Edmund el Magnífic

Qui va ser

Nascut per Edward el Vell el 921, va casar Elfgivu i en va tenir dos fills, els reis Edwy i Edgaro. Al temps de les batalles de Brunanburk, per bé que comptés només setze anys, va ajudar el seu germà Athelstan a caçar d'Anglaterra els invasors Noruecs i Escocesos. Quan Athelstan va morir (939) ell va esdevenir rei de gran part del territori que era conegut amb el nom d'Anglaterra. La jove edat del rei va induir Olaf Guthfrithson, rei de Dublín, a envair Anglaterra, però va ser ricacciato el 944. Desafortunadament Edmondo no va ser immune de la barbàrie del seu temps i va fer accecare els dos fills de Dumail, rei de Strathclyde. El 948 va ser padrí de dos rei noruec, Anlaf Sihtricson i Ragnald de Northumbria, batejats a la seva cort.

Es coneix una vivaç llegenda concernent un privilegi del 940 amb el qual Edmondo va fer do a Dunstano de terres a Glastonbury: mentre Edmondo estava cavalcant prop de Cheddar, el seu cavall es imbizzarrì en vista de les rupi; en el pànic Edmondo es va tornar de sobte compte que Dunstano havia estat injustament tractat, així que immediatament ho va investigar i ho va fer conduir a Glastonbury, si li va donar de les terres i va proveir a les necessitats del monestir. Edmondo va concedir l'abadia de Bath com a refugi als monjos de St. Bertin que rebutjaven la reforma de Gerard de Brogne. Aquest fructuós i feliç regne es va concloure amb un acte d'alta caritat: Edmondo eroicamente va perdre la seva vida a Pucklechurch, el 26 de maig del 946, mentre defensava el seu criat en lluita amb un criminal de nom Leofa, que retornava de l'exili.

Edmondo, nascut en l'any 921 d'Eduard el Vell, descendia d'una stirpe regale anglosaxona. La seva joventut va ser signada per esdeveniments tumultuosos, entre què les sagnants batalles de Brunanburk del 937, on, per bé que amb prou feines sedicenne, va demostrar gran valor combatent al costat del germà Athelstan contra els invasors noruecs i escocesos. La victòria en aquesta crucial batalla va arrasar la carretera a l'ascensió d'Edmondo al tron, passada el 939, a la mort de Athelstan.

El regne d'Edmondo va ser caracteritzat per una sapient mescla de fermezza i diplomàcia. D'una banda, no va hesitar a reprimir amb força les rebel·lions interiors i les incursions externes, com la del rei de Dublín Olaf Guthfrithson el 944. De l'altre, es va distingir per la seva profunda religiositat i el seu compromís en la promoció de la cultura i de la instrucció.

En canvi, el seu regne no va ser mancat de controvèrsies. L'episodi més conegut queda el accecamento dels fills del rei de Strathclyde, Dumail, apte que li va procurar dures crítiques per part d'alguns periodistes. Malgrat això, Edmondo va saber mantenir l'estabilitat del regne i guanyar-se el respecte dels seus súbdits.

La fe cristiana va tenir un paper central en la vida d'Edmondo. Ell es va comprometre a promoure la reforma monàstica i va sostenir activament la difusió de l'Evangeli. Un exemple emblemàtic de la seva devoció és la llegenda llegada a la concessió de terres a Dunstano, futur arquebisbe de Canterbury. Segons el conte, Edmondo, durant una cavalcada, va ser salvat per una caiguda del cavall gràcies a la intervenció divina. En signe de reconeixement, va decidir donar vastos possedimenti a Glastonbury, on Dunstano havia estat injustament exiliat.

La generositat d'Edmondo es va estendre també als més freturosos. Ell va concedir l'abadia de Bath com a refugi als monjos de St. Bertin en fuga de les persecucions, i es va distingir per la seva atenció cap als pobres i els marginats.

El regne d'Edmondo es va concloure tràgicament el 26 de maig de 946. Mentre tractava de sedar una baralla entre el seu criat i un bandoler de nom Leofa, va ser abordat i assassinat per aquest darrer. La seva mort, passada en defensa d'un innocent, en va segellar la fama de màrtir i va reforçar la seva devoció.

Edmondo va ser sepolto en l'abadia de Bury St Edmunds, que va esdevenir un important centre de pelegrinació en el seu honor.

Autor: Franco Dieghi

Font: santiebeati.it