Catecisme · número 1070

La paraula "Litúrgia" en el Nou Testament és emprada per a designar no solament la celebració del culte diví (cf Hch 13,2; Lc 1,23), sinó també l'anunci de l'Evangeli (cf. Rm 15,16; Flp 2,14-17. 30) i la caritat en acte (cf Rm 15,27; 2 Co 9,12; Flp 2,25). En totes aquestes situacions es tracta del servei de Déu i dels homes. En la celebració litúrgica, l'Església és servidora, a imatge del seu Senyor, l'únic "Liturgo" (cf Hb 8,2 i 6), en participar del sacerdoci de Crist (culte), de la seva condició profètica (anunci) i de la seva condició real (servei de caritat):

«Amb raó es considera la litúrgia com l'exercici de la funció sacerdotal de Jesucrist en la qual, mitjançant signes sensibles, se significa i es realitza, segons el mode propi de cadascun, la santificació de l'home i, així, el Cos místic de Crist, això és, el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic integral. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l'Església, és acció sagrada per excel·lència l'eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no la iguala cap altra acció de l'Església» (SC 7).

La litúrgia com a font de Vida