Melitó de Sardes

Qui va ser

No és un sant molt conegut, però tots els cristians, que estimen seguir el ufficiatura del Dijous Santo en preparació a la Pasqua, han escoltat precisament la seva més cèlebre Homilia que en aquell dia és proclamada en totes les Esglésies. Aquesta és la més antiga homilia pasqual cristiana junta fins a nosaltres, i és tota una contemplació de la Persona i del Misteri de Crist, posat al centre del cosmos i de la història: «És Lui, que en una Verge es va encarnar, que sobre la fusta va ser suspès, que en terra va ser sepolto, que dels morts va ser ressuscitat, que a les altures del cel va ser elevat. És Lui el xai mut, és Lui el xai degollat, és Lui que va néixer de Maria, la Agnella pura, és Lui que va ser agafat pel ramat i al immolazione va ser arrossegat, és Lui que de vespre va ser immolat i a la nit enterrat; és Lui que sobre la fusta no va ser partit, que en terra no va anar dissolto, que dels morts és ressuscitat. És Lui que té risollevato l'home del profund de la tomba». També l'himne del «Exultet», que escoltem sempre amb joia durant la nit de Pasqua, s'inspira als escrits d'aquest sant que va ser bisbe de l'Església de Sardes, a Àsia menor sobre l'acabar del segle II. És per consegüent bonic recordar-ho en aquest primer dia d'abril en què la seva festa (segons el ritu oriental) coincideix amb la Domenica de les Palme, que obre la Setmana Santa. D'ell l'historiador Eusebio de Cesarea ens dona una sola notícia, però fascinant, narrant que «vivia completament en l'Esperit Santo». I sembla també que ell hagi estat un dels primers bisbes a portar-se pelegrí a Palestina per complir recerques i comprovacions sobre els llocs bíblics. Va ser martiritzat en l'any 194.

Ben poques coses es coneixen d'aquest personatge; les fonts històriques callen gairebé completament sobre el seu compte i la seva abundant producció literària és gairebé completament desapareguda. Segons Eusebio de Cesarea, Policrate, bisbe d'Efes, és el primer a fer el nom de Melitone en una lletra escrita cap al 190 al papa Vittore per defensar l'ús asiàtic de celebrar la Pasqua el 14 del mes de nisn (quartodecimani). Per recolzar la seva tesi Policrate citava, «entre els grans luminari que descansen (així doncs ja morts) a Àsia», diversos bisbes i acabava la seva llista amb el nom de Melitone «l'eunuc (és a dir continent voluntari), que vivia completament en l'Esperit Santo, i descansa a Sardes en l'espera de la visita que ve dels Cels i en la qual ressuscitarà dels morts».

Per bé que Policrate no qualifiqui explícitament Melitone com a bisbe, el fet que ho cites en una llista de bisbes permet concloure que les fosses. O. Perler, el recent editor de l'homilia de Melitone sobre la Pasqua, resumeix en mode molt concís les altres escasses informacions a sobre d'ell que es poden treure d'antics autors: «Climent d'Alexandria fa menció de Melitone, però probablement sense títol, en ocasió de la controvèrsia pasqual. De les dues citacions de Origene una sola recorda el seu origen asiàtic. L'autor del Piccolo laberint (Ippolito) enumera el nostre autor, estretament llegat a sant Ireneo, entre els escriptors que han proclamat que el Crist és Déu i home (Eusebio, op. cit., V. XXVIII, 5). En tots aquests textos sembla es tracti d'un mateix personatge, escriptor i teòleg, de què es troben rastres també en altres autors com Apollinare de Gerapoli (?), Tertulliano, sant Ireneo, Ippolito, Clemente, Metodi, Alexandre d'Alexandria, etc. Cal arribar tanmateix a Eusebio de Cesarea per trobar el títol de bisbe de l'Església de Sardes.

«S. Girolamo, en el de viris illustribus refereix que Tertulliano (montanista) "s'ha fet joc del geni elegant i retòric de Melitone en els set llibres escrits contra l'Església en favor de Montà, dient que la major part dels nostres (els catòlics) ho consideraven un profeta"».

Eusebio fa la llista dels escrits de Melitone de què cita també algun fragment en el transcurs de tota la seva obra. No és la nostra intenció reproduir en aquesta seu la llista, però donat que aquest podria ser d'ajuda per precisar la cronologia d'aquest sant, convindrà tenir en compte algunes de les informacions proveïdes per Eusebio.

Segons O. Perler «Melitone hauria estat un personatge conegut ja als temps d'Antonino Pio (138-161). Al temps de Marc'Aurelio després, ell usava de totes els seus recursos. A aquest emperador, efectivament, va dirigir, entre el 169 i el 177, una apologia (una defensa de la filosofia, és a dir del mode de vida, cristiana). Segons un fragment tret de les Eclogae Melitone es va portar a Orient i va visitar els llocs sants per informar-se sobre el cànon dels llibres de l'Antic Testament.

Un recent estudi d'I. Wellesz ha posat en relleu com la ja citada Homilia sobre la Pasqua, a més d'informar-hi sobre la teologia cristològica de Melitone, és un preciós document que va tenir profunda influència sobre l'emfàtica i declamatoria literatura innografica bizantina.

No sembla que Melitone hagi gaudit d'un culte molt estès ni a Orient ni a Occident. Diversos calendaris (Acta SS., citt.) ho celebren el 1° d'abril associant-ho potser amb un homònim bisbe de Sulcitana a Sardenya.

Autor: Joseph-Marie Sauget

Font:

Font: santiebeati.it