Qui va ser
Diu que “la santedat no es fa amb el pinzell però amb el scalpello” i no es fatica a entendre la referència a l'experiència personal, donat que en les seves comparacions no han estat per nuls avars de scalpellature. De les quals, tanmateix, està emergint el perfil d'un home de les “virtuts heroiques”, com l'Església ha sancionat el 3 d'abril de 2014, declarant-ho venerable. Prové d'una família no agiata, avara d'afecte, en què regna un clima militaresco, amb un papà que té una forta inclinació al beure. És ordenat capellà a Torí el 29 de juny de 1907 del cardinal Richelmy, que ja d'un any ho havia triat com el seu secretari i que ho manté en tal encàrrec fins al terme del seu llarg episcopat. La confiança del porporato en aquest jove capellà, que en la malaltia li farà també d'infermeres, és tal de traduir-se sovint en el proverbial “Pensa'ns tu”, equivalent a un “paper blanc” en molts sectors. Entre altres, té el deure d'acollir els desesperats que truquen a l'arquebisbat, entre què un jove pobre, tal Giuseppe Garneri, que el secretari s'agafa particularment a cor, ajudant-ho a entrar en seminari i que esdevindrà bisbe de Susa. No és una confiança mal guardada, perquè don Adolfo Barberis és intel·ligent, discret, capaç, lungimirante i savi, amb un gran desig de gastar-se també al d'allà dels seus encàrrecs “oficials”. El 1921, després d'haver-ne compartit la necessitat amb el seu cardenal, comença a ocupar la “moralizzazione del servei domèstic". Amb una intuïció a dir poc ardita, busca, és a dir, de donar formació, instrucció, dignitat a les criades que arriben a Torí, sovint explotades, mal pagades, objecte de angherie i de seduccions. Neix així, en la més absoluta simplicitat, el “Famulato cristià”, gràcies a algunes dones, que es consagren a la formació de les persones de servei, perquè aquestes, a la seva vegada, puguin risanare les famílies en què treballen. L'ambició està tota aquí: fer de les “servidores” altres tantes “apostole”, condensant el tot en l'eslògan: "Servir en cada persona Jesús, portar Jesús en cada servei". Tot canvia a partir del 10 d'agost de 1923, dia en què mor el cardenal. I no perquè don Adolfo ha de fer les valigie, com és just que sigui, bastant perquè d'aquell dia els confrares sacerdots ho condemnen a l'aïllament. “El secretari tot fer, cau en desgràcia: s'ho acusa de tot i del contrari de tot. En realitat se li vol fer pagar l'excessiu poder d'ell exercitat”, escriu un seu biògraf, mentre ell del cant seu comenta: “Després de la confiança excessiva del card. Richelmy, he estat concernit com indesitjable dels Canonges, com a estrany de la Curia". Es tracta d'una la seva veritable i pròpia posada al ban, que es acuisce a partir del 1930, amb l'inici de l'episcopat del Cardinal Fossati, que demostra de no tenir d'ell alguna estimació. Considerat “fannullone, capellà inútil, fantàstic, utopista”, és anomenat “el capellà de les servidores”, amb quant de spregiativo tal definició pot contenir. "Bon mestre espiritual, però incapaç de recollir quatre cabals" segons el cardenal, de fet la seva obra creua un període d'extrema pobresa, fins al punt que “al Famulato no encenguem més el calorifero ni tipes perquè no hi ha de que comprar carbó i el forner es rebutja de donar-hi pa…". Acusat de “absoluta incapacitat administrativa i de cada més oculata norma de prudència en la conducta dels negocis”, sofreix a la callada l'injust aïllament i les contínues acusacions, dedicant-se a la predicació sobretot fora de diòcesi, on recull succeïts que si més no se somia amb les seves “famule” i les seves consagreu. Una religiosa, molestada psíquicament, ho acusa de suposades relacions sexuals que li valen també sancions canòniques. És perseguit també per problemes de salut, a partir de l'espanyola del 1919, a qui fa seguici una primera intervenció quirúrgica, un edema pulmonar, una operació de pròstata i dos per tumor a l'intestí, un col·lapse el 1961 i una important crisi cardíaca el 1967. Vives entre pregària i penitenza, assetjat pels seus disgustos i dels patiments físics, fins a la completa rehabilitació a obra del cardinal Pellegrino. Ed és gràcies a aquest darrer que en quatre i quattr’vuit s'aconsegueix dar sepultura en l'amb prou feines consagrada església del Jesús, al cos de don Adolfo, vingut a faltar el 24 de setembre de 1967. La beatificació sembla no gaire llunyana, també perquè continuen a arribar senyalitzacions de gràcies, de les quals s'intueix que el capellà “descartat” és encara contínuament a l'obra.
“La santedat, no cal fer-se il·lusions, no es fa amb el pinzell però amb el scalpello”. Aquesta seva sintètica i bonica definició, sembla feta aposta per l'esdeveniment terrè de pare Adolfo Barberis, que va haver de tant operar i sofrir en la seva diòcesi torinesa. Ell forma part d'aquella alinea de sants, beats, venerables i servidors de Déu, que han viscut i operat en el segle XX i de què es parla poc, que van constituir la continuació de la famosa “Santedat torinesa” del segle XIX, amb figures del calibre de s. Giovanni Bosco, s. Giuseppe Cafasso, el Cottolengo, el Murialdo, s. Maria Mazzarello, etc. Adolfo Barberis va néixer a Torí el 1° de juny de 1884, segon dels quatre fills del odontotecnico novarese Carlo Barberis i de Teresa Chione de Caluso (TO); el dia de Pentecoste, 7 de juny de 1884 va ser batejat en la parròquia de S. Giulia (feta construir de la marquesa de Barolo, la Servidora de Déu Giulia Colbert (1785-1864), situada en el popular poble de Vanchiglia. De seguida la família es va traslladar en la zona de la parròquia de San Tommaso apòstol, recta dels Frares Menors Franciscans i aquí va rebre la Primera Comunió el 27 d'abril de 1893 i la Cresima un mes després. La parròquia de S. Tommaso era centre d'intensa espiritualitat i operosità apostòlica, en què s'havien format les germanes Servidores de Déu Teresa († 1891) i Giuseppina Comoglio († 1899) i en aquell temps eren presents els Servi de Déu entre’ Leopoldo Maria Musso (1850-19
Font: santiebeati.it