Alfred el Gran

Qui va ser

En alguns ‘Martirologi’ antics i sobretot anglesos, el seu nom compareix sigui al 26 sigui al 28 d'octubre; sobre l'estela de l'antiga tradició que ha vist considerar sants, molts regnants de Països del Nord Europa, que havien operat bé pel bé de l'Estat i dels súbdits; sovint amb gran religiositat i fidelitat a l'Església de Crist. I el rei Alfredo dit el Gran, pertany a aquesta categoria, cal tanmateix dir que l'actual ‘Martirologio Romano’ no ho esmenta, l'únic sant Alfredo reportat, és el bisbe de Saxònia recordat el 15 d'agost. El rei Alfredo va néixer a Wantage, Berkshire, a Gran Bretanya, en el 849 i va morir en el 899, així doncs a 50 anys; fill de Etelvulfo (rei del Wessex del 839 al 856) i germà i successor del rei Etelredo I (866-871). Va esdevenir rei del Wessex (antic regne dels Saxons de l'Oest, a la Gran Bretanya meridional) del 871 al 878 i rei dels Anglosaxons del 878 al 899. Després d'haver sostingut una lluita acarnissada contra els Escandinaus invasors i en particular contra els Danesos (876), que ja del temps del regne del seu pare Etelvulfo havien envaït el Wessex i sota el regne del germà Etelredo I eren aconseguits gairebé submergir tota Anglaterra, va imposar la pròpia superioritat sobre els Regnes Anglo-Danesos amb les victòries militars de Ethandun, de Benfleet, de Buttington. Ripristinò l'autoritat règia i va preparar la unitat del País; malgrat les dificultats del seu regne, va aconseguir de totes maneres a promoure un esplèndid renaixement de la civilització anglosaxona. Va difondre la cultura a través de traduccions d'obres llatines, com la “Historia Eclesiàstica Gentis Anglorum” de sant Beda el Venerable (672-735), monjo anglosaxó i Doctor de l'Església; a més encoratjant la composició d'obres històriques i escrivint-ne ell mateix (Crònica dels Anglosaxons)

. Va reorganitzar l'administració de l'Estat i notable va ser també la seva obra legislativa, vegada a superar el vell dret consuetudinario germànic. Com es veu, excelsa figura històrica de regnant que va merèixer l'apel·latiu “el Gran”, que això després hagi determinat també el títol de sant i cosa d'enquadrar en la mentalitat i religiositat de l'època.

Alfredo és un nom d'origen exclusivament saxó, deriva de ‘elf’ i ‘raed’ que significa “aconsellat pels Elfs”. Molt difós a Gran Bretanya (Alfred, Fred, Freddy), a Itàlia va començar a ésser molt utilitzat, sobre l'ona de l'èxit del personatge masculí de l'obra lírica “La Traviata” de Giuseppe Verdi.

Autor: Antonio Borrelli

Font: santiebeati.it