Samaritana

Qui va ser

De tant en tant la temptació sobre els personatges de l'antic i del nou testament és de considerar-los més dels arquetips que de les persones reals; aquesta consideració pot ser afavorida també per un senzill fet: de molts d'aquests, l'Escriptura no ens comunica els noms. El centurió, la Samaritana, el jove ric: qui són? I qui ho sap ( o potser no, però ho veurem més endavant). La segona temptació és la de considerar-los personatges "teatrals" que, una vegada feta l'aparició en l'economia sagrada, com a personatges d'una pel·lícula "cessen" d'existir després. Un clàssic exemple d'aquesta dinàmica és sant Zaccheo: compare, fa la seva part i si en va i ben pocs saben que saben Zaccheo, després de la Pentecoste, esdevindrà un important membre de l'Església és serà bisbe. En el cas dels conversos (la Samaritana, el centurió i així carrer) els noms i les seves vides hi ha tramandate dels primers catòlics que els coneixien no només de nom però si els trobaven a Messa i en comunitat: eren persones físiques, reals, no topoi literaris a indicar aquesta o aquella virtut. Santa Fotina, això el nom de la Samaritana, va viure després llargament després de la seva conversió, arribant fins al regne de Nerone: trobant-se a Roma, Fotina va ser martiritzada en la persecució, curiosament sent llençada en un pou. Fins a l'edició del Martirologio Romano precedent el Concili Vaticà II, el 20 de març així figurava: "els sants Fotina Samaritana, Giuseppe i Vittore els seus fills, , i tan tanmateix Sebastiano capitanejo, Anatolio, Fozio, Fotide, Parasceve i Ciriaca, germanes; aquests, havent-hi confessat Crist, van aconseguir tots el martiri".

En aquest episodi narrat per San Giovanni (Gv 4,1-42) trobem un Jesús profundament humà: fart del viatge, accaldato, afamat, assedegat. Ell “ha de” passar d'aquí! Hauria pogut passar de la vall del Giordano per arribar a Galilea, evitant així la terra dels Samaritans, enemics dels Jueus, però Jesús ha de trobar aquesta gent, va a buscar aquest poble menyspreat, ha d'acompanyar la dona impura, establir amb ella una relació nova, divergida per les que fins aquí ella té intrecciato. És una dona sola, que els homes han usada i llençada, pecadora, freturosa d'afectes duraturi, d'aquelles tenerezze i atencions que les han estat negades, privada d'aquella dignitat de què cada ésser humà té dret. En ella hi ha tanta infelicitat, tanta debilitat, el pes de tantes humiliacions i derrotes.

És migdia, a aquella hora no hi ha gent en volta i mentre els deixebles es porten al llogaret per procurar del menjar, Jesús s'asseu sobre la vora del pou de Giacobbe, espera la dona com un espòs espera l'esposa, com un enamorat.  Espera al pou, on ja Isaac va trobar Rebecca i on Moisès es va enamorar de Zippora en l'Antic Testament. La imatge del pou simbolitzava la Torah, els Samaritans la retenien l'única “aigua” a què assolir per “beure” la paraula de Déu.

Arriba a assolir aigua la dona samaritana, de religió diferent d'aquella giudaica; els Samaritans efectivament es perden darrere de la recerca de dèi estrangers, practiquen així doncs una fe “adúltera” que traeix el Déu de la Bíblia.

Jesús demana de beure a la dona. Fet de veritat inusual, de seguida rellevat:” Com mai tu, que ets jueu, demanes de beure a mi que són una dona samaritana?” (La Mishnah retenia les femelles impure des del bressol, un jueu no havia d'entretenir-se amb ells, dirigir-los la paraula).

Jesús estableix amb aquesta dona una relació, una trobada que tanmateix faticosamente, la condueix a Lui, la font que zampilla i disseta en etern; arrasa les divergències religioses i culturals existents entre Jueus i Samaritans. Ell va a la recerca d'ella, l'espera, l'agafa per mà i amb una mirabile estratègia pedagògica, l'acompanya a la Veritat.

Jesús es presenta  com aquell que disseta amb aigua visqui, do de Déu, sorgente que zampilla. La set d'aigua del pou per part de Jesús és llegada a una necessitat material, però la seva veritable set és diferent, és set d'ànimes que Lui mateix, aigua visqui, vol dissetare. Jesús demana per poder donar; sap de que què necessitem, quin és la implacable set que hi turmenta.

“Si tu coneguessis el do de Déu i qui és aquell que et demana de beure, tu mateixa me l'hauries demanat”.

La dona és incuriosita d'aquestes paraules i posa demandes a l'home; no sospita que hi pugui ser una altra set, un altre tipus d'aigua. Jesús posa a comparació l'aigua del pou amb la que Lui dona, però la Samaritana no comprèn, a ella interessa aquella aigua que les permeti no fer més fatica, que no l'obligui a venir al pou a assolir, per junta en les hores més càlides del dia, perquè la seva conducta, la seva vida de pecadora, no les consenten de trobar-se al pou amb les altres dones respectables. Hora és ella que demana de beure: el do de Jesús és gratuït, però Ell vol que nosaltres, lliurement, li ho demanem. Res és imposat, però tot proposat i donat.

Els dos dialoguen, però cada, pel moment, segueix el propi pensament i la pròpia lògica.

Hora Jesús canvia estratègia, entra en la situació personal d'ella, convidant-la a cridar el seu marit. La dona respon que no té marit i Jesús les demostra de conèixer la seva situació: ha tingut cinc marits i l'amb què està ara és el seu convivent. La dona ora entén que aquell que les està davant no és un home qualsevol, perquè ha llegit la seva realitat personal:”Veig que ets un profeta!” Aquell verb “Veig” significa “M'adono”, “Tinc una certesa”. Aleshores trasllada la seva curiositat, li dirigeix demandes sobre la seva fe de samaritana: quin és el lloc en què adorar Déu. Jesús respon que la recerca del lloc és ja problema superat, efectivament el lloc per adorar és el de l'Esperit i de la Veritat. El verb adorar és el mode de posar-se davant de Lui: a-os, és a dir portar-ho a la boca per besar-ho. Adorar no és més qüestió entre Jueus i Samaritans, perquè tots han d'adorar-ho en Esperit i Veritat, és a dir en l'Amor. La Veritat està en l'Amor entre el Pare i el Fill, en la Comunió entre ells, és a dir en la Trinitat.

Aleshores el lloc per adorar Déu, objecte de recerca dels Samaritans, no és el Temple ni el Mont, però és en Jesús mateix: és Lui el veritable Temple (el que serà destruït i reconstruït en tres dies) per “veure” i adorar el Pare. Seria corregit més si en comptes de traduir “Esperit i Veritat” es traduís “l'Esperit és Veritat”. És en l'Esperit efectivament, que transparenta la Veritat del Pare i del Fill.

Hora la Samaritana obre el seu cor, espera en el “Messies que ha de venir”. Jesús se les revela amb el seu nom “Soc jo”: és el nom de Déu, IHVH, que en realitat un nom no és! Déu no es defineix, és ineffabile, “Jo soc això que són” i no cal afegir altre!

Hora la Samaritana és agafada per la pressa, vol córrer en país, explicar això que les és succeït i oblida la brocca. La seva set material ha passat en segon pis, ha comprès que hi ha una altra set i una altra aigua per dissetarsi.

Després d'aquesta trobada esdevé “missionera”, corre a portar l'anunci, ara la seva fe esdevé contagiosa. Molts compaesani es convertiran per les seves paraules, per això que ha referit els. Jesús quedarà en Samaria per dos dies. Tants efectivament acudeixen, ho escolten i creuen a la seva Parola. La Samaritana és aquella que ha portat als altres l'espurna del foc que s'ha encès en ella, de l'espurna es desencadena, en aquells que la troben, el foc de la fe en el Maestro.

Jesús ha guiat la senda de la dona, ha despertat en ella demandes i curiositats; l'ajuda a recórrer una carretera per arribar gradualment, pas després de pas, a la Veritat.

La brocca abandonada és el passat. Hora hi ha davant un itinerari d'anunci de la Parola i de l'esperança, hi ha la invitació a conèixer Jesús, l'Home que hi espera al pou, enamorat de nosaltres, que ens dona a conèixer la seva humanitat, la seva set, la seva necessitat de nosaltres, però que ens indica la senda i hi guia  per creure en Lui i en Aquell que ho ha enviat.

Autor: Maria Adelaide Petrillo

Font: santiebeati.it