Qui va ser
Quan es parla dels màrtirs espanyols dels anys Trenta del segle XX, se'ls diu erròniament “màrtirs de la guerra civil”. Erròniament perquè els primers màrtirs hi va haver ja en l'octubre del 1934, durant la revolució de l'Astúries. Faltaven aleshores gairebé dos anys al començament de la guerra civil i els màrtirs no tenien així doncs nul·la a que fer amb aquesta. Però hi ha qui contínua a col·legir-los amb aquell conflicte armat en què hi van haver “caigut en accions de guerra” en ambdós alineaments, perquè lluitaven sobre el front, i hi va haver també, en les rereguardes de les dues àrees, “víctimes de la repressió política”. Els uns i els altres mereixen el màxim respecte i són recordats com a herois i models d'imitar dels seguidors de les respectives ideologies. Però hi va haver també “màrtirs de la persecució religiosa”, perquè durant la guerra civil, en tota l'àrea republicana, el culte catòlic va ser prohibit per gairebé tres anys. L'Església oficialment no existia. Els eclesiàstics i les religioses van ser assassinats per què eren homes o dones d'Església, i pel mateix motiu van ser assassinats homes i dones de l'Acció Catòlica i d'altres moviments eclesials, o sigui perquè eren catòlics praticanti. Però ningú d'ells va ser implicat en lluites polítiques o ideològiques, i tan menys hi va prendre part. L'Església els eleva als honors dels altars amb el títol de màrtirs perquè eren persones que treballaven pacíficament en parròquies, col·legis, col·legis, hospitals, ospizi i així carrer. Una obra social immensa, mai bastanta reconeguda a l'Església, interrompuda brutalment per aquella persecució religiosa, sense precedents en la història d'Espanya. Aquelles persones no van perdre la vida en accions de guerra i no van ser si més no víctimes de la repressió política. Van ser simplement testimonis de Crist i així doncs “màrtirs de la fe durant la persecució religiosa”. En plena guerra civil espanyola aquests conceptes van resultar ben clars sigui a Pius XI que als seus successors, fins a arribar a Papa Francesc. Amb les beatificacions del 13 d'octubre, seran 1.512 els màrtirs beatificats i 11 aquells canonitzats. Les dades que tenim, per bé que no del tot exactes, revelen l'entitat d'aquella persecució: de les 6.832 morts, 4.184 pertanyien al clergat secular, incloent dotze bisbes (nou han estat ja beatificats) i un administrador apostòlic, 2.365 eren religiosos i 283 religioses. No és possible proveir xifres definitives dels laics catòlics vaig matar per motius religiosos perquè no existeixen estadístiques fiables, però probablement van ser diversos centenars. A tornar a trucar l'atenció és abans de res l'edat. Per exemple, dels 26 religiosos passionisti de Daimiel, 15 eren estudiants entre els 18 i els 21 anys. El mateix val pels Germans de San Giovanni de Déu, els claretiani de Barbastro, els Germans dels Col·legis Cristians de Turón i d'Almeria, els agostiniani de El Escorial, els franciscans, els dominicans, els trinitari, els carmelitans, els scolopi, els claretiani salesians, els maristi i així carrer. Els més joves van ser l'aspirant salesià Federico Cobo i l'estudiant carmelità Pedro Tomás Prati, ambdós sedicenni. Aquestes dades són impressionants, però ho són encara de més les opinions d'alguns responsables de la tragèdia. Al final de l'agost del 1936, un alt dirigent català, a la demanda d'una redactora del diari francès «El Oeuvre» sobre la possibilitat de riavviare el culte catòlic a Espanya va respondre: «Oh, el problema no es posa si més no, perquè totes les esglésies han estat destruïdes». Andrés Nin, cap del Partit obrer d'unificació marxista, en un discurs pronunciat a Barcelona el 8 d'agost de 1936, no va hesitar a declarar: «Hi havia molts problemes a Espanya (…) El problema de l'Església ho hem resolt completament, anant a l'arrel: hem suprimit els sacerdots, les esglésies i el culte». José Díaz, secretari general de la secció espanyola de la III Internacional, el 5 de març de 1937 va dir a Valencia: «A les províncies en què dominem, l'Església no existeix més. Espanya ha superat de molt l'obra dels Soviets, perquè l'Església, a Espanya, és ara completament aniquilada». Segons Hugh Thomas, «en cap altre moment de la història d'Espanya, i potser fins i tot del món, s'ha manifestat un odi tan passional contra la religió i totes les seves obres. Molts d'aquells crims van ser acompanyats per una frívola i sàdica freddezza» (The Spanish Civil War, 1961). Pierre Broué i Emile Témine reconeixen el caràcter religiós de la persecució en quant «en pràctica la proibizione del culte s'estén a l'ús privat d'imatges i d'objectes cultuali, com els crucifixos, els messali (…). Les milícies revolucionàries de la rereguarda busquen quants els posseeixen i procedeixen a aturar-los» (La révolution et les guerres de Espagne, Paris, 1961, 1, p. 132). George Orwell, que durant la guerra es va portar a Monflorite (Osca) i va visitar el fossar, va dir: «Tot era ple de cespugli i de males herbes, a més dels ossos humans va desaparèixer pel país. Però la cosa més sorprenent era l'absència gairebé total d'inscripcions religioses (…) En alguna tomba hi havia una petita creu o una sumària al·lusió al cel; sovint havia estat esborrada amb un scalpello d'algun zelant ateu». Gabriele Ranzato, que es proposa de desmuntar moltes llegendes que emboliquen encara el conflicte espanyol del 1936, afirma que l'errada més dramàtica dependent de l'esquerra espanyola va ser la seva actitud cap a l'Església, i en les seves monografies L'eclipsi de la democràcia. La guerra civil espanyola i els seus orígens (1931-1939) (Torí, Bollats Boringhieri, 2004), i La Gran por del 1936. Com Espanya va precipitar en la guerra civil (Bari-Roma, Laterza, 2011), documenta com les esquerres espanyoles van desencadenar en contra d'aquesta «una veritable i pròpia persecució religiosa». Quan va esclatar la guerra civil ja havien estat donades a les flames 239 esglésies, havien estat destruïdes nombroses obres d'art, havien estat violats tabernacles, llençades per terra hòsties consagrades després trepitjades, disseppellite salme d'us
Font: santiebeati.it