Qui va ser
segle Els La festa d'avui té orígens antics en l'Església llatina, especialment a França i a Roma. La ricorrenza és llegada a la dedicazione d'una església construïda a Sebaste, prop del seu suposat sepulcre. El 29 d'agost es recorda també el segon retrobament del seu cap, portada a Roma. Giovanni Battista, descrit en els Evangelis, va viure una vida austera en el desert i va començar la seva missió al voltant del 27-28 dC, cridant les persones a canviar vida per acollir Jesús. Va criticar els farisei i va indicar Jesús com el Messies. Va denunciar públicament Erode i Erodiade, per això va ser empresonat i després assassinat: durant una festa, la filla de Erodiade, Salomè, va demanar i va obtenir el cap de Giovanni. És considerat el darrer profeta i primer apòstol, mort com a màrtir per la seva fe. Patronato: Monaci Emblema: Xai, Ascia Martirologio Romano: Memòria de la passió de sant Giovanni Battista, que el rei Erode Antipa va tenir en presó en la fortalesa de Macheronte en l'actual Jordània i en el dia del seu aniversari, a petició de la filla de Erodiade, va ordenar de decapitar. Per això, Precursor del Senyor, com a llum que crema i risplende, va tornar sigui en vida sigui en morta testimoni a la veritat. Escolta de RadioVaticana:
El cap de Giovanni Battista “sobre un plat de plata” (cf Mc 6,25) m'ha sempre tant impressionada. Quan era nena, efectivament, en l'església de mi freqüentada podia scorgere, sobre una columna a costat, realment un gran cap de marbre sobre un plat. Aquest record m'ha quedat sempre en la ment i, encara que aleshores no entenia de qui fos aquell cap truncat, la impressió no era negativa però suscitava en mi profund respecte. Credo que la gràcia del Bateig, en un nen, treballs també en el inconsapevolezza, i tantes vegades imagini, capitells i estàtues sagrades són un “catechismo” que s'incideix fortament en les ànimes. Quan vaig venir a saber del tremend esdeveniment del martiri de sant Giovanni Battista, em va colpejar el fet que aquell cap truncat era l'emblema d'una testimoni que concernia tots. Efectivament, sant Joan predicava amb schiettezza als farisei, com la gent comuna i als potents. Erode, en particular, era un pagà, pervertit pel vici i Jesús, quan va ser portat davant d'ell, no va voler degnarlo d'una paraula. El seu silenci ha estat eloqüent tan quant tots els discursos que sant Joan havia fet a Erode abans de ser assassinat. En un cert sentit, aleshores, el cap de sant Joan parla encara i és una testimoni que hauria de fer tremolar les consciències de la nostra època immersa en els plaers peccaminosi i en els desordres morals: els “Erode i Erodiade” s'han multiplicat, l'escàndol és ja la normalitat i el pecat de la carn molt sovint porta també al de l'homicidi pels avortaments que es practiquen. Al banquet de Erode assistim a una cadena de pecats, un més greu que l'altre però llegats entre d'ells. Els pecats enumerats en aquesta pericope evangèlica (cf Mc 6,17-29) hi parlant de la superficialità humana allorquando s'ha subjugat per les passions, de la frivolitat i de l'ambició. San Giovanni, com Jesús, va ser un gran retret per Erode, i en canvi no va aconseguir portar-ho a la conversió ja que era immergit massa en la seva perversió. El jurament davant dels comensals no tenia cap valor, constituïa, al contrari, un pecat pitjor de tots els que havia comès fins a aquell moment. Sant Agustí, comenta: «Enmig a les intemperanze i a la sensualitat dels convitati, es fan juraments temeraris que després són empiamente adempiuti». Amb aquestes paraules, el Doctor d'Hipona vol explicar la invalidità d'un jurament adempiuto per respecte humà, i que, en la seva absurditat, tenia com a preu la vida altrui: aquí on el costum al vici provoca la ceguesa de l'intel·lecte, el respecte humà pot causar les més grans tragèdies, amb conseqüències que colpegen innocents i justos. Un altre aspecte que torna attualissimo és el considerar la maldat i la malvagità de Erodiade: aquesta dona va voler fer posar lícit el seu “poder peccare a la llum del sol”. Quantes dones, avui, cauen en la mateixa temptació... Pensem només en totes les que pretenen de legitimar el propi dret a matar el nen que porten en falda en nom de la “llibertat”: la seva iniquitat és similar a la d'aquesta dona de l'Evangeli, i és riconducibile a la incapacitat d'introspecció, efecte del pecat greu que acceca l'anima. Erodiade no es va acontentar de contemplar el “trofeu” de la seva perversió. Es narra, efectivament, que, no satisfeta del gest complert i ottenebrata de sentiments d'odi i de venjança, ella va voler forare la llengua del cap decapitat amb una gran agulla per cabells. Aquesta seva ulterior profanació evidencia l'estat angoixós en el qual riversava la seva consciència: era tan raccapricciante de poder-se gairebé comparar al rimorso de les ànimes damnades, condemnades de si estigués a l'infern etern, estimant el mal en canvi que el bé, fins a la fi. El gest de venjança de Erodiade té un important significat i explica tantes dinàmiques de les conseqüències del pecat. Per ella, sant Joan continuava a ser “veu” de retret: amb el martiri no era més la seva paraula a reprendre-la però la sang d'ella vessat. És com si en el fer tallar el cap del Precursor del Senyor, ella mateixa hagués donat veu encara major a aquella “veu que cridava en el desert” (cf Mt 3,3). Efectivament és realment sobre la llengua del Sant que ella dona majorment sfogo a la seva infelicitat i insatisfacció. L'home més sant nascut per dona (cf Lc 7,28) ha estat martiritzat per la pertinacia d'una dona que volia “esborrar-ne” la testimoni, i que en canvi l'ha tornat exemplar per tots els segles. L'aspecte més tremend d'aquest esdeveniment, efectivament, és el seu repetir-se en els segles i, en particular, en el nostre temps. El cap de sant Joan continua a “parlar” ogniqualvolta la veritat ve azzittita, calunniata, menyspreada i fins i tot profanada. Els exemples serien innumerables i bas
Font: santiebeati.it