Elisabet de França i Castella

Qui va ser

París, França, març de 1225 - Longchamp, França, 22 de febrer de 1270 Filla del rei Lluís VIII i de Santa Blanca de Castella, germana de sant Lluís IX. Educada per la mare amb una profunda i severa religiositat, des de la infantesa es va distingir per la profunda pietat. Una llarga malaltia va fer madurar en ella la decisió de dedicar-se a les seves pràctiques de pietat, a les piadoses lectures i a la cura dels pobres. Es va distingir en mode particular pel culte a les relíquies dels sants i pel manteniment dels croats. Després d'haver rebutjat moltes propostes de matrimoni i successivament a la mort de la mare, amb l'ajuda del germà, fongui un monestir a Longchamp prop de París, després destruït durant la Revolució francesa. No va adoptar la regla de S. Clara, però per anar a l'encontre de la comunitat de religioses de noble origen va escriure una regla que mitigava el vot de pobresa. Tal regla va ser aprovada el 1263 per papa Urbano IV i va ser adoptada per altres monestirs de Clarisse, especialment a França. Va viure santamente a Longchamp fins a la mort passada després de dos anys de malaltia. Sepolta inicialment en l'església del convent, hora les seves relíquies són a París prop de la tomba de San Lluís IX i en part en la catedral de Meaux.

Martirologio Romano: A Longchamp en la perifèria de París a França, beata Isabella, verge, que, germana del rei sant Lluís IX, havent-hi renunciat a casaments regali i als plaers del món, va fundar el convent de les Monges Menors, amb les quals va servir Déu en humilitat i pobresa.

La princesa Isabel, germana menor del rei San Lluís IX de França, va néixer el 1225 del rei Lluís VIII i de la reina Santa Blanca de Castella. La principal font sobre la vida d'aquesta beata és la “Vita” escrita per Agnese de Harcourt, badessa del monestir de Longchamp fundat per la mateixa Isabella, que es va ocupar d'ella en els darrers deu anys de la seva vida. És difícil a distància de tan tant temps discernir si les seves tries de vida com la denegació del matrimoni i del menjar, comuns a nombroses altres noies d'un temps, fossin dictades per conviccions espirituals i de lliures selectes, bastant que d'elements patològics, psicològics o polítics. Sin de l'adolescència Isabella va nodrir una repulsió cap a la seva condició regale, menyspreant el luxo que l'envoltava i caient en una profunda anorèxia, fins al punt que a la mare per tractar d'ajudar-la no va restar que apel·lar-se a una “dona santa”. Costeì es va limitar tanmateix a fer una profecia, és a dir que la jove princesa hauria viscut encara com a “mort al món”. De seguida rifiutà no pocs pretendents i al papa Innocenci IV, que les havia escrit affinchè acceptés la mà del rei Corrado de Jerusalem pel bé de la cristiandat, va respondre amb fermezza negativament, demanant bastant amb risolutezza i obtenint de poder emetre el vot perpetu de virginitat. El 1226 era ascendit al tron el seu germà, que es va revelar per ella inspirador de la caritat cap als pobres i del fervor religiós: diàriament efectivament Isabella era habitual convidar a la seva mensa nombrosos captaires i visitava malalts i pobres. Luigi va prendre part en dues croades, resultades tanmateix ineficaces, i quan en la primera va ser fet presoner a Egipte, per Isabella va ser un dur cop, giàcche subvencionava la sustentació de deu cavallers per contribuir a la recuperació dels llocs sants. Altra figura influent en la seva vida va ser Santa Chiara de Assisi i el 1252, a la mort de la mare, Isabella va decidir fundar a Longchamp un convent si viure segons els ideals de les clarisse: rei Lluís va aprovar i va finançar tal projecte i alguns franciscans, entre què San Bonaventura, van ser anomenats a col·laborar a la formulació de la regla i de les constitucions. El nou monestir, situat en els sobborghi parisencs, va ser dedicat a la Humilitat de la Beata Verge Maria. De llavors ençà Isabella profuse bona part de les pròpies substàncies a respatller del convent i va prosseguir la seva activitat d'assistència als pobres. Molt probablement, ella tanmateix no va emetre mai els vots perpetuï, potser a motiu de les seves precàries condicions de salut: la mateixa la seva decisió de viure en un lloc separat de l'edifici, no a estret contacte amb les cel·les de les monges, va ser deguda a quant sembla a motius d'humilitats juntes al desig de scongiurare l'eventual elecció a badessa. Per deu anus va conduir en monestir una vida de dejuni, penitenza, contemplació i pregària. Abans de la seva mort, passada el 22 de febrer de 1270, el seu capellà, el confessore i monja Agnese, la seva futura biògrafa, van ser testimonis d'un seu segrest estàtic. Pocs mesos després que va morir a Tunis el seu sant germà, de tornada de la segona croada. Papa Lleó X, amb butlla pontifícia del 3 de gener de 1521, va declarar “beata” la princesa Isabel de França, una de les primeres santes clarisse. Un temps la seva festa era celebrada per l'orde franciscà al 8 de juny juntament amb les consorelle Agnese de Bohèmia i Camilla Battista de Varano. Lluís IX va ser en canvi un dels primers terciaris franciscans a ser reconegut sant.

Font: santiebeati.it