Maurici

Qui va ser

Maurizio Tiberi va ser emperador bizantí des del 582 a la seva mort. Ell és tradicionalment retingut l'autor del tractat militar Strategikon, que és considerat en els ambients militars com la primera i única teoria sofisticada sobre l'ocupació combinada de diverses tipologies de soldat, abans de la segona guerra mundial. El regne de Maurizio va venir funestato de guerres pràcticament incessants sobre tots els límits i, malgrat les seves excel·lents qualitats de regnant, ell va poder prevenir només temporaneamente la desintegració del gran imperi de Justinià. A l'oest va reorganitzar els dòminos bizantins a Itàlia i Àfrica com a exarcats, presiediuti de governadors militars vaig donar justament esarchi. La reforma en els territoris italians sobresurt a l'any 585, quan els va repartir en set districtes, estretament controlats i governats per l'exarca de Ravenna, Smaragdo, al seu primer mandat. Poc després de la seva ascensió, va interferir amb èxit en la guerra de successió Persa i va conquerir Armènia. Però les províncies dels Balcans van ser completament devastades pels Eslaus durant el seu regne i no es van reprendre més. Els Eslaus van penetrar fins al Peloponès, i diverses campanyes, d'èxit però desgastadors, van haver de ser dirigides en contra d'ells. Maurizio va ser assassinat el 602, amb els seus sis fills, després d'un motí de l'exèrcit bizantí, que els seus mercenaris es van rebutjar de combatre encara en les terres desolades del Danubi. Li va succeir Foca. En alguns sinassari el “piadós emperador bizantí Maurizio” és commemorat al 28 de novembre.

Pertanyia a una família de Capadòcia que es deia descendent de l'aristocràcia de l'antiga Roma. Entrat de jove al servei de l'estat, va ser abans notarius de la cort, després cap del guarda de cos. El 578 va ser nomenat comandant en cap dels exèrcits d'Orient. Va restablir la disciplina, ja molt rilassata, entre les tropes i va reportar sobre els Perses una sèrie d'èxits afirmant-se com el més valent general de l'imperi. L'emperador Tiberi, que aleshores era en precàries condicions de salut i sense descendents, ho va triar com el seu successor. El 5 d'agost de 582 Maurizio va ser creat Cèsar, i compromès amb Constantina, filla de Tiberi; el 13 següent va ser coronat i l'endemà, mort Tiberi, va assumir el poder.

L'imperi es trobava en difícils condicions. A l'interior el poble era inquiet per la crisi econòmica que el travagliava sin del temps de Justinià; a l'exterior imperversava la guerra sobre tots els fronts: a Àsia amb els Perses, sobre el Danubi amb els Avars i amb els Eslaus, a Itàlia amb els Longobards, a Espanya amb els Visigots. L'erari públic, d'altra banda, era exhaust i lluny del pensar en nous balzelli era necessari alleugerir aquells existents. Maurizio va afrontar amb energia la situació. Les cures principals van ser dirigides a la guerra, a que les seves despeses sopperì amb una política financera de rígides economies. Per l'Occident, on el perill era menys greu, ell va adoptar una política de pau i de defensa. Amb el rei dels Visigots Recaredo I conchiuse un tractat que garantia el incolumità de les possessions bizantines a Espanya. Quant a Itàlia, en un primer moment va esperar de poder-ne caçar els Longobards empenyent contra aquests el rei franco Childerico al qual va vessar un subsidi de 50.000 sòlids aurei. Childerico va baixar a Itàlia el 584, però la seva expedició es va reduir a una ràtzia i no va donar el resultat esperat. D'aquell moment l'emperador va adoptar una política defensiva, confiant el deure de fronteggiare els bàrbars principalment a milícies locals. Per fer posar més eficaç la defensa, Maurizio va modificar el règim creat per Justinià en la península accentrando tots els poders en les mans d'un cap militar (exarca). Aquesta innovació, introduïda també a Àfrica, va ser el primer pas cap a aquella reforma general de l'administració de l'estat que va portar al règim dels temes. Les relacions amb el papat no van ser sempre cordials malgrat la política de tolerància religiosa seguida per Maurizio.

Amb Gregori I va esclatar un veritable i greu desacord quan, amb el consens de l'emperador, el patriarca de Constantinoble va agafar el títol de "ecumènic", és a dir universal, desacord que nocque a l'estabilitat del govern bizantí a Itàlia.

Els esforços principals, del punt de vista militar, van ser dirigits contra els Perses; però dissensos entre Maurizio i el general Filippico, el seu cunyat, van afeblir l'exèrcit, sí que els Perses van poder reportar una sèrie d'èxits i el 590 es van apoderar de Martiropoli i van envair Armènia i la regió del Caucas addicte de Bizanci. El general Romano, enviat en la Caucasia, va derrotar l'exèrcit persa, enviat per Bahrām Cōbīn a la regió del Llaurés; però més que això succeït giovò a l'imperi bizantí la revolta de Bahrām Cōbīn contra el seu rei i la guerra civil que en va seguir a Pèrsia. Deposat i assassinat Ormizd IV, el tron de Pèrsia va passar al fill Khusraw II. Però aquests no es va poder sostenir contra el general rebel i va ser obligat a fugir. Es va refugiar a Circesium en territori romà i d'aquí va demanar protecció a Maurizio prometent, si hagués recuperat el tron, la cessió de la Persarmenia i la restitució de Dara i de Martiropoli. Maurizio va acordar els aiutì requerits: ricuperato el tron, Khusraw va mantenir les promeses i conchiuse amb l'imperi una "pau eterna" (591).

Maurizio volse aleshores les seves forces contra els Avars i els Eslaus de la península illirica amb el propòsit de restablir el límit del Danubi i posar un fre a les incursions dels Eslaus empesos fins a Tessalònica. Les operacions van tenir esdeveniments variats: el 602 la situació va esdevenir molt favorable als Bizantins per l'atac dels Anti contra el caguen dels Avars i per la defecció d'una part dels Avars que van passar en el camp imperial. Maurizio va pensar de treure profit d'això i, malgrat la temporada avançada, va ordenar que les tropes hivernessin sobre les posicions conquerides més enllà de Danubi. Aquest orde i una reducció de stipendî van provocar una rebel·lió. Les milícies van encimbellar sobre els escuts un seu centurió de nom Foca i sota la seva guia van marxar cap a la capital. L'exèrcit preguntava què Maurizio abandonés el poder deixant-ho al seu fill Teodosi o a Germano sogre d'això. Maurizio va intentar resistir a la imposició i va tractar també d'aturar Germano, sospitat d'ésser en relació amb els dirigit; però davant de l'actitud hostil de la població, irritada en contra d'ell pels impostos i els sacrificis a què havia estat sotmesa, es va embarcar clandestinament per passar a Àsia (22 de novembre de 602). Una tempestat el va obligar a desembarcar prop de Proenete a cinquanta stadî de Constantinoble. Aquí havent-hi après que Foca havia estat entretant aclamat emperador, va expedir el fill Teodosi per demanar ajudes a Khusraw i amb la dona i els figlì es va refugiar en l'església de S. Autònom. Però pocs dies després de la seva coronació Foca ho va fer aturar i conduir juntament amb els seus en la badia d'Eutropio sobre la costa asiàtica. Aquí Maurizio va ser assassinat després d'haver vist caure els seus fills.

Autor: Angelo Pernice

Font:

www.treccani.it

Font: santiebeati.it