Qui va ser
segle IV Canzio, Canziano i Canzianilla, que la la tradició vol germans, van caure sota Dioclecià a principis del segle IV i van venir sepolti ‘a aquas Gradatas’. En la mateixa localitat, corresponent a l'actual S. Canzian d'Isonzo, va ser descoberta recentment la relativa basílica paleocristiana i la mateixa tomba, amb notables restes òssies de tres individus. La veneració dels màrtirs és testimoniada pel conte de S. Massimo de Torí (segle V), d'una cèlebre bresca-reliquiari de plata conservada a Grau de la fi del segle V i de l'afirmació de Venanzio Fortunato (fi segle VI) : " Aquileiensium es fort accesseris urbem, Cantianos Dòminos nimium venereris amicos ". En edat altomedioevale existia en dita localitat un monestir en el seu honor, dedicat a S. Maria. El culte dels màrtirs era ja antigament difós a la Itàlia septentrional (Llombardia), a França i a Alemanya. Martirologio Romano: A Aquileia a Friül, sants Canzio, Canziano i Canzianilla, màrtirs, que, aturats pel persecutore mentre s'allunyaven sobre un carro de la ciutat, van ser conduïts per fi al suplici.
Venanzio Fortunato (m. 600 ca.), bisbe de Poitiers, però trevigiano d'origen, en el poema De vida S. Martini diu : « Aut Aquileiensem es fortasse accesseris urbem Cantianos Dòminos nimium venereris amicos » (IV, 658-59, en PL, LXXXVIII, amb el. 424). Aquests Canziani o Canzii són els nostres tres màrtirs. Només la fama que l'Església d'Aquileia gaudia en l'antiguitat cristiana pot explicar la difusió que el culte d'aquests tres els seus màrtirs ha tingut al d'aquí i al d'allà dels Alps. Els seus noms recorren més vegades en els martirologi : en aquell Romà el 31 magg., en el Geronimiano, a més del 30 (Additamenta) i al 31 magg., també el 15, el 16 i el 17 giug., sols o bé al costat d'altres sants, associats per la llegenda al seu martiri, com Proto (o Protico) i Crisogono (o Grisogono), o posats al costat per errada de copistes, com Giovano, Muzio, Clemente, Ciria (o Ciriaco) i altres. Tanmateix ben poc sabem d'ells. La més antiga passio (histo-ria) ha anat perduda; en coneixem l'existència perquè hi va assolir algunes notícies una homilia que, erròniament atribuïda a s. Ambrogio (PL, XVII, coll. 728-29), sembla sigui de s. Massimo de Torí (ibid., LVII, coll. 701-702). Aquesta homilia diu que els tres Canzii, germans de sang, van ser martiritzats junts poc lluny d'Aquileia, mentre si n'allunyaven en cocchio. Potser la mateixa historia va servir de drap a la Passio SS. Cantii, Cantiani et Cantianillae, conservataci en diverses redaccions sota forma de lletra dirigida per s. Ambrogio als bisbes d'Itàlia. Explica que els tres germans, romanís de la noble família Anicia i així doncs parentes de l'emperador Cariïn, quan va esclatar a Roma la persecució de Dioclecià, van emancipar, després d'haver-los fets istruire i batejar, els seus setanta-tres esclaus, van distribuir als pobres els béns que posseïen a ciutat i al costat de Proto, el seu pedagog, van partir per Aquileia, si pures posseïen molts béns, a fi de trobar-se amb Grisogono. Però la persecució hi enfurismava no menys que a Roma per obra del preside Dulcizio i del comes Sisinnio. Grisogono havia estat martiritzat a Aquas Gradatas (una escala sobre l'Isonzo, ara S. Cancian d'Isonzo, a quinze quilòmetres ca. d'Aquileia) un mes abans de l'arribada dels Canzii. Aquests aleshores es van donar a visitar els cristians en presó i a predicar coratjosament Jesús Crist, operant molts miracles. Citati davant del preside, van rebutjar de comparèixer, forts del seu parentiu amb l'emperador Bonic. La seva condemna a mort va haver de ser confirmada pels emperadors Dioclecià i Massimiano. Pressentint-la, els tres germans, sempre juntament amb Proto, s'havien portat a Aquas Gradatas sobre la tomba del màrtir Grisogono. Assolits per Sisinnio, no havent-hi volgut homenatjar als uns, van ser decapitats. El capellà Zeno (o Zoilo), el mateix que havia donat sepultura a s. Grisogono, es va acalorar a enterrar-los en una caixa de marbre (en locello marmori) prop del sepulcre d'ell. Així la passio que els Bollandisti declaren sense altre fictícia (Martyr. Romanís., p. 217) i que, segons el Lanzoni, sobresurt en la seva primera redacció a la meitat del segle V. L'autor i els següents redactors han rimpolpato el poc que se sabia del martiri dels Canzii amb elements trets de les passiones romanes dels sants Proto i Giacinto, pedagogs de s. Eugenia (cf. BHL, II, p. 1015, nn. 6975-77) i de s. Crisogono, pedagog de s. Anastasia (cf. BHL, I, p. 270, n. 1795). El Chronicon gradense explica que cap a mitjans del segle VI un capellà de nom Geminiano asportò d'Aquileia, al costat de les d'altres màrtirs, també les despullades dels Canzii i les va portar a Grau, si el patriarca Pau les va fer tumulare en l'església de S. Giovanni Evangelista, fixant-ne la festa el 31 magg., aniversari de la mort (cf. G. Monticolo, Cròniques venecianes antiquíssimes, I, Venècia 1890, pp. 37, 41). El conte conté un nucli de veritat. De fet, Paolo (o Paolino) d'Aquileia, el primer a dir-se patriarca, després de la invasió longobarda, el 568 es va refugiar a Grau portant amb si els preciosos reliquiaris dels cossos sants per sostreure'ls a atracaments sacrílegs. És probable que el 579, quan va ser dedicat la catedral de Grau, hagin estat deposats sota l'altar principal. El 1871 hi va haver dissotterrata una petita urna marmòria, contenente dues bresques de plata, en una de les quals, de forma el·líptica, la inscripció diu clarament ser-vos contingudes relíquies dels tres Canzii, al costat de les de s. Quirino de Pannònia i de s. Llatí, potser el bisbe de Brescia; es tracta de petites relíquies. Això podria explicar com altres esglésies vanin o s'hagin vanat de posseir les salme dels Canzii o, probablement, només relíquies: la catedral de Milà, S. Crisogono de Seriades en la diòcesi de Bergamo, S. Maria en Organis a Verona, la catedral de Hildesheim a Saxònia i, especialment, l'església del monestir de S. Maria de Estampes en la diòcesi de Sens, en
Font: santiebeati.it