Edwin

Qui va ser

El sant avui celebrat s'insereix en la folta alinea de santedat que va distingir moltes curts anglesos en el primer mil·lenni. El regne de Northumbria era constituït principalment per dos territoris, la Bernicia i la Deira, substancialment els actuals Northumbria i Yorkshire, i Sant Edwin era un príncep de la Deira que va transcórrer molts anys d'exili, durant el regne de Etelfrith de Bernicia. Quan aquests el 616 va caure en batalla, Edwin va succeir al tron, esdevenint ben aviat “bretwalda”, és a dir monarca absolut amb autoritat extensa també sobre tots els altres sobirans anglosaxons. En aquell període de la seva vida ell era encara pagà i així doncs, en el demanar en dona Etelburga, filla del rei cristià del Kent, va haver d'assegurar que no hauria interferit amb la vida religiosa de l'esposa. Etelburga va partir aleshores pel nord, acompanyada pel seu capellà San Paolino. Segons el cèlebre historiador cristià San Beda el Venerable, Edwin era una persona molt prudent i va meditar llargament sobre el eventualità de la pròpia conversió al cristianisme, però per fi tres factors ho van influenciar cap a tal tria: l'ésser evitat a un atemptat, el record d'una visió i d'un vot fet durant l'exili i per fi, però absolutament no menys important, una calorosa lletra rebuda del pontífex San Gregorio Magno. Com de tradició el rei radunò per tant els seus consellers per sentir el seu acreditat parer i un d'aquests va afirmar: “O rei, la vida dels homes sobre la terra, a comparació de tot el temps que hi és conegut, em sembla com quan tu estàs a sopar amb els teus dignitari d'hivern, amb el foc encès i les sales escalfades, mentre fora enfurisma una tempestat de pluja i de neu, i un ocell entra a casa i passa velocissimo.

Mentre entra d'una porta i de seguida surt de l'altra, per aquest poc temps que és dins de no és tocat per la tempestat però transcorre un brevíssim moment de serenità; però de seguida després que torna en la tempestat i desapareix als teus ulls. Així la vida dels homes resta en vista per un moment, i nosaltres ignorem del tot que què serà després, que què ha estat abans. Per consegüent si aquesta nova doctrina hi dona a conèixer alguna cosa de més cert, sense altre mereix d'haver seguit”. Van establir aleshores que la nova religió hauria hagut de ser acollida només en el quin cas fos aconseguida ajudar-los a comprendre millor el sentit de la vida, en quant el mateix summe sacerdot de l'antic culte pagà local va reconèixer que a tal fi la religió dels seus pares no era d'alguna ajuda. Convidat aleshores Paolino a ensenyar-los alguna cosa a més sobre el seu Déu, van decidir per fi d'adherir a la fe cristiana i de ser batejats amb el rei Edwin a York el 627. El rei va nomenar després San Paolino bisbe de tal ciutat i va promoure la construcció d'una església en pedra en el lloc si encara avui sorgeix la catedral. El sant monarca es va emprar a més per difondre el cristianisme i una duratura pau en tot el seu regne, tant que Beda va poder escriure d'ell: “Es tramanda que en aquell temps hi va haver tanta pau a Britània fins on s'estenia el domini del rei Edwin que, com encara s'usa dir proverbialmente, encara que una dona sola volia recórrer tota l'illa amb un fill natole fa poc, podia fer-ho sense perill algun”. El 633 tanmateix Edwin va caure en batalla, derrota agafada Hetfield Chase de les forces aliades del rei gal·lès Cadwallon i del rei pagà Pengi de Mercia.

A Anglaterra va començar ben aviat a néixer un culte popular en les seves comparacions com màrtir, sobretot a York i a Whitby, que va culminar amb la traslazione en l'abadia d'aquesta darrera localitat, esdeveniment de considerar-se per aquells temps una veritable i pròpia canonització. El pontífex Gregori XIII va concedir que fos representat entre els màrtirs en la capella del Col·legi anglès de Roma, on li van ser dedicades també una o dues antigues esglésies. La suposada santedat de Sant Edwin és de totes maneres precisament de considerar-se més segura respecte a la de molts altres sants sobirans de diverses nacionalitats venerats per les Esglésies cristianes: efectivament Beda, font segurament attendibilissima en matèria, ho va definir rei just i capaç, convertit a la fe cristiana no abans d'una meditada reflexió i compromès amb tot el cor en l'evangelització dels súbdits, sense recórrer a la força. La seva dona Etelburga, que li va sobreviure fins al 8 de setembre de 647 esdevenint badessa de Lyming, és potser també aquesta venerada com santa, encara que en to molt menor.

Autor: Fabio Arduino

Font: santiebeati.it