Qui va ser
Quezaltenango, Guatemala, 26 d'octubre de 1820 - Tulcán, Equador, 24 d'agost de 1886 Martirologio Romano: A Tulcán a Equador, beata Maria de l'Encarnació (Maria Vincenza) Rosal, verge, que va instituir les Monges Betlemite, sobretot per reivindicar la dignitat de les dones i formar cristianamente les noies.
La seva vida ha estat estretament col·legida a la de S. Pedro de Betancur, el s Francesc de Guatemala, estranyament els períodes de la seva vida són distants, el segle XVII per ‘Fratel Pedro’ fundador dels Betlemiti, el segle XIX per Mare Rosal la reformadora o millor la rifondatrice de les Monges Betlemite. Ha estat per la Congregació, sigui pures amb 200 anys de distància, el que van ser tantes cofundadores contemporànies, pels fundadors d'Instituts religiosos, a qui eren posades al costat. Va néixer el 26 d'octubre de 1820 a Quezaltenango a Guatemala i batejada amb el nom de Vincenza Rosal; en el dia de la primera comunió es va consagrar a Déu, sentint-se atreta per la contínua presència de Cristo Eucaristia en el Tabernacle; tota la seva vida va ser spiccatamente eucarística. Tanmateix agafada per les frivolitats típiques de les donzelles, va saber a 15 anys, respondre sense excitació a la vocació per la vida religiosa, que va conrear assíduament, fins que a 18 anys va entrar entre les monges Betlemite a Ciutat de Guatemala, institució començada el 1668 per Entre’ Rodrigo de la Cruz, successor i continuador de l'obra de Fratel Pedro de Betancur, avui sant veneratissimo a Guatemala i que de dos segles eren sota la jurisdicció dels Pares Betlemiti. Entrada en el Beaterio s'adona que l'empesa fervorosa inicial de la Institució s'és affievolita, encara que en aquell lloc sagrat existeixen la roda, les grates, els vels, no es viu en raccoglimento, ni les educande de què les monges tenien el deure de istruire, són convenientemente separades per les monges. Fa la comparació amb el ‘Convent de S. Catalina’ un angle de pau i raccoglimento, que havia visitat abans d'entrar en el Beaterio, sent un atractiu per la vida del S. Catalina i tentenna si restar en Betlem; agafa a estudiar la història de l'Orde i els principis inspiradors de Fratel Pedro, aconsellada pel seu confessore entra en el noviziato i el 16 de juliol de 1838, en pren l'hàbit canviant el nom de Vincenza en el de Maria de l'Encarnació. El 26 de gener de 1840 emet els vots solemnes de “castedat, pobresa, clausura i hospitalitat pels pobres”, és invertida en els dos anys següents de crisi espiritual, es debat entre el fervor i el languore de l'esperit, se sent afeblida físicament, se sent feble davant de les Regles; agafada per temor, d'acord amb la priora i amb el confessore, el juliol de 1842 passa al ‘Convent de Santa Catalina’. Encara una vegada experimenta la diferència de clima i fervor de les dues Institucions, però ella tanmateix vivint la pau retrobada, desitja que aquests aspectes positius i benèfics siguin aplicats també en Betlem i amb les decisions d'una dona forta i convençuda retorna en el Beaterio acollida amb joia de les consorelle. El 1849 és triada Vicària amb la direcció del noviziato, deure delicadíssim per la formació de les noves monges; les benemerenze adquirides, fan sí que el 1855 sigui triada superiora. La prudent direcció del convent, els consells dels seus confessori dominicans i jesuïtes, les fan entendre la necessitat d'elaborar de les Constitucions perquè la Comunitat s'aguanta sobre regles dels Pares Betlemiti; amb el permís del bisbe, agafa a escriure-les, tanmateix entre la denegació de les consorelle més ancianes; a poc a poc aquestes són aplicades abans a Quezaltenango, bressol de la Reforma i després a Cartago. Esdevé cada dia més apassionada que la humanitat de Crist, contemplant-ho en aquells moments de la Passió que més colpegen i commouen, la pregària en el Getsemani constitueix el punt central de la seva contemplació dels Dolors Ordeni del seu estimat Senyores. Promou en l'Església una devoció i un culte especial als Dolors Íntims del seu Cor. En camp social repte coratjosament els precs i les exigències dels governs radicals, que abans a Guatemala i després a Costa Rica eren intents a perseguir l'Església que ella estima i servidores de filla fidel; és expulsada per aquests dos Estats i es trasllada a Colòmbia amb les seves monges, on després d'una pelegrinació a través de mars i terres, fatiche, incomprensions, esperes, troba aquella estabilitat que ella presagisce definitiva, en una terra de benediccions i de promeses futures. És per les monges “la mare de tots els dies”, la que s'aixeca quan és encara nit, la que governa sense manar, aconsella sense stancare; prega molt i escriu coses ‘tenir, senzilles, boniques’. Sol·licitada pel bisbe d'Ibarra, tria i prepara un grup de monges que han de portar-se a Equador, per la fundació d'un Beaterio. El 10 d'agost de 1886 parteixen i mare Maria Encarnación decideix acompanyar-les, perquè vol conèixer el lloc i les condicions en què operaran. Durant el viatge pateix un accident que les arreca molt patiment, però ella prossegueix, assolint el Santuari de Las Lajas, dedicat a la Verge del Rosari, si demana la gràcia de morir en un acte d'amor a Déu. Amb dificultat la transporten a Tulcán (Equador) on a les cinc del matí del 24 d'agost de 1886, la seva ànima deixa aquesta terra per ricongiungersi a Déu. Anni després del seu cos va ser després traslato incorrotto a Pasto, on encara descansa; el 1920 va ser obert el primer procés canònic per la seva beatificació. Després d'un miracle passat per la seva intercessió el 1975 a Colòmbia, sobre un greu malalt ocupat en un hospital on operaven les monges Betlemite, el papa Joan Pau II l'ha proclamat beata el 4 de maig de 1997 en Piazza S. Pietro a Roma. Autor: Antonio Borrelli ______________________________ Afegit/modificat el 2002-10-10
Font: santiebeati.it