Qui va ser
Segons una “Passio” llatina ell era un ancià magistrat, que havia abandonat la toga per viure d'ermità. També ell, com tots els altres cristians de Cesarea de Capadòcia, va ser convocat pel governador d'Armènia i de Capadòcia, Sapricio, perquè prengués part en les celebracions en honor de Júpiter. Però a la seva aparició els focs encesos per la divinitat es van apagar. Un prodigi que Sergio va interpretar públicament com el prevaler de Déu sobre cada altra divinitat. Afirmació que ho va condemnar al martiri.
Etimologia: Sergio = que salva, custodia, seminatore, del llatí
Emblema: Palma
Escolta de RadioRai:
Escolta de RadioMaria:
San Sergio, màrtir de Cesarea de Capadòcia, gairebé ignorat per les fonts hagiogràfiques gregues i bizantines, ha tingut una certa popularitat a Occident, gràcies a una Passio llatina que hi descriu així el seu martiri: durant les celebracions anuals en honor de Júpiter, a l'època de l'emperador Dioclecià, el governador d'Armènia i de Capadòcia, Sapricio, trobant-se a Cesarea, va ordenar que fossin convocats davant del temple pagà tots els cristians de la ciutat per obligar-los a tornar el culte a Júpiter. Entre la multitud va comparèixer també Sergio, un ancià magistrat, que des de fa temps havia abandonat la toga per fer vida ermitana.
La seva presència va produir l'efecte sorprenent d'apagar els focs preparats pels sacrificis. Es va atribuir immediatament la causa de l'estrany fenomen als cristians que amb la seva denegació havien irritat el déu. Es va fer aleshores endavant Sergio i va explicar que la raó de la impotència dels dèi pagans era de buscar-se molt a dalt, en la onnipotenza del veritable i únic Déu, adorat pels cristians. Sergio va ser aturat i conduït davant del governador, el qual amb judici sumari ho va condemnar a la decapitació. La condemna va ser executada immediatament: era el 24 de febrer. El cos del màrtir, recollit pels cristians, va tenir sepultura a casa d'una piadosa dona. D'aquí les relíquies van ser transportades a Espanya, a la ciutat andalusa d'Ubeda.
Autor: Piero Bargellini
Font: santiebeati.it