Homicidi

Significat d'Homicidi

(heb. dâm, «sang»; sovint apareix en plural, dâmîm, amb el sentit de
«culpable de sang»).

La mort deliberada d'un ésser humà. El primer cas d'homicidi va ser la
mort d'Abel per Caín (Gn. 4:8), i des de primerenc en la història de nostre
món es va donar l'ordre: «El que vessés sang d'home, per l'home el seu
sang serà vessada» (9:6). El 6è manament prohibeix específicament el
homicidi (Ex. 20.13; Dt. 5.17). Nm. 35 esbossa amb un cert detall les lleis
que regeixen els assumptes d'homicidis i morts a Israel. El venjador* de la
sang tenia el dret de matar a l'homicida (v 19), però hi havia ciutats de
refugi on una persona podia fugir per a asilar-se fins que es jutgés la seva
cas (vs 11, 12). Si la persona era declarada culpable, la hi lliurava a un
parent del mort perquè la matés; però si es demostrava que la mort
havia estat accidental, gaudia d'immunitat a la ciutat de refugi fins a la
mort del summe sacerdot. Llavors podia tornar a la seva casa amb tota seguretat
(Nm. 35:15-34; Dt. 19). La misericòrdia tradicional que podia esperar qui
havia comès un mal i havia fugit al tabernacle i s'aferrava de les banyes
de l'altar no s'estenia a l'homicida (Ex. 21.14; 1 R. 2.28-34). Quan Israel
més tard es va enfonsar en l'apostasia, la vida humana es considerava amb
liviandad, i trobem a Jeremies (Jer. 7:9) denunciant l'homicidi com
un dels principals pecats de Judà. Oseas (Us. 6:9) va acusar a alguns de els
sacerdots d'homicidi. Crist va mostrar que el manament que prohibeix matar
involucro més que l'acte exterior: considera també els motius (Mt. 15.19;
5.21, 22; cf Mr. 7.21). Jesús va declarar que Satanàs «ha estat homicida des del
principi» (Jn. 8.44), amb la implicació inconfusible que els que tractaven
de matar-ho eren fills de Satanàs (vs 37, 40, 41). Un cas molt particular de
homicidi ho veiem en l'experiència de David (2 S. 11 i 12; Sal. 51:14,
sentint-se culpable de la mort d'Urías). Altres referències a l'homicidi es
troben en Ex. 22:2, 3 (reglamentació); Lv. 17:4; 1 S. 25:26, 33; Us.
12.14; etc.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: HOMICIDI

HOMICIDI segons la Bíblia: Immediatament després del Diluvi, es va decretar que «el que vessés sang d'home, per l'home la seva sang serà vessada» (Gn. 9:6). El «venjador de la sang» tenia dret a donar mort a l'homicida (Nm. 35:19).

Immediatament després del Diluvi, es va decretar que «el que vessés sang d'home, per l'home la seva sang serà vessada» (Gn. 9:6). El «venjador de la sang» tenia dret a donar mort a l'homicida (Nm. 35:19).

No obstant això, si éste podia aconseguir una ciutat de refugi, salvava la seva vida de moment. Les ciutats de refugi no havien estat instituïdes per a avantatge dels criminals, sinó per a protegir els homicides involuntaris, per causa d'imprudència (Nm. 35:22-25).

En cas que la mort hagués tingut lloc amb premeditació, es donava mort al criminal, fins i tot si s'aferrava a les banyes de l'altar (Éx. 21.14; cp. 1 R. 2.28-34).
L'homicida que buscava asil a la ciutat de refugi era jutjat. No podia ser condemnat a mort més que per l'acusació de dos testimonis concordants, com a mínim (Nm. 35:30; Dt. 17:6).

Si era culpable d'homicidi voluntari, no podia lliurar-se mitjançant cap compensació econòmica (Nm. 35:31); era lliurat al venjador de la sang, que li donava mort (Nm. 35:19; Dt. 19.12). Si era absolt, tenia dret d'asil a la ciutat de refugi, però havia de romandre allí fins a la mort del summe sacerdot.

Sota la legislació mosaica, s'havia enunciat el principi de «ull per ull, dent per dent» (Mt. 5.38; Éx. 21.24). Aquest principi estableix que la pena ha de ser proporcional a l'ofensa. La justícia és el principi rector en la retribució punitiva.

No podia donar-se lloc a una exaltació de la venjança, amb càstigs grans a ofenses nímies, però tampoc havia de donar-se per just al culpable ni deixar-ho sense càstig (Dt. 19.11-13, 18-21).

Sota la dispensació de la gràcia el cristià actua sota un altre principi: sent que és un objecte de gràcia, ha també d'actuar en gràcia cap als altres. Al cristià es dirigeix l'amonestació: «No us vengeu vosaltres mateixos, estimats meus, sinó deixeu lloc a la ira de Déu, perquè escrit està: Meva és la venjança, jo pagaré, diu el Senyor» (Ro. 12.19; Ap. 6.10; 19:2).

Ara és el dia de la gràcia. Però s'aveïna un dia de venjança per a aquells «que no van conèixer a Déu, ni obeeixen l'evangeli del nostre Senyor Jesucrist» (2 Ts. 1:8).

El deure del cristià de no venjar-se no s'enfronta en absolut amb l'exercici del govern de Déu, delegat en magistrats humans, que deriven la seva autoritat de la d'Ell, en la repressió i càstig dels crims. Aquest principi es reafirma en el NT, perquè l'autoritat «no en va porta l'espasa, perquè és servidor de Déu, venjador per a castigar el que fa el dolent» (Ro. 13:4).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: HOMICIDI