Qui va ser
>>> Visualitza la Scheda del Grup a qui pertany Loudun, França, 27 de febrer de 1809 – Soc Tây, Vietnam, 20 de setembre de 1837 Avui l'Església recorda molts màrtirs antics i moderns. Per exemple el nombrosíssim grup d'aquells assassinats a Corea en el segle XIX. Jean-Charles Cornay era un sacerdot francès que, en canvi, va ser assassinat en spregio a la fe en el Tonchino (Vietnam). I en mode molt cruent: va ser trossejat. Pertanyia a l'Institut missions estrangeres de París i havia abordat a Macao. Precusagli el carrer de la Xina, el seu objectiu, va restar en el Tonchino. Aquí va ser traït, falsament acusat de fomentar una insurrecció, torturat, i – després de la denegació d'abjurar – condemnat a mort el 1837 a 28 anys. (Passar)
Etimologia: Gianni = accorciativo de Giovanni; Gian- o Giam- en els noms composts Emblema: Palma Martirologio Romano: En la fortalesa de Són-Tây en el Tonchino, ara Viet Nam, sant Joan Carlo Cornay, sacerdot de la Societat per les Missions Estrangeres de París i màrtir, que, després de cruels tortures, per decret de l'emperador Minh M?ng va ser trossejat i per fi decapitat per la seva fe cristiana.
Nombrosos missioners i cristians indígenes irrorarono amb la seva sang la terra vietnamita sent assassinats en déu a la fe. Ben 117 d'aquests, màrtirs en el Tonchino, van ser canonitzats a Roma el 19 de juny de 1988 de papa Joan Pau II i entre d'aquests hi havia el sacerdot francès Jean-Charles Cornay. Nascut a Loundun, al departament francès de Vienne, el 27 de febrer de 1809, els seus pares Jean-Baptiste (comerciant) i Françoise Mayaud van fer créixer en la fe ell i les dues germanes. Va estudiar successivament al col·legi de Saint-Louis de Saumur i després en el dels Jesuïtes de Montmorillon. Es va revelar ben aviat un alumne regular, humil i de caràcter dolç. La seva vocació va sorprendre els seus pares i quan va expressar el desig d'esdevenir missioner va trobar de part ells reticenza i incomprensió. Dovettere així començar la seva primera batalla gira a poder respondre positivament a la crida de Déu, oposant-se al semblar dels pares també afirmant el seu amor filial. Va transcórrer un breu període prop del seminari de les Missions Estrangeres de París, període d'inseguretat degut a la revolució de juliol, en què el seminari va ser agafat quin blanc. Jean-Charles va anotar infatto entre les seves memòries: “Hier on a pénétré dans notre séminaire et el on a affiché sept ou huit billets portant Mort aux Jésuites de la rue du Bac, et un poignard comme signature”. La sortida del Cornay per les missions va ser sobtada per substituir un altre missioner. La seva destinació havia de ser Seu-Tchouan a Xina a dos mil quilòmetres de la costa, va desembarcar a Macao després de sis mesos de viatge. Havia d'assolir el Tonchino, però les dues guies enviades a l'encontre d'ell no van arribar mai. Jean-Charles Cornay va abordar per fi en el Tonchino el 1831, en el ple de la persecució anticristiana. Més el temps passava, més calaven les esperances d'assolir un dia la Xina. Va decidir aleshores de restar en aquesta terra i el 26 d'abril de 1834 va rebre la ordinazione presbiterale de Monsignor Havard prop de Hanio després d'un viatge sobre el Riu Rosso camuffato de xinès. Durant l'extenuant període en què va exercitar el seu ministeri va ser sempre calmo, allegro i improntato a un esperit de santedat. El 1835 va ser aturat amb altres missioners francesos i en contra d'ell les autoritats forgiarono una acusació de traïció per haver enterrat de les armes en un terreny que conreava. Ho van tancar aleshores en una sèrie de gabbie de bambú, tortura molt comuna a Vietnam d'aquell temps, i poichè era jove i dotat d'una bonica veu va ser obligat a cantar pels seus persecutori, però ell va preferir entonar les Salves Regina. Per fi va ser condemnat a mort pel tribunal subremo i, sobre orde de l'emperador Minh Mang, decapitat el 20 de setembre de 1837 prop de la fortalesa de Soc Tây. En la seva darrera lletra dirigida als pares els va escriure: “Lorsque vous recevrez cette lettre, mon cher père, però chère mère, en vous affligez pas de però mort; en consentant à mon départ, vous avez déjà fait la plus gran partie du sacrifice”. Respectant els termes de la sentència, el seu cos va ser trossejat “aleshores i [...] la testa, després d'haver estat exposada per tres dies, [...] llençada en el riu”. El valorós exemple del Cornay determino la vocació de San Teofano Venard. El Martyrologium Romanum commemora en data actual San Giancarlo Cornay, en l'aniversari del naixement al Cel. Autor: Fabio Arduino
Nascut a Londun el 28 de febrer de 1809, va estudiar en els seminaris de Saumur i de Mont-Morillon i el 1830 va entrar en el de les Missions Estrangeres de París. L'any següent, encara diaca, va salpar per l'Orient, desembarcant a Macao el juliol de 1832. D'allà hauria hagut de prosseguir per la província xinesa del Su-Tchouen, a qui era destinat, però, per la mort de la guia, va ser obligat a detenir-se a la ciutat vietnamita d'Hanoi, on va ser ordenat sacerdot el 20 d'abril de 1834. Preclusa encara una vegada el carrer a la Xina, va restar en el Tonchino i es va fixar amb els seus dos catechisti, els beats màrtirs Duong i Truat, en el llogaret de Bau-No. Un cap dels bandolers que infestaven el territori va ser agafat pels habitants del llogaret, cristians pel més, i lliurat a la mandarina. El bandoler, per venjar-se, va acusar els cristians de tenir amagat un missioner, però la mandarina, benèvol, va fingir de no haver tingut la intenció. Aleshores la dona del presoner, recollides nottetempo moltes armes, les va enterrar en el camp del Cornay i va córrer a acusar-ho de preparar una insurrecció armada. La història va ser creguda, els soldats enviats, les armes trobades i el pare aturat amb els catechisti. Imposta-li la "canga" i llençat a sobre d'una stuoia, va ser deixat llargament exposat als raigs del sol cocente; l'endemà, treta la "canga" i tancat en una gabbia, el Cornay va ser portat a Són-Tay, capital de la província. Hi va restar per quinze dies, visitat per pagans i d'autoritat que ho interrogaven sobre la religió i ell, a més del respondre a to, se de
Font: santiebeati.it