Costanzo d'Aquino

Qui va ser

San Costanzo d'Aquino Bisbe

Festa:

1 de setembre

Martirologio Romano: A Aquino al Laci, sant Costanzo, bisbe, de què el papa sant Gregori Magno lloa el do de la profecia.

Quant sabem de Costanzo deriva de dos passos de Gregorio Magno, el qual refereix que aquest sant bisbe d'Aquino havia vingut a mort no gaire temps abans, durant el pontificat de papa Joan. Dotat d'esperit profètic, arribat en fins de vida, als seus veïns que, plorant-ne ja imminent la pèrdua, li preguntaven trepidants qui haurien tingut després que d'ell, Costanzo va respondre: «Després de Costanzo un mulattiere i, després del mulattiere, un lavapanni, ahi misera tu, o Aquino, i això et basti!» Això dicto va espirar. Li va succeir en la cura pastoral el seu diaca Andrea, que abans havia governat muli i cavalls, i, mort aquests, va ser elevat a la dignitat episcopal Giovino, que en la mateixa ciutat havia estat lavatore de draps. Ell era encara viu quan, devastada Aquino dels Longobards, els habitants parteix van ser assassinats pels invasors, part van perir per fira pestilenza, per tant, després de la mort d'ell, no es va trobar més ni qui fos bisbe, ni per qui algun hagués de ser-ho. Es adempì tan quant l'home de Déu havia anunciat: després de la mort dels dos els seus successors, la seva Església no hauria tingut més algun pastor.

Ja en el narrar les gesta de sant Benet, Gregorio havia recordat que un clergue d'Aquino, vexat pel demonio, havia estat dirigit pel bisbe Costanzo a molts santuaris de màrtirs. Aquests, tanmateix, no van voler restiturgli la salut, per demostrar quanta agracia fosses en Benedetto, que, efectivament, tingut davant el clergue, amb les seves pregàries de seguida ho va alliberar de l'enemic. Tenim per consegüent de Gregorio Magno mateix dues dades certes per la cronologia de la vida de Costanzo: era ja bisbe d'Aquino mentre era encara viu sant Benet (m. 547) i va morir durant el pontificat de Joan III (561-73). El Cayro, invero, ha cregut es tractés de dos bisbes d'Aquino de nom Costanzo, dels quals el primer hauria viscut al temps de sant Benet, l'altre durant el pontificat de Joan III. Però quantunque Gregorio no declares expressament la identitat de la persona, aquesta apareix evident de les locucions d'ell useu.

En alguns codd. del Martirologio Geronimiano es troba al 1° de setembre: «En Casino Constantii». No és cert, tanmateix, que això Costanzo sigui realment el bisbe d'Aquino. Els Acta Sanctorum (citt. en bibl., p. 245) reporten un elogio del sant, premesso a la narració de Gregorio Magno, a mode d'introducció. L'anònim autor d'aquesta premissa es val del significat literal del nom Costanzo per lloar la constància del sant bisbe en la pietat i la perseverança d'ell fins als seus dies extrems; després d'haver recordat genèricament els prodigis d'ell operats després de la mort, per introduir a parlar Gregorio Magno mateix, diu, en particular, que el sant rifulse pel do de la profecia.

No sembla que aquest breu text pugui ser el pròleg d'una llegenda: en sembla, bastant, el darrer tret. En els Acta Sanctorum ha estat reproduït per un petit ms., no massa antic, proveït pel Ughelli: de qui l'hagi tingut aquest darrer, no resulta. L'autor no hi ha conegut: podria potser tractar-se d'una cançó supervivent de la llegenda del sant, escrita per Pietro Diaca al voltant del 1125 i d'ell dedicada al bisbe d'Aquino, Guarino. Aquesta llegenda és recordada per Pietro Diaca mateix, però no hi ha pervenuta entre les seves obres. Potser aquesta va estar composta i dedicada a Guarino quan, després del llarg període d'abandó seguit a la devastació longobarda, la seu episcopal aquinate es va reconstituir i va investigar les memòries del seu sant patró. Si també la llegenda, escrita pel diaca cassinese a distància de molts segles de la vida del personatge de què tracta, no podia ser massa attendibile, aquesta és tanmateix per nosaltres testimoni del culte prestat a Costanzo en la rinata diòcesi.

El 10 de desembre de 1742 el bisbe Spadea va procedir al reconeixement de les relíquies del sant patró, trobades sota l'altar de l'antiga catedral dedicada a sant Pere. Després de capsigranys onorevolmente guardades en una nova urna lignea, les va fer transferir en la nova catedral dedicada a Costanzo, on van ser col·locades sota l'altar major. El mateix bisbe hi fa també saber que, fins al 1644, el cos del sant havia estat conservat en una església a ell dedicada, llunyana dels murs de la ciutat i ja no més existent.

La catedral de San Costanzo, destruïda el maig de 1944 (per esdeveniments bèl·lics), ha estat reconstruïda pel bisbe Biagio Musto i dedicada, l'octubre de 1963, als ss. Costanzo i Tomàs d'Aquino.

Autor: Vincenzo Fenicchia

Font:

Font: santiebeati.it