⁰Zilpà, la serventa de Lia, va donar un fill a Jacob. ¹¹I Lia deia: —Quina sort! I li va posar el nom de Gad. ¹²Zilpà, la serventa de Lia, va donar un segon fill a Jacob. ¹³I Lia deia: —Quina felicitat! Ara les dones em felicitaran. I li va posar el nom d’Aser. ¹⁴Un dia, durant la sega del blat, Rubèn va sortir al camp, va trobar-hi mandràgores i les portà a la seva mare Lia. Raquel va dir a Lia: —Dona’m mandràgores de les que ha dut el teu fill. ¹⁵Lia va respondre: —¿No en tens prou de prendre’m el marit, que encara em vols prendre les mandràgores del meu fill? Raquel va respondre: —Si me les dones, aquesta nit podràs dormir amb Jacob. ¹⁶Cap al tard, quan Jacob tornava del camp, Lia sortí a trobar-lo i li digué: —Avui passaràs la nit amb mi: t’he adquirit com a paga a canvi de les mandràgores del meu fill. Jacob va dormir amb Lia aquella nit. ¹⁷Déu va escoltar Lia. Ella tornà a quedar embarassada i va donar un cinquè fill a Jacob. ¹⁸Lia deia: —Déu m’ha recompensat perquè he donat la meva serventa al meu marit. Li va posar el nom d’Issacar. ¹⁹Lia tornà a quedar embarassada i va donar a Jacob un sisè fill. ²⁰I deia: —Déu m’ha fet un bon regal. Aquesta vegada el meu marit m’honorarà, ja que li he donat sis fills. Li va posar el nom de Zabuló. ²¹Després va donar a llum una filla i l’anomenà Dina. ²²Finalment, Déu es va recordar de Raquel, va escoltar-la i va fer-la fecunda. ²³Raquel va quedar embarassada i va donar a llum un fill. Ella deia: —Déu m’ha tret el deshonor. ²⁴I li va posar Josep, dient: —Que el Senyor m’afegeixi un altre fill!

Jacob i Laban

²⁵Després del naixement de Josep, Jacob digué a Laban: —Deixa’m tornar a casa meva, al meu país. ²⁶Dona’m les meves dones i els meus fills i me n’aniré. Per elles he treballat al teu servei, i saps prou bé el servei que t’he fet. ²⁷Laban li va dir: —Escolta’m, si he merescut el teu favor. Per una revelació he sabut que el Senyor m’ha beneït per causa teva. ²⁸Digues-me quina paga et dec, que jo te la donaré. ²⁹Jacob li va respondre: —Tu saps com t’he servit i com ha augmentat el teu bestiar gràcies a mi. ³⁰Abans que jo arribés, era ben poc el que tenies, i ara ha crescut enormement. El Senyor t’ha beneït al meu pas. Ara és l’hora que jo treballi per a la meva família. ³¹Laban li preguntà: —Què vols que et doni? Jacob respongué: —No cal que em donis res; però, si acceptes el que et proposo, tornaré a pasturar i a guardar el teu ramat. ³²Avui passaré per tots els teus ramats i separaré totes les ovelles clapades, tacades o negres, i, entre les cabres, les clapades o tacades: aquesta serà la meva paga. ³³Així, en endavant podràs comprovar si soc honrat i verificar la meva paga: si trobes entre les meves cabres algun cap de bestiar que no sigui clapat o ratllat, i entre les meves ovelles alguna que no sigui negra o clapada, senyal que l’hauré robat. ³⁴Laban va dir: —D’acord. Fem-ho tal com dius. ³⁵Aquell mateix dia, Jacob va separar dels ramats de Laban tots els bocs i cabres clapats o tacats i totes les ovelles negres, i els va confiar als seus fills. ³⁶Laban va deixar un espai de tres dies de camí entre els seus ramats i els de Jacob. I Jacob pasturava la resta del ramat de Laban. ³⁷Jacob va agafar vergues tendres de pollancre, d’ametller i de plataner i va pelar-ne l’escorça deixant al descobert unes franges blanques. ³⁸Després va posar les vergues, pelades així, en els abeuradors, als ulls mateix del bestiar, perquè els mascles cobrissin allà les femelles quan venien a beure. ³⁹Quan eren cobertes davant aquelles varetes, parien animals clapats, ratllats o tacats. ⁴⁰Pel que fa a les ovelles, Jacob separava també del ramat de Laban les que naixien clapades o negres. Així s’anava fent ramats per a ell tot sol, i no els barrejava amb els de Laban. ⁴¹Quan els caps de bestiar eren robustos, Jacob els posava les vergues sota els ulls en els abeuradors perquè s’aparellessin davant les vergues. ⁴²Quan les bèsties eren més febles, no les hi posava. Així els animals febles tocaven a Laban i els robustos eren per a Jacob. ⁴³Jacob va arribar a ser molt ric: tenia servents i serventes, nombrosos ramats d’ovelles, i també camells i ases.

Jacob fuig de Laban

¹Jacob va sentir que els fills de Laban deien: «Jacob ha pres tot el que era del nostre pare: s’ha fet ric a costa d’ell.» ²A més, Jacob s’adonava que Laban no li feia la mateixa bona cara d’abans. ³El Senyor va dir a Jacob: —Torna al país dels teus pares, al lloc on vas néixer. Jo seré amb tu. ⁴Jacob va fer cridar Raquel i Lia perquè vinguessin al camp on tenia els seus ramats, ⁵i els digué: —He notat que el vostre pare ja no em fa la mateixa bona cara d’abans; però el Déu del meu pare és amb mi. ⁶Vosaltres sabeu prou que he servit el vostre pare amb totes les meves forces; ⁷i tanmateix s’ha burlat de mi canviant-me la paga deu vegades. Però Déu no ha permès que em fes mal. ⁸Si el vostre pare deia: “Les cries clapejades seran la teva paga”, tot el ramat paria animals clapejats. Si deia: “Les cries tacades seran el teu sou”, tot el ramat paria bestiar tacat. ⁹Déu ha pres el bestiar del vostre pare i me l’ha donat a mi. ¹⁰Una vegada, a l’època en què el bestiar entra en zel, vaig veure en somnis que els mascles que cobrien les ovelles eren ratllats, clapats o tacats. ¹¹Durant el somni, l’àngel de Déu em va cridar: “Jacob!” Jo vaig respondre: “Què manes?” ¹²Ell em va dir: “Mira i fixa-t’hi bé: tots els mascles que cobreixen les ovelles són ratllats, clapats o tacats. És que jo veig tot el que Laban t’està fent. ¹³Jo soc el Déu que se t’aparegué a Betel, on vas ungir un pilar sagrat i em vas fer una prometença. Ara posa’t en camí, surt d’aquest país i torna al país on vas néixer.” ¹⁴Raquel i Lia van donar a Jacob aquesta resposta: —¿És que encara tenim part i heretat a la casa del nostre pare? ¹⁵¿No ens ha tractat com a persones estranyes, venent-nos i quedant-se amb el diner que ens pertocava? ¹⁶Tota la riquesa que Déu ha pres al nostre pare és nostra i dels nostres fills. Fes, doncs, tot el que Déu t’ha manat. ¹⁷Jacob va fer muntar els fills i les dones dalt dels camells. ¹⁸Es va endur també tot el bestiar i els altres béns que havia adquirit a Padan-Aram i es posà en camí per anar a trobar el seu pare Isaac, al país de Canaan. ¹⁹Laban, per la seva banda, se n’havia anat a tondre les seves ovelles, i Raquel ho va aprofitar per a robar els ídols domèstics del seu pare. ²⁰Jacob, d’amagat de Laban, l’arameu, va fugir sense dir-li res. ²¹Va fugir amb tot el que posseïa, va travessar el riu Eufrates i se n’anà de dret cap a les muntanyes de Galaad.

Laban persegueix Jacob

²²Al cap de tres dies van comunicar a Laban que Jacob havia fugit. ²³Aleshores prengué amb ell gent de casa seva, el perseguí durant set dies i l’aconseguí a les muntanyes de Galaad. ²⁴Però, aquella nit, Déu vingué a visitar en somnis Laban, l’arameu, i li va dir: «Ves amb compte amb tot el que diguis a Jacob, tant en bé com en mal.» ²⁵Laban va arribar fins on era Jacob. Aquest tenia la tenda plantada a les muntanyes de Galaad, i Laban amb els seus homes també va plantar la seva en aquella muntanya. ²⁶Laban va dir a Jacob: —Què has fet? M’has enganyat! T’has endut les meves filles com si fossin presoneres de guerra. ²⁷Per què has fugit en secret i m’has enganyat? Si m’ho haguessis fet saber, jo t’hauria acomiadat enmig de cants de festa, al so de cítares i tamborins. ²⁸Ni tan sols m’has deixat besar les meves filles i els meus nets. Has tingut ben poc seny! ²⁹Ara jo podria fer-vos mal, però anit el Déu del teu pare em va advertir: “Ves amb compte a no dir res a Jacob, tant en bé com en mal.” ³⁰Però, si te n’has anat perquè enyoraves molt la casa del teu pare, per què m’has robat els meus déus? ³¹Jacob va respondre a Laban: —Tenia por i em pensava que potser em prendries les teves filles. ³²Però aquell a qui trobis els teus déus, ho pagarà amb la vida! Davant de tota la nostra gent, escorcolla entre les meves coses el que sigui teu i pren-ho. Jacob no sabia que Raquel havia robat els ídols domèstics. ³³Laban va entrar a les tendes de Jacob, de Lia i de les dues serventes, i no hi trobà res. Sortint de la tenda de Lia, va entrar a la de Raquel. ³⁴Però Raquel, que havia pres els ídols domèstics, els havia amagat a la sella del camell i s’hi havia assegut al damunt. Laban va regirar tota la tenda i no hi va trobar res. ³⁵Raquel va dir llavors al seu pare: —Que el meu senyor no s’enfadi si no puc aixecar-me davant seu; és que tinc el que solen tenir les dones. Acabat l’escorcoll, Laban no havia trobat els ídols domèstics. ³⁶Aleshores Jacob es va enfurismar contra Laban i li va dir: —Quina és la meva falta, quin és el meu pecat, perquè em persegueixis així? ³⁷Has regirat tot el que és meu. ¿Hi has trobat res de casa teva? Ensenya-ho a la meva gent i a la teva, i que ells decideixin entre nosaltres dos! ³⁸Fa vint anys que estic amb tu; les teves ovelles i les teves cabres no han parat mai de criar, i no he menjat ni un sol xai dels teus ramats. ³⁹No t’he portat mai cap bèstia destrossada per un animal salvatge: te la compensava amb una de les meves. Tu, en canvi, em reclamaves les bèsties robades tant de dia com de nit. ⁴⁰De dia em devorava la calor, i de nit, el fred, tant que no arribava a aclucar els ulls. ⁴¹He passat vint anys a casa teva: catorze anys he servit per les teves dues filles i sis per adquirir el teu ramat, i tu m’has canviat la paga deu vegades. ⁴²Si el Déu del meu pare, el Déu d’Abraham i l’Esglai d’Isaac no hagués estat amb mi, m’hauries fet marxar amb les mans buides. Però Déu ha vist la meva pena i els meus treballs i anit et va advertir a favor meu.

Pacte de Laban i Jacob

⁴³Laban va respondre a Jacob: —Aquestes filles són meves, aquests fills són meus i és meu també aquest bestiar: tot el que veus és meu. Què puc fer avui per aquestes filles meves i pels fills que han infantat? ⁴⁴Fem un pacte entre tu i jo, i que hi hagi un testimoni entre tots dos. ⁴⁵Llavors Jacob prengué una pedra i la va plantar com un pilar sagrat. ⁴⁶Després va manar a la seva gent que recollissin pedres i en fessin un munt. I van menjar-hi a sobre. ⁴⁷Laban va anomenar aquest indret Jegar-Sahadutà, i Jacob el va anomenar Galed, ⁴⁸perquè Laban havia dit: —Aquest munt de pedres és avui un testimoni entre tu i jo. Per això és anomenat també Galed, ⁴⁹i encara Mispà, ja que Laban havia dit: —Que el Senyor ens vigili tots dos quan serem lluny l’un de l’altre. ⁵⁰Si tu maltractes les meves filles o prens altres dones per mullers, mira que el testimoni entre nosaltres no serà un home, sinó Déu mateix. ⁵¹Laban va dir encara a Jacob: —Mira aquest munt de pedres i el pilar sagrat plantat entre tu i jo. ⁵²Que aquest munt i aquest pilar siguin testimonis que jo no passaré més enllà per atacar-te i que tu tampoc no ho faràs. ⁵³Que el Déu d’Abraham i el Déu de Nahor siguin jutges entre nosaltres. Jacob va fer el jurament per l’Esglai del seu pare Isaac. ⁵⁴Acabat va oferir un sacrifici dalt la muntanya i va invitar la seva gent a menjar. Després de l’àpat, van passar la nit a la muntanya.

¹L’endemà, Laban es llevà de bon matí, besà les seves filles i els seus nets i els va beneir. Després se’n tornà a casa seva.

Jacob es prepara per a trobar-se amb Esaú

²Jacob va continuar el seu camí i se li van acostar uns àngels de Déu. ³En veure’ls exclamà: —És el campament de Déu! I va anomenar aquest lloc Mahanaim. ⁴Jacob va enviar davant d’ell missatgers al seu germà Esaú, al país de Seïr, al camp d’Edom. ⁵Els va donar aquest encàrrec: —Digueu al meu senyor Esaú: “El teu servent Jacob et fa saber això: Vaig emigrar a casa de Laban i m’hi he quedat fins ara. ⁶Soc propietari de bous i ases, d’ovelles i cabres, de servents i serventes. T’envio aquests missatgers per comunicar-t’ho, senyor meu, amb l’esperança que m’acolliràs favorablement.” ⁷Els missatgers van tornar on era Jacob i li digueren: —Hem anat a trobar el teu germà Esaú. Ara ve cap a tu amb quatre-cents homes. ⁸Jacob, tot espantat i angoixat, va dividir en dos grups la gent que era amb ell, els ramats d’ovelles i cabres, les vaques i els camells. ⁹Pensava: «Si Esaú ataca un grup i el destrossa, l’altre es podrà escapar.» ¹⁰I pregà així: —Déu del meu pare Abraham, Déu del meu pare Isaac, Senyor. Tu m’has dit: “Torna-te’n al teu país i a la teva família. Jo seré bo amb tu.” ¹¹Però jo soc massa poca cosa per tants favors i per tanta fidelitat com has tingut amb mi, el teu servent. Duia tan sols el meu bastó quan vaig travessar aquest riu Jordà, i ara posseeixo dos campaments. ¹²Et prego que m’alliberis del meu germà Esaú. Tinc por d’ell, tinc por que no vingui i em mati mares i fills. ¹³I, tanmateix, tu m’has dit: “Certament jo seré bo amb tu. Multiplicaré els teus descendents com els grans de sorra de la vora de la mar, que ningú no pot comptar.” ¹⁴Jacob va passar allí aquella nit. Del bestiar que posseïa va preparar un obsequi per al seu germà Esaú: ¹⁵dues-centes cabres i vint bocs, dues-centes ovelles i vint moltons, ¹⁶trenta camelles de cria amb els seus petits, quaranta vaques i deu toros, vint someres i deu ases. ¹⁷Va repartir els animals en ramats i va confiar cada ramat a un dels seus servents, tot dient-los: —Passeu al meu davant i deixeu un espai entre ramat i ramat. ¹⁸Després va donar aquestes instruccions al primer: —Quan el meu germà Esaú et trobi i et demani qui és el teu amo, on vas i de qui és el ramat que et va al davant, ¹⁹respon-li: “És del teu servent Jacob. És un obsequi que ell envia al meu senyor Esaú. Ell ve darrere nostre.” ²⁰Va donar les mateixes instruccions als encarregats del segon, del tercer i de tots els altres ramats: —Quan trobeu Esaú, digueu-li això mateix, ²¹i afegiu-hi: “El teu servent Jacob ve darrere nostre.” Jacob pensava: «Primer apaivagaré Esaú amb els obsequis que aniran davant meu; després em presentaré a ell, i potser així em concedirà el seu favor.» ²²Els ramats destinats a obsequiar Esaú van passar al davant; però, aquella nit, Jacob es quedà al campament.

Jacob lluita amb Déu

²³Aquella mateixa nit, Jacob es va llevar, va prendre les seves dues mullers amb les dues serventes i els onze fills i travessà el gual del Jaboc. ²⁴Els va fer passar a l’altra banda del riu i també hi dugué tot el que tenia; ²⁵i ell es va quedar sol. Llavors un desconegut va lluitar amb ell fins a trenc d’alba. ²⁶Veient que no podia vèncer Jacob, tot lluitant li va donar un cop a l’articulació de la cuixa i la hi va desllorigar. ²⁷Després digué a Jacob: —Deixa’m anar, que despunta l’alba. Jacob va respondre: —No et deixaré anar que no m’hagis beneït. ²⁸L’altre li va demanar: —Com et dius? Ell respongué: —Jacob. ²⁹Li diu: —D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut. ³⁰Jacob li demanà: —Digues-me, si et plau, el teu nom. Però ell va respondre: —Per què em preguntes el meu nom? I el va beneir allà mateix. ³¹Jacob va donar a aquell lloc el nom de Penuel, perquè deia: —He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida. ³²El sol va sortir quan Jacob ja havia passat més enllà de Penuel. Anava coix d’una cama. ³³Per això encara avui els israelites no mengen el nervi que hi ha a l’articulació de la cuixa, perquè el qui lluitava amb Jacob li havia fet mal en aquest nervi.

Jacob i Esaú es troben

¹Quan Jacob va veure que venia Esaú amb quatre-cents homes, va repartir els fills entre Lia, Raquel i les dues serventes. ²Va posar al davant les serventes amb els seus fills; darrere, Lia amb els seus, i finalment, Raquel amb Josep. ³Jacob va passar al davant de tots. Es prosternà set vegades fins a tocar a terra abans d’atansar-se on era el seu germà. ⁴Esaú corregué a rebre’l, se li llançà al coll, l’abraçà i el besà. Tots dos ploraven. ⁵Després Esaú alçà els ulls i, veient les dones i els fills, va preguntar: —Qui són aquests? Jacob respongué: —Són els fills que Déu ha concedit al teu servent. ⁶Les serventes es van acostar amb els seus fills i es prosternaren. ⁷Després es va acostar Lia amb els seus fills i van fer el mateix. Finalment s’acostà Josep amb Raquel i també van prosternar-se. ⁸Esaú va preguntar encara: —Què pretenies amb tota la caravana que he anat trobant? Jacob li va respondre: —Volia guanyar-me el favor del meu senyor. ⁹Esaú va replicar: —Tinc molt de tot, germà. Queda’t el que és teu. ¹⁰Jacob va insistir: —De cap manera! Si m’has concedit el teu favor, accepta l’obsequi que t’ofereixo. Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença. ¹¹Accepta, doncs, el present que t’he portat, perquè Déu ha estat generós amb mi i tinc de tot. I tant va insistir-hi, que Esaú va acceptar. ¹²Després Esaú li va proposar: —Posem-nos en camí. Jo t’acompanyaré. ¹³Però Jacob li va respondre: —Ja sap el meu senyor que els infants són delicats i que porto amb mi ovelles i vaques que crien. Si forço un sol dia el pas d’aquesta caravana, se’m morirà tot el ramat. ¹⁴Que el meu senyor passi al davant del seu servent. Jo caminaré a poc a poc, al pas de la caravana i dels infants que van davant de tot, fins que arribi al lloc on viu el meu senyor, al país de Seïr. ¹⁵Esaú va dir: —Accepta que deixi amb tu alguns dels homes que m’acompanyen. Jacob va respondre: —Per a fer què? En tinc prou que el meu senyor m’hagi concedit el seu favor. ¹⁶Aquell mateix dia, Esaú va emprendre el camí de retorn cap a Seïr. ¹⁷Jacob se’n va anar a Sucot. Va construir-s’hi una casa i va fer-hi cabanes per al bestiar, i per això Sucot és el nom d’aquest indret.

Arribada de Jacob a Canaan

¹⁸De retorn de Padan-Aram, Jacob va arribar sa i estalvi a la ciutat de Siquem, al país de Canaan, i va acampar davant la ciutat. ¹⁹Va comprar als fills d’Hamor, pare de Siquem, el terreny on havia plantat la seva tenda i va pagar-ne cent peces de plata. ²⁰Va aixecar un altar en aquell indret i el dedicà a El, Déu d’Israel.

Simeó i Leví vengen la seva germana deshonrada

¹Un dia, Dina, filla de Lia i de Jacob, sortí a trobar algunes noies del país. ²Siquem, fill d’Hamor, l’hivita, que era el cap d’aquella regió, va veure Dina, la va raptar i la va violar. ³Però Siquem s’enamorà de Dina, la filla de Jacob: l’estimava i volia guanyar-se el cor de la noia. ⁴Llavors va dir al seu pare Hamor: —Demana’m aquesta noia per muller. ⁵Jacob va saber que la seva filla havia estat deshonrada per Siquem; però, com que els seus fills eren al camp amb els ramats, no volgué dir res fins que tornessin. ⁶Hamor, pare de Siquem, va anar, per la seva part, a trobar Jacob per parlar amb ell. ⁷Mentrestant, els fills de Jacob van tornar del camp i es van assabentar del que havia passat. Se sentiren ultratjats i es van enfurismar molt, pensant que, violant la filla de Jacob, Siquem havia comès una infàmia mai vista a Israel: allò era intolerable! ⁸Hamor, doncs, va arribar i els parlà així: —El meu fill Siquem s’ha enamorat de la vostra filla. Vulgueu donar-la-hi per muller. ⁹Emparenteu-vos amb nosaltres: doneu-nos per dones les vostres filles i preneu vosaltres les nostres. ¹⁰Quedeu-vos a viure amb nosaltres. Podeu disposar d’aquest territori: habiteu-hi, feu-hi comerç, compreu-hi propietats. ¹¹Siquem, per la seva banda, va dir al pare i als germans de la noia: —Sigueu gentils amb mi i jo us donaré tot el que em demanareu. ¹²Exigiu-me un preu ben alt i bons regals, però doneu-me la noia per muller. ¹³Els fills de Jacob, ofesos perquè Siquem havia deshonrat la seva germana Dina, van respondre amb engany a Hamor i a Siquem: ¹⁴—Nosaltres no podem fer el que demaneu: no podem donar la nostra germana a un home que no ha estat circumcidat. Seria una deshonra per a nosaltres. ¹⁵Només us donarem el nostre consentiment amb aquesta condició: que, com nosaltres, tots els vostres homes es facin circumcidar. ¹⁶Així us podrem donar les nostres filles i nosaltres ens casarem amb les vostres. Viurem plegats i formarem un sol poble. ¹⁷Però, si no voleu circumcidar-vos, ens endurem la nostra germana i ens n’anirem. ¹⁸Hamor i el seu fill Siquem van acceptar aquesta proposta. ¹⁹El xicot no va trigar a dur a terme el que havien acordat, perquè s’estimava la filla de Jacob; i ell era el més considerat en la família del seu pare. ²⁰Hamor i el seu fill Siquem es van presentar al consell, reunit a la porta de la ciutat, i van parlar als seus conciutadans. Els digueren: ²¹—Aquests homes són gent de pau. Deixem que visquin entre nosaltres i recorrin el país dedicats als seus afers. El nostre territori és prou gran perquè ells també hi càpiguen: casem-nos amb les seves filles, i nosaltres donem-los les nostres. ²²Però només amb una condició aquesta gent ens donarà el seu consentiment de viure amb nosaltres i formar un sol poble: que tots els nostres homes siguin circumcidats, com els seus. ²³Acceptem-ho i així viuran amb nosaltres; i seran nostres els seus ramats, els seus béns i tot el seu bestiar. ²⁴Tots els qui eren presents en el consell de la porta de la ciutat van acceptar la proposta d’Hamor i del seu fill Siquem, i tots els homes de la ciutat es van fer circumcidar. ²⁵Però el tercer dia, quan encara es recuperaven de la ferida, dos dels fills de Jacob, Simeó i Leví, germans de Dina, van agafar les armes, van entrar segurs a la ciutat i van matar-hi tots els homes. ²⁶Passaren a tall d’espasa Hamor i el seu fill Siquem, s’endugueren Dina de casa de Siquem i se’n van anar. ²⁷Els altres fills de Jacob es van llançar sobre els cadàvers i saquejaren la ciutat, perquè havien deshonrat la seva germana. ²⁸Prengueren els ramats d’ovelles i cabres, les vaques, els ases i tot el que hi havia a la ciutat i al camp. ²⁹Van apoderar-se de totes les riqueses i de tot el que hi havia a les cases i s’endugueren captives les criatures i les dones. ³⁰Jacob va dir a Simeó i a Leví: —M’heu portat la desgràcia fent-me odiós als altres habitants del país, els cananeus i els perizites. Nosaltres som pocs i, si ells es reuneixen contra mi i em vencen, seré exterminat amb la meva família. ³¹Però ells van replicar: —¿Havíem de permetre que tractessin la nostra germana com una prostituta?

Déu beneeix Jacob a Betel

¹Déu va dir a Jacob: —Aixeca’t, puja a Betel i queda-t’hi a viure. Dedica’m allà un altar a mi, el Déu que se’t va aparèixer quan fugies del teu germà Esaú. ²Jacob va dir a la seva família i a tots els qui eren amb ell: —Desfeu-vos dels déus estrangers que tingueu entre vosaltres. Purifiqueu-vos i canvieu-vos els vestits. ³Amunt, pugem a Betel, on dedicaré un altar al Déu que em va escoltar quan em veia envoltat de perills i que m’ha fet costat arreu on he anat. ⁴Llavors van donar a Jacob totes les estatuetes de déus estrangers i les arracades que duien a les orelles, i Jacob les va enterrar al peu de l’alzina que hi ha a la vora de Siquem. ⁵Emprengueren el camí, i Déu va sembrar el seu terror per les poblacions de la rodalia: ningú no va perseguir els fills de Jacob. ⁶Jacob, amb tota la gent que l’acompanyava, va arribar a Luz, és a dir, a Betel, en el país de Canaan. ⁷Va dedicar-hi un altar i anomenà aquell lloc El-Betel, perquè allà Déu se li havia revelat quan ell fugia del seu germà. ⁸Aleshores va morir Deborà, la dida de Rebeca, i la van enterrar a la vora de Betel, al peu d’una alzina que Jacob va anomenar l’Alzina del Plany. ⁹Déu es va aparèixer novament a Jacob, quan tornava de Padan-Aram, i el va beneir ¹⁰dient: —El teu nom és Jacob. Però d’ara endavant no et diràs més Jacob. El teu nom serà Israel. I el va anomenar Israel. ¹¹Déu va afegir: —Jo soc el Déu totpoderós. Sigues fecund i prolífic, i que de tu surti un poble, més ben dit, una comunitat de pobles. Sortiran reis de les teves entranyes. ¹²El país que he donat a Abraham i a Isaac, te’l dono a tu i, després de tu, a la teva descendència. ¹³Llavors Déu es va allunyar de Jacob, del lloc on havia parlat amb ell. ¹⁴Jacob va erigir una pedra allà on Déu havia parlat amb ell i la va consagrar vessant-hi vi i oli al damunt. ¹⁵Jacob va donar el nom de Betel a aquell lloc on Déu li havia parlat.

Naixement de Benjamí i mort de Raquel

¹⁶Van partir de Betel i, quan faltava un tros de camí per a arribar a Efrata, Raquel va donar a llum. El part va ser molt difícil. ¹⁷Mentre infantava amb dificultat, la llevadora li va dir: —Anima’t, tens un altre fill. ¹⁸Raquel s’estava morint. Abans d’exhalar el darrer sospir, li posà el nom de Benoní, però el seu pare li va donar el de Benjamí. ¹⁹Raquel va morir, i la van enterrar vora el camí d’Efrata, que és Betlem. ²⁰Jacob va erigir un pilar sobre la seva tomba: encara avui és conegut com el pilar del sepulcre de Raquel. ²¹Israel se’n va anar d’allí i va plantar la seva tenda més enllà de Migdal-Éder.

Els dotze fills de Jacob

²²Mentre Israel vivia en aquella regió, Rubèn va passar una nit amb Bilhà, la concubina del seu pare. Israel se’n va assabentar i ho trobà mal fet. Els fills de Jacob van ser dotze. ²³Fills de Lia: Rubèn, primogènit de Jacob, Simeó, Leví, Judà, Issacar i Zabuló. ²⁴Fills de Raquel: Josep i Benjamí. ²⁵Fills de Bilhà, la serventa de Raquel: Dan i Neftalí. ²⁶Fills de Zilpà, la serventa de Lia: Gad i Aser. Aquests són els fills de Jacob que van néixer a Padan-Aram.

Mort d’Isaac

²⁷Jacob va tornar al lloc on havia viscut el seu pare Isaac a Mambré, a Quiriat-Arbà, que és Hebron, on Abraham i Isaac havien residit com a immigrants. ²⁸Isaac va viure cent vuitanta anys. ²⁹Va morir carregat d’anys i es va reunir amb els seus. Esaú i Jacob, els seus dos fills, el van enterrar.

Esaú s’instal·la a les muntanyes de Seïr

¹Llista genealògica dels descendents d’Esaú, conegut amb el nom d’Edom. ²Esaú va prendre mullers entre les dones cananees: Adà, filla d’Elon, l’hitita; Oholibamà, filla d’Anà, neta de Sibon, l’hivita; ³i Bassemat, filla d’Ismael i germana de Nebaiot. ⁴Adà va ser la mare d’Elifaz; Bassemat, de Reuel; ⁵Oholibamà, de Jeuix, Jalam i Córah. Aquests són els fills d’Esaú que li van néixer al país de Canaan. ⁶Esaú va prendre les seves dones, els seus fills i les seves filles, els seus servents i les seves serventes, els seus ramats, les bèsties de càrrega i totes les riqueses que havia adquirit en el país de Canaan i se n’anà cap a un altre territori, lluny del seu germà Jacob. ⁷No podien habitar plegats, perquè tenien massa béns: el país on vivien com a immigrants no tenia prou pastures per a tot el bestiar. ⁸Per això Esaú, conegut amb el nom d’Edom, anà a establir-se a les muntanyes de Seïr.

Descendents d’Esaú

⁹Llista genealògica dels descendents d’Esaú, avantpassat dels edomites, que habitaven a les muntanyes de Seïr. ¹⁰Noms dels fills d’Esaú: Elifaz, fill de la seva dona Adà; Reuel, fill de la seva dona Bassemat. ¹¹Els fills d’Elifaz van ser Teman, Omar, Sefó, Gatam i Quenaz. ¹²Elifaz tenia també una concubina, Timnà, que li va donar un altre fill, Amalec. Aquests foren els descendents d’Esaú i de la seva dona Adà. ¹³Els fills de Reuel van ser Nàhat, Zèrah, Xammà i Mizà. Aquests foren els descendents de Bassemat, la dona d’Esaú. ¹⁴Aquests van ser els fills d’Oholibamà, dona d’Esaú, filla d’Anà, que era filla de Sibon: Jeuix, Jalam i Córah. ¹⁵Aquests són els caps de tribu dels descendents d’Esaú i de la seva dona Adà i fills d’Elifaz, primogènit d’Esaú: els caps de tribu Teman, Omar, Sefó, Quenaz, ¹⁶Gatam i Amalec. Aquests són els caps de tribu d’Elifaz, fills d’Adà, que vivien al país d’Edom. ¹⁷Els caps de tribu Nàhat, Zèrah, Xammà i Mizà, que vivien al país d’Edom, eren fills de Reuel, que era fill de Bassemat, dona d’Esaú. ¹⁸Els caps de tribu Jeuix, Jalam i Córah eren fills d’Esaú i de la seva dona Oholibamà, filla d’Anà. ¹⁹Tots aquests són els caps de tribu descendents d’Esaú, conegut amb el nom d’Edom. ²²Els fills de Lotan eren Horí i Emam. Lotan tenia una germana, Timnà. ²³Els fills de Xobal eren Alvan, Manàhat, Ebal, Xefó i Onam. ²⁴Els fills de Sibon foren Aià i Anà. Anà és el qui va descobrir aigua al desert mentre pasturava els ases del seu pare Sibon. ²⁵Anà va tenir dos fills: un noi, Dixon, i una noia, Oholibamà. ²⁶Els fills de Dixon eren Hemdan, Eixban, Itran i Queran. ²⁷Els fills d’Ésser eren Bilhan, Zaavan i Acan. ²⁸Els fills de Dixan eren Us i Aran. ³¹Aquests són els reis que es van succeir en el país d’Edom, abans que hi hagués reis a Israel: ³²Bela, fill de Beor, de la ciutat de Dinhaba. ³³Va morir Bela, i el va succeir Jobab, fill de Zèrah, natural de Bosrà. ³⁴Va morir Jobab, i el va succeir Huixam, del país dels temanites. ³⁵Va morir Huixam, i el va succeir Adad, fill de Bedad, que va vèncer Madian en els camps de Moab. Era natural de la ciutat d’Avit. ³⁶Va morir Adad, i el va succeir Samlà, natural de Masrecà. ³⁷Va morir Samlà, i el va succeir Xaül, natural de Rehobot-Annahar. ³⁸Va morir Xaül, i el va succeir Baal-Hanan, fill d’Acbor. ³⁹Va morir Baal-Hanan, fill d’Acbor, i el va succeir Adar. El nom de la seva ciutat era Paú, i la seva dona es deia Mehetabel i era filla de Matred, filla de Mezahab. ⁴⁰Aquests són els noms de les tribus descendents d’Esaú amb els noms dels seus llinatges i territoris: Timnà, Alvà, Jetet, ⁴¹Oholibamà, Elà, Pinon, ⁴²Quenaz, Teman, Mibsar, ⁴³Magdiel i Iram. Aquestes són les tribus edomites i les regions on habitaven dins el país que era la seva possessió. Esaú és l’avantpassat dels edomites.

Josep i els seus germans (37-50)

Somnis de Josep

¹Jacob habitava en el país de Canaan, on el seu pare ja havia viscut com a immigrant. ²Aquesta és la història de la família de Jacob. Josep tenia disset anys i pasturava els ramats amb els seus germans, però encara era un noi entre els fills de Bilhà i de Zilpà, dones del seu pare. Les noves que portava al seu pare sobre els seus germans no eren bones. ³Israel estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja era vell, i li havia fet teixir una túnica de mànigues amples. ⁴Els seus germans s’adonaven que el seu pare el preferia a tots ells; per això el detestaven i no eren capaços de parlar-li amigablement. ⁵Una vegada, Josep va tenir un somni i el contà als seus germans, que encara van avorrir-lo més. ⁶Els digué: —Escolteu quin somni he tingut. ⁷Durant la sega érem al camp lligant garbes. Tot d’una, la meva garba s’ha aixecat i s’ha posat dreta, mentre que les vostres garbes l’envoltaven i es prosternaven davant la meva. ⁸Els seus germans li contestaren: —Que potser has de ser el nostre rei o bé l’amo que ens domini? I l’avorriren encara més, pels somnis que tenia i la manera com els explicava. ⁹Josep va tenir encara un altre somni i el contà als seus germans. Els digué: —Encara he tingut un altre somni: el sol, la lluna i onze estrelles es prosternaven davant meu. ¹⁰Aquest somni, Josep el va contar al seu pare i als seus germans. El pare el va renyar: —Què vol dir, això que has somiat? ¿Que jo, la teva mare i els teus germans haurem de venir a prosternar-nos davant teu? ¹¹Els seus germans estaven engelosits de Josep, però el seu pare anava rumiant tot això.

Josep, venut pels seus germans

¹²Els germans de Josep havien anat a Siquem a pasturar els ramats del seu pare. ¹³Un dia, Israel va dir a Josep: —Els teus germans són a Siquem amb els ramats. He pensat d’enviar-t’hi. Josep va respondre: —Aquí em tens, pare. ¹⁴El pare li va dir: —Ves a veure com estan els teus germans i el bestiar i porta-me’n notícies. El pare el va enviar des de la vall d’Hebron, i Josep arribà a Siquem. ¹⁵Un home el va trobar errant pel camp i li preguntà: —Què busques? ¹⁶Josep va respondre: —Busco els meus germans. Sabries dir-me on pasturen els ramats? ¹⁷L’home li va dir: —Ja són fora d’aquí. He sentit que deien: “Anem a Dotan.” Josep anà, doncs, a buscar els seus germans i va trobar-los a Dotan. ¹⁸Ells el veieren de lluny i, abans que se’ls acostés, maquinaven de matar-lo. ¹⁹I es deien entre ells: —Mireu, aquí ve el somiador. ²⁰Vinga, matem-lo, tirem-lo a qualsevol cisterna i direm que una bèstia ferotge l’ha devorat. Així veurem com acaben els seus somnis. ²¹Però Rubèn, que ho va sentir, volent salvar-lo de les seves mans, digué: —No el matem! ²²I va afegir: —No us taqueu de sang! Tireu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu les mans al damunt! Rubèn volia salvar-lo i tornar-lo al seu pare. ²³Quan Josep va arribar on eren els seus germans, li van treure la túnica de mànigues amples, ²⁴el van agafar i van tirar-lo a la cisterna, que era buida, sense aigua. ²⁵Després s’assegueren a menjar. Tot menjant, van veure passar una caravana d’ismaelites que venia de Galaad, amb els camells carregats de resines aromàtiques —goma adragant, estorac i làdanum—, que transportaven a Egipte. ²⁶Aleshores Judà va dir als seus germans: —Què en traurem de matar el nostre germà i d’encobrir la seva sang? ²⁷Venem-lo als ismaelites, però no li posem la mà al damunt, que al capdavall és germà nostre, de la nostra pròpia sang. Els seus germans se’l van escoltar. ²⁸Uns marxants medanites que passaven per allà van treure Josep fora de la cisterna. Els germans de Josep el vengueren als ismaelites per vint peces de plata, i ells se’l van emportar a Egipte. ²⁹Quan Rubèn va tornar a la cisterna, Josep ja no hi era. Llavors, desesperat, s’esquinçà els vestits ³⁰i, tornant cap als seus germans, els digué: —El noi ja no hi és! On puc anar jo, ara? ³¹Ells van degollar un cabrit i van xopar de sang la túnica de Josep. ³²Després van fer portar la túnica de mànigues amples al seu pare amb aquest encàrrec: «Hem trobat això. Mira si és la túnica del teu fill o no ho és.» ³³Jacob la va reconèixer i exclamà: —És la túnica del meu fill! Una bèstia ferotge ha devorat Josep! L’ha trossejat! ³⁴Jacob es va esquinçar els vestits, es posà una roba de sac i durant molt de temps va fer dol pel seu fill. ³⁵Tots els seus fills i les seves filles intentaven de consolar-lo, però ell no es deixava consolar, i deia: «Encara faré dol pel meu fill quan baixi a trobar-lo al país dels morts!» I plorava contínuament el seu fill. ³⁶Entretant, a Egipte, els medanites van vendre Josep a Putifar, home de confiança del faraó i cap de la guàrdia reial.

Judà i Tamar

¹Per aquell temps, Judà va separar-se dels seus germans i se’n va anar a viure a casa d’un home d’Adul·lam que es deia Hirà. ²Allà va conèixer la filla d’un cananeu que es deia Xua i s’hi va casar. ³Ella va quedar embarassada i va donar a llum un fill; Judà li posà el nom d’Er. ⁴Va tenir encara un altre fill, i ella li posà el nom d’Onan. ⁵Va tenir un tercer fill i li va posar el nom de Xelà; Judà era a Quezib quan el nen va néixer. ⁶Judà va casar Er, el seu fill primogènit, amb una dona que es deia Tamar. ⁷Però Er, el primogènit de Judà, ofenia el Senyor, i el Senyor el va fer morir. ⁸Llavors Judà va dir a Onan: —Compleix el teu deure de cunyat: casa’t amb la viuda del teu germà i dona una descendència al teu germà. ⁹Però Onan, sabent que el fill que naixeria no seria seu, cada cop que tenia relacions amb la seva cunyada deixava caure el semen a terra per no donar descendència al seu germà. ¹⁰Aquest comportament ofenia molt el Senyor, que també el va fer morir. ¹¹Llavors Judà va dir a la seva nora Tamar: —Torna-te’n a casa del teu pare i queda’t viuda fins que el meu fill Xelà s’hagi fet gran. Deia això perquè temia que també Xelà morís com els seus germans. Tamar, doncs, se n’anà a viure a casa del seu pare. ¹²Passat molt de temps, va morir una filla de Xua, la muller de Judà. Acabat el temps de dol, Judà va pujar a Timnà, amb el seu amic Hirà d’Adul·lam, a trobar els qui esquilaven els seus ramats. ¹³Van fer-ho saber a Tamar: —El teu sogre puja a Timnà per a la tosa de les ovelles. ¹⁴Tamar veia que Xelà ja s’havia fet gran i que no l’havien casada amb ell. Llavors es va treure els vestits de viuda, es va cobrir la cara amb un vel i s’assegué a l’entrada d’Enaim, que es troba en el camí de Timnà. ¹⁵Judà va veure Tamar i la prengué per una prostituta, ja que duia un vel a la cara. ¹⁶No sabia que fos la seva nora. Es decantà del camí cap on era ella i li digué: —Au, vinga, que vull estar amb tu. Ella li va demanar: —Què em donaràs per estar amb mi? ¹⁷Ell li va respondre: —T’enviaré un cabrit del meu ramat. Ella va replicar: —Sí, però, mentrestant, dona’m una penyora. ¹⁸Ell va preguntar: —Quina penyora vols? Ella va respondre: —El teu segell amb el cordó i el bastó que portes. Els hi va donar i va jeure amb ella, que va quedar embarassada. ¹⁹Després ella se’n va anar, es va treure el vel i es tornà a posar els vestits de viuda. ²⁰Judà va enviar el seu amic d’Adul·lam a portar el cabrit promès i recuperar les penyores donades a la dona, però no va trobar-la. ²¹Va preguntar a la gent del lloc: —On és la prostituta que era a Enaim vora el camí? Ells van contestar: —Aquí no hi ha hagut mai cap prostituta. ²²L’amic se’n tornà a trobar Judà i li digué: —No l’he trobada. I la gent del lloc assegura fins i tot que allà no hi ha hagut mai cap prostituta. ²³Judà va replicar: —Que s’ho quedi! Encara faríem el ridícul, jo que li he enviat el cabrit i tu que no l’has trobada. ²⁴Uns tres mesos més tard, van informar Judà: —Tamar, la teva nora, s’ha prostituït i a més ha quedat embarassada! Judà va manar: —Traieu-la fora i que la cremin. ²⁵Quan ja la treien, va fer dir al seu sogre: —L’home a qui pertany tot això és qui m’ha deixat embarassada. I va afegir: —Mira a veure de qui són aquest segell, aquest cordó i aquest bastó. ²⁶Judà els va reconèixer i exclamà: —Té més raó ella que jo, perquè, de fet, jo l’havia de donar per muller al meu fill Xelà. I Judà no va dormir mai més amb ella. ²⁷Quan va arribar l’hora del part, Tamar portava al ventre dos bessons. ²⁸Mentre donava a llum, un dels bessons va treure la mà. La llevadora la va agafar i va lligar-hi un fil escarlata, dient: —Aquest serà el fill gran. ²⁹Però el nen va retirar la mà i fou el seu germà qui va sortir. La llevadora va exclamar: —Com t’has obert pas! Judà li va posar el nom de Peres. ³⁰Després va sortir el seu germà, que tenia a la mà el fil escarlata, i li va posar el nom de Zèrah.

Josep a casa de Putifar

¹Els ismaelites que es van endur Josep a Egipte el vengueren a un egipci anomenat Putifar, home de confiança del faraó i cap de la guàrdia reial. ²El Senyor era amb Josep: tot el que ell emprenia prosperava. Josep vivia a casa del seu amo egipci. ³L’amo s’adonà que el Senyor era amb Josep i que feia prosperar tot el que emprenia. ⁴Josep gaudia del favor de Putifar, que el va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. ⁵Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. ⁶Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més, llevat de l’aliment que prenia.

Josep i la dona de Putifar

⁶Josep era un jove ben plantat, que feia goig de veure. ⁷Passat un cert temps, la dona del seu amo va posar els ulls en ell i li va fer aquesta proposta: —Vine al llit amb mi. ⁸Però ell s’hi va negar i digué a la dona del seu amo: —El meu amo, tenint-me a mi, no es preocupa de res de casa seva i m’ha confiat l’administració dels seus béns. ⁹En aquesta casa, ningú no té més autoritat que jo. No m’ha prohibit res, llevat de tu, que ets la seva esposa. Com podria jo cometre una acció tan malvada i pecar contra Déu? ¹⁰I, per més que ella insistia dia rere dia, Josep no li feia cas i es negava a dormir amb ella. ¹¹Un dia Josep va entrar a casa a fer la seva feina, quan tots els servents eren fora. ¹²La dona el va agafar pel mantell tot dient-li: —Vine al llit amb mi! Josep li deixà el mantell a les mans, s’escapà i va sortir de la casa. ¹³Quan la dona veié que Josep li havia deixat el mantell a les mans i que havia fugit, ¹⁴va cridar els servents i els digué: —Mireu! Ens han dut un hebreu perquè es burli de nosaltres! Ha entrat per abusar de mi, però jo m’he posat a cridar fort. ¹⁵I tan bon punt ha sentit que jo cridava, s’ha escapat i ha sortit de casa, abandonant el seu mantell al meu costat. ¹⁶Ella va guardar el vestit al seu costat fins que el seu marit va tornar a casa. ¹⁷Llavors li va contar la mateixa història: —L’esclau hebreu que ens vas dur ha entrat per riure’s de mi. ¹⁸Però quan jo m’he posat a cridar, ha fugit fora de casa, abandonant el seu mantell al meu costat. ¹⁹Quan el marit va sentir de llavis de la seva dona: «Mira el que m’ha fet el teu esclau», es posà furiós. ²⁰Va fer agafar Josep i el tancà a la presó, al lloc on hi havia els presoners del rei.

Josep a la presó

²⁰Josep, doncs, s’estava a la presó, ²¹però el Senyor era amb ell: va mostrar-se bondadós amb Josep i va fer que es guanyés l’estimació del cap de la presó. ²²Aquest va encomanar a Josep la responsabilitat de tots els altres presos, de manera que allà tot es feia tal com Josep volia. ²³El cap de la presó no es preocupava de res del que feia Josep. El Senyor era amb Josep i feia prosperar tot el que ell emprenia.

¹Al cap d’un temps, el coper i el pastisser del rei d’Egipte van cometre una falta contra el seu amo. ²El faraó es va indignar contra els dos cortesans ³i els feu empresonar a casa del cap de la guàrdia reial, en el lloc on Josep es trobava pres. ⁴El cap de la guàrdia els va assignar Josep perquè estigués al seu servei. Van passar un cert temps a la presó.

Somnis dels dos cortesans

⁵Una mateixa nit, el coper i el pastisser del rei d’Egipte van tenir tots dos un somni a la presó. Cada un d’ells tingué un somni amb un significat particular. ⁶Quan al matí Josep els va anar a veure, va trobar capficats ⁷els dos cortesans del faraó reclosos amb ell a casa del seu amo, i els va demanar: —Per què feu tan mala cara? ⁸Ells respongueren: —Hem tingut uns somnis, i no hi ha ningú que els sàpiga interpretar. Josep els va dir: —¿És que Déu no és capaç d’interpretar-los? Conteu-me’ls. ⁹Aleshores el primer coper va contar a Josep el seu somni: —He somiat que em trobava davant un cep ¹⁰que tenia tres sarments. Així que va brotar, va florir i es va carregar de raïms madurs. ¹¹Jo duia a la mà la copa del faraó. Vaig collir els raïms, en vaig esprémer el suc dins la copa i vaig oferir-la al faraó. ¹²Josep li va explicar: —La interpretació del teu somni és aquesta: els tres sarments representen tres dies. ¹³D’aquí a tres dies, el faraó decidirà la teva sort i et restablirà en el càrrec. Tornaràs a posar la copa a la mà del faraó, com feies abans quan eres el seu coper. ¹⁴Recorda’t de mi quan seràs afortunat i fes-me aquest favor: parla de mi al faraó perquè em faci sortir d’aquesta casa. ¹⁵Em van raptar del país dels hebreus, i no he fet res que mereixi la presó. ¹⁶El primer pastisser, veient que Josep havia donat una interpretació favorable de l’altre somni, li va contar el seu: —Jo he somiat que portava damunt el cap tres paneres de pastissos. ¹⁷La panera de dalt de tot era plena de les pastes que el faraó sol menjar, però els ocells venien a picotejar les pastes de la panera. ¹⁸Josep li va explicar: —La interpretació del somni és aquesta: les tres paneres representen tres dies. ¹⁹D’aquí a tres dies, el faraó decidirà la teva sort fent que et tallin el cap i et pengin dalt d’un arbre; i els ocellots vindran a picotejar la carn del teu cos. ²⁰Efectivament, al cap de tres dies, el faraó celebrava el seu aniversari i va oferir un banquet a tots els seus oficials. En presència de tots ells va decidir la sort del primer coper i la del primer pastisser. ²¹Va restablir l’un en el seu càrrec de coper, perquè tornés a ser qui li oferís la copa, ²²i va fer penjar el segon. Tot va passar d’acord amb la interpretació que Josep havia fet. ²³Però el primer coper no es va recordar més de Josep, se’n va oblidar completament.

Somnis del faraó

¹Al cap de dos anys, el faraó va tenir un somni: Es trobava a la vora del Nil ²i veié sortir del riu set vaques, boniques i grasses, que anaven pasturant entre els joncs. ³Darrere d’elles en van sortir unes altres set, lletges i magres, que es van quedar al costat de les primeres, a la vora del riu. ⁴Les vaques lletges i magres es van menjar les set vaques boniques i grasses. En aquell moment el faraó es va despertar. ⁵El faraó es tornà a adormir i tingué un altre somni: Va veure sortir set espigues d’una mateixa tija, grosses i plenes. ⁶Darrere d’elles en naixien unes altres set, esquifides i cremades pel vent del desert. ⁷Les espigues esquifides van engolir les espigues grosses i plenes. En aquell moment el faraó es va despertar: havia estat un somni. ⁸Al matí, el faraó, molt torbat, va fer cridar tots els endevins i savis d’Egipte i els va contar els seus somnis, però ningú no els hi sabia interpretar. ⁹Llavors el primer coper va dir al faraó: —Ara recordo un error meu. ¹⁰El faraó, irritat contra els seus dos servents, contra el primer pastisser i contra mi, ens havia tancat a la presó a casa del cap de la guàrdia reial. ¹¹Una mateixa nit, tots dos vam tenir un somni amb un significat particular per a cada un. ¹²A la presó hi havia també amb nosaltres un jove hebreu, servent del cap de la guàrdia reial. Li vam contar els nostres somnis, i ell ens els va interpretar: va donar a cadascú la interpretació del seu somni. ¹³I tot va passar d’acord amb la interpretació que ens havia fet: jo vaig ser restablert en el meu càrrec, i l’altre, el van penjar.

Josep interpreta els somnis del faraó

¹⁴Llavors el faraó va manar que anessin a buscar Josep, i el van treure corrents de la presó. Josep es va afaitar, es canvià de roba i es presentà al faraó. ¹⁵Aquest li digué: —He tingut un somni, i ningú no el sap interpretar. Però he sentit a dir que tu, quan t’expliquen un somni, ets capaç d’interpretar-lo. ¹⁶Josep respongué al faraó: —No soc jo, sinó Déu, qui donarà al faraó la interpretació adient. ¹⁷El faraó va explicar a Josep: —Somiava que em trobava a la vora del Nil. ¹⁸Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. ¹⁹Darrere d’elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d’Egipte no n’he vistes mai de tan lletges. ²⁰Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu. ²¹Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans. En aquest moment m’he despertat. ²²»Després he tingut un altre somni: veia sortir set espigues d’una mateixa tija, grosses i plenes. ²³Darrere d’elles en naixien unes altres set, buides, esquifides i cremades pel vent del desert. ²⁴Les espigues esquifides van engolir les set espigues grosses. »He contat aquests somnis als endevins, i cap d’ells no me’ls ha sabut interpretar. ²⁵Josep va dir al faraó: —Tots dos somnis tenen un sol sentit: Déu anuncia al faraó el que està a punt de fer. ²⁶Les set vaques i les set espigues boniques representen set anys. Es tracta, doncs, d’un únic somni amb un sol sentit. ²⁷Tant les set vaques miserables i lletges que sortien darrere les altres, com les set espigues escarransides i cremades pel vent del desert, representen set anys de fam. ²⁸Això és el que jo havia de dir al faraó: Déu mostra al faraó el que està a punt de fer. ²⁹Els set anys vinents seran d’una gran abundància en tot Egipte. ³⁰Després seguiran set anys de fam que esborraran a Egipte el record de l’abundància dels set anys precedents, perquè la fam consumirà tot el país. ³¹Serà tan aclaparadora, aquesta fam, que ningú no sabrà què és l’abundància. ³²El fet que el somni del faraó s’hagi repetit dues vegades vol dir que Déu ja ho té decidit i no trigarà a complir-ho. ³³Ara, doncs, que el faraó busqui un home intel·ligent i assenyat i que li doni autoritat sobre el país d’Egipte. ³⁴Que nomeni també inspectors per tot el país, encarregats de recaptar la cinquena part de les collites durant els set anys d’abundància. ³⁵Que apleguin tots els queviures de les anyades bones que venen i que emmagatzemin les provisions de blat a les ciutats, sota el control del faraó. ³⁶Aquestes provisions serviran després de reserva per al país d’Egipte durant els set anys de fam que han de venir. Així el país no morirà de fam.

Josep, primer ministre del faraó

³⁷El faraó i tots els seus cortesans van trobar encertada la proposta de Josep. ³⁸El faraó els va dir: —Aquest home té l’esperit diví. En trobaríem cap com ell? ³⁹Llavors el faraó va dir a Josep: —Ja que Déu t’ha fet conèixer tot això, no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. ⁴⁰Per això tu seràs l’administrador del meu reialme i tot el meu poble obeirà les teves ordres. Només en el tron jo estaré per damunt teu. ⁴¹I va afegir: —Et dono autoritat sobre tot el país d’Egipte. ⁴²El faraó es va treure del dit el segell reial i el posà al dit de Josep; el va fer vestir de lli i li posà un collaret d’or. ⁴³El feu pujar al carruatge reservat al segon del reialme, i davant d’ell cridaven: «Atenció!» Així li va donar autoritat sobre tot el país d’Egipte. ⁴⁴El faraó digué encara a Josep: —Jo soc el faraó, però en tot Egipte ningú no mourà la mà ni el peu sense el teu consentiment. ⁴⁵El faraó va posar a Josep el nom de Safenat-Panéah i li va donar per muller Assenat, filla de Potifera, sacerdot de la ciutat d’Heliòpolis. Josep va sortir a inspeccionar tot el país. ⁴⁶Tenia trenta anys quan va ser presentat al faraó, rei de Egipte. Després d’acomiadar-se’n, va recórrer tot Egipte. ⁴⁷Durant els set anys d’abundància, la terra va produir molt bones collites, ⁴⁸i Josep aplegà a les ciutats reserves de tots els queviures, dipositant en cada ciutat les collites dels camps de la rodalia. ⁴⁹Josep va emmagatzemar tanta quantitat de gra, que va renunciar a fer-ne el compte: n’hi havia tant com grans de sorra hi ha a la vora de la mar. ⁵⁰Abans que arribés el primer any de fam, Assenat, filla de Potifera, sacerdot d’Heliòpolis, i dona de Josep, va donar a llum dos fills. ⁵¹Josep va posar al més gran el nom de Manassès, dient: —Déu m’ha fet oblidar tots els sofriments i la llunyania de la casa del meu pare. ⁵²Al petit, li va posar el nom d’Efraïm, dient: —Déu m’ha donat fills en el país de la meva aflicció. ⁵³Es van acabar els set anys d’abundància que hi hagué al país d’Egipte ⁵⁴i van començar els set anys de fam, tal com Josep havia anunciat. La fam afeixugava per tota la terra, però en el país d’Egipte hi havia pa. ⁵⁵Quan la fam es va estendre per tot el país d’Egipte, el poble reclamà aliments al faraó. Aquest va respondre a tota la gent del país que anessin a trobar Josep i fessin tot el que ell els digués. ⁵⁶A mesura que la fam s’apoderava del país, Josep feia obrir tots els graners i venia gra als egipcis. La fam s’anava agreujant a Egipte. ⁵⁷I de tots els altres països també venia gent a comprar gra a Josep, perquè la fam s’agreujava pertot arreu.

Jacob envia els seus fills a Egipte

¹Jacob va saber que hi havia gra a Egipte i digué als seus fills: —Què espereu? ²M’han dit que a Egipte hi ha blat. Baixeu-hi a comprar-ne perquè puguem sobreviure; que si no, morirem. ³Per això, deu dels germans de Josep van baixar a Egipte a comprar-hi blat. ⁴Jacob no va permetre que els acompanyés Benjamí, el germà petit de Josep, perquè es deia: «No voldria que li passés cap desgràcia.» ⁵Des del país de Canaan, on també hi havia fam, els fills d’Israel van venir junt amb els qui anaven a comprar gra.

Els germans de Josep no el reconeixen

⁶Josep controlava el país, i era ell qui venia el gra a tothom. Quan van arribar els seus germans, es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front. ⁷Josep, així que els veié, els va reconèixer, però va dissimular i els parlà durament: —D’on veniu? Ells respongueren: —Venim del país de Canaan a comprar menjar. ⁸Josep va reconèixer els seus germans, però ells no el reconegueren. ⁹Josep va recordar els somnis que havia tingut sobre ells, i els digué: —Sou uns espies! Heu vingut a informar-vos dels punts febles d’aquest país. ¹⁰Ells van protestar: —No, senyor! Nosaltres, els teus servents, hem vingut a comprar menjar. ¹¹Tots som fills d’un mateix pare, som gent honrada. Aquests servents teus no són espies. ¹²Josep va replicar: —No és veritat! Heu vingut a informar-vos dels punts febles del país! ¹³Ells li tornaren a dir: —Nosaltres, aquests servents teus, érem dotze germans, fills d’un mateix pare, al país de Canaan. El més petit s’ha quedat amb el nostre pare, i l’altre ha desaparegut. ¹⁴Josep els replicà: —És el que us deia: vosaltres sou uns espies! ¹⁵Però us posaré a prova: per la vida del faraó, us asseguro que no us n’anireu d’aquest país si abans no em porteu aquí el vostre germà petit. ¹⁶Que un de vosaltres el vagi a buscar. Mentrestant, els altres quedareu presoners. Així comprovaré que dieu la veritat. Perquè, si no és així, sou realment uns espies; tan cert com el faraó viu!. ¹⁷I els va fer tancar tres dies a la presó. ¹⁸Al cap de tres dies, Josep els digué: —Jo soc un home que reverencia Déu. Feu el que us dic i salvareu la vida. ¹⁹Si sou gent honrada, accepteu que un dels germans es quedi detingut en aquesta presó, i els altres aneu a portar el blat a les vostres famílies afamades. ²⁰Després torneu a venir amb el vostre germà petit. Així demostrareu que dieu la veritat i no us matarem. Ells van acceptar de fer-ho així. ²¹Es deien els uns als altres: —Ara paguem el mal que vam fer al nostre germà, perquè no el vam escoltar quan vèiem que, angoixat, ens suplicava. Per això ara ens cau al damunt aquesta tribulació. ²²Rubèn els respongué: —¿No us ho vaig dir, que no féssiu aquell disbarat amb el noi? Però no me’n vau fer cas. I ara ens demanen comptes de la seva mort. ²³Com que Josep els parlava valent-se d’un intèrpret, no sabien que ell entenia tot el que deien. ²⁴Josep es va retirar una estona perquè no es podia aguantar el plor.

Els germans tornen a casa

²⁴Quan Josep va tornar on ells eren, els va fer saber que retenia Simeó i el feu encadenar al seu davant. ²⁵Després va donar ordres que els omplissin els sacs de blat, però que tornessin els diners de cada un posant-los dins el seu sac i que els donessin provisions per al viatge. Així es va fer. ²⁶Els germans van carregar els sacs de blat damunt els ases i se’n van anar. ²⁷Quan es van deturar per passar la nit, un d’ells va obrir el seu sac per donar menjar al seu ase i veié els seus diners a la boca del sac. ²⁸Llavors digué als seus germans: —M’han tornat els diners! Són dins el meu sac de blat. El cor els va fer un salt. Tremolant, es deien l’un a l’altre: «Què és això que Déu ens ha fet?» ²⁹Quan van ser davant el seu pare Jacob, en el país de Canaan, li van explicar tot el que els havia passat: ³⁰—L’home que governa el país ens va parlar durament. Es va pensar que espiàvem el país. ³¹Nosaltres li vam replicar: “Som gent honrada, i no pas espies. ³²Érem dotze germans, fills d’un mateix pare. Un ha desaparegut i el petit s’ha quedat amb el nostre pare al país de Canaan.” ³³Aquell home que governa el país ens va dir: “En això coneixeré si sou gent honrada: que es quedi amb mi un dels vostres germans, i els altres preneu gra i porteu-lo a les vostres famílies afamades. ³⁴Després, però, porteu-me el vostre germà petit. Així sabré que no sou espies, sinó gent honrada. Us tornaré el vostre germà que tinc a la presó i podreu circular lliurement pel país.” ³⁵Llavors van buidar els sacs i cadascú hi va trobar la seva bossa amb els diners. En veure els diners, ells i el seu pare es van esglaiar. ³⁶Jacob, el seu pare, els digué: —Em deixareu sense fills. Josep ha desaparegut, Simeó també, i ara us voleu endur Benjamí. Tot es gira en contra meu! ³⁷Aleshores Rubèn va dir al seu pare: —Si no et torno Benjamí, pots fer morir els meus dos fills. Confia-me’l, que jo te’l tornaré. ³⁸Jacob va replicar: —El meu fill no baixarà amb vosaltres a Egipte. El seu germà és mort, i ara només em queda ell tot sol. Si li passava res durant el viatge, vell com soc, em faríeu baixar al país dels morts amb la pena al cor.

Segon viatge a Egipte, amb Benjamí

¹La fam continuava afeixugant el país. ²Quan la família de Jacob s’hagué acabat tot el gra que havien portat d’Egipte, el pare va dir als seus fills: —Torneu a comprar-nos més queviures. ³Judà li va respondre: —Aquell home ens va jurar que no ens rebria si no li portàvem el nostre germà. ⁴Si permets que el nostre germà ens acompanyi, baixarem a comprar-te més queviures. ⁵Però si t’hi negues, no hi baixarem, perquè aquell home ens va dir ben clar que no ens volia rebre si no ens acompanyava el nostre germà. ⁶Israel els digué: —Per què m’heu hagut de perjudicar anant a contar a aquell home que teníeu un altre germà? ⁷Ells contestaren: —Aquell home ens va fer moltes preguntes sobre nosaltres i la nostra família: “Viu encara el vostre pare? Teniu encara algun altre germà?” Nosaltres ens vam limitar a respondre-li. No podíem pas ni imaginar que ens diria: “Porteu aquí el vostre germà.” ⁸Llavors Judà va dir al seu pare Israel: —Deixa venir el noi amb mi. En marxa! Anem-hi, si volem sobreviure tu, nosaltres i les nostres famílies. Altrament, ens espera la mort. ⁹Jo em faig responsable d’ell. Si no te’l torno, me’n podràs demanar comptes, i per sempre més seré culpable davant teu. ¹⁰Que, si no ens entretinguéssim tant, a hores d’ara ja hauríem anat i tornat dues vegades. ¹¹El seu pare Israel els digué: —Feu-ho així, si no hi ha més remei. Preneu en els vostres sacs els millors productes del nostre país i porteu-los com a obsequi a aquell home: una mica de resina aromàtica i una mica de mel, goma adragant, làdanum, festucs i ametlles. ¹²Endueu-vos el doble de diners i restituïu els que vau trobar a dins dels vostres sacs. Potser va ser un error. ¹³Preneu el vostre germà i torneu a visitar aquell home. ¹⁴Que el Déu totpoderós faci que ell s’apiadi de vosaltres i deixi tornar l’altre germà que té a la presó i també Benjamí! Pel que fa a mi, si he de perdre els meus fills, els perdré.

Segona entrevista amb Josep

¹⁵Els germans es van endur els regals i el doble de diners. Van baixar a Egipte amb Benjamí i es presentaren a Josep. ¹⁶Quan Josep veié Benjamí amb ells, va dir al seu majordom: —Porta aquesta gent a casa meva, fes matar un cap de bestiar i prepara’l, que dinaran amb mi aquest migdia. ¹⁷El majordom va executar les ordres de Josep i conduí aquella gent a casa seva. ¹⁸Quan van veure que els feien entrar a casa de Josep, van tenir por, i es deien: «Ens hi fan entrar pels diners que, en el primer viatge, ens van posar dins els nostres sacs. Ara se’ns tiraran al damunt i ens maltractaran, ens prendran els ases i ens faran esclaus.» ¹⁹Es van acostar, doncs, al majordom de Josep i li van parlar a l’entrada de la casa: ²⁰—Perdó, senyor. Nosaltres ja hem vingut una altra vegada a comprar queviures. ²¹De retorn, en arribar al lloc on havíem de fer nit, vam obrir els nostres sacs i cada un va trobar a la boca del seu sac justament els diners que havia pagat. Ara els venim a tornar ²²i portem també més diners per comprar més queviures. No sabem pas qui va posar els diners als nostres sacs. ²³Ell els va respondre: —Estigueu tranquils, no tingueu por. El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs, perquè els vostres diners, jo bé els vaig cobrar. Llavors va deixar Simeó en llibertat. ²⁴El majordom els va fer entrar a casa de Josep i els donà aigua per a rentar-se els peus i farratge per als ases. ²⁵Ells van preparar els regals, tot esperant l’arribada de Josep a migdia. Els havien dit que dinarien allà. ²⁶Quan Josep va entrar a casa, li donaren l’obsequi que portaven, tot prostrant-se davant d’ell fins a tocar a terra. ²⁷Josep els va preguntar com estaven i després els digué: —Com es troba el vostre pare, aquell vellet de qui em vau parlar? Encara és viu? ²⁸Ells respongueren: —El teu servent, el nostre pare, es troba bé, encara és viu. I es van agenollar i es prosternaren novament. ²⁹Josep va veure Benjamí, el seu germà, fill de la seva mateixa mare, i va preguntar: —¿És aquest el vostre germà petit, de qui em vau parlar? I afegí: —Que Déu et sigui propici, fill meu. ³⁰Josep, amb el cor commogut de veure el seu germà, va sortir de pressa: se li negaven els ulls. Entrà a la seva cambra i es posà a plorar. ³¹Després es va rentar la cara i va tornar on eren tots. Dominant la seva emoció, manà que servissin el dinar. ³²Servien Josep en una taula, i els seus germans en una altra. Els egipcis menjaven amb Josep, a part: ells no poden menjar amb els hebreus, perquè ho consideren una cosa repugnant. ³³Els germans seien davant de Josep per ordre d’edat, del més gran al més petit, i es miraven estranyats els uns als altres. ³⁴Josep els feia portar plats de la seva pròpia taula, i a Benjamí li servien una ració cinc vegades més gran que la dels seus germans. Van beure amb Josep i es van alegrar amb ell.

Josep posa a prova els seus germans

¹Després Josep va donar aquesta ordre al seu majordom: —Omple de queviures els sacs d’aquesta gent, tant com en puguin dur, i posa els diners que pagui cada un a la boca del seu sac. ²I en el sac del més petit posa-hi la meva copa, la copa de plata, junt amb els seus diners. El majordom ho va fer tal com Josep li ho havia manat. ³A punta de dia, els van donar permís perquè partissin amb els seus ases. ⁴Tot just havien sortit de la ciutat, quan encara no eren gaire lluny, Josep va dir al seu majordom: —Surt a perseguir aquests homes, atrapa’ls i digues-los: “Per què heu tornat mal per bé? ⁵La copa que us endueu, no és la que el meu amo fa servir per a beure i per a endevinar el futur? No heu fet bé obrant així.” ⁶El majordom els va atrapar i els repetí aquestes paraules. ⁷Ells van replicar: —Senyor meu, com ens pots acusar així? Mai de la vida cap dels teus servents no hauria gosat fer res de semblant! ⁸T’hem tornat del país de Canaan els diners que havíem trobat dins els nostres sacs. Com seríem capaços de robar or o plata de la casa del teu amo? ⁹Si ho trobes en el bagatge d’un dels teus servents, que mori, i tots nosaltres serem esclaus del teu amo. ¹⁰El majordom va replicar: —Que sigui tal com dieu. El culpable serà el meu esclau, i els altres quedareu lliures. ¹¹Cada un s’afanyà a descarregar el seu sac a terra per obrir-lo. ¹²El majordom va escorcollar els sacs, començant pel del més gran i acabant pel del més petit, i la copa es va trobar en el sac de Benjamí. ¹³Ells es van esquinçar els vestits. Van carregar els ases i se’n tornaren a la ciutat.

Judà intervé a favor de Benjamí

¹⁴Quan Judà i els seus germans van entrar a casa de Josep, ell encara hi era. Ells es van prosternar davant d’ell amb el front a terra, ¹⁵i Josep els preguntà: —Què és, això que heu fet? ¿No sabíeu que un home com jo té el do d’endevinar? ¹⁶Judà li va respondre: —Què et podrem dir, senyor meu? Quines paraules pronunciarem? Com ens podríem justificar? Déu mateix ha descobert la culpa dels teus servents. Serem els teus esclaus, senyor meu, tant nosaltres com aquell a qui han trobat la copa dins el sac. ¹⁷Josep replicà: —Jo no faré això mai de la vida. Només aquell a qui han trobat la copa dins el seu sac serà el meu esclau. Vosaltres, torneu-vos-en en pau a trobar el vostre pare. ¹⁸Aleshores Judà es va acostar a Josep i li va dir: —T’ho demano, senyor meu. Permet que el teu servent digui una paraula al meu senyor. No t’ofenguis contra el teu servent, tu que ets com el faraó. ¹⁹Quan vam venir l’altra vegada, el meu senyor va preguntar als seus servents si encara teníem pare i algun altre germà. ²⁰Nosaltres vam respondre al meu senyor que encara teníem el pare, ja molt vellet, amb un fill petit, nascut a les seves velleses, que era el seu preferit, perquè és l’únic que li quedava dels fills de la seva mare: l’altre germà que tenia havia mort. ²¹Tu vas dir als teus servents: “Feu-me venir el vostre germà petit, que el vull veure.” ²²Nosaltres ja vam explicar al meu senyor que el noi no podia deixar el seu pare; que, si el deixava, el pare es moriria. ²³Però tu vas dir als teus servents: “Si no us acompanya el vostre germà petit, no us tornaré a rebre.” ²⁴Quan vam tornar anar a trobar el teu servent, el nostre pare, li vam explicar tot el que tu, senyor meu, ens havies dit. ²⁵I quan el nostre pare ens va manar que tornéssim per comprar més queviures, ²⁶li vam respondre que no podíem baixar sense el nostre germà petit, perquè tu no ens voldries rebre si veníem sense ell. ²⁷El teu servent, el meu pare, ens va replicar: “Ja sabeu que la meva muller em va donar dos fills. ²⁸Un va sortir de casa i ja no l’he vist més: segur que una bèstia ferotge el va trossejar. ²⁹Si ara em preneu aquest altre i li passa una desgràcia, vell com soc, em faríeu baixar al país dels morts amb la pena al cor.” ³⁰»Ara, doncs, com puc anar a trobar el teu servent, el meu pare, sense el noi? La vida del meu pare està lligada a la seva. ³¹Si el pare veu que el noi no torna, es morirà; i nosaltres serem culpables d’haver fet baixar al país dels morts, amb la pena al cor, el nostre pare i servent teu, que ja és vell. ³²A més, jo m’havia fet responsable del noi davant el meu pare dient-li: “Si no te’l porto, per sempre més seré culpable davant teu.” ³³Ara, doncs, et demano que em deixis quedar aquí com a esclau del meu senyor en comptes del noi, i que ell torni a casa amb els seus germans. ³⁴Com puc tornar a casa del meu pare si el noi no ve amb mi? Jo no podria suportar la desgràcia que cauria sobre el meu pare!

Josep es dona a conèixer

¹Josep no pogué dominar més l’emoció davant tots els qui l’envoltaven i va cridar: —Feu sortir tothom del meu davant. Així, en el moment en què es va fer conèixer als seus germans, no hi havia cap dels seus assistents. ²Josep es posà a plorar tan fort, que els egipcis ho van sentir i se’n va assabentar fins la cort del faraó. ³I va dir als seus germans: —Jo soc Josep. ¿Encara és viu el meu pare? Els seus germans no li podien respondre, de tan esglaiats que estaven de tenir-lo al davant. ⁴Llavors Josep digué als seus germans: —Acosteu-vos cap a mi. Ells se li van acostar, i els tornà a dir: —Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. ⁵Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida. ⁶Ja fa dos anys que hi ha fam al país i encara en passaran cinc sense conreu ni sega. ⁷Déu m’ha enviat aquí abans que vosaltres per assegurar-vos la supervivència en aquest país i salvar prodigiosament les vostres vides. ⁸No sou vosaltres els qui em vau enviar aquí, sinó Déu. Ell ha fet que jo fos com un pare per al faraó, m’ha fet senyor de totes les seves possessions i governador de tot el país d’Egipte. ⁹Afanyeu-vos a anar a trobar el meu pare i digueu-li: “Això diu el teu fill Josep: Déu m’ha fet senyor de tot Egipte. Baixa al meu costat, no triguis. ¹⁰Viuràs a la regió de Goixen, a prop meu, amb els teus fills, els teus nets, els teus ramats d’ovelles i vaques i amb tots els teus béns. ¹¹Allà jo et mantindré, perquè encara queden cinc anys de fam. No vull que et manqui res a tu, ni a la teva família, ni als teus ramats.” ¹²»Vosaltres mateixos i tu, Benjamí, germà meu, podeu comprovar amb els vostres propis ulls que soc jo qui us parla. ¹³Feu saber també al meu pare quina alta dignitat ocupo a Egipte i expliqueu-li tot el que heu vist. I porteu aquí el meu pare com més aviat millor. ¹⁴Josep es va llançar al coll del seu germà Benjamí tot plorant, i Benjamí també plorava abraçat a ell. ¹⁵Després va besar els altres germans, cobrint-los de llàgrimes. Després d’això, els seus germans es posaren a conversar amb ell.

El faraó fa venir Jacob a Egipte

¹⁶Per la cort del faraó va córrer la notícia que havien arribat els germans de Josep, i tant el faraó com els seus cortesans ho van veure amb bons ulls. ¹⁷Aleshores el faraó digué a Josep: —Digues als teus germans que carreguin els seus animals i que se’n tornin cap al país de Canaan ¹⁸a cercar el seu pare i les seves famílies i que les portin aquí, al meu costat. Els donaré la contrada més fèrtil d’Egipte, on podran menjar del bo i millor del país. ¹⁹Encarrega’t també de donar l’ordre que agafin alguns carros egipcis per transportar-hi els seus fills, les seves dones i el seu pare, i venir cap a Egipte. ²⁰Que no els dolgui el que deixaran, perquè tindran el millor de tot el país d’Egipte. ²¹Els fills d’Israel ho van fer així. Complint l’ordre del faraó, Josep els va donar carros i provisions per al viatge. ²²A cada un d’ells, els va donar una muda de vestits, però a Benjamí li va donar cinc mudes i tres-centes peces de plata. ²³A més, va enviar al seu pare, per al viatge, deu ases carregats dels millors productes d’Egipte i deu someres carregades de blat, pa i altres aliments. ²⁴Josep va acomiadar els germans, tot recomanant-los que no discutissin pel camí. ²⁵Ells van pujar d’Egipte i arribaren al país de Canaan. Van anar a trobar el seu pare Jacob ²⁶i li van anunciar: —Josep encara és viu! Més encara, és el governador de tot Egipte! Però Jacob no va reaccionar, perquè no se’ls creia. ²⁷Ells li van explicar tot el que Josep els havia dit, i Jacob mateix pogué veure els carros que Josep enviava per prendre’l. Llavors el pare de Josep es va reanimar. ²⁸Israel digué: —No puc demanar més. El meu fill Josep encara és viu. Vull anar a veure’l abans de morir.

Jacob baixa a Egipte

¹Israel va emprendre el camí amb tot el que posseïa en direcció a Beerxeba, on va oferir sacrificis al Déu del seu pare Isaac. ²Aquella nit, Déu va cridar Israel en una visió: —Jacob! Jacob! Ell va respondre: —Aquí em tens. ³Llavors li digué: —Jo soc Déu, el Déu del teu pare. No tinguis por de baixar a Egipte, perquè allà et convertiré en un gran poble. ⁴Jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te’n faré tornar. I, quan moris, Josep et tancarà els ulls. ⁵Jacob va sortir de Beerxeba. Els seus fills se’l van endur, amb les dones i les criatures, en els carros que el faraó els havia enviat per al viatge. ⁶Van prendre també els ramats i tots els béns que havien adquirit en el país de Canaan. Jacob va arribar a Egipte amb tots els seus descendents. ⁷Se’ls va endur tots cap a Egipte: fills i filles, nets i netes.

La família de Jacob

⁸Aquests són els noms dels fills d’Israel que van entrar a Egipte, els noms de Jacob i dels seus descendents: Rubèn, el primogènit de Jacob, ⁹i els seus fills Hanoc, Pal·lú, Hesron i Carmí. ¹⁰Simeó i els seus fills Jemuel, Jamín, Óhad, Jaquín, Sóhar i Xaül, que era fill d’una cananea. ¹¹Leví i els seus fills Guerxon, Quehat i Merarí. ¹²Judà i els seus fills Xelà, Peres i Zèrah; els altres fills Er i Onan havien mort al país de Canaan; Peres tenia dos fills, Hesron i Hamul. ¹³Issacar i els seus fills Tolà, Puvà, Job i Ximron. ¹⁴Zabuló i els seus fills Sèred, Elon i Jahleel. ¹⁵Aquests són els descendents de Lia i de Jacob, nascuts a Padan-Aram. Cal afegir-hi la seva filla Dina. Tots plegats eren trenta-tres. ¹⁶Gad i els seus fills Sefon, Haguí, Xuní, Esbon, Erí, Arodí i Arelí. ¹⁷Aser i els seus fills Imnà, Ixvà, Ixví, Berià i la seva germana Sèrah; Berià tenia dos fills, Hèber i Malquiel. ¹⁸Aquests són els descendents de Jacob i de Zilpà, la serventa que Laban havia donat a la seva filla Lia. En total, setze persones. ¹⁹Raquel, muller de Jacob, li va donar dos fills, Josep i Benjamí. ²⁰A Egipte, Josep va tenir dos fills de la seva muller Assenat, filla de Potifera, sacerdot d’Heliòpolis: Manassès i Efraïm. Manassès va tenir un fill, Maquir, nascut de la seva concubina aramea. El fill de Maquir va ser Galaad. Els fills d’Efraïm, germà de Manassès, van ser Xutèlah i Tàhan. El fill de Xutèlah va ser Eran. ²¹Els fills de Benjamí van ser Bela, Bèquer i Aixbel. Els fills de Bela van ser Guerà, Naaman, Ehí, Roix, Mupim i Hupim. El fill de Guerà va ser Ard. ²²Aquests són els descendents de Jacob i de Raquel. En total, dinou persones. ²³Dan i el seu fill Huixim. ²⁴Neftalí i els seus fills Jahseel, Guní, Jésser i Xil·lem. ²⁵Aquests són els descendents de Jacob i de Bilhà, la serventa que Laban havia donat a la seva filla Raquel. En total, set persones. ²⁶Els membres de la família de Jacob, els seus descendents directes que van entrar a Egipte, eren un total de seixanta-sis, sense comptar les mullers dels seus fills. ²⁷Amb els dos fills de Josep que li van néixer a Egipte, el total de membres de la família de Jacob que van entrar a Egipte era de setanta-cinc persones.

Jacob es troba amb Josep

²⁸Israel havia enviat Judà a dir a Josep que anés a trobar-lo a la regió de Goixen. Quan hi hagueren arribat, ²⁹Josep va fer enganxar la seva carrossa i anà a Goixen a trobar el seu pare Israel. Quan va ser al seu davant, se li llançà al coll i va plorar una bona estona abraçat amb ell. ³⁰Israel va dir a Josep: —Ara ja em puc morir. T’he vist i sé que encara vius. ³¹Després Josep va dir als seus germans i a tota la família del seu pare: —Me’n vaig a fer-ho saber al faraó. Pujo a dir-li que ja han arribat els meus germans i la família del meu pare, que eren al país de Canaan. ³²Li explicaré que sou pastors d’ovelles i cabres, que crieu bestiar i que us heu endut els ramats d’ovelles, cabres i vaques i tot el que posseïu. ³³Així, doncs, quan el faraó us faci cridar i us demani quin és el vostre ofici, ³⁴responeu-li: “Els teus servents, des de joves, hem fet sempre de pastors, tant nosaltres com els nostres pares.” Així podreu habitar a la regió de Goixen, perquè als egipcis els repugnen tots els pastors d’ovelles i cabres.

Jacob davant el faraó

¹Josep anà a informar el faraó: —El meu pare i els meus germans ja han arribat del país de Canaan amb els seus ramats d’ovelles, cabres i vaques i amb tots els seus béns. Són aquí, a la regió de Goixen. ²Josep va escollir cinc dels seus germans i els va presentar al faraó. ³Aquest els va preguntar: —Quin ofici teniu? Ells respongueren: —Els teus servents som pastors d’ovelles i cabres, tant nosaltres com els nostres pares. ⁴I van afegir: —La fam és forta, al país de Canaan. Hem vingut a residir aquí com a immigrants, ja que nosaltres, servents teus, no trobem pasturatges per als ramats. Permet, doncs, als teus servents que puguin habitar a la regió de Goixen. ⁷Josep va fer venir el seu pare Jacob i el presentà al faraó. Jacob va saludar el faraó, ⁸i aquest li preguntà: —Quants anys tens? ⁹Jacob li va respondre: —Ja fa cent trenta anys que vaig d’ací d’allà com un immigrant. Pocs i dolents han estat els anys de la meva vida, i encara no he arribat a l’edat dels meus pares, que eren immigrants com jo. ¹⁰Jacob tornà a saludar el faraó i va sortir del palau reial. ¹¹Josep va fer viure el seu pare i els seus germans a la millor regió d’Egipte, als voltants de la ciutat de Ramsès, tal com havia ordenat el faraó, i els va donar terres en propietat. ¹²Josep mantenia el seu pare, els seus germans i tota la família del seu pare, juntament amb tots els seus fills.

Josep adquireix terres per al faraó

¹³La fam era tan greu que ja no hi havia pa enlloc del país. A Egipte i a Canaan la gent defallia de tanta fam. ¹⁴Josep, mentrestant, acumulava tots els diners que hi havia a Egipte i a Canaan a canvi del gra que li compraven, i ingressava aquests diners al tresor del faraó. ¹⁵Però quan es van haver acabat els diners al país d’Egipte i al de Canaan, tots els egipcis van recórrer a Josep dient: —Dona’ns pa. ¿Has de veure com morim de fam, perquè ja no tenim diners? ¹⁶Josep els contestà: —Si heu acabat els diners, porteu-me el bestiar, i jo us donaré menjar a canvi del bestiar. ¹⁷Ells duien el seu bestiar a Josep, i aquest els procurava menjar a canvi dels cavalls, a canvi dels ramats d’ovelles i cabres i de vaques, i a canvi dels ases. Durant tot aquell any, Josep els va assegurar el pa a canvi dels seus ramats. ¹⁸Va passar tot un any, i l’any següent els egipcis tornaren a dir a Josep: —Senyor, no et podem pas amagar que els diners s’han acabat i que el bestiar està en mans del nostre senyor. Ara només tenim a disposició del nostre senyor la nostra persona i les nostres terres. ¹⁹¿Hem de morir de fam sota els teus ulls i s’han de perdre els nostres camps? Compra’ns a nosaltres amb les nostres propietats a canvi de pa: tots nosaltres, amb les nostres propietats, serem esclaus del faraó. Però dona’ns llavor perquè puguem sobreviure i les nostres terres no es tornin ermes. ²⁰Josep va comprar per al faraó totes les terres d’Egipte, perquè un per un tots els egipcis venien el seu camp, obligats per la fam. Així, el país sencer va acabar essent propietat del faraó. ²¹D’un cap a l’altre d’Egipte, Josep va reduir el poble a l’esclavitud. ²²Les úniques terres que no va comprar foren les dels sacerdots, ja que hi havia un decret del faraó a favor d’ells. Els sacerdots vivien de la ració que el faraó els passava, i per això no hagueren de vendre les seves propietats. ²³Josep va dir al poble: —Avui us he comprat, a vosaltres i les vostres terres, per al faraó. Aquí teniu la llavor per a sembrar els camps. ²⁴Al moment de la collita, en donareu una cinquena part al faraó, mentre que les altres quatre parts seran per a vosaltres: us serviran per a sembrar els camps i per a alimentar-vos, vosaltres, les vostres famílies i els vostres infants. ²⁵Ells van respondre: —Ens has salvat la vida. N’hi ha prou, senyor, que ens concedeixis el teu favor; nosaltres acceptem de ser esclaus del faraó. ²⁶Josep va promulgar una llei, vigent encara avui, segons la qual una cinquena part de les collites de les terres d’Egipte ha de ser per al faraó. Tan sols les terres dels sacerdots no pertanyen al faraó.

Darreres voluntats de Jacob

²⁷Els israelites habitaven al país d’Egipte, a la regió de Goixen. Van comprar-hi propietats, van ser fecunds i es multiplicaren molt. ²⁸Jacob visqué encara disset anys a Egipte, fins a l’edat de cent quaranta-set anys. ²⁹Quan a Israel se li acostava l’hora de la mort, va cridar el seu fill Josep i li digué: —Si frueixo del teu afecte, mostra’m el teu amor i la teva fidelitat. Posa la mà sota la meva cuixa i jura’m que no m’enterraràs a Egipte. ³⁰Quan vagi a adormir-me amb els meus pares, treu-me d’Egipte i porta’m a enterrar al seu sepulcre. Josep li va respondre: —Ho faré tal com dius. ³¹Ell va insistir: —Jura-m’ho. Josep li ho va jurar. Llavors Israel es va ajeure al llit i reclinà el cap damunt el coixí.

Jacob beneeix els fills de Josep

¹Després d’això, van fer saber a Josep que el seu pare estava malalt, i ell anà a veure’l amb els seus dos fills Manassès i Efraïm. ²Jacob en va ser informat: —El teu fill Josep ve a veure’t. Israel, fent un esforç, es va asseure al llit. ³Jacob digué a Josep: —El Déu totpoderós se’m va aparèixer a Luz, en el país de Canaan, i em va beneir ⁴amb aquestes paraules: “Et faré fecund i prolífic, i et convertiràs en una comunitat de pobles. Donaré aquest país a la teva descendència. Després de tu, serà per sempre la seva possessió.” ⁵»I ara prenc com a fills meus els dos fills que t’han nascut a Egipte abans que jo hi vingués. Efraïm i Manassès són tan meus com ho són Rubèn i Simeó. ⁶En canvi, els fills que has tingut després d’aquests seran només teus. I, quan hagin de rebre en heretat la seva part de territori, seran inclosos en la part d’Efraïm i Manassès. ⁷»Quan jo tornava de Padan, Raquel va morir als meus braços, durant el viatge, poc abans d’arribar a Efrata, en el país de Canaan. I la vaig enterrar allà, vora el camí d’Efrata, que és Betlem. ⁸Quan Israel veié els fills de Josep, va preguntar: —Qui són aquests? ⁹Josep va respondre al seu pare: —Són els meus fills, els que Déu m’ha donat aquí. Jacob li diu: —Acosta-me’ls, que els vull beneir. ¹⁰Israel tenia els ulls entelats per la vellesa i gairebé no hi veia. Josep li va acostar els seus fills, i ell els va besar i abraçar. ¹¹Israel digué a Josep: —No em pensava pas tornar-te a veure, i Déu ha fet que et pogués veure a tu i fins i tot els teus descendents. ¹²Josep va treure els seus fills de la falda del seu pare i es prosternà fins a tocar a terra amb el front. ¹³Tot seguit va agafar de la mà els seus dos fills: Efraïm a la dreta i Manassès a l’esquerra. Efraïm es trobava, doncs, a l’esquerra d’Israel, i Manassès a la seva dreta. Josep els hi va acostar. ¹⁴Però Israel va creuar les mans: va estendre la mà dreta i la posà damunt el cap d’Efraïm, el més petit, i l’esquerra, damunt el cap de Manassès, que era el gran. ¹⁵Israel els va beneir així: —Que el Déu davant el qual han viscut sempre els meus pares, Abraham i Isaac, el Déu que ha estat el meu pastor des que existeixo fins al dia d’avui, ¹⁶l’àngel que m’ha alliberat de tot mal, beneeixi aquests nois. Que en ells es perpetuï el meu nom i el dels meus pares Abraham i Isaac. Que es multipliquin a desdir arreu del país. ¹⁷A Josep no li va agradar que el seu pare posés la mà dreta damunt el cap d’Efraïm, i va agafar la mà del seu pare per passar-la del cap d’Efraïm al cap de Manassès. ¹⁸I li va dir: —Així no, pare. El primogènit és aquest. Posa la teva mà dreta damunt el seu cap. ¹⁹Però el seu pare s’hi va negar: —Ja ho sé, fill meu, ja ho sé. També els descendents de Manassès arribaran a ser un gran poble. Però el seu germà petit serà més gran que ell, i la seva descendència serà com una nació sencera. ²⁰Aquell dia els va beneir així: —Els d’Israel es valdran del teu nom, Josep, per a beneir, i diran: “Que Déu et faci com Efraïm i Manassès!” Així Jacob va posar Efraïm davant de Manassès. ²¹Després Israel va dir a Josep: —Jo estic a punt de morir, però Déu serà amb vosaltres i us farà tornar a la terra dels vostres pares. ²²I jo et dono un tossal de més que als teus germans: el tossal de Siquem, que vaig conquerir als amorreus amb la meva espasa i el meu arc.

Jacob beneeix els seus dotze fills

¹Jacob va cridar els seus fills i els digué: —Reuniu-vos i us anunciaré el que us passarà en el futur: ²Aplegueu-vos i escolteu, fills de Jacob, escolteu el vostre pare Israel. ³»Rubèn, tu ets el meu primogènit, la meva força, la primícia del meu vigor, superior en dignitat, superior en poder, ⁴impetuós com els aiguats. Però no seràs més que els altres, perquè vas pujar al llit del teu pare: pujant al meu llit, et vas deshonrar. ⁵»Simeó i Leví són germans, s’han decidit a destruir amb violència. ⁶No vull tenir part en el seu complot, no vull assistir a la seva conjura; enfurismats van matar uns homes, gent forta com toros, mutilant-los de grat. ⁷Maleït el seu enuig, tan violent, el seu furor, massa cruel! Repartiré els seus fills entre les tribus de Jacob, els escamparé per les tribus d’Israel. ⁸»Judà, els teus germans t’enaltiran. Agafaràs pel coll els enemics, es prosternaran davant teu els teus germans. ⁹Judà, fill meu, ets un cadell de lleó que tornes de la caça. Com un lleó t’ajeus i t’estires. Ets una lleona. Qui et farà aixecar? ¹⁰El ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran. ¹¹Fermarà a la vinya el seu pollí, als ceps triats, el fill de la somera; rentarà amb vi la seva roba, amb sang de raïms la seva túnica. ¹²Tindrà els ulls tèrbols de tant de vi, les dents blanques de tanta llet. ¹³»Zabuló viurà vora la mar, serà una badia on les naus fondejaran. El seu territori arribarà fins a Sidó. ¹⁴»Issacar és un ase robust, ajaçat entre les cledes. ¹⁵Veu que és bonic el seu lloc de repòs, que el país és agradable, i ajup l’espatlla sota la càrrega, sotmès a treballs forçats. ¹⁶»Dan farà de jutge del seu poble, com una de les tribus d’Israel. ¹⁷Serà una serp vora el camí, un escurçó vora la ruta; picarà la pota del cavall i farà caure d’esquena el cavaller. ¹⁸Senyor, jo espero la teva salvació. ¹⁹»A Gad l’atacaran incursions de bandolers; però, quan ell els ataqui, no els deixarà de petja. ²⁰»Aser tindrà un pa suculent, farà que sigui les delícies dels reis. ²¹»Neftalí és una cérvola en llibertat, que cria cervatells bonics. ²²»Josep és un plançó fruitós, un plançó fruitós vora una font; els seus brots s’enfilen paret amunt. ²³L’han provocat disparant en contra d’ell, l’han atacat llançant-li sagetes. ²⁴Però el seu arc es manté ferm, mentre ell mou àgilment braços i mans, pel poder del Déu fort de Jacob, pel nom del Pastor, la Roca d’Israel. ²⁵Que el Déu del teu pare t’ajudi, que el Déu totpoderós et beneeixi: benediccions de dalt el cel, benediccions de les aigües abismals, sota la terra; benediccions de la dona que és fecunda, ²⁶benediccions del teu pare, més potents que les benediccions de les muntanyes antigues, millors que les delícies de les collades eternes. Que totes elles davallin damunt el cap de Josep, sobre el front del qui ha estat consagrat sobre els germans. ²⁷»Benjamí és un llop que destrossa: al matí devora una presa, al vespre en reparteix les despulles. ²⁸Tots aquests formen les dotze tribus d’Israel. Aquestes són les paraules que els va dir el seu pare quan va beneir-los. Donà una benedicció apropiada a cada un.

Mort de Jacob

²⁹Després Jacob els va donar les seves darreres recomanacions. Els digué: —Estic a punt de reunir-me amb els meus. Enterreu-me amb els meus pares a la cova del camp d’Efron, l’hitita: ³⁰és la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, al país de Canaan. Abraham va comprar aquell camp a Efron, l’hitita, per tenir una sepultura en propietat. ³¹Allí hi ha enterrats Abraham i la seva dona Sara, i Isaac i la seva dona Rebeca. I allí jo mateix vaig enterrar Lia. ³²Són el camp i la cova comprats als hitites. ³³Quan hagué donat aquestes recomanacions als seus fills, Jacob tornà a estirar-se al llit, va morir i es va reunir amb els seus.

Enterrament de Jacob

¹Josep es va abraçar al seu pare i li cobrí la cara de llàgrimes i de petons. ²Després Josep va encomanar als metges que estaven al seu servei que embalsamessin el seu pare. I els metges van embalsamar Israel. ³Van esmerçar-hi quaranta dies, que és el temps que cal per a embalsamar. Els egipcis van fer setanta dies de dol per Jacob. ⁴Acabats els dies de dol, Josep va parlar amb alguns membres de la cort del faraó. Els digué: —Si gaudeixo del vostre favor, vulgueu dir al faraó aquestes paraules de part meva: ⁵“Abans de morir, el meu pare em va fer jurar que jo l’enterraria al país de Canaan, a la tomba que s’hi havia fet excavar. Ara, doncs, deixa-m’hi anar a enterrar el meu pare, i després tornaré.” ⁶El faraó va donar aquesta resposta: —Ves a enterrar el teu pare, tal com ell t’havia fet jurar. ⁷Quan Josep va pujar a enterrar el seu pare, el van acompanyar tots els oficials del faraó, els principals de la cort i tots els prohoms del país d’Egipte, ⁸i també tota la seva família, els seus germans i altres persones de la família del seu pare. Només les criatures i els ramats d’ovelles i vaques es van quedar a la regió de Goixen. ⁹També va acompanyar Josep una escorta de carros de guerra amb les seves dotacions. El seguici era impressionant. ¹⁰Van arribar a Goren-Aatad, a l’altra banda del Jordà. Allí van celebrar amb gran solemnitat un funeral magnificent. Durant set dies, Josep va fer dol pel seu pare. ¹¹Els habitants del país, els cananeus, en veure la cerimònia fúnebre de Goren-Aatad, comentaven: —Aquest és un gran dol per als egipcis. Per això aquell indret, situat a l’altra banda del Jordà, va rebre el nom d’Abel-Misraim. ¹²Els fills de Jacob van complir tot el que el seu pare els havia manat: ¹³van transportar el seu cos al país de Canaan i van enterrar-lo a la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, aquell camp que Abraham havia comprat a Efron, l’hitita, per tenir una sepultura en propietat. ¹⁴Després d’haver enterrat el seu pare, Josep se’n tornà a Egipte amb els seus germans i amb tots els qui l’havien acompanyat per a l’enterrament.

Josep tranquil·litza els seus germans

¹⁵Un cop mort el seu pare, els germans de Josep es deien entre ells: «Potser ara Josep ens perseguirà i ens tornarà tot el mal que li vam fer.» ¹⁶I van enviar a Josep aquest missatge: —El teu pare, abans de morir, va donar aquesta ordre: ¹⁷“Parleu a Josep i digueu-li: Digna’t perdonar el crim i l’ofensa dels teus germans. Et vam fer molt de mal, però ara digna’t perdonar el nostre crim, ja que som servidors del Déu del teu pare.” Josep plorava mentre escoltava aquestes paraules. ¹⁸Després els seus germans van anar personalment a trobar Josep. Se li van tirar als peus i li digueren: —Som els teus esclaus. ¹⁹Però Josep els va respondre: —No tingueu por. ¿És que m’haig de posar al lloc de Déu? ²⁰Cert que vosaltres em volíeu fer mal, però Déu n’ha volgut treure un bé. Déu es proposava de salvar la vida d’un poble nombrós, i avui ho compleix. ²¹Per tant, no tingueu cap por: jo us mantindré a vosaltres i mantindré els vostres fills. Els va consolar i els parlava al cor.

Mort de Josep

²²Josep, amb tota la família del seu pare, es va quedar a Egipte, on visqué fins a l’edat de cent deu anys. ²³Arribà a veure els fills i els nets d’Efraïm i adoptà els fills de Maquir, fill de Manassès. ²⁴Un dia, Josep va dir als seus germans: —Jo em moriré aviat. Però Déu vindrà a ajudar-vos i us farà pujar des d’aquest país cap a la terra que ell va jurar a Abraham, a Isaac i a Jacob. ²⁵Després Josep va conjurar els descendents d’Israel dient-los: —Quan Déu vindrà a ajudar-vos, endueu-vos d’aquí els meus ossos. ²⁶Josep va morir a l’edat de cent deu anys. Van embalsamar el seu cos i el dipositaren en un sarcòfag, a Egipte.