Qui va ser
† 990 N ato a Cirò (Crotone) en el segle X, Nicodemo va abraçar la vida ascètica, esdevenint exemple de santedat juntament amb San Nilo de Rossano. La seva existència, austera i penitent, es va distingir per la profunda humilitat, l'amor per la natura i la caritat cap al pròxim. Va fundar una laura sobre el Mont Cellerano i un monestir a Mammola, esdevenint centre d'espiritualitat i cultura. La seva fama taumatúrgica es va difondre en tota Calàbria, testificada per nombrosos miracles. Va morir a 90 anys el 990. La seva tomba va esdevenir meta de pelegrinacions i el 1080 els Normands van erigir una gran església en el seu honor.
Teofane i Pandia van ser els pares de Nicodemo, que va néixer a Cirò (Catanzaro) en els primers anys del segle X, ho van confiar a la cura espiritual d'un piadós i dotto sacerdot, Galatone, contemporàniament el noi va progressar en les ciències sagrades i en la pietat. De jove va poder veure el comportament licenzioso d'alguns seus contemporanis, que ho van disgustar, així que va sentir majorment l'atractiu per la vida monàstica, que era professada en el segle X, d'aquells asceti amb fama de santedat, en la zona del Mercurion, sobre les balze del Pollino a Calàbria. Deixada Cirò, va anar a demanar el vestit monàstic al austero abat s. Fantino, però li va haver rebutjat més vegades aquest prec, perquè no era retingut adapto a aquella vida d'estudis, penitenze i mortificacions, vista la seva gracile constitució física. Defraudat però no convençut, insisté per mitjà dels bons auspicis d'altres monjos, fins que s. Fantino commogut per les seves insistències, li va concedir el ’hàbit angèlic’, tan anomenat entre els monjos grecs d'aquell temps. Nicodemo va esdevenir juntament amb s. Nil de Rossano, exemple splendente de vida ascètica del Mercurion, crescuts i formats tots i dos al rígid col·legi de l'abat s. Fantino; aquests accomunati a altres sants monjos calabresos-siculi van fer posar famosa en tota la Cristiandat la seva Comunitat, fins al punt que Oreste, patriarca de Jerusalem la va descriure elogiant-la, en els seus acreditats escrits i biografies. El tipus de vida practicat és impensable als nostres dies, però constituïa la clavilla de l'ascendits, juntament amb la puresa, dels monjos calabresos-siculi d'aquella època; vestia amb una pell de cabra, anava a peu despullats en cada temporada, dormia sobre palla en una cova, menjava castanyes i lupini. En edat bastant madura, va decidir deixar el Mercurion i es va retirar en una ermita del Mont Cellerano en la Locride, però la fama de santedat que ho seguia, va atreure molts monjos que se li van confiar i així doncs Nicodemo es va veure obligat a fundar una laura, és a dir una colònia d'anacoretes, vivint divisi, cadascun en una cabana i reunida una vegada la setmana, més tardans el terme designarà un gran convent. La seva laura va ser visitada també per s. Fantino i altres monjos del Mercurion; desgraciadament tanmateix era exposada massa a la curiositat dels fidels i sobretot a les scorrerie dels Sarraïns, per què preveient-ne la destrucció, disperses els monjos en altres monestirs i ell es va retirar prop de Gerace en un cenobi, accentuant l'austeritat de la seva vida. Però també aquí no va restar llargament i després d'alguns anys es va retirar en un lloc solitari prop de Mammola, que aviat també aquest es va transformar en un famós monestir de monjos grecs. Malgrat els setanta anys passats en l'aspror de la vida ascètica, Nicodemo va viure aproximadament 90 anys, tantíssims per aquells temps i a despit de la seva gracile constitució física; va morir en el monestir de Mammola, que va agafar després el seu nom, el 25 de març de 990. Els miracles van florir sobre la seva tomba i així doncs va ser proclamat sant, aleshores no hi havia tots els procediments que passen avui. El 1080 els Normands van transformar el petit oratori amb la seva tomba, en una gran església, restaurant també el monestir i concedint privilegis i béns. Les relíquies van ser després traslate en l'església de Mammola el 1580 que ho va proclamar el seu patró el 1630, fixant la festa litúrgica al 12 de març. Els pontífexs en els segles següents van concedir particulars indulgenze en l'ocasió de la seva festa i altres celebracions. El Municipi de Mammola el 1884 va fer decorar artísticament la capella, un reconeixement de les relíquies ha estat efectuada el 12 de maig de 1922 en la coincidència de la inauguració de la reconstruïda i embellida església.
En convent ho rebutgen per què ho retenen no idoni a la dura vida de l'ermità, però Nicodemo insisteix fins que aconsegueix ser acollit entre els religiosos i, en la seva llarga vida, compleix tants miracles. Neix a Calàbria en el segle X, a Cirò (Crotone). La seva educació és confiada a un sacerdot. Creix savi, bo i portat cap a la vida ascètica, sobretot després d'haver vist el comportament amoral de tants els seus contemporanis que no aprova. Després que la seva admissió en convent ha estat rebutjada diverses vegades, perquè jutjat físicament feble, Nicodemo aconsegueix esdevenir monjo. Com els ermitans de l'època calabreses i sicilians, Nicodemo es vesteix amb una pelliccia de cabra, camina a peu descalços a l'estiu com a l'hivern, i dorm en una cova, sobre la palla. Menja poquíssim: castanyes i llegums, sobretot lupini. Ell prega i està a contacte amb la natura que estima. La seva solitud, tanmateix, és interrompuda per l'arribada de tants monjos. I així l'ermità funda una comunitat d'ermitans: cadascun té la seva cabana amb un orticello. Els monjos es reuneixen només una vegada a la setmana. El asceta calabrès es trasllada, després, a Mammola (Reggio de Calàbria), però també aquí els monjos es multipliquen donant vida a un monestir. Nicodemo esdevé popularíssim i estimat per tots. On passa ell la pau i la justícia triomfen. Ell dona consells, ajuda els pobres, guareix les malalties, protegeix li vaig oprimir. Tants són els miracles d'ell complerts. Segons una llegenda, durant una incursió dels Sarraïns, l'ermità escapa en el bosc al costat de dones, nens i vells. Quan són envoltats la desesperació té el sopravvento. El monjo prega Jesús al costat dels dissortats. De sobte els Sarraïns comencen a barallar per què es contenc
Font: santiebeati.it