Qui va ser
>>> Visualitza la Scheda del Grup a qui pertany Santa Margarida de Vellors, Espanya, 22 de desembre de 1877 - Lleida, Espanya, 5 d'agost de 1936 Va néixer el 22 de desembre de 1877 a Santa Margarida de Vellors (Girona). Ordenat sacerdot en la diòcesi de Vich el 19 de setembre de 1903, va entrar quatre anys després en l'Oratori de S. Filippo Neri d'aquella ciutat i per vint anys va desenvolupar un intens apostolato de predicació, exercicis espirituals, publicació d'articles periodístics, ensenyament del catechismo, promoció d'associacions femenines, especialment de les congregacions marianes, i professor del seminari. Era preposito de l'Oratori de Vich quan el 1927 va ser nomenat bisbe d'Eivissa, que la seva vida religiosa va tenir d'ell una extraordinària embranzida; el 29 de gener de 1935 va ser transferit a la diòcesi de Lérida, on va fer la seva entrada el 5 maig Poc dies abans de l'esclat de la guerra, va tenir com a hoste el bisbe de Barcelona, mons. Irurita Almandoz, també ell futur màrtir, i mútuament es van manifestar desitjosos d'ésser els primers a sacrificar la pròpia vida en la persecució que ja sentien fiador i veïna. Després del 18 de juliol va quedar encara per dos dies en el palau episcopal, que va abandonar tan sols quan la torba desencadenada havia començat l'atac a la casa. Es va traslladar a la nit a la propera residència de familiars del seu porter, que s'havien ofert per amagar-ho, però el 23 de juliol. la va deixar per no posar en perill la seva vida. Es va presentar així doncs espontàniament a un cos de guàrdia declarant la seva condició de bisbe de la ciutat, corrent el perill de ser assassinat sobre el lloc, i va ser posat de seguida en presó, en la que havia estat la capella de la presó, on ja es trobaven tancats una cinquantina de tradicionalistes. Durant la prigionia hi va haver una veritable competició de solidaritat i d'esperit evangèlic entre els reclusos, de què era el bisbe a donar l'exemple més viu. Un sacerdot incarcerato pocs dies després que va aconseguir introduir en la presó de les hòsties consagrades, i així mons. Huix va poder distribuir a tots el s. comunió, que havia de servir-los de viatico. El 5 d'agost, a les 4,30 del matí, van ser deixondits, i va ser dit els que havien de ser transferits a Barcelona; però després de pocs km., arribats al fossar, van ser fets baixar per l'afusellament. El bisbe, conscient des de l'inici de la seva pròxima fi, va impartir a tots l'absolució, i va demanar i va obtenir d'ésser el darrer sacrificat per poder exhortar i beneir fins al darrer els seus companys de martiri. Decret «súper scriptis» el 27 de juny de 1952. Beatificat el 13 d'octubre de 2013.
Durant la guerra civil espanyola molts membres de la Congregació de l'Oratori de sant Felip Neri van donar la vida per testificar la seva fe en Déu. Entre ells, per l'Oratori de Barcelona-Gracia, els pares Pedro Garet Vilar del Bosch, Candido Vila Maneja, Aleix Soler Llobera, Joaquim Serra Auferil i Martì Subirà Arumi. La congregació de Barcelona-Barrio gòtic va perdre el seu preposito, p. Agustì Mas Folch, a més del pare Josep Serra Altarriba i als confrares laics Emili Prat Miquel i Joaquim Bellera Morera, tots valents testimonis de l'evangeli. La congregació de Vic, a la qual pertanyia el bisbe Salvio Huix, va perdre, a més d'ell, també el pare Ramòn Felius. Entre les víctimes de l'onada de violència que va invertir Espanya després de l'esclat de la guerra civil el juliol de 1936 hi ha també el bisbe oratoriano Salvio Huix Miralpeix de Lérida (avui Lleida). Havia nascut el 22 de desembre de 1877 a Santa Maria Margarita de Vellors en la diòcesi de Vic, a Catalunya, aproximadament setanta quilòmetres al nord de Barcelona. Els seus pares provenien d'estimades famílies locals amb una llarga tradició de fe, que ja precedentment havien donat a l'Església dels sacerdots. Salvio va créixer en una atmosfera domèstica en la qual la fe en Déu i l'amor cap a l'Església i el papa representaven una forma mentis natural i espontània. La seva família era propietària d'una àmplia hisenda agrícola, una masia catalana, a què pertanyia també una capella dedicada a la Mare de Déu del Carmine. Nodrit per aquest esperit de religiositat, ben aviat Salvio va madurar la decisió de fer-se sacerdot. Van seguir catorze anys d'estudis (1889-1903) en el seminari menor i major de Vic, on Huix es va exercitar encara molt jove a una vida de pregària, d'atenció de la voluntat de Déu, d'obediència incondicional, d'estudis i de apostolato. El seminarista Salvio era un alumne model, que no només s'esforçava de complir formalment el seu deure d'estudiant, però sobretot intentava madurar interiorment, per preparar-se al millor al servei cap a les ànimes. Salvio Huix tenia gairebé 26 anys quan, el 19 de setembre de 1903, el bisbe Torrás y Bages ho va ordenar sacerdot. En els primers temps, el seu bisbe ho va assignar com a capellà a diverses parròquies de la diòcesi, on Salvio es va prodigar en l'anunciar a la gent el Crist crucifix i ressorgit i en el ricondurre els homes, mitjançant els sagraments de l'Església, a una sempre més profunda relació amb Crist. Aleshores la Congregació de l'Oratori de sant Felip Neri de Vic, fundada el 1723 i encara avui existent, era un conegut centre d'espiritualitat, que la seva obra de apostolato posseïa un raig d'acció que anava ben més enllà la ciutat de Vic. La Congregació de l'Oratori, comunitat de sacerdots seculars sense particulars vots, és una societat de vida apostòlica de dret pontifici, que es proposa de servir la vida apostòlica de l'Església unint acció i contemplació. Pare Adjutorio, un oncle de Salvio, havia estat membre d'aquesta Congregació de l'Oratori, i el poble dels fidels de Vic conservava encara d'ell una bona memòria. Gens per vegada, en Huix va madurar la decisió de voler treballar per Crist “fins a la mort”. La vida en l'Oratori li apareixia com la pressuposició ideal per dedicar-se amb totes les forces a la cura de les ànimes, i així a l'edat de trenta anys esglésies de ser acollit en l'Oratori de Vic. Després de q
Font: santiebeati.it