Història de l’ascensió de David al tron (1Sa 16-2Sa 6)

Nou relat de la mort de Saül

¹Saül ja era mort quan David va tornar de derrotar els amalequites. Feia dos dies que David era a Siclag. ²El tercer dia va arribar un home de l’exèrcit de Saül, amb els vestits esquinçats i el cap cobert de terra en senyal de dol. En arribar on era David, es prosternà. ³David li va preguntar: —D’on vens? Ell va respondre: —Soc un fugitiu de l’exèrcit d’Israel. ⁴David li va dir: —Què ha passat? Explica-m’ho. L’home digué: —En el combat, les tropes han fugit a la desbandada, i molts han caigut morts. També han mort Saül i el seu fill Jonatan. ⁵David va preguntar al jove que l’informava: —Com ho saps, tu, que Saül i el seu fill Jonatan són morts? ⁶El jove va respondre: —Em trobava casualment en una de les muntanyes de Guilboa, quan vaig veure Saül, repenjat a la seva llança, mentre l’encalçaven els soldats amb els carros de guerra. ⁷Ell es girà enrere i, en veure’m, em va cridar. Li vaig respondre: »—Aquí em tens. ⁸»Em preguntà: »—Qui ets, tu? »Li responc: »—Soc un amalequita. ⁹»Ell em diu: »—Vine aquí i mata’m, que em trobo molt malament, si bé encara em sento ple de vida. ¹⁰»Hi vaig anar i el vaig matar, convençut que no podria sobreviure. Després li vaig prendre la diadema i el braçalet i els he portat aquí, al meu senyor. ¹¹David es va esquinçar els vestits, i el mateix van fer tots els homes que eren amb ell. ¹²Van fer dol, ploraren i dejunaren fins al vespre per Saül, pel seu fill Jonatan, per l’exèrcit del Senyor i per la gent d’Israel, que havien caigut víctimes de l’espasa. ¹³David va preguntar al jove que l’havia informat: —D’on ets, tu? Ell respongué: —Soc fill d’un immigrant amalequita. ¹⁴David exclamà: —I com has gosat posar la mà damunt l’ungit del Senyor i matar-lo? ¹⁵David va cridar un dels seus homes i li ordenà: —Mata’l! Aquell home es va llançar sobre l’amalequita i el va matar. ¹⁶David li va dir: —Tu t’has fet responsable de la teva mort. Les teves pròpies paraules t’han acusat quan deies: “Soc jo qui he matat l’ungit del Senyor.”

Complanta de David per Saül i Jonatan

¹⁷David va compondre aquesta complanta per Saül i pel seu fill Jonatan, ¹⁸i va ordenar que la gent de Judà l’aprengués. És el cant de l’Arc. Es troba escrit en el Llibre del just. Diu així: ¹⁹«L’esplendor d’Israel jeu morta a les altures. Com han caigut els guerrers ardits! ²⁰No ho diguéssiu pas a Gat, no dugueu la nova als carrers d’Ascaló; se n’alegrarien les noies filistees, ho celebrarien les filles dels incircumcisos. ²¹Muntanyes de Guilboa, que no caiguin damunt vostre ni pluja ni rosada; que no siguin fèrtils els vostres camps, perquè aquí ha estat deshonrat l’escut dels més ardits: l’escut de Saül, untat no pas amb oli, ²²sinó amb sang d’enemics, amb greix de guerrers. L’arc de Jonatan no es feia mai enrere! L’espasa de Saül no tornava mai de buit! ²³Saül i Jonatan, amables, encisadors, inseparables en la vida i en la mort, més ràpids que les àguiles, més valents que els lleons! ²⁴Noies d’Israel, ploreu per Saül, que us engalanava amb porpra i robes fines i us guarnia d’or les vestidures. ²⁵Com han caigut els guerrers ardits enmig de la batalla! Jonatan jeu mort a les altures. ²⁶Quin dolor sento per tu, germà meu, Jonatan, tant com m’encisaves! El teu amor m’era més meravellós que l’amor de les dones. ²⁷Com han caigut els guerrers ardits! S’han esvaït les seves armadures.»

David, rei de Judà

¹Després d’això, David va consultar el Senyor en aquests termes: —¿Convé que pugi en alguna de les ciutats de Judà? El Senyor li respongué: —Sí, puja-hi. David va preguntar: —A quina he de pujar? La resposta va ser: —A Hebron. ²David va pujar-hi amb les seves dues dones, Ahinóam de Jizreel, i Abigail, la muller de Nabal de Carmel. ³David va fer pujar també tota la seva tropa, cadascú amb la seva família, i tots ells es van establir als pobles de la rodalia d’Hebron. ⁴Allà anaren a trobar-lo els prohoms de Judà i ungiren David com a rei de Judà. Van fer saber a David que la gent de Jabeix-Galaad havien enterrat Saül. ⁵Llavors David va enviar-los uns missatgers per dir-los: —Beneïts sigueu del Senyor, vosaltres que heu fet aquesta obra de misericòrdia amb Saül, el vostre senyor, i l’heu enterrat! ⁶Que el Senyor sigui sempre fidel i misericordiós amb vosaltres. Per part meva, jo també us tractaré bé, perquè heu fet aquesta obra bona. ⁷I ara tingueu coratge i sigueu valents. És veritat que Saül, el vostre senyor, és mort, però el casal de Judà m’ha ungit a mi com a rei seu.

Ixbóixet, successor de Saül

⁸Abner, fill de Ner, general en cap de l’exèrcit de Saül, va prendre Ixbóixet, fill de Saül, el va portar a Mahanaim ⁹i el va fer rei de Galaad, dels aixurites, de Jizreel, d’Efraïm, de Benjamí i de tot Israel. ¹⁰Ixbóixet, fill de Saül, tenia quaranta anys quan començà a regnar a Israel. Va ser rei dos anys. Però els de Judà eren partidaris de David. ¹¹El temps que David fou rei de Judà a Hebron va ser de set anys i sis mesos.

Guerra entre Israel i Judà

¹²Abner, fill de Ner, i els homes d’Ixbóixet, fill de Saül, van sortir de Mahanaim cap a Gabaon. ¹³També Joab, fill de Seruià, i els homes de David, van emprendre la marxa, fins que van trobar-se a la bassa de Gabaon. Els uns es quedaren en un costat i els altres a l’altre. ¹⁴Llavors Abner proposà a Joab: —I si sortissin uns quants joves i es desafiessin davant nostre? Joab respongué: —Prou, que surtin. ¹⁵Van sortir, doncs, i es van arrenglerar tants a tants: dotze de Benjamí pels d’Ixbóixet, fill de Saül, i dotze dels homes de David. ¹⁶Però cada un d’ells va agafar pel cap el seu competidor, al mateix temps que li clavava l’espasa al costat, i van caure tots alhora. D’aquell lloc en van dir el camp de les Roques. Es troba a Gabaon. ¹⁷Aquell dia, la batalla va ser molt aferrissada. Abner i els homes d’Israel foren derrotats pels de David. ¹⁸Allà hi havia els tres fills de Seruià: Joab, Abisai i Assahel. Assahel, que era lleuger com una daina, ¹⁹perseguia Abner sense deixar-lo de petja ni a dreta ni a esquerra. ²⁰Abner va girar el cap enrere i li digué: —Ets Assahel? Aquest respongué: —Sí, soc jo. ²¹Abner li va dir: —Aparta’t a un costat o a l’altre, emprèn-te-les amb un dels joves i pren-li les despulles. Però Assahel no volgué desviar-se i continuà perseguint-lo. ²²Abner tornà a dir-li: —Para de perseguir-me! ¿No veus que t’hauré d’estendre a terra? I com podré llavors mirar cara a cara el teu germà Joab? ²³Però com que ell no volia desviar-se, Abner va donar un cop de llança cap enrere i li va travessar el ventre, de manera que la llança li sortia per l’esquena. Assahel va caure i allà mateix va morir. Tots els qui arribaven al lloc on Assahel havia caigut mort, s’hi aturaven. ²⁴Però Joab i Abisai van continuar perseguint Abner. El sol ja es ponia quan arribaren a Guibat-Ammà, que es troba a l’est de Guíah, pel camí del desert de Gabaon. ²⁵Els benjaminites s’havien reagrupat en formació compacta, darrere d’Abner, tots al cim d’un turó. ²⁶Abner va cridar Joab i li va dir: —¿És que l’espasa ha de devorar sense parar? Que no saps que el final és amargant? Què esperes a dir a la teva gent que parin de perseguir els seus germans? ²⁷Joab respongué: —Com hi ha Déu! Haguessis parlat abans! D’aquest matí ençà, tots es persegueixen els uns als altres. ²⁸Llavors Joab va tocar el corn: la seva tropa va aturar-se i deixà de perseguir els d’Israel. El combat no va continuar. ²⁹Abner i els seus homes van caminar per l’Arabà tota aquella nit. Travessaren el Jordà, van passar per tot el Bitron i arribaren a Mahanaim. ³⁰Joab, després de suspendre la persecució d’Abner, va aplegar tota la seva tropa. Mancaven dinou homes, de la gent de David, a més d’Assahel. ³¹En canvi, els de David havien mort tres-cents seixanta homes d’Abner, entre benjaminites i altres. ³²S’endugueren Assahel i el van enterrar al sepulcre del seu pare, que era a Betlem. Joab i els seus homes van caminar tota la nit i arribaren a Hebron quan clarejava.

¹La guerra entre la casa de Saül i la casa de David s’allargava. Però David s’anava consolidant, mentre la casa de Saül s’afeblia cada dia més.

Fills de David

²Durant la seva estada a Hebron, David va tenir aquests fills: Amnon, el primogènit, fill d’Ahinóam, de Jizreel; ³el segon, Quilab, fill d’Abigail, la muller de Nabal, de Carmel; el tercer, Absalom, fill de Maacà, filla de Talmai, rei de Gueixur; ⁴el quart, Adonies, fill d’Haguit; el cinquè, Xefatià, fill d’Abital; ⁵el sisè, Itream, fill d’Eglà, també muller de David. Tots aquests van néixer a Hebron.

Abner es passa a David

⁶Mentre continuava la guerra entre la casa de Saül i la de David, Abner s’havia convertit en l’home fort de la casa de Saül. ⁷Saül havia tingut una concubina que es deia Rispà i era filla d’Aià. Ixbóixet, fill de Saül, va dir a Abner: —Com t’has atrevit a dormir amb la concubina del meu pare? ⁸Abner es va enfadar molt per aquell retret d’Ixbóixet i li digué: —Que potser soc un home de Judà, un cap de gos? Jo em comporto lleialment amb la casa del teu pare Saül, amb els seus parents i amb els seus partidaris; he impedit que caiguessis en mans de David, i ara em retreus l’embolic amb aquesta dona? ⁹Que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si no faig que es compleixi en David allò que el Senyor li va jurar: ¹⁰que trauria la reialesa de la casa de Saül i consolidaria el tron de David sobre Israel i Judà, des de Dan fins a Beerxeba. ¹¹Ixbóixet no va ser capaç de respondre ni paraula a Abner, de por que li tenia. ¹²Abner va enviar missatgers de part seva a David per dir-li: —Per a qui ha de ser el país? Fes un pacte amb mi, i jo t’ajudaré perquè tot Israel es passi al teu costat. ¹³David respongué: —D’acord, faré un pacte amb tu. Però una cosa t’exigeixo: no et rebré si, quan vinguis a trobar-me, no em portes Mical, la filla de Saül. ¹⁴D’altra banda, David va enviar missatgers a Ixbóixet, fill de Saül, per dir-li: —Torna’m la meva esposa Mical, que em vaig guanyar al preu de cent prepucis de filisteus. ¹⁵Ixbóixet va ordenar que la prenguessin al seu marit Paltiel, fill de Laix. ¹⁶El seu marit la va acompanyar, plorant al seu darrere, fins a Bahurim. Allà Abner li digué: —Ves, torna-te’n. I ell se’n va tornar. ¹⁷Abner havia parlamentat amb els ancians d’Israel i els havia dit: —Ja fa temps que desitgeu tenir David per rei. ¹⁸Feu-ho ara, perquè el Senyor va proclamar, a propòsit d’ell: “Per mitjà del meu servent David salvaré Israel, el meu poble, del poder dels filisteus i de tots els seus enemics.” ¹⁹Abner havia parlat també amb els benjaminites, i després va anar a Hebron a comunicar a David el parer de la gent d’Israel i de tot Benjamí. ²⁰Abner anà, doncs, a trobar David a Hebron amb una escorta de vint homes. David va convidar a taula Abner amb els seus acompanyants. ²¹Abner va assegurar a David: —Faré que tot Israel s’aplegui entorn del rei, el meu senyor. Faran un pacte amb tu i tu seràs el rei de tots, tal com desitges. David acomiadà Abner, i aquest se’n va anar en pau.

Joab assassina Abner

²²Justament els homes de David i de Joab arribaven d’una incursió, portant molt de botí. Abner ja no era a Hebron amb David; aquest l’havia acomiadat i Abner se n’havia anat en pau. ²³En arribar Joab amb les seves tropes, li van explicar que Abner, el fill de Ner, havia estat amb el rei i que el rei l’havia acomiadat i se n’havia anat en pau. ²⁴Llavors Joab anà a trobar el rei i li digué: —Què has fet? Diuen que Abner ha vingut a veure’t. Com és, doncs, que l’has acomiadat i ell se n’ha anat tranquil·lament? ²⁵Ja coneixes Abner, fill de Ner: ha vingut a afalagar-te per espiar els teus moviments i assabentar-se de tot el que fas. ²⁶Sortint de casa de David, Joab envià missatgers a Abner i, sense que David ho sabés, el va fer tornar des de la cisterna de Sirà. ²⁷Quan Abner hagué tornat a Hebron, Joab el va prendre a part, a l’entrada de la porta de la ciutat, com per parlar-li amb tota reserva, i allà el va ferir mortalment al ventre, per venjar la sang del seu germà Assahel.

Dol de David per Abner

²⁸Així que David ho va saber, exclamà: —Jo i el meu tron som per sempre innocents, davant el Senyor, de la sang d’Abner, fill de Ner. ²⁹Que aquesta sang caigui sobre el cap de Joab i sobre tota la seva casa! Que mai no faltin a la família de Joab malalts de pèrdua seminal, leprosos, homes que filin com les dones, gent que mori víctima de l’espasa o que passi fam! ³⁰Joab i el seu germà Abisai van assassinar Abner perquè aquest havia matat Assahel, germà d’ells, en la batalla de Gabaon. ³¹David va manar a Joab i a tot el poble que era amb ell a Hebron: —Esquinceu-vos els vestits, vestiu-vos de sac i feu dol per Abner. El rei David anava darrere el fèretre. ³²Quan van enterrar Abner a Hebron, es lamentava i plorava a la vora del sepulcre, i també tot el poble plorava. ³³Aleshores el rei va entonar aquesta complanta per Abner: «¿Havia de ser, la d’Abner, una mort sense glòria? ³⁴Les teves mans no estaven lligades, ni els teus peus encadenats. Has caigut com els qui cauen en mans d’uns criminals.» I tot el poble va reprendre el plany per ell. ³⁵Després volien que David mengés alguna cosa. Encara era de dia. Però David va fer aquest jurament: —Que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si tasto pa o qualsevol altra cosa abans de la posta de sol. ³⁶Tot el poble ho va saber i va trobar-ho bé, com trobava bé qualsevol cosa que el rei fes. ³⁷Aquell dia, no sols el seu poble, sinó també tot Israel va comprendre que no havia estat cosa del rei l’assassinat d’Abner, fill de Ner. ³⁸El rei va dir als seus oficials: —¿No sabeu que avui ha caigut a Israel un gran general? ³⁹Jo, tot i que he estat ungit rei, soc un home benèvol: aquesta gent, els fills de Seruià, són molt més durs que no pas jo. Que el Senyor faci pagar al malvat la seva malícia!

Assassinat d’Ixbóixet

¹Quan Ixbóixet, fill de Saül, va saber que Abner havia mort a Hebron, va perdre l’esma, i tot Israel quedà trasbalsat. ²El fill de Saül tenia dos oficials d’escamot, que es deien Baanà i Recab, fills de Rimmon de Beerot, benjaminites. La vila de Beerot, en efecte, es considera ara de Benjamí, ³perquè els de Beerot havien fugit a Guitaim i encara el dia d’avui hi resideixen com a immigrants. ⁴D’altra banda, Jonatan, fill de Saül, havia tingut un fill que s’havia esguerrat de tots dos peus. Tenia cinc anys quan va arribar de Jizreel la notícia de la mort de Saül i Jonatan; la seva mainadera el va agafar i va fugir; però, amb les presses d’escapar-se, l’infant va caure i quedà coix. Es deia Mefibóixet. ⁵Els fills de Rimmon de Beerot, Recab i Baanà, es van posar en camí i, a l’hora de més calor, arribaren a la casa d’Ixbóixet, que s’havia estirat a fer migdiada. ⁶Van entrar dins la casa, com per endur-se’n blat, i li van clavar l’arma al ventre. Després Recab i el seu germà Baanà van fugir. ⁷Havien arribat fins a l’alcova on ell dormia estirat al llit, l’havien mort i, després de decapitar-lo, s’havien endut el seu cap. Van caminar tota la nit per l’Arabà. ⁸A Hebron, van donar el cap d’Ixbóixet a David, amb aquestes paraules: —Aquí tens el cap d’Ixbóixet, fill del teu enemic Saül, que et volia matar. Avui el Senyor ha fet justícia al rei, senyor nostre, contra Saül i els seus descendents. ⁹Però David va respondre a Recab i al seu germà Baanà, fills de Rimmon de Beerot: —Com hi ha Déu que m’ha salvat de tots els perills! ¹⁰El qui em va anunciar que havia mort Saül es pensava ser rebut com un missatger de bones noves, però jo, per tota paga, el vaig fer executar a Siclag. ¹¹Ara vosaltres, criminals, heu assassinat a casa seva, en el seu llit, un home sense culpa. Com voleu que no us demani compte de la seva sang i no us faci desaparèixer de la terra? ¹²David va donar als seus homes l’ordre d’executar-los. Després els van tallar les mans i els peus i els van penjar al costat de la bassa d’Hebron. El cap d’Ixbóixet, van enterrar-lo a la tomba d’Abner, a Hebron.

David, rei de les tribus del nord

¹Llavors totes les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron per dir-li: —Nosaltres som parents teus, os dels teus ossos i carn de la teva carn. ²Ja abans, quan Saül encara era el nostre rei, tu dirigies les campanyes d’Israel. El Senyor t’havia dit: “Tu pasturaràs Israel, el meu poble; tu seràs el seu sobirà.” ³Així, quan tots els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, David va fer amb ells un pacte davant el Senyor, i el van ungir rei d’Israel. ⁴David tenia trenta anys quan començà a regnar. Va ser rei quaranta anys. ⁵Set anys i sis mesos va ser rei de Judà a Hebron, i durant trenta-tres anys va ser rei de tot Israel i Judà a Jerusalem.

Conquesta de Jerusalem

⁶El rei i els seus homes van dirigir-se a Jerusalem per atacar els jebuseus que habitaven en aquell territori. Els jebuseus havien dit a David: —Aquí no hi entraràs! T’ho impediran els cecs i els coixos. Volent dir: «David no hi entrarà mai, aquí.» ⁷Però David es va apoderar de la fortalesa de Sió, que ara és la ciutat de David. ⁸Aquell dia, David havia dit: —El qui vulgui vèncer els jebuseus ha d’arribar al canal i acostar-se als coixos i als cecs, enemics de David. Per això es diu: «Cecs i coixos no entraran al temple.» ⁹David es va instal·lar a la fortalesa i l’anomenà «ciutat de David». Va reforçar-ne la muralla, des del terraplè anomenat Mil·ló en direcció al seu palau. ¹⁰David anava creixent en poder: el Senyor, Déu de l’univers, era amb ell. ¹¹Hiram, rei de Tir, va enviar-li una ambaixada amb fusta de cedre, fusters i picapedrers, que li van edificar un palau. ¹²Llavors David va comprendre que el Senyor el consolidava com a rei d’Israel i que enaltia el seu reialme per amor del seu poble. ¹³David va prendre més concubines i esposes a Jerusalem, després de venir d’Hebron, i li van néixer més fills i filles. ¹⁴Els noms dels fills que li van néixer a Jerusalem són aquests: Xammua, Xobab, Natan, Salomó, ¹⁵Ibhar, Elixua, Nèfeg, Jafia, ¹⁶Elixamà, Eliadà i Elifèlet.

Derrota dels filisteus

¹⁷Quan els filisteus sentiren a dir que David havia estat ungit rei d’Israel, van pujar tots junts a atacar-lo. David ho va saber i va baixar al refugi fortificat. ¹⁸Els filisteus arribaren i es van desplegar per la vall dels Rafaïtes. ¹⁹Llavors David va consultar el Senyor: —¿Pujo contra els filisteus? ¿Els faràs caure a les meves mans? El Senyor li va respondre: —Sí, puja-hi, que els faré caure a les teves mans. ²⁰David va anar a Baal-Perassim i allà els va derrotar. Aleshores digué: —El Senyor ha obert una bretxa entre els meus enemics, com una bretxa oberta per un aiguat. Per això va donar a aquell lloc el nom de Baal-Perassim (que vol dir «amo de bretxes»). ²¹Els filisteus abandonaren allí els seus ídols, i David i els seus homes se’ls van endur. ²²Novament van pujar els filisteus i es desplegaren per la vall dels Rafaïtes. ²³David va consultar el Senyor, i aquest li va respondre: —No els ataquis de cara. Els encerclaràs pel darrere i cauràs damunt d’ells des del terme de Becaïm. ²⁴Quan sentis un soroll de passes als cims de Becaïm, afanya’t a atacar; serà senyal que el Senyor haurà sortit al teu davant per derrotar els filisteus. ²⁵David va fer tal com el Senyor li havia ordenat i anà derrotant els filisteus des de Gueba fins a l’entrada de Guèzer.

Trasllat de l’arca a Jerusalem

¹David va tornar a reunir el bo i millor d’Israel, uns trenta mil homes, ²i s’encaminà a Baalé-Judà amb tot el poble que l’acompanyava, per traslladar des d’allí l’arca de Déu, que porta el nom del Senyor de l’univers, el qui té per tron els querubins. ³Van carregar l’arca de Déu a dalt d’un carro nou i se la van endur de la casa d’Abinadab, que es troba dalt del turó. Uzà i Ahió, fills d’Abinadab, conduïen el carro, ⁴amb l’arca de Déu. Ahió anava al davant de l’arca. ⁵David i tots els israelites dansaven davant el Senyor acompanyats amb tota mena d’instruments de fusta de savina, arpes, cítares, tamborins, sistres i címbals. ⁶En arribar a l’era de Nacon, hi hagué un moment que els bous van fer decantar l’arca de Déu, i Uzà va posar-hi la mà al damunt per sostenir-la. ⁷Però el Senyor va indignar-se contra Uzà: Déu el va abatre allà mateix pel seu atreviment. Uzà va caure mort al costat de l’arca de Déu. ⁸David va sentir profundament que el Senyor hagués fulminat Uzà, i va donar a aquell lloc el nom de Peres-Uzà (que significa «bretxa d’Uzà») , i així es diu encara avui. ⁹Aquell dia s’apoderà de David un gran respecte pel Senyor, i va pensar: «Com pot entrar al meu palau l’arca del Senyor?» ¹⁰I no volgué portar l’arca del Senyor al seu palau, a la ciutat de David, sinó que la va fer dur a casa d’Obed-Edom, que era de Gat. ¹¹L’arca del Senyor va estar tres mesos a la casa d’Obed-Edom, i el Senyor el va beneir, a ell i a tota la seva família. ¹²Van fer saber al rei David que el Senyor, gràcies a l’arca de Déu, havia beneït la família d’Obed-Edom i tots els seus béns. Llavors David va traslladar l’arca de Déu de la casa d’Obed-Edom a la ciutat de David, enmig d’una gran festa. ¹³Quan els portants de l’arca del Senyor hagueren fet sis passes, David va sacrificar un toro i un moltó. ¹⁴David, vestit només amb una túnica de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor. ¹⁵Ell i tota la gent d’Israel acompanyaven l’arca del Senyor enmig d’aclamacions i al so dels corns. ¹⁶Quan l’arca del Senyor entrava a la ciutat de David, Mical, la filla de Saül, s’ho mirava des de la finestra i, en veure el rei David saltant i ballant davant el Senyor, el menyspreà dins el seu cor. ¹⁷Van portar, doncs, l’arca del Senyor i la col·locaren al seu lloc dins el tabernacle que David havia fet plantar. Llavors David va oferir davant el Senyor holocaustos i víctimes de comunió. ¹⁸Després d’oferir-los, va beneir el poble en nom del Senyor de l’univers ¹⁹i va manar que distribuïssin a cadascú, a tota la multitud del poble d’Israel, tant homes com dones, un panet amb carn rostida i un pastís de panses. Després tothom se’n tornà a casa seva. ²⁰També David se’n tornà al seu palau per beneir els seus familiars. Mical, la filla de Saül, va sortir a rebre’l i li va dir: —Avui sí que s’ha lluït el rei d’Israel, mig nu a la vista de les criades dels seus servents, com si fos un qualsevol! ²¹David li va contestar: —Doncs sí, he dansat i dansaré davant el Senyor, que m’ha preferit al teu pare i a tota la teva família i m’ha fet sobirà d’Israel, el seu poble. ²²I estic disposat a deshonrar-me més encara, i a rebaixar-me jo mateix. Però les criades de qui parles, segur que elles m’honraran. ²³Mical, la filla de Saül, va morir sense haver tingut cap fill.

Història de la successió al tron de David (2Sa 7-1Re 2)

Profecia de Natan

¹Quan el rei David s’hagué instal·lat al seu palau i el Senyor li hagué concedit el repòs de tots els enemics que l’envoltaven, ²el rei va dir al profeta Natan: —Mira, jo visc en un palau de cedre, mentre que l’arca de Déu habita en una tenda de lona. ³Natan va respondre al rei: —Ves, fes tot el que el cor et digui. El Senyor és amb tu. ⁴Però aquella nit el Senyor va comunicar a Natan aquesta paraula: ⁵—Ves i digues a David, el meu servent: “Això diu el Senyor: ¿Tu m’has de construir un casal perquè hi resideixi? ⁶D’ençà del dia que vaig treure els israelites d’Egipte fins ara, no he residit mai en cap palau; anava d’un lloc a l’altre en una tenda, en un tabernacle. ⁷A tot arreu on he anat entre els israelites, ¿m’he queixat mai a cap de les tribus a qui manava de conduir el meu poble, que no m’haguessin construït un palau de cedre?” ⁸Ara, doncs, digues al meu servent David: “Això diu el Senyor de l’univers: Jo t’he pres del clos de les ovelles, de pasturar el ramat, perquè fossis sobirà del meu poble d’Israel. ⁹He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat tots els teus enemics i t’he donat una anomenada com la dels homes més famosos de la terra. ¹⁰Destinaré un lloc per al meu poble d’Israel i l’hi implantaré perquè hi habiti sense por; no l’oprimiran més els perversos com havien fet abans, ¹¹durant el temps que vaig enviar jutges per a governar Israel, el meu poble. A tu, t’he fet reposar de tots els teus enemics. I ara el Senyor t’anuncia que és ell qui et farà un casal. ¹²Quan t’arribarà l’hora d’adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat. ¹³És ell qui construirà un casal dedicat al meu nom, i jo faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre. ¹⁴Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill. Si obra malament, el corregiré amb la vara, com fan els homes, que no planyen el bastó; ¹⁵però mai no em desdiré del meu amor per ell, com me’n vaig desdir amb Saül, a qui vaig excloure del lloc que ara tu ocupes. ¹⁶El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre.” ¹⁷Això és el que Natan va dir a David quan li va comunicar aquesta visió profètica. ¹⁸Llavors el rei David anà a asseure’s a la presència del Senyor i va dir: —Qui soc jo, Senyor Déu, i què és el meu casal, perquè m’hagis conduït fins aquí? ¹⁹I com si això, Senyor Déu, encara et semblés poca cosa, has volgut parlar del casal d’aquest servent teu en els temps futurs. Quin designi tan gran per a un home, Senyor Déu! ²⁰Què més podria dir-te encara David? Tu, Senyor Déu, coneixes el teu servent. ²¹Per les teves promeses, pel teu bon cor, has volgut fer coses molt grans, i les has comunicades al teu servent. ²²Que n’ets, de gran, Senyor Déu! No hi ha ningú com tu, no hi ha cap més Déu fora de tu, capaç de fer tot el que hem sentit contar. ²³Quina altra nació hi ha a la terra com el teu poble d’Israel? Déu mateix ha anat a rescatar-se’ls per fer-ne el seu poble, per donar-los una anomenada, per obrar a favor d’ells coses grans i prodigioses. Tu has expulsat, de davant el teu poble que t’havies rescatat d’Egipte, altres nacions amb els seus déus. ²⁴Del poble d’Israel, tu n’has fet el teu poble per sempre, i tu, Senyor, t’has fet el seu Déu. ²⁵Ara, doncs, Senyor-Déu, mantén per sempre això que has promès al teu servent i al seu casal; compleix la teva promesa. ²⁶Quan la gent dirà: “El Senyor de l’univers és el Déu d’Israel”, reconeixerà la grandesa eterna del teu nom. I el casal del teu servent David es mantindrà ferm davant teu; ²⁷perquè tu, Senyor de l’univers, Déu d’Israel, has revelat al teu servent que li edificaries un casal. Per això jo, que soc el teu servent, he gosat adreçar-te aquesta pregària. ²⁸Tu, Senyor Déu, ets realment Déu, i les teves paraules són veritat. Tu, que has comunicat al teu servent aquesta bona promesa, ²⁹digna’t beneir ara el casal del teu servent perquè es perpetuï per sempre davant teu. Tu, Senyor Déu, ho has promès. Fes que sigui beneït per sempre el casal del teu servent!

Expansió del reialme de David

¹Després d’això, David va atacar els filisteus i els va sotmetre, i els va arrabassar Mèteg-Aammà. ²Després va derrotar els moabites. Els va fer ajeure a terra i els va mesurar amb un cordill: en destinà dues parts a la mort i en va deixar viure una tercera part. Els moabites van ser vassalls seus i li pagaven tribut. ³David va derrotar encara Adadèzer, fill de Rehob, rei de Sobà, quan aquest volia restablir el seu domini fins al riu Eufrates. ⁴David li va capturar mil set-cents homes de les dotacions dels carros de guerra i vint mil soldats d’infanteria, i va inutilitzar el garró de tots els seus cavalls de tir: només se’n va reservar cent. ⁵Els arameus de Damasc volien ajudar Adadèzer, rei de Sobà, però David els va causar vint-i-dues mil baixes. ⁶Llavors David va instal·lar guarnicions entre els arameus de Damasc. Els arameus van ser vassalls seus i li pagaven tribut. Arreu on David anava, el Senyor li donava la victòria. ⁷David va agafar els escuts d’or que portava la guàrdia d’Adadèzer i se’ls endugué a Jerusalem. ⁸De Bètah i de Berotai, ciutats d’Adadèzer, se’n va emportar una gran quantitat de bronze. ⁹Tohi, rei d’Hamat, sentí a dir que David havia derrotat tot l’exèrcit d’Adadèzer, ¹⁰i va enviar-li el seu fill Joram per saludar-lo i felicitar-lo d’haver fet la guerra contra Adadèzer i haver-lo vençut: Adadèzer estava en guerra amb Tohi. Joram portava objectes de plata, d’or i de bronze. ¹¹El rei David els va consagrar al Senyor, a més de la plata i l’or que ja li havia consagrat, provinent de totes les nacions per ell sotmeses, o sigui ¹²d’Aram, de Moab, dels ammonites, dels filisteus i dels amalequites, i també del botí d’Adadèzer, fill de Rehob, rei de Sobà. ¹³La fama de David va ser encara més gran quan, tornant de derrotar els arameus, vencé els edomites, en nombre de divuit mil, a la vall de la Sal. ¹⁴Després va instal·lar guarnicions per tot el país d’Edom, i tots els edomites foren vassalls seus. Arreu on David anava, el Senyor li donava la victòria.

La cort de David

¹⁵David regnava sobre tot Israel. Governava tot el seu poble segons el dret i la justícia. ¹⁶Joab, fill de Seruià, era el general en cap de l’exèrcit; Jehoixafat, fill d’Ahilud, era cronista; ¹⁷Sadoc, fill d’Ahitub, i Ahimèlec, fill d’Abiatar, eren sacerdots; Seraià era canceller; ¹⁸Benaiahu, fill de Jehoiadà, comandava els quereteus i els peleteus. Els fills de David eren també sacerdots.

David afavoreix el fill de Jonatan

¹Un dia David va preguntar: —Hi ha cap supervivent de la família de Saül? El voldria afavorir, per amor de Jonatan. ²La família de Saül tenia un administrador que es deia Sibà. El van fer venir a palau, i David li va preguntar: —Ets tu Sibà? Ell respongué: —Per a servir-te. ³El rei li va demanar: —Queda algú de la casa de Saül? Voldria afavorir-lo, tal com vaig prometre en nom de Déu. Sibà va respondre al rei: —Queda encara un fill de Jonatan, esguerrat de tots dos peus. ⁴El rei preguntà: —On és? Sibà li respongué: —És a casa de Maquir, fill d’Ammiel, a Lodebar. ⁵Llavors el rei David el va fer anar a buscar a casa de Maquir, fill d’Ammiel, a Lodebar. ⁶Mefibóixet, fill de Jonatan, fill de Saül, es va presentar a David i es va prosternar amb el front a terra. David va cridar: —Mefibóixet! Ell va respondre: —Aquí tens el teu servent. ⁷David li va dir: —No tinguis por. Vull afavorir-te, per amor del teu pare Jonatan. Et restituiré totes les terres del teu avi Saül, i menjaràs sempre a taula amb mi. ⁸Mefibóixet es va prosternar i digué: —Què és el teu servent perquè facis cas d’un gos mort com jo? ⁹Llavors el rei va cridar Sibà, l’administrador de Saül, i va declarar: —Dono al fill del teu senyor totes les propietats de Saül i de la seva família. ¹⁰Tu treballaràs les seves terres, amb els teus fills i els teus mossos, i portaràs les collites per al manteniment de la família del teu senyor. I Mefibóixet, fill del teu senyor, menjarà sempre a taula amb mi. Sibà tenia quinze fills i vint mossos. ¹¹Va dir al rei: —El teu servent farà tot el que el rei, el meu senyor, mani. Però, de fet, Mefibóixet ja menja a la meva taula de la manera que escau a un fill de rei. ¹²Mefibóixet tenia un fill petit que es deia Micà. Tots els qui vivien a casa de Sibà estaven al servei de Mefibóixet. ¹³Però ell vivia a Jerusalem, perquè menjava sempre a la taula del rei. Era esguerrat de tots dos peus.

Campanya contra els ammonites

¹Després d’això va morir el rei dels ammonites, i el va succeir el seu fill Hanun. ²David es va dir: «Tractaré bé Hanun, fill de Nahaix, tal com el seu pare em va tractar a mi.» David va enviar, doncs, una ambaixada a expressar-li el condol per la mort del seu pare. Quan els enviats de David van arribar al país dels ammonites, ³els principals dels ammonites digueren a Hanun, el seu senyor: —¿Et penses que David t’ha enviat aquests homes per fer honor al teu pare i expressar el condol per la seva mort? ¿No és més aviat per observar i explorar la ciutat amb la intenció de destruir-la, que David ha enviat els seus ambaixadors? ⁴Llavors Hanun va agafar els enviats de David, els afaità la meitat de la barba, els tallà els vestits pel mig a l’altura de les natges i els va fer marxar. ⁵Quan ho comunicaren a David, va manar que sortissin a rebre’ls, perquè aquells homes estaven molt avergonyits. El rei els va fer dir: —Quedeu-vos a Jericó fins que us hagi crescut la barba. Després ja tornareu. ⁶Els ammonites es van adonar que havien provocat David i enviaren missatgers a contractar vint mil mercenaris dels arameus de Bet-Rehob i dels arameus de Sobà, mil homes del rei de Maacà i dotze mil del rei de Tob. ⁷David ho va saber i envià Joab amb les tropes escollides. ⁸Els ammonites sortiren a combatre i van formar en ordre de batalla davant la porta de la ciutat, mentre els arameus de Sobà i els de Rehob i la gent de Tob i de Maacà prenien posicions a camp obert. ⁹Llavors Joab, en veure’s amenaçat pel davant i pel darrere, va fer una tria de les millors tropes d’Israel i va formar una línia enfront dels arameus. ¹⁰La resta de les tropes les confià al seu germà Abisai, perquè s’enfrontessin amb els ammonites, ¹¹tot dient-li: —Si ens guanyen els arameus, vine a auxiliar-me, i si us guanyen els ammonites, vindré jo a ajudar-te. ¹²Sigues fort i lluitem amb coratge per amor del nostre poble i de les ciutats del nostre Déu. I que el Senyor faci el que li sembli millor! ¹³Joab, amb la seva tropa, es va llançar a l’atac contra els arameus, i aquests van fugir. ¹⁴Quan els ammonites veieren que els arameus fugien, ells també van fugir davant d’Abisai i entraren a la ciutat. Joab va suspendre la campanya contra els ammonites i se’n tornà a Jerusalem. ¹⁵Els arameus, en veure que els israelites els havien derrotat, es van aliar tots alhora. ¹⁶Adadèzer envià missatgers per mobilitzar els arameus de l’altra banda del riu Eufrates, i aquests van arribar a Helam. Tots estaven a les ordres de Xobac, general en cap de l’exèrcit d’Adadèzer. ¹⁷Així que David va assabentar-se’n, mobilitzà tot Israel, va travessar el Jordà i es presentà a Helam. Els arameus van formar en ordre de batalla enfront de David i l’atacaren, ¹⁸però van fugir davant d’Israel. David els va matar les cavalleries de set-cents carros de guerra i quaranta mil homes de les seves dotacions, i va ferir Xobac, general en cap de l’exèrcit arameu, que va morir allà mateix. ¹⁹Tots els reis vassalls d’Adadèzer, veient que Israel els havia derrotat, van fer les paus i Israel els va reduir a vassallatge. Els arameus, en endavant, tingueren por d’ajudar els ammonites.

David i Betsabé

¹Quan va arribar la primavera, a l’època que els reis solen sortir en campanya, David va enviar Joab i els seus oficials amb tot l’exèrcit d’Israel per devastar el territori dels ammonites i posar setge a Rabà, la capital. David es quedà a Jerusalem. ²Una tarda, David va llevar-se de descansar i, tot passejant pel terrat del palau, veié de dalt estant una dona que es banyava. Era molt bonica. ³David va enviar algú que s’informés sobre aquella dona, i li van dir que era Betsabé, filla d’Eliam, la muller d’Uries, l’hitita. ⁴Llavors David va enviar uns homes a buscar-la. Ella va venir a palau i David va jeure amb ella, que acabava de purificar-se de les regles. Després aquella dona se’n tornà a casa seva. ⁵La dona va quedar embarassada, i ho va fer saber a David. ⁶David va ordenar a Joab que li enviés Uries, l’hitita, i Joab l’hi va enviar. ⁷Quan Uries va arribar a palau, David li preguntà com estaven Joab i l’exèrcit i com anava la guerra. ⁸Després li digué: —Baixa a casa teva i renta’t els peus. Uries es va retirar, i tot seguit li dugueren un obsequi de part del rei. ⁹Però Uries es va quedar a dormir a l’entrada del palau, amb els altres oficials del seu senyor, sense baixar per res a casa seva. ¹⁰En ser informat que Uries no havia anat a casa seva, David li digué: —Com és que no has baixat a casa teva després d’estar-ne a fora tants dies? ¹¹Uries respongué a David: —L’arca, i tot Israel i Judà, viuen en cabanes, i Joab, el meu senyor, i els altres oficials acampen al ras. ¿I jo haig d’anar a casa meva a menjar i beure i a dormir amb la meva dona? Tan cert com tu vius: jo no faré res d’això! ¹²David va dir a Uries: —Queda’t encara avui. Demà ja et deixaré marxar. Uries es va quedar aquell dia a Jerusalem, i l’endemà ¹³David el convidà a menjar i beure a la seva taula, i el feu emborratxar. Al vespre, Uries va sortir i anà a dormir altra vegada amb els oficials del seu senyor, i tampoc no va baixar a casa seva. ¹⁴L’endemà al matí David va escriure a Joab una carta i la hi va trametre per mans d’Uries. ¹⁵La carta deia: «Poseu Uries a primera línia, al sector on sigui més forta la lluita, i retireu-vos perquè quedi sol i el matin.» ¹⁶Joab, que dirigia el setge de la ciutat, va destinar Uries al sector on sabia que lluitaven els millors guerrers enemics. ¹⁷Els de la ciutat van fer una sortida, atacaren els de Joab, i va haver-hi baixes en l’exèrcit i entre els oficials de David. Uries, l’hitita, també va morir. ¹⁸Llavors Joab va enviar informació a David sobre totes les incidències del combat. ¹⁹Al missatger, li va donar aquesta ordre: —Quan acabis d’explicar al rei tots els detalls de la batalla, ²⁰potser s’indignarà i dirà: “Per què us heu aproximat a la ciutat? ¿No sabíeu que podien disparar des de dalt de la muralla? ²¹¿Qui va matar Abimèlec, fill de Jerubaal? ¿No va ser una dona que, des de dalt de la muralla de Tebés, li va llançar una mola, i ell va morir? Per què us heu aproximat a la muralla?” Si et parla així, tu afegeix: “El teu servent Uries, l’hitita, també ha mort.” ²²El missatger se’n va anar, es presentà a David i li referí tot el que Joab li havia encarregat. ²³El missatger digué a David: —Els enemics, més forts que nosaltres, han fet una sortida a camp obert. Nosaltres hem contraatacat fins a l’entrada de la porta de la ciutat. ²⁴Però llavors els arquers han començat a tirar contra els teus homes des de dalt de la muralla. Hi ha hagut baixes entre els soldats del rei, i el teu servent Uries, l’hitita, també ha mort. ²⁵David va dir al missatger: —Digues això a Joab: “No et capfiquis gaire pel que ha passat. L’espasa de la guerra devora ara aquí, ara allà. Ataca amb més força la ciutat i arrasa-la.” Encoratja’l així. ²⁶La muller d’Uries va saber que el seu marit era mort i va fer dol per ell. ²⁷Passat el dol, David va manar que l’anessin a buscar i la va rebre al seu palau. La prengué per muller, i ella li va donar un fill. Però allò que David havia fet va ofendre el Senyor.

El profeta Natan reprèn David. Naixement de Salomó

¹El Senyor va enviar Natan a David. Natan va entrar a la seva presència i li digué: —En una ciutat hi havia dos homes; l’un era ric, i l’altre, pobre. ²El ric tenia molts ramats d’ovelles i de vaques. ³El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L’ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. ⁴Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l’ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva. ⁵David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: —Ho juro per la vida del Senyor: l’home que ha fet això mereix la mort! ⁶Pagarà l’ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet! ⁷Llavors Natan va dir a David: —Aquest home ets tu. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Jo t’he ungit rei d’Israel i t’he alliberat de les mans de Saül. ⁸T’he donat tota la família de Saül, el teu senyor, i he posat les seves dones als teus braços. T’he donat Israel i Judà i, per si tot això fos poc, estic disposat a afegir-hi més i més favors. ⁹Per què has menyspreat el Senyor cometent allò que l’ofèn? Has fet matar Uries, l’hitita, i has pres per esposa la seva muller. I a ell l’has fet morir amb l’espasa dels ammonites. ¹⁰Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la muller d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva. ¹¹Això diu el Senyor: Faré que el mal s’aixequi de la teva pròpia família. Davant els teus propis ulls et prendré les dones i les donaré a un dels teus, que jaurà amb elles a plena llum del dia. ¹²Tu ho has fet d’amagat, però jo obraré a plena llum, davant de tot Israel.” ¹³David va dir a Natan: —He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: —El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs. ¹⁴Però amb aquesta acció has menyspreat el Senyor; per això el fill que t’ha nascut, morirà. ¹⁵I Natan se’n tornà a casa seva. El Senyor va enviar una malaltia a l’infant que la muller d’Uries havia donat a David, i es va posar molt greu. ¹⁶David, ajagut a terra, pregava a Déu pel nen i dejunava. ¹⁷Els consellers de palau procuraven fer-lo aixecar de terra, però ell s’hi negava i no volia menjar res. ¹⁸L’infant va morir el setè dia. Els consellers de David tenien por de donar-li la notícia, perquè pensaven: «Si quan el nen encara vivia no feia cas del que li dèiem, com dir-li ara que el nen ha mort? És capaç de fer un disbarat.» ¹⁹David va notar que parlaven en veu baixa i va comprendre que el nen era mort. Els va preguntar, doncs: —¿És mort, el nen? Ells van respondre: —Sí, és mort. ²⁰Llavors David s’alçà de terra, es va rentar i perfumar, va mudar-se de roba i anà a prosternar-se al santuari del Senyor. Després va tornar al palau, demanà que li paressin taula i va menjar. ²¹Els seus consellers li deien: —Què és, això que fas? Mentre el nen vivia, dejunaves i ploraves, i ara que ha mort, t’aixeques de terra i et poses a menjar. ²²Ell va respondre: —Mentre el nen vivia, jo dejunava i plorava pensant: Qui sap si el Senyor es compadirà de mi i el nen viurà? ²³Però, ara que ja és mort, per què he de dejunar? No puc pas fer-lo tornar! Soc jo que aniré allà on és ell, però ell no tornarà pas a mi. ²⁴David va consolar Betsabé, la seva esposa, i va tenir relacions amb ella. Betsabé tingué un fill, i David li posà el nom de Salomó. El Senyor el va estimar ²⁵i va enviar el profeta Natan a posar-li el sobrenom de Jedidià (que vol dir «estimat del Senyor») , per l’amor que ell, el Senyor, li tenia.

Conquesta de Rabà dels ammonites

²⁶Joab va atacar Rabà dels ammonites i va conquerir la ciutadella reial. ²⁷Llavors envià missatgers a David per dir-li: —He atacat Rabà i ara en controlo les reserves d’aigua. ²⁸Mobilitza, doncs, la resta de l’exèrcit, vine al setge de la ciutat i conquereix-la tu. Si la conquerís jo, l’anomenada seria meva. ²⁹David va mobilitzar tot l’exèrcit i marxà cap a Rabà, va assaltar-la i la va conquerir. ³⁰S’apoderà de la corona instal·lada sobre el cap del déu Milcom, que era d’or i pesava més de trenta quilos, i duia encastades pedres precioses; la van instal·lar per damunt del cap de David. El rei s’endugué de la ciutat un botí enorme. ³¹En va expulsar els habitants i els va obligar a fer treballs forçats amb serres, pics i destrals, i a fabricar maons. El mateix va fer amb totes les altres ciutats dels ammonites. Després David tornà amb tot l’exèrcit a Jerusalem.

Amnon i Tamar

¹Absalom, fill de David, tenia una germana molt bonica que es deia Tamar. Passat algun temps, Amnon, fill de David, se’n va enamorar ²tan perdudament que es posà malalt pensant en Tamar, la seva germanastra. Aquesta era verge, i Amnon veia difícil que pogués fer res amb ella. ³Amnon tenia un amic que es deia Jonadab i era fill de Xammà, germà de David. Jonadab era molt astut, ⁴i va dir a Amnon: —Què et passa, príncep, que cada matí et trobo més desmillorat? ¿No m’ho vols explicar? Amnon va confessar-li: —Es tracta de Tamar, la germana d’Absalom, el meu germanastre. N’estic enamorat. ⁵Jonadab li va donar aquest consell: —Queda’t al llit fent el malalt. Quan el teu pare et vingui a veure, demana-li que faci venir la teva germana Tamar a donar-te el menjar; que te’l prepari davant teu, a la teva vista, i puguis menjar de les seves mans. ⁶Amnon es va quedar al llit fent el malalt, fins que el rei vingué a visitar-lo. Llavors Amnon li va demanar: —Fes venir, si et plau, la meva germana Tamar; que em prepari davant meu un parell de pastissos, i me’ls menjaré de les seves mans. ⁷David va fer arribar a casa de Tamar l’encàrrec que anés a casa del seu germà Amnon a preparar-li el menjar. ⁸Tamar va anar a casa del seu germà Amnon, que era al llit. Agafà farina, la va pastar, preparà els pastissos al seu davant i els va coure. ⁹Acabat prengué la paella i davant d’ell la va abocar al plat. Però Amnon no volia menjar, i va ordenar: —Feu sortir tothom d’aquí! Quan tots van ser fora, ¹⁰va dir a Tamar: —Porta’m el plat aquí al dormitori i tu mateixa dona’m el menjar. Tamar prengué els pastissos que havia cuit i els portà al seu germà Amnon, al dormitori. ¹¹Però quan s’hi va acostar perquè se’ls mengés, ell la va agafar tot dient-li: —Vine, jeu amb mi, germana meva! ¹²Ella va replicar: —No, germà meu, no em forcis. Això no es fa, a Israel. No cometis aquesta infàmia. ¹³On aniria jo, deshonrada? I tu quedaries com un pocavergonya a Israel. Parla’n al rei i segur que em deixarà casar amb tu. ¹⁴Però ell no la volgué escoltar. Va forçar-la, la va violar i va jeure amb ella. ¹⁵Després Amnon va sentir per ella una gran aversió, més forta que l’amor que abans li tenia, i li va dir: —Aixeca’t, ves-te’n! ¹⁶Ella va exclamar: —No! Aviar-me així seria un crim pitjor que això que m’acabes de fer! Però ell no la volgué escoltar. ¹⁷Va cridar el criat que estava al seu servei i li va dir: —Treu-me aquesta fora de casa i després passa el forrellat de la porta! ¹⁸El criat d’Amnon la va treure fora i va passar el forrellat. Tamar portava una túnica de mànigues amples, tal com acostumaven a portar les filles solteres del rei. ¹⁹Aleshores es va posar cendra al cap, s’esquinçà la túnica i se’n va anar amb les mans al cap, tot cridant. ²⁰El seu germà Absalom li va dir: —El teu germà Amnon ha estat amb tu! De moment, germana, calla. És el teu germà. No et turmentis més per això que t’ha passat. Tamar, desolada, anà a viure a casa del seu germà Absalom. ²¹Quan el rei David va saber tot això es va enfadar molt, però no volia disgustar el seu fill Amnon, perquè l’estimava, ja que era el seu primogènit. ²²Absalom no va dir res a Amnon, ni en bé ni en mal, de tant que l’odiava perquè havia violat la seva germana Tamar.

Absalom assassina Amnon i fuig

²³Al cap de dos anys, Absalom, que tenia els esquiladors a Baal-Hassor, prop d’Efraïm, va invitar tots els fills del rei. ²⁴Absalom anà a trobar el rei i li digué: —El teu servent té els esquiladors. Que el rei i els seus consellers es dignin venir a casa del teu servent. ²⁵El rei li va respondre: —No, fill meu. No podem venir tots. Seria per a tu una càrrega excessiva. Absalom insistia, però David no va accedir-hi, i el va acomiadar amb la seva benedicció. ²⁶Llavors Absalom li digué: —Permet almenys que el meu germà Amnon ens acompanyi. El rei va preguntar-li: —Per què t’ha d’acompanyar? ²⁷Però tant insistia Absalom que el rei va deixar anar-hi Amnon i tots els seus altres fills. Absalom els va preparar un banquet semblant a un festí reial, ²⁸però va donar aquesta ordre als seus homes: —Estigueu alerta. Quan Amnon s’haurà posat alegre de beure vi, jo us diré: “Mateu Amnon!”, i vosaltres el matareu. No tingueu por: ¿no soc jo qui us ho ordena? Coratge, i sigueu valents! ²⁹Els mossos d’Absalom van fer a Amnon el que ell els havia ordenat. Tots els altres fills del rei s’aixecaren i fugiren, muntant cadascú la seva mula. ³⁰Encara eren pel camí, quan va arribar a David la notícia que Absalom havia matat tots els fills del rei, que no n’havia quedat cap de viu. ³¹El rei s’alçà, s’esquinçà els vestits i es va ajeure a terra. Tots els consellers que l’envoltaven eren també allà amb els vestits esquinçats. ³²Però Jonadab, fill de Xammà, germà de David, va advertir: —Que el meu senyor no es cregui que han estat assassinats tots els seus fills! Només ha mort Amnon, tal com Absalom havia decidit des del dia que aquell va violar la seva germana Tamar. ³³Que el rei, el meu senyor, no pensi pas que són morts tots els seus fills. Només Amnon és mort, ³⁴i Absalom ha fugit. Aleshores el sentinella de guàrdia, mirant enllà, va veure molta gent que baixava muntanya avall pel camí d’Horonaim, i anà a avisar el rei: —He vist gent que venen pel camí d’Horonaim, del cantó de la muntanya. ³⁵Jonadab digué al rei: —Ho veus? Són els teus fills que arriben. És tal com el teu servent t’havia dit. ³⁶Tot just acabava de parlar, que van arribar els fills del rei, amb crits i plors. També el rei i tots els seus consellers ploraven desconsoladament. ³⁷Durant molt de temps el rei va fer dol pel seu fill Amnon. Absalom va fugir i es refugià prop de Talmai, fill d’Ammihud, rei de Gueixur. ³⁸Allí, refugiat a Gueixur, s’hi va estar tres anys. ³⁹El rei David abandonà la seva actitud contra Absalom a mesura que es consolava de la mort d’Amnon.

Retorn d’Absalom

¹Joab, fill de Seruià, es va adonar que el cor del rei s’anava decantant a favor d’Absalom. ²Aleshores envià a buscar a Tecoa una dona llesta, i la va instruir així: —Fes com si estiguessis de dol. Posa’t vestits adients, no et perfumis; actua com si fossis una dona que de molt de temps plora un difunt. ³Presenta’t al rei i digues-li tal i tal cosa. I Joab li va dictar tot el que havia de dir. ⁴La dona de Tecoa es va presentar al rei i es prosternà amb el front a terra, exclamant: —Auxili, rei, auxili! ⁵El rei li va preguntar: —Què et passa? Ella digué: —Ai de mi! Soc una dona viuda; vaig perdre el meu marit. ⁶Aquesta teva serventa tenia dos fills. Es van barallar mentre eren al camp i, com que no hi havia ningú que els separés, l’un va matar l’altre. ⁷Ara tota la parentela s’ha posat contra la teva serventa i em diuen: “Dona’ns el fratricida, que el matarem: hem de fer justícia per l’assassinat del seu germà.” I de passada, pensen ells, eliminarem l’hereu. Així volen apagar el tió encès que encara em queda, i no deixaran sobre la terra ni nom ni descendència del meu marit. ⁸El rei va dir a la dona: —Ves-te’n a casa teva, que ja donaré ordres sobre el teu cas. ⁹Però la dona de Tecoa va insistir: —Que aquell crim, oh rei i senyor meu, recaigui tan sols sobre mi i sobre la meva família! El rei i el seu tron són innocents. ¹⁰El rei va continuar: —Si algú te’n parla, fes-me’l venir, i no li quedaran ganes d’amoïnar-te més. ¹¹Ella va replicar: —Que el rei juri pel nom del Senyor, el seu Déu, que el responsable de venjar la víctima no m’afegirà més desgràcies i no eliminarà el fill que em queda. Ell va assegurar: —Per la vida del Senyor, et juro que no caurà a terra ni un sol cabell del teu fill. ¹²Llavors la dona va dir: —Que sigui permès encara a la teva serventa de dir una paraula al meu senyor, el rei. Ell li feu: —Parla. ¹³La dona va explicar-se: —Per què, doncs, mantens un parer que va contra el poble de Déu? Amb la sentència que el rei acaba de pronunciar, és com si ell mateix es declarés culpable, ja que no deixa tornar l’home que té proscrit. ¹⁴Tots hem de morir: som com aigua escampada per terra, que ja no es pot recollir. Déu no torna ningú a la vida. Per tant, el rei hauria de prendre un determini, perquè l’home que té proscrit no ho estigui per sempre. ¹⁵De fet, si he vingut a exposar al rei, el meu senyor, el que li acabo de dir, és perquè la gent m’intimidava. Però la teva serventa ha pensat que en parlaria al rei i que potser el rei faria el que li digués la seva serventa: ¹⁶s’avindria a salvar la seva serventa de la mà del qui vol prendre-li l’heretat que Déu li ha donat i, al mateix temps, ella salvaria el seu fill. ¹⁷La teva serventa s’ha dit: “Que la paraula del meu senyor, el rei, m’assereni, perquè ell, com l’àngel de Déu, és capaç de discernir el bé del mal.” Que el Senyor, el teu Déu, sigui amb tu! ¹⁸Llavors el rei va dir a la dona: —No m’amaguis res del que ara et preguntaré. La dona va respondre: —Que parli el rei, el meu senyor. ¹⁹El rei continuà: —¿No és veritat que en tot això hi ha la mà de Joab? La dona ho va reconèixer: —Tan cert com vius, rei i senyor meu: ningú no pot desviar-se ni a dreta ni a esquerra d’allò que diu el rei, el meu senyor. És veritat: el teu servent Joab ha ordenat i ha dictat a la teva serventa tot el que t’acabo de dir. ²⁰Ha estat per no tractar de cara la qüestió, que el teu servent Joab ha obrat així; però el meu senyor té la saviesa de l’àngel de Déu i sap tot el que passa al país. ²¹Llavors el rei va dir a Joab: —D’acord, faré el que proposes. Ves i fes tornar el jove Absalom. ²²Joab es va prosternar amb el front a terra i va beneir el rei. Després digué: —Avui el teu servent veu ben clar que gaudeix del teu favor, rei i senyor meu. El rei ha fet allò que el seu servent li indicava. ²³Joab va anar a Gueixur i portà Absalom a Jerusalem. ²⁴El rei va determinar: —Que es retiri a casa seva i que no comparegui a la meva presència. Absalom es va retirar a casa seva i no va comparèixer a la presència del rei. ²⁵En tot Israel no hi havia ningú tan ben plantat com Absalom ni tan admirat: de cap a peus no tenia defecte. ²⁶Es tallava els cabells al final de cada any, perquè li pesaven massa. La cabellera tallada feia més de dos quilos, segons la unitat de pes reial. ²⁷Absalom va tenir tres fills i una filla, que es deia Tamar i era molt bonica. ²⁸Absalom va viure dos anys a Jerusalem sense poder comparèixer a la presència del rei. ²⁹Un dia envià a buscar Joab perquè anés a veure el rei de part seva, però Joab va negar-se a anar a casa d’Absalom. Tornà a cridar-lo, i tampoc no hi volgué anar. ³⁰Finalment, Absalom va dir als seus mossos: —¿Veieu el camp d’ordi a punt de segar que Joab té al costat del meu? Doncs aneu-hi i caleu-hi foc. Els mossos d’Absalom van calar-hi foc. ³¹Llavors Joab anà a casa d’Absalom i li va dir: —Com és que els teus mossos han calat foc a la meva propietat? ³²Absalom li respongué: —Jo t’havia fet cridar perquè anessis a trobar el rei i, de part meva, li diguessis: “Per què he tornat de Gueixur? Més em valdria ser-hi encara! Vull que el rei em rebi i, si soc culpable, que em faci matar.” ³³Joab anà a trobar el rei i li va transmetre aquest missatge. El rei va fer cridar Absalom, que va presentar-se al seu davant i es prosternà fins a tocar a terra amb el front. Aleshores el rei el va besar.

Revolta d’Absalom contra David

¹Algun temps després, Absalom es va procurar una carrossa amb cavalls i una escorta de cinquanta homes que el precedien. ²Es llevava de bon matí i es posava vora el camí que conduïa a la porta de la ciutat. Sempre que algú tenia un plet i acudia al rei per demanar-li justícia, Absalom el cridava i li deia: —De quin poble ets? Ell responia: —El teu servent és de tal tribu d’Israel. ³Absalom aleshores li deia: —Mira, les teves raons són justes i clares, però en el tribunal del rei no hi haurà ningú que t’escolti. ⁴Absalom afegia: —Tant de bo que em fessin jutge d’aquest país! Tots els qui tinguessin reclamacions o plets podrien acudir a mi i jo els faria justícia. ⁵I quan algú anava a prosternar-se al seu davant, ell li allargava la mà, l’aixecava i el besava. ⁶Així es comportava Absalom amb tots els israelites que acudien al rei per demanar justícia. I d’aquesta manera Absalom robava el cor dels homes d’Israel. ⁷Passats quatre anys, Absalom va dir al rei: —Permet que me’n vagi a Hebron a complir una prometença que vaig fer al Senyor. ⁸Quan aquest servent teu residia a Gueixur, al país dels arameus, vaig prometre que, si el Senyor em concedia de tornar a Jerusalem, aniria allí per adorar-lo. ⁹El rei li va respondre: —Ves-te’n en pau. Absalom, doncs, va sortir cap a Hebron. ¹⁰Mentrestant va enviar emissaris a totes les tribus d’Israel perquè donessin aquesta consigna: —Així que sentireu el toc de corn, crideu: Absalom és rei a Hebron! ¹¹Dos-cents convidats havien acompanyat Absalom des de Jerusalem innocentment, sense sospitar res de la conspiració. ¹²Mentre Absalom oferia els sacrificis, va fer venir Ahitófel, conseller de David, des de Guiló, vila on ell residia. La conjuració s’enfortia, i els partidaris d’Absalom anaven augmentant.

David fuig de Jerusalem

¹³Un missatger va portar a David la nova que el cor de la gent d’Israel s’havia decantat a favor d’Absalom. ¹⁴Llavors David va dir a tots els oficials i consellers que eren amb ell a Jerusalem: —Correu, fugim, que si no ho fem no ens escaparem pas d’Absalom! No us entretingueu, anem-nos-en, que, si s’afanya i ens atrapa aquí, a més de matar-nos a nosaltres podria passar la ciutat a tall d’espasa. ¹⁵Els consellers del rei li van respondre: —Som els servidors del rei, el nostre senyor, per a tot el que ell decideixi. ¹⁶El rei va sortir a peu, amb tota la seva família, però va deixar deu concubines per a guardar el palau. ¹⁷El rei, doncs, sortí a peu amb tota la seva gent i, en arribar a l’última casa, es van aturar. ¹⁸Tota la guàrdia dels quereteus i els peleteus anà passant davant d’ell, i també van passar pel seu davant els sis-cents homes que l’havien seguit des de Gat. ¹⁹El rei va dir a Itai, el de Gat: —Per què has de venir també amb nosaltres? Torna-te’n i queda’t al servei d’aquest rei, que al cap i a la fi ets un estranger, un emigrat del teu país. ²⁰Era ahir, com qui diu, que vas arribar, ¿i avui t’haig de fer errar amb nosaltres a la ventura, quan ni jo mateix no sé on aniré? Torna-te’n i emporta’t els teus compatriotes, i que el Senyor sigui sempre bondadós amb tu! ²¹Però Itai va respondre al rei: —Per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida, senyor i rei meu, et juro que allà on tu siguis, tant si hem de morir com si hem de viure, allà hi haurà el teu servent. ²²David va dir a Itai: —Doncs, vine. Endavant! I Itai de Gat va passar endavant amb tots els seus homes i les seves famílies. ²³Mentre anaven desfilant, se sentien arreu plors i sanglots. El rei va passar el torrent de Cedró, mentre tota la gent caminava en direcció al desert. ²⁴També hi havia Sadoc, amb tots els levites, que portaven l’arca de l’aliança de Déu; la van dipositar allà, i Abiatar, el sacerdot, va oferir sacrificis fins que hagué passat tota la gent que sortia de la ciutat. ²⁵Llavors el rei va dir al sacerdot Sadoc: —Torna l’arca de Déu a la ciutat. Si el Senyor em concedeix el seu favor, em farà tornar i podré veure una altra vegada l’arca i el lloc on resideix. ²⁶Però si el Senyor diu que ja no em vol més, aquí em té: que em tracti com li sembli millor! ²⁷El rei digué encara al sacerdot Sadoc: —Ja ho veus, val més que tornis en pau a la ciutat, i que Ahimaas, el teu fill, i Jehonatan, fill d’Abiatar, es quedin amb vosaltres. ²⁸Jo m’entretindré per les planes desèrtiques del Jordà fins que em digueu alguna cosa. ²⁹Sadoc i Abiatar van retornar l’arca de Déu a Jerusalem i s’hi van quedar. ³⁰David va emprendre la pujada de les Oliveres tot plorant, amb el cap cobert i els peus descalços. Tots els qui l’acompanyaven s’havien també cobert el cap i pujaven tot plorant. ³¹Van comunicar a David que Ahitófel també era dels conjurats amb Absalom, i David va exclamar: —Senyor, fes tornar insensats els consells d’Ahitófel! ³²Quan David va arribar al cim, al lloc on donen culte a Déu, es va presentar Huixai, l’arquita, amb la túnica esquinçada i el cap cobert de terra en senyal de dol. ³³David va dir-li: —Si vens amb mi, més aviat em faràs nosa. ³⁴Però si tornes a la ciutat i dius a Absalom: “Rei nostre, vull estar al teu servei; com abans servia el teu pare, ara et serviré a tu”, podràs trastocar en profit meu els consells d’Ahitófel. ³⁵Amb tu hi haurà els sacerdots Sadoc i Abiatar; informa’ls de tot el que sentis a dir del palau del rei. ³⁶Tenen amb ells els seus dos fills: Ahimaas, fill de Sadoc, i Jehonatan, fill d’Abiatar. Comuniqueu-me per mitjà d’ells tot el que haureu sentit. ³⁷Huixai, home de confiança de David, va arribar a la ciutat en el moment en què Absalom entrava a Jerusalem.

Comportaments oposats de Sibà i de Ximí

¹David acabava de passar la carena quan Sibà, l’administrador de Mefibóixet, anà a trobar-lo amb un parell d’ases carregats amb dos-cents pans, cent raïms de panses, cent peces de fruita i un bot de vi. ²El rei digué a Sibà: —Què significa tot això? Sibà va respondre: —Els ases són perquè hi munti la família del rei; el pa i la fruita, perquè en mengin els seus homes, i el vi, perquè en beguin els qui defalleixin en el desert. ³El rei va demanar: —I on és el net de Saül, el teu amo? Sibà li va respondre: —S’ha quedat a Jerusalem, dient-se: “Ara els d’Israel em tornaran el reialme del meu pare.” ⁴Aleshores el rei va dir a Sibà: —Totes les propietats de Mefibóixet són teves. Sibà va exclamar: —Em prosterno al teu davant, rei i senyor meu. Que sempre pugui gaudir del teu favor! ⁵Quan David va arribar a Bahurim, en sortia un home d’un clan de la família de Saül, que es deia Ximí i era fill de Guerà. Tot sortint, maleïa David ⁶i li tirava pedres, a ell i als seus oficials. La tropa de David i tots els seus soldats escollits l’escortaven a dreta i esquerra. ⁷Ximí maleïa David i deia: —Ves-te’n, ves-te’n, home sanguinari i pervers! ⁸El Senyor et fa pagar tota la sang de la família de Saül, a la qual vas usurpar el tron, i ara l’ha donat al teu fill Absalom. Paga els teus crims, home sanguinari! ⁹Abisai, fill de Seruià, va dir al rei: —Com gosa aquest gos mort maleir el rei, el meu senyor? Dona’m permís i li tallaré el cap. ¹⁰Però el rei va respondre: —Deixeu-me estar, vosaltres, família de Seruià! Si aquest home em maleeix, és perquè el Senyor li diu que maleeixi David. Qui pot demanar-li per què ho fa? ¹¹Després David va dir a Abisai i a tots els seus oficials: —Si el meu propi fill, sortit de les meves entranyes, em vol matar, amb més raó aquest benjaminita. Deixeu-lo que em maleeixi. El Senyor li ho ha manat. ¹²Potser el Senyor mirarà la meva aflicció i convertirà en benedicció aquestes malediccions d’avui. ¹³David, amb els seus homes, va continuar el camí. Ximí avançava pel costat de la muntanya, al mateix pas que ell, proferint malediccions i tirant-li rocs i terra. ¹⁴El rei i tota la seva tropa van arribar extenuats a les planes de vora el Jordà, i allà es van refer.

Absalom entra a Jerusalem

¹⁵Absalom i tots els d’Israel van entrar a Jerusalem. Ahitófel era amb ell. ¹⁶Huixai, l’arquita, amic de David, es presentà a Absalom, i va cridar: —Visca el rei! Visca el rei! ¹⁷Absalom li digué: —¿Aquesta és la lleialtat que guardes al teu amic? Per què no te n’has anat amb ell? ¹⁸Huixai li va respondre: —De cap manera! Jo vull estar amb l’elegit del Senyor, de la multitud aquí present, i de tot Israel, i amb ell viuré. ¹⁹A més, a qui he de servir jo sinó al seu fill? Tal com he servit el teu pare, així et serviré a tu.

Fracàs dels plans contra David

²⁰Absalom va dir a Ahitófel: —Delibereu entre vosaltres què hem de fer. ²¹Ahitófel va prendre la paraula: —Jeu amb les concubines que el teu pare ha deixat per a guardar el palau. Així tot Israel sabrà que t’has fet odiós al teu pare i tots els teus partidaris se sentiran més decidits. ²²Aleshores van muntar una tenda per a Absalom al terrat, i ell va jeure amb les concubines del seu pare a la vista de tot Israel. ²³En aquell temps, tant per a David com per a Absalom, els consells d’Ahitófel tenien el mateix valor que els oracles divins.

¹Ahitófel va dir encara a Absalom: —Deixa’m prendre dotze mil homes i aquesta mateixa nit sortiré a perseguir David. ²Li cauré al damunt ara que està extenuat i desmoralitzat, li donaré un esglai, i tots els qui l’acompanyen fugiran. Quedarà sol i el mataré. ³Després faré que torni a tu tota aquella gent, com en altre temps tots van tornar a l’home que tu ara persegueixes. I tot el poble viurà en pau. ⁴Aquest consell va plaure a Absalom i a tots els ancians d’Israel. ⁵Però Absalom va dir: —Crideu també Huixai, l’arquita, i sentirem igualment què ens aconsella ell. ⁶Huixai es va presentar a Absalom, i aquest li digué: —Ahitófel ha proposat tal i tal cosa. ¿És convenient de seguir el seu pla? En cas que no, tu què proposes? ⁷Huixai va respondre a Absalom: —Aquesta vegada, el consell d’Ahitófel no és bo. ⁸Huixai va prosseguir: —Tu saps prou bé que el teu pare i els seus homes són excel·lents guerrers i que ara estan rabiosos com una ossa a qui han pres les cries. A més, el teu pare, guerrer experimentat, no passarà la nit amb les tropes. ⁹A hores d’ara deu estar amagat en una cova o qui sap on. Només caldria que de bon començament hi hagués alguna baixa entre els teus perquè s’escampés la notícia que els partidaris d’Absalom han estat derrotats. ¹⁰Llavors, fins i tot els més valents, coratjosos com lleons, es desmoralitzarien, perquè tot Israel sap que el teu pare és un gran guerrer i que les seves tropes són valentes. ¹¹Jo t’aconsello això: concentra aquí tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, una multitud nombrosa com els grans de sorra de la vora de la mar, i surt tu mateix a combatre amb ells. ¹²Atraparem David, onsevulla que es trobi, i li caurem al damunt com la rosada que cobreix la terra, i ni d’ell ni dels seus partidaris no en quedarà res. ¹³I si es refugia en una ciutat, tot Israel hi acudirà amb cordes i arrossegarem la ciutat fins al torrent, fins que no en quedi ni la pedra més petita. ¹⁴Absalom i tots els homes d’Israel van dir: —El consell d’Huixai, l’arquita, és millor que el consell d’Ahitófel. És que el Senyor havia decidit de fer fracassar el pla d’Ahitófel, que era el bo, per fer caure sobre Absalom la desgràcia. ¹⁵Després Huixai va parlar amb els sacerdots Sadoc i Abiatar: —Ahitófel ha aconsellat així i així Absalom i els ancians d’Israel, però el meu consell ha estat tal i tal altre. ¹⁶Cuiteu a informar-ne David. Digueu-li que no passi aquesta nit a les planes desèrtiques del Jordà, sinó que travessi immediatament a l’altra riba. Si no ho fa, ell i tota la seva tropa podrien ser exterminats. ¹⁷Jehonatan i Ahimaas s’esperaven a la font de Roguel. La criada anà a avisar-los que portessin el missatge al rei David, perquè ells no podien deixar-se veure entrant a la ciutat. ¹⁸Però un jove els va descobrir i ho va denunciar a Absalom. Ells se’n van anar corrents, arribaren a Bahurim, a casa d’un home que tenia un pou al pati, i van baixar-hi a dintre. ¹⁹La mestressa va posar la tapa del pou i va apilar-hi al damunt gra trillat, de manera que no es notava res. ²⁰Els homes d’Absalom van arribar en aquella casa i preguntaren a la mestressa: —On són Ahimaas i Jehonatan? La dona els respongué: —Han passat enllà, en direcció a la rasa que recull l’aigua. Els van buscar, sense trobar-los, i se’n tornaren a Jerusalem. ²¹Quan van ser fora, ells dos van sortir del pou i anaren a informar el rei David del pla que Ahitófel havia proposat. Li digueren: —Aneu-vos-en i passeu el riu de seguida! ²²David, amb tota la gent que l’acompanyava, es va posar en camí. Tota la nit van estar passant el Jordà, i a la matinada no quedava ningú que no hagués travessat. ²³Mentrestant, Ahitófel, en veure que el seu consell no havia estat seguit, va guarnir l’ase, se n’anà a casa seva, al seu poble, va fer testament i es va penjar. Fou enterrat al sepulcre familiar.

Derrota i mort d’Absalom

²⁴Mentre David arribava a Mahanaim, Absalom passava el Jordà amb tots els d’Israel. ²⁵Absalom havia nomenat Amassà general en cap, en lloc de Joab. Amassà era fill d’un israelita que es deia Itrà, que vivia amb Abigal, filla de Nahaix i germana de Seruià, la mare de Joab. ²⁶La gent d’Israel i Absalom van acampar en el territori de Galaad. ²⁷Quan David va arribar a Mahanaim, Xobí, fill de Nahaix, de Rabà dels ammonites, Maquir, fill d’Ammiel, de Lodebar, i Barzil·lai, galaadita de Roglim, ²⁸van portar màrfegues, estores, estris de terrissa, blat, ordi, farina, gra torrat, faves, llenties, ²⁹mel, mató, ovelles i formatge de llet de vaca, i ho van oferir tot a David i a la seva tropa perquè en mengessin. Deien: «Aquesta gent està fatigada. Deuen haver patit fam i set al desert.»

¹David va passar revista a la seva tropa i va assignar-los oficials que comandessin mil i cent homes. ²Va dividir la tropa en tres cossos: un terç a les ordres de Joab, un terç a les d’Abisai, fill de Seruià i germà de Joab, i un terç a les d’Itai, de Gat. El rei va dir als soldats: —Jo també vull anar amb vosaltres a la batalla. ³Però ells li van respondre: —No hi vinguis. Si nosaltres fugim, ningú no hi donarà importància, i encara que la meitat de nosaltres morís, no passaria res. Però tu vals per deu mil de nosaltres: val més que et quedis a la ciutat, a punt per a socórrer-nos. ⁴El rei els respongué: —Faré com us sembli millor. El rei es va quedar a la porta de la ciutat mentre tots els seus homes sortien, en columnes de cent i de mil. ⁵David va donar aquesta ordre a Joab, Abisai i Itai: —Per consideració a mi, tracteu bé Absalom, el meu noi! Tothom va sentir l’ordre que el rei donava als caps militars a propòsit d’Absalom. ⁶Les tropes de David, doncs, sortiren a combatre contra els d’Israel. La batalla va tenir lloc al bosc d’Efraïm. ⁷Allà l’exèrcit israelita va ser vençut pels soldats de David. Aquell dia la seva derrota va ser molt gran: van caure vint mil homes. ⁸La batalla s’escampà per tota la regió, i la boscúria va engolir més soldats que la mateixa espasa. ⁹Absalom va topar casualment amb tropes de David. Cavalcava una mula, i en passar la mula sota el brancatge d’una gran alzina, el cap li va quedar agafat a l’arbre. Absalom va quedar penjat entre cel i terra, mentre la mula fugia de sota seu. ¹⁰Un soldat que el va veure, anà a avisar Joab: —He vist Absalom penjat d’una alzina. ¹¹Joab digué a l’home que l’informava: —Si l’has vist, per què no el deixaves estès a terra d’un sol cop? Ara jo et recompensaria amb deu peces de plata i un cinturó. ¹²El soldat li va respondre: —Ni que tingués a les mans mil peces de plata, no faria cap mal al fill del rei. Tots hem sentit ben clara l’ordre que el rei us donava, a tu, a Abisai i a Itai: “Vigileu que ningú no toqui Absalom, el meu noi.” ¹³I encara que jo mentís, el rei s’assabentaria de tot i tu mateix te’n desentendries. ¹⁴Joab va dir: —No vull perdre més temps amb tu. Va prendre tres dards i els va clavar al cor d’Absalom. Ell encara era viu enmig del brancatge ¹⁵quan el van encerclar deu escuders de Joab i el van rematar. ¹⁶Llavors Joab va tocar el corn, i les tropes deixaren de perseguir els d’Israel: Joab volia estalviar víctimes. ¹⁷Després agafaren Absalom, el van llençar dins una gran fossa enmig del bosc i van apilar-hi un gran munt de pedres. La gent d’Israel van fugir tots, cadascú a casa seva. ¹⁸Absalom s’havia fet erigir en vida l’estela funerària que es troba a la vall del Rei, dient-se: «No tinc cap fill per a perpetuar el meu nom.» Va donar el seu nom a l’estela, i per això encara avui l’anomenen pilar d’Absalom.

Dol de David per Absalom

¹⁹Ahimaas, fill de Sadoc, va dir a Joab: —Deixa’m córrer a portar al rei la bona nova que el Senyor li ha fet justícia contra el seu enemic. ²⁰Joab li va respondre: —Avui no series pas missatger de bones noves. Ja en seràs un altre dia. Havent mort el fill del rei, avui no portaries bones notícies. ²¹I Joab va dir a un cuixita que anés a informar el rei sobre el que havia vist. El cuixita, després de prosternar-se davant de Joab, es va posar a córrer. ²²Però Ahimaas, fill de Sadoc, tornà a insistir prop de Joab: —Passi el que passi, deixa que jo també corri darrere el cuixita. Joab el va advertir: —Per què hi vols córrer, fill meu? No rebràs pas la paga d’un missatger de bones noves! ²³Ell persistia: —Passi el que passi, hi correré. Joab li va dir: —Doncs corre-hi. Ahimaas va córrer pel camí de la vall i va avançar el cuixita. ²⁴David s’estava a l’interior del portal de la ciutat. El sentinella apostat dalt al terrat del portal, vora la muralla, va veure un home que corria tot sol ²⁵i va donar l’alerta per fer-ho saber al rei. El rei digué: —Si ve sol, és que porta una bona nova. Mentre s’anava acostant, ²⁶el sentinella va veure un altre home que corria, i va cridar al guarda de la porta: —Se’n veu un altre que corre tot sol. El rei digué: —Aquest també porta una bona nova. ²⁷El sentinella va afegir: —Per la manera com corre el primer, jo diria que és Ahimaas, el fill de Sadoc. El rei va exclamar: —És un home com cal. Corre per portar una bona nova. ²⁸Ahimaas va cridar al rei: —Tot va bé! Es va prosternar fins a tocar a terra amb el front i digué: —Beneït sigui el Senyor, el teu Déu, que ha acorralat els homes que s’havien revoltat contra el rei, el meu senyor! ²⁹El rei va preguntar: —¿Està bé Absalom, el meu noi? Ahimaas va respondre: —Quan Joab m’ha enviat a mi mateix amb un altre servent del rei, he vist un gran aldarull, però no sé què era. ³⁰El rei va dir: —Aparta’t i queda’t aquí. Ell s’apartà i va esperar. ³¹Llavors va arribar el cuixita i digué: —Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s’havien rebel·lat contra ell. ³²El rei va preguntar: —¿Està bé Absalom, el meu noi? El cuixita va respondre: —Que tinguin el mateix destí d’aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal.

¹Aleshores el rei s’estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: —Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu! ²Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. ³Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l’exèrcit, perquè s’havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. ⁴Els soldats, aquell dia, van entrar d’amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. ⁵El rei s’havia cobert la cara i cridava amb veu forta: —Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu! ⁶Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: —Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t’acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. ⁷Estimes els qui t’odien i odies els qui t’estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. ⁸Aixeca’t i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents. Et juro pel Senyor que, si no ho fas, no n’hi haurà cap que passi aquesta nit amb tu! Aquesta fora la pitjor situació de totes les que has passat des de jove fins ara. ⁹Llavors el rei es va alçar i anà a asseure’s al portal. Entre els soldats va córrer la notícia: —El rei s’ha assegut al portal! I tots van acudir-hi.

Retorn triomfal de David a Jerusalem

⁹Els d’Israel, partidaris d’Absalom, havien fugit, cadascú a casa seva. ¹⁰I, per totes les tribus d’Israel, la gent discutia dient: —El rei ens havia alliberat de les mans dels nostres enemics i ens havia salvat del poder dels filisteus, i ara ha hagut de fugir del país per escapar-se d’Absalom. ¹¹Però Absalom, a qui havíem ungit perquè ens governés, ha mort en la batalla. Què espereu, doncs, a fer tornar el rei? ¹²Per la seva banda, el rei David va enviar aquest missatge als sacerdots Sadoc i Abiatar: —Aneu a parlar amb els ancians de Judà i, de part meva, digueu-los: “¿Sereu vosaltres els darrers a fer tornar el rei a casa seva, quan els desigs de tot Israel ja han arribat a oïda d’ell? ¹³Vosaltres sou els meus germans, vosaltres sou os dels meus ossos i carn de la meva carn. ¿Sereu vosaltres els darrers a fer tornar el rei?” ¹⁴Després digueu a Amassà: “¿No ets tu os dels meus ossos i carn de la meva carn? Que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si no et faig general en cap del meu exèrcit, en comptes de Joab.” ¹⁵David va moure així el cor de tot Judà, com si fossin un sol home, i van invitar el rei a tornar, amb tots els seus partidaris. ¹⁶Camí de tornada, el rei va arribar al Jordà. Els de Judà havien anat a Guilgal a rebre el rei i ajudar-lo a travessar el riu. ¹⁷Ximí, fill de Guerà, el benjaminita de Bahurim, va afanyar-se també a baixar amb els homes de Judà per rebre David. ¹⁸L’acompanyaven mil benjaminites i Sibà, l’administrador de la casa de Saül, amb els seus quinze fills i els seus vint mossos. Ells es van llançar dintre el Jordà davant el rei ¹⁹per fer travessar l’embarcació que portava la família reial i per complir tot el que el rei manés. Així que el rei hagué passat el Jordà, Ximí, fill de Guerà, se li va tirar als peus ²⁰i li va dir: —Que el meu senyor no em tingui en compte la culpa i no es recordi del meu mal comportament el dia que el meu senyor, el rei, sortia de Jerusalem. Que el rei no em guardi rancor! ²¹Aquest servent teu reconeix que va pecar, però per això avui he estat el primer de tota la casa de Josep a venir a rebre el rei, el meu senyor. ²²Abisai, fill de Seruià, va intervenir-hi dient: —¿És aquesta una raó per a no matar Ximí, ell que va maleir l’ungit del Senyor? ²³Però David va respondre: —Deixeu-me estar, vosaltres, família de Seruià! Per què us poseu avui a fer d’acusadors? ¿Es pot matar algú a Israel justament avui? ¿No sé de cert que avui jo soc rei d’Israel? ²⁴El rei va dir a Ximí: —No moriràs. I li ho va jurar.

David fa les paus amb Mefibóixet

²⁵També Mefibóixet, net de Saül, havia baixat a rebre David. No s’havia rentat els peus, ni s’havia arreglat la barba, ni s’havia canviat de roba, des del dia que el rei havia sortit de Jerusalem fins ara, que hi retornava feliçment. ²⁶Quan va arribar allà on era el rei, aquest li digué: —Per què no vas venir amb mi, Mefibóixet? ²⁷Ell respongué: —Senyor meu i rei: el meu administrador em va enganyar. El teu servent li havia dit: “Ensella’m la somera, que hi muntaré i me n’aniré amb el rei”, perquè el teu servent és esguerrat. ²⁸Però ell em va calumniar davant el rei, el meu senyor. Tanmateix, el rei, el meu senyor, és com l’àngel de Déu. Fes, doncs, com et sembli millor. ²⁹Tota la casa del meu pare, no érem més que reus de mort als ulls del meu senyor, el rei, i tanmateix tu em vas admetre a menjar a la teva taula. Quin dret tinc, doncs, a reclamar ara al rei? ³⁰El rei li va respondre: —No cal que en parlem més. Queda decidit: tu i Sibà us partireu les possessions. ³¹Mefibóixet va dir al rei: —Que ell s’ho quedi tot! En tinc prou que el rei, el meu senyor, hagi tornat feliçment a casa seva.

David recompensa Barzil·lai

³²Barzil·lai, el galaadita, havia baixat de Roglim fins al Jordà per acomiadar-se del rei allà mateix. ³³Barzil·lai era molt vell: tenia vuitanta anys. Havia mantingut el rei quan va ser a Mahanaim, perquè era un home molt ric. ³⁴El rei va dir a Barzil·lai: —Passa també el riu amb mi, que ara, a les teves velleses, jo et mantindré a casa meva, a Jerusalem. ³⁵Barzil·lai va respondre al rei: —Quants anys de vida em queden, perquè pugi ara amb el rei a Jerusalem? ³⁶Tinc vuitanta anys i ja no puc distingir el bon gust del mal gust. El teu servent ja no assaboreix el que menja o el que beu, ni pot apreciar les veus dels cantors i de les cantores. Seria una càrrega inútil per al meu senyor, el rei. ³⁷El teu servent només volia acompanyar el rei a passar el Jordà. Quina recompensa m’ha de donar el rei? ³⁸Permet, doncs, que me’n torni i que mori a la meva ciutat, prop de la tomba del meu pare i de la meva mare. Aquí tens el meu fill Quimham: que vagi amb el rei, el meu senyor. Fes per ell el que et sembli millor. ³⁹El rei li va dir: —Sí, que vingui amb mi Quimham i faré per ell el que tu desitges. I sempre que em demanis res, t’ho concediré. ⁴⁰Tot l’exèrcit va passar el Jordà. També el va passar el rei. Després el rei va besar Barzil·lai i el va beneir, i ell se’n tornà a casa seva. ⁴¹El rei va continuar cap a Guilgal, amb Quimham al seu costat. Tota la gent de Judà, i la meitat dels d’Israel, havien acompanyat el rei en el pas del riu. ⁴²Llavors tots els homes d’Israel van presentar-se al rei per dir-li: —Com és que els nostres germans de Judà t’han acaparat per fer-te passar el Jordà a tu, la teva família i tots els homes que t’acompanyen? ⁴³Tots els homes de Judà van replicar als d’Israel: —És que el rei és parent nostre. No us indigneu, que ni hem menjat res que ens hagi donat el rei ni n’hem tret cap profit. ⁴⁴Els d’Israel van replicar als de Judà: —Nosaltres tenim deu vegades més de drets que vosaltres sobre el rei, i fins i tot sobre David mateix: tenim més drets que vosaltres. Per què ens menyspreeu? ¿No vam ser els primers a parlar de fer tornar el rei? Les paraules de la gent de Judà havien estat encara més dures que les paraules de la gent d’Israel.

Revolta de Xeba

¹Però hi havia un pocavergonya, un benjaminita que es deia Xeba i era fill de Bicrí, que va tocar el corn i va cridar: —No tenim cap part amb David. No compartim cap heretat amb el fill de Jessè. Cadascú a casa seva, gent d’Israel! ²Tots els homes d’Israel van deixar David i van seguir Xeba, fill de Bicrí. En canvi, els homes de Judà es mantingueren al costat del seu rei, que havia pujat des del Jordà fins a Jerusalem. ³Així, doncs, David va tornar al seu palau, a Jerusalem. Les deu concubines que havia deixat per a guardar el palau, va instal·lar-les en una casa ben guardada i es va fer càrrec del seu manteniment, però David no va tenir mai més relacions amb elles. Quedaren recloses fins al dia de la seva mort, com viudes d’un marit viu. ⁴El rei va ordenar a Amassà: —Mobilitza’m en tres dies tots els homes de Judà i després presenta’t aquí. ⁵Amassà va anar a fer la mobilització de Judà, però li va passar el termini que David li havia fixat. ⁶Llavors David digué a Abisai: —Ara, per a nosaltres és més perillós Xeba, el fill de Bicrí, que Absalom. Pren, doncs, els meus soldats i persegueix-lo, abans no controli algunes ciutats fortificades i se’ns escapoleixi. ⁷Va sortir, doncs, Abisai portant amb ell Joab i els seus homes, els quereteus, els peleteus i totes les tropes escollides. Sortiren de Jerusalem a perseguir Xeba, fill de Bicrí. ⁸Eren tocant a la Roca Gran, prop de Gabaon, quan van trobar al seu davant Amassà. Joab duia el vestit de campanya i anava cenyit amb l’espasa embeinada. En avançar-se, va deixar que l’espasa li rellisqués de la beina i caigués. ⁹Llavors va saludar Amassà i, mentre amb la mà dreta li agafava la barba per besar-lo, li va dir: —¿Estàs bé, germà meu? ¹⁰Amassà no es va adonar que Joab havia recollit l’espasa i l’empunyava amb la mà esquerra. Joab li va clavar l’espasa al ventre, i les seves entranyes s’escamparen per terra. Amassà va morir sense que Joab li hagués de donar cap més cop. Després Joab i el seu germà Abisai continuaren perseguint Xeba, fill de Bicrí. ¹¹Un dels soldats de Joab s’havia quedat a la vora d’Amassà i anava dient: —Qui sigui amic de Joab, qui sigui partidari de David, que segueixi Joab! ¹²Amassà es rebolcava en la sang, al mig del camí, i aquell soldat s’adonà que tots s’hi aturaven. Aleshores el va enretirar del camí cap al camp i el va cobrir amb un mantell, perquè veia que tothom qui arribava allà s’hi aturava. ¹³Així que el va enretirar del camí, tots van continuar darrere de Joab, a perseguir Xeba, fill de Bicrí. ¹⁴Joab va recórrer totes les tribus d’Israel fins que va arribar a Abel-Betmaacà. Tothom se li anava afegint i el seguia. ¹⁵Van assetjar Xeba a Abel-Betmaacà i van aixecar un terraplè fins al nivell de la barbacana de la ciutat. Les tropes de Joab soscavaven la muralla per fer-la caure. ¹⁶Llavors una dona assenyada va cridar des de la ciutat: —Escolteu, escolteu! Digueu a Joab que s’acosti, que vull parlar amb ell. ¹⁷Joab es va acostar, i la dona li digué: —Tu ets Joab? Ell va respondre: —Sí, soc jo. La dona li va dir: —Escolta les paraules d’aquesta teva serventa. Joab va respondre: —T’escolto. ¹⁸Ella va parlar així: —Antigament se solia dir: “Aneu a Abel-Betmaacà a demanar consell, i l’assumpte es resoldrà.” ¹⁹Som una de les ciutats més pacífiques i fidels d’Israel. Tu vols fer desaparèixer una ciutat important d’Israel. Per què vols devastar l’heretat del Senyor? ²⁰Joab va respondre: —Déu me’n guard! Déu me’n guard de devastar o de destruir! ²¹No es tracta pas d’això, sinó d’un individu de les muntanyes d’Efraïm, que es diu Xeba, fill de Bicrí, que s’ha revoltat contra el rei David. Poseu-lo a les meves mans, a ell sol, i aixecaré el setge de la ciutat. La dona va dir a Joab: —Et tirarem el seu cap per la muralla. ²²La dona, amb el seu bon seny, anà a trobar tots els seus conciutadans i van tallar el cap de Xeba, fill de Bicrí, i el llançaren a Joab. Aquest va tocar el corn, van aixecar el setge i cadascú es retirà a casa seva. Joab se’n tornà a Jerusalem, prop del rei.

La cort de David

²³Joab era el general en cap de tot l’exèrcit d’Israel, i Benaiahu, fill de Jehoiadà, comandava els quereteus i els peleteus. ²⁴Adoram dirigia la prestació forçosa per a treballs públics; Jehoixafat, fill d’Ahilud, era cronista, ²⁵i Xevà, canceller. Sadoc i Abiatar eren sacerdots. ²⁶També Irà de Jaïr, era sacerdot de David.

Apèndixs (21-24)

Extinció de la família de Saül

¹En temps de David hi hagué una fam que va durar tres anys seguits. David va consultar el Senyor, i aquest li respongué: —Això succeeix per culpa de Saül i de la seva família, per la sang vessada quan va fer morir els gabaonites. ²Llavors el rei va convocar els gabaonites. Els gabaonites no eren d’origen israelita, sinó una resta dels amorreus. Els israelites els havien jurat la pau, però Saül, en un excés de zel per Israel i Judà, havia intentat d’exterminar-los. ³David, doncs, els va preguntar: —Què puc fer per vosaltres? Com puc reparar el que heu sofert, perquè vulgueu beneir l’heretat del Senyor? ⁴Els gabaonites li respongueren: —No exigim plata ni or de la família de Saül, ni volem que mori ningú d’Israel. David va afirmar: —Faré el que vosaltres digueu. ⁵Ells van dir al rei: —Un home va intentar fer-nos desaparèixer. Es pensava que ens hauria exterminat i esbandit del territori d’Israel. ⁶Que ens donin set homes descendents seus i els penjarem davant el Senyor, a Guibà de Saül, l’elegit del Senyor. El rei va dir: —Us els donaré. ⁷El rei va estalviar Mefibóixet, fill de Jonatan, fill de Saül, per raó del jurament fet en nom del Senyor que hi havia entre David i Jonatan, fill de Saül. ⁸Però va fer agafar els dos fills que Rispà, filla d’Aià, havia donat a Saül, o sigui Armoní i Mefibóixet, i els cinc fills que Merab, filla de Saül, havia donat a Adriel, fill de Barzil·lai de Meholà, ⁹i els va donar als gabaonites, que els penjaren a la muntanya, davant el Senyor. Tots set van morir plegats. Els van executar els primers dies de la sega, quan començaven la collita de l’ordi. ¹⁰Rispà, filla d’Aià, va agafar un sac, el va estendre sobre la roca i es va quedar vora els cadàvers, des del començament de la collita de l’ordi fins que l’aigua del cel va caure sobre aquelles despulles; i no va deixar que els ocellots s’hi acostessin de dia ni les bèsties ferotges de nit. ¹¹Quan David va saber el que Rispà, filla d’Aià, la concubina de Saül, havia fet, ¹²ordenà que anessin a recollir els ossos de Saül i del seu fill Jonatan. Els guardaven els ciutadans de Jabeix-Galaad, que els havien pres de l’entrada de Bet-Xean, on els filisteus els havien penjat el dia que van derrotar Saül a Guilboa. ¹³David, doncs, s’endugué les despulles de Saül i del seu fill Jonatan. Després va fer recollir també els ossos dels set penjats ¹⁴i els va fer enterrar amb els ossos de Saül i del seu fill Jonatan al territori de Benjamí, a Selà, al sepulcre de Quix, el pare de Saül. Quan hagueren executat tot el que el rei havia ordenat, Déu es va mostrar propici al país.

Herois dels combats contra els filisteus

¹⁵Hi va haver novament guerra entre els filisteus i Israel. David i els seus homes baixaren a lluitar contra els filisteus. David es trobava fatigat. ¹⁶Ixbí-Benob, de la raça dels gegants rafaïtes, duia una llança amb una punta de bronze que pesava uns tres quilos, i una armadura nova. I deia que mataria David. ¹⁷Però Abisai, fill de Seruià, va socórrer David i va matar el filisteu. Aleshores els soldats de David el van adjurar dient-li: —Tu no has de sortir més a combatre amb nosaltres, no fos cas que s’apagués la llàntia d’Israel! ¹⁸Després d’això va haver-hi una altra batalla contra els filisteus a Gob, i fou llavors quan Sibecai, d’Huixà, va matar Saf, que era de la raça dels gegants rafaïtes. ¹⁹Hi hagué encara un altre combat contra els filisteus a Gob, i va ser llavors quan Elhanan, fill de Jaré, de Betlem, va matar Goliat, de Gat. Aquest portava una llança que tenia l’asta com un plegador de teixidor. ²⁰Va haver-hi un altre combat a Gat. Un home que tenia sis dits a cada mà i sis a cada peu, vint-i-quatre en total, i que també era de la raça dels gegants rafaïtes, va llançar un desafiament ²¹i insultava els israelites. Però Jonadab, fill de Xammà, germà de David, el va matar. ²²Aquests quatre de la raça dels gegants rafaïtes eren de Gat. Tots van morir a mans de David i dels seus homes.

Salm de David

¹Quan finalment el Senyor hagué salvat David del poder de tots els seus enemics i del poder de Saül, David va dedicar aquest càntic al Senyor. ²Va dir: «El Senyor és la meva roca, la muralla que m’allibera; ³el meu Déu és el penyal on m’emparo, l’escut i la força que em salva, el meu refugi i el meu baluard, el salvador que m’allibera dels tirans. ⁴Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat: ell em salva dels enemics. ⁵»M’envoltaven les onades de la mort, sentia l’esglai dels torrents de Belial. ⁶M’envoltaven les onades de la mort, tenia davant meu els seus paranys. ⁷En veure’m en perill, vaig clamar al Senyor, vaig clamar al meu Déu; des del seu palau, ell va escoltar el meu clam, parà l’orella al meu crit de socors. ⁸»Llavors la terra s’estremí i tremolà, cruixiren els fonaments del cel, trontollaren quan ell es va indignar. ⁹El seu respir treia glops de fum, li sortia de la boca un foc devorador, tot ell llançava brases ardents. ¹⁰Esberlà la volta del cel i baixà, tenia sota els peus una negra nuvolada; ¹¹volava amb un querubí per carrossa i aparegué sobre les ales de l’huracà, ¹²envoltat d’un pavelló de fosca, d’un gran aiguat i espessa nuvolada. ¹³El seu esclat encenia brases roents. ¹⁴El Senyor, des del cel, feu esclatar la tronada, l’Altíssim feu retrunyir la seva veu, ¹⁵disparant les seves fletxes dispersava els enemics, se’n desfeu llançant els seus llamps. ¹⁶Llavors va aparèixer el fons del mar, els fonaments de la terra quedaren descoberts, quan ressonà el reny del Senyor, el bufec terrible del seu respir. ¹⁷»Des de dalt allargà la mà i m’agafà, i em tragué fora de les aigües abismals; ¹⁸em salvà d’enemics poderosos, d’adversaris més forts que no pas jo. ¹⁹Un mal dia es plantaren davant meu, però el Senyor vingué a sostenir-me; ²⁰em feu sortir a camp obert, em salvà perquè m’estimava. ²¹»El Senyor recompensa la meva innocència, em premia perquè tinc netes les mans, ²²perquè segueixo els seus camins, mai no he pecat allunyant-me del meu Déu. ²³Sempre tinc presents els seus preceptes, mai no m’aparto dels seus decrets; ²⁴em porto amb ell honradament i em guardo net de tota culpa. ²⁵Així el Senyor recompensa la meva innocència, em premia perquè, als seus ulls, les meves mans són netes. ²⁶»Senyor, amb qui és fidel ets fidel, honrat, amb els honrats, ²⁷i ets sincer amb els sincers, però, amb els astuts, ets sagaç. ²⁸Salves el poble humiliat i poses els ulls en els altius per abaixar-los. ²⁹»Tu, Senyor, ets la meva llàntia; el Senyor m’il·lumina la nit. ³⁰Fiant-me de tu, escometo els enemics, fiant-me del meu Déu, assalto la muralla. ³¹Els camins de Déu són justos, la paraula del Senyor és de bona llei; és escut de tothom qui s’hi empara. ³²»Qui és Déu sinó el Senyor? Quina roca hi ha, fora del nostre Déu? ³³Déu és per a mi un baluard inexpugnable i m’ha mostrat el camí just; ³⁴em dona peus lleugers com els dels cérvols i em manté invencible dalt dels cims. ³⁵M’ensinistra les mans a combatre, i els braços, a tensar la ballesta. ³⁶»Em salves amb el teu escut, em fa gran el teu favor. ³⁷Eixamples els camins sota els meus peus, i els meus passos no flaquegen; ³⁸persegueixo els enemics fins a desfer-los, no torno sense haver-los abatut; ³⁹els fereixo i, abatuts, ja no es refan, han caigut sota els meus peus. ⁴⁰»M’has cenyit de valentia per al combat, doblegues sota meu els adversaris, ⁴¹fas fugir del meu davant els enemics; i jo anorreo els qui em detesten. ⁴²Criden auxili, i no hi acudeix ningú; clamen al Senyor, i no els respon; ⁴³els desfaig com la pols de la terra, els trepitjo com el fang dels carrers. ⁴⁴»M’alliberes dels avalots del meu poble i em mantens com a sobirà d’altres nacions. Un poble que no coneixia es posa al meu servei. ⁴⁵Els estrangers, així que em senten, se’m sotmeten i m’obeeixen; ⁴⁶desesmats i engrillonats, s’acosten fent tentines. ⁴⁷»Viu el Senyor: beneït sigui el meu penyal! Que Déu sigui enaltit, penyal que em salva, ⁴⁸Déu que em permet de fer justícia i sotmet els pobles al meu govern. ⁴⁹Tu m’alliberes de l’assalt dels enemics, em fas triomfar dels qui s’alcen contra mi; em salves dels homes violents. ⁵⁰Per això et lloaré entre les nacions, cantaré al teu nom, Senyor: ⁵¹»“Ell dona grans victòries al seu rei, es mostra fidel al seu ungit, a David i al seu llinatge per sempre.”»

Oracle de David

¹Aquestes foren les darreres paraules de David: «Oracle de David, fill de Jessè, oracle de l’home plantat al cim més alt, l’ungit del Déu de Jacob, que Israel canta de bon grat. ²En mi parla l’esperit del Senyor, tinc a la boca les seves paraules. ³Ho ha dit el Déu d’Israel, la Roca d’Israel que m’ha parlat: Si és just el qui governa, si governa amb temor de Déu, ⁴serà lluminós com l’albada, com el sol que despunta a l’horitzó; serà una albada sense núvols, resplendor que, passada la pluja, fa créixer l’herbei de la terra. ⁵»Així serà la meva dinastia davant de Déu. Ell m’ha concedit una aliança eterna, en tot ordenada i segura. Les meves victòries, els meus anhels, ¿no és ell qui els duu a terme? ⁶»Però la gent de mala mena són com els cards que es llencen; ningú no els toca amb les mans. ⁷I si algú s’hi acosta, és per apilar-los amb la forca; hi posa foc i els crema allà mateix.»

Els herois de David

⁸Aquests són els noms dels herois de David: Ixbaal, l’hacmonita, anomenat també Adinó, l’esnita, un dels principals herois, que en un sol atac va deixar estesos vuit-cents homes. ⁹El seguia Elazar, fill de Dodó, net d’un home d’Ahóah, un dels tres herois de David. Un dia que els de David es van infiltrar entre els filisteus, aquests van fer pinya per combatre’ls, i els homes d’Israel es van retirar. ¹⁰Però Elazar va parar ferm i anà matant filisteus fins que la mà, de tan cansada, li quedà enrampada, agafada a l’espasa. Fou extraordinària la victòria que el Senyor li donà aquell dia. La tropa israelita va tornar darrere d’Elazar només per recollir el botí. ¹¹El seguia Xamà, fill d’Agué, ararita. Els filisteus s’havien aplegat a Lehí, on hi havia un camp ple de llenties, i l’exèrcit va fugir. ¹²Però Xamà es va plantar al mig d’aquell camp, va defensar-lo i derrotà els filisteus. La victòria que li va donar el Senyor fou també extraordinària. ¹³Un dia, en temps de la sega, aquests tres, que eren dels principals herois, baixaren a trobar David a la cova d’Adul·lam mentre un escamot de filisteus estava acampat a la vall dels Rafaïtes. ¹⁴David vivia en aquell refugi fortificat, i a Betlem hi havia una guarnició filistea. ¹⁵David, però, enyorava la bona aigua i va exclamar: —Oh, si algú me’n donés, amb quin gust beuria aigua de la cisterna que hi ha a l’entrada de Betlem! ¹⁶Aquells tres herois s’obriren pas pel mig del campament dels filisteus, anaren a pouar aigua a la cisterna de l’entrada de Betlem i la van oferir a David. Però ell, de cap manera no en volgué beure. Tot abocant-la a terra, la va oferir al Senyor, ¹⁷mentre deia: —Déu me’n guard, de beure-la! Aquesta aigua és la sang d’uns homes que han anat allà baix jugant-se la vida. David, doncs, no en volgué beure. Això és el que van fer aquells tres herois. ¹⁸Abisai, germà de Joab i fill de Seruià, també era un dels principals herois. Un dia, a cops de llança va deixar estesos tres-cents homes, i es va fer famós al costat d’aquells tres. ¹⁹Abisai era el comandant del grup dels trenta. Va ser més considerat que tots ells, però no va igualar els mèrits dels tres. ²⁰Benaiahu, de Cabseel, fill del gran guerrer Jehoiadà, va ser autor de moltes proeses. Matà els dos Ariels de Moab i, un dia de neu, va baixar dintre una cisterna per matar-hi un lleó. ²¹Va matar també un egipci que era un homenàs. L’egipci duia una llança a la mà, però ell el va escometre amb un garrot, va arrabassar-li la llança i amb la mateixa llança el va matar. ²²Aquestes proeses de Benaiahu, fill de Jehoiadà, també el van fer famós al costat dels tres. ²³Va ser més considerat que els trenta, però no va igualar els mèrits dels tres. David li confià el comandament de la guàrdia reial. ²⁴En el grup dels trenta hi havia: Assahel, germà de Joab; Elhanan, fill de Dodó, betlemita; ²⁵Xammà, d’Harod; Elicà, també d’Harod; ²⁶Heles, de Betpèlet; Irà, fill d’Iqueix, de Tecoa; ²⁷Abièzer, d’Anatot; Sabení, d’Huixà; ²⁸Salmon, d’Ahóah; Mahrai, de Netofà; ²⁹Héleb, fill de Baanà, de Netofà; Itai, fill de Ribai, de Guibà de Benjamí; ³⁰Benaià, de Piraton; Idai, dels torrents de Gàaix; ³¹Abí-Albon, l’arbatita; Azmàvet, de Bahurim; ³²Eliahbà, de Xaalbim; Jaixén, de Gur; Jehonatan, fill de ³³Xammà l’ararita; Ahiam, fill de Xarar l’ararita; ³⁴Elifèlet, fill d’Ahasbai, el maacatita; Eliam, fill d’Ahitófel, de Guiló; ³⁵Hesrai, de Carmel; Paarai, d’Arab; ³⁶Igal, fill de Natan, de Sobà; Baní, de la tribu de Gad; ³⁷Sèlec, l’ammonita; Nahrai, de Beerot, escuder de Joab, fill de Seruià; ³⁸Irà, del clan de Jèter; Gareb, del mateix clan; ³⁹Uries, l’hitita. En total, eren trenta-set.

Perdó del pecat del cens i dedicació de l’altar

¹L’enuig del Senyor es va abrandar una altra vegada contra els israelites i, en perjudici d’ells, va incitar David a fer el cens d’Israel i de Judà. ²El rei ordenà a Joab, el general en cap de l’exèrcit, que s’estava amb el rei: —Recorre totes les tribus d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, i feu el cens dels homes aptes per a la guerra, que vull saber-ne el nombre. ³Joab li va replicar: —Que el Senyor, el teu Déu, multipliqui per cent els homes que tens i que tu ho puguis veure amb els teus propis ulls. Però aquesta cosa, per què la vols fer, senyor rei? ⁴Així i tot, el rei va mantenir l’ordre donada a Joab i als oficials de l’exèrcit. Aquests van sortir de la presència del rei i anaren a fer el cens de tots els israelites. ⁵Després de passar el Jordà, començaren a Aroer i, des de la ciutat que hi ha al fons de la vall, van continuar per Gad fins a Jazer. ⁶Van arribar a Galaad i al territori hitita, a Cadeix. Acabat anaren a Daniàan i rodalia, en direcció a Sidó. ⁷Després de passar per la ciutadella de Tir i per totes les ciutats dels hivites i dels cananeus, anaren a sortir al Nègueb de Judà, a Beerxeba. ⁸Havien recorregut tot el país en nou mesos i vint dies, i van tornar a Jerusalem. ⁹Joab va comunicar al rei la xifra del cens: a Israel hi havia vuit-cents mil homes capaços de manejar l’espasa, i cinc-cents mil a Judà. ¹⁰Però llavors David va sentir remordiments d’haver fet el cens i va confessar al Senyor: —He comès un greu pecat amb això que he fet. Però ara, Senyor, passa per alt la culpa del teu servent. He estat un estúpid! ¹¹L’endemà al matí, quan David es va llevar, el Senyor comunicà la seva paraula al profeta Gad, vident del rei. Li va dir: ¹²—Ves i digues a David: “Això et fa saber el Senyor: Et proposo tres càstigs, i el càstig que triïs, jo l’executaré.” ¹³Gad anà a trobar David i li va transmetre el missatge. Li digué: —Què t’estimes més: set anys de fam al país, o bé tres mesos de derrotes enfront dels enemics, o bé tres dies de pesta al país? Pensa-t’ho i mira què haig de respondre al qui m’ha enviat. ¹⁴David va dir a Gad: —Estic atrapat! Però val més caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels homes. ¹⁵Així, doncs, el Senyor va enviar la pesta a Israel, des d’aquell mateix matí fins al dia indicat. Des de Dan fins a Beerxeba van morir setanta mil homes. ¹⁶Però quan l’àngel aixecà la mà contra Jerusalem per devastar-la, al Senyor li va doldre aquella calamitat, i va manar a l’àngel que exterminava el poble: —Prou! Atura la mà! L’àngel del Senyor es trobava a l’era d’Aravna, el jebuseu. ¹⁷Quan David veié l’àngel que colpia el poble, va clamar al Senyor: —Soc jo qui ha pecat. Soc jo qui ha obrat malament. Aquest ramat, què ha fet? Que la teva mà caigui damunt meu i la meva família! ¹⁸Aquell mateix dia, Gad es va presentar a David i li digué: —Ves a dedicar un altar al Senyor a l’era d’Aravna, el jebuseu. ¹⁹David va anar-hi, per complir allò que el Senyor li manava, tal com Gad li havia dit. ²⁰De l’era estant, Aravna va veure que el rei i el seu seguici se li acostaven. Llavors anà a rebre el rei, es va prostrar amb el front fins a terra davant d’ell ²¹i li preguntà: —Com és que el rei, el meu senyor, ve a trobar el seu servent? David li respongué: —Vinc a comprar-te l’era per dedicar un altar al Senyor i aturar així la plaga que afligeix el poble. ²²Aravna va replicar a David: —Que el rei, el meu senyor, prengui tot el que li plagui i ho ofereixi en holocaust. Els bous seran les víctimes i els trills i els jous serviran de llenya. ²³Jo, Aravna, t’ho dono tot, oh rei! I va afegir: —Que el Senyor, el teu Déu, et sigui propici! ²⁴Però David li va respondre: —De cap manera! T’ho compraré i t’ho pagaré pel que val. No vull pas oferir al Senyor, el meu Déu, holocaustos que no m’hagin costat res. David, doncs, va adquirir l’era i els bous per cinquanta sicles de plata. ²⁵Allà va construir un altar dedicat al Senyor i va oferir-hi holocaustos i víctimes de comunió. El Senyor es va mostrar propici al país, i així va cessar la calamitat que afligia Israel.