1er Samuel

El profeta Samuel (1-7)

Samuel, el fill demanat al Senyor

¹A les muntanyes d’Efraïm hi havia un home que es deia Elcanà. Era del clan dels sufites del poble de Ramà. Era fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, descendent de Suf, un efraïmita. ²Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra Peninnà. Peninnà tenia fills, mentre que Anna no en tenia cap. ³Cada any, Elcanà pujava a Siló per adorar el Senyor de l’univers i oferir-li un sacrifici. A Siló oficiaven, com a sacerdots del Senyor, Hofní i Pinhàs, els dos fills d’Elí. ⁴Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents; ⁵però a Anna li reservava la part millor, perquè l’estimava molt, encara que el Senyor l’havia deixada estèril. ⁶La seva rival no parava d’humiliar-la retraient-li que el Senyor l’hagués deixada sense fills. ⁷Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor. També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar. ⁸Elcanà, el seu marit, li digué: —Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills?

Pregària i prometença d’Anna

⁹En acabar l’àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s’estava assegut en un tamboret a l’entrada del santuari. ¹⁰Ella, plena d’amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor ¹¹i li va fer una prometença: —Senyor de l’univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t’oblides de la teva serventa i em dones un fill, te l’oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells. ¹²Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca. ¹³Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda, ¹⁴i li digué: —¿En tens per a molt, d’estar aquí borratxa? Ves a dormir el vi que portes! ¹⁵Anna va respondre: —No, senyor meu. Soc una dona atribolada. No he begut vi ni cap altra beguda alcohòlica. Tan sols obria el cor al Senyor. ¹⁶No prenguis la teva serventa per una qualsevol. M’expressava així perquè estic molt trista i abatuda. ¹⁷Elí va dir: —Ves-te’n en pau i que el Déu d’Israel et concedeixi allò que li has demanat. ¹⁸Ella respongué: —Senyor meu, que tingui sempre el teu favor! Anna se’n va anar, va menjar i ja no semblava la mateixa d’abans.

Naixement de Samuel

¹⁹L’endemà es van llevar de bon matí, van adorar el Senyor i se’n tornaren a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà va unir-se a la seva dona, el Senyor es recordà d’ella. ²⁰Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: «L’havia demanat al Senyor.» ²¹Elcanà, el seu marit, tornà a pujar a Siló amb tota la família per oferir el sacrifici de cada any i complir així la seva prometença. ²²Però Anna no va anar-hi, sinó que digué al seu marit: —Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor, i que es quedi allà per sempre més. ²³Elcanà, el seu marit, li digué: —Fes com et sembli millor: queda’t aquí fins que l’hagis deslletat. Que el Senyor acabi de complir la seva paraula! Anna es va quedar, doncs, i va criar el seu fill fins que l’hagué desmamat. ²⁴Un cop deslletat, tot i que era tan petit, se’l va endur amb ella i el va portar al santuari del Senyor, a Siló. També es va endur un toro de tres anys, una mesura de farina i un bot de vi. ²⁵Allà immolaren el toro i van presentar el nen a Elí. ²⁶Anna li digué: —Tan cert com vius, senyor meu: jo soc aquella dona que s’estava dreta aquí mateix suplicant al Senyor. ²⁷Jo pregava per tenir aquest infant, i el Senyor m’ha concedit allò que li havia demanat. ²⁸Per això ara el dono com a ofrena al Senyor: el dono al Senyor per tota la vida.

Càntic d’Anna

²⁸Llavors Samuel es va prosternar davant el Senyor.

¹Després Anna va pregar així: —Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell. La meva boca es riu dels enemics, soc feliç perquè ell m’ha salvat. ²Ningú no és sant com el Senyor, no hi ha roca semblant al nostre Déu: ningú no és Déu fora d’ell. ³No digueu tantes paraules arrogants, que de la boca no us surtin insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions. ⁴L’arc dels valents s’esmicola, mentre els covards s’armen de valor. ⁵S’han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre decau la qui era fecunda. ⁶És el Senyor qui dona mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora. ⁷És el Senyor qui dona pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. ⁸Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós. El Senyor sosté els fonaments de la terra, damunt d’ells ha assentat el món. ⁹Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força. ¹⁰El Senyor desconcerta els enemics, l’Altíssim, des del cel, els fa sentir el tro. El Senyor judica el món d’un cap a l’altre, dona la victòria al seu rei, alça el front del seu Ungit.

Els fills d’Elí

¹¹Després Elcanà va tornar-se’n a Ramà, a casa seva. El noi vivia al servei del Senyor, a les ordres del sacerdot Elí. ¹²Però els fills d’Elí eren uns desvergonyits. No respectaven el Senyor ¹³ni complien les obligacions dels sacerdots amb el poble. Quan algú oferia una víctima, mentre es coïa la carn, venia un criat del sacerdot amb la forquilla grossa a la mà, ¹⁴l’enfonsava a la cassola, a l’olla o a la caldera, i tot el que treia, s’ho quedava el sacerdot. Així ho feien amb tots els israelites que acudien a Siló. ¹⁵Pitjor encara! Abans que el sacerdot cremés per al Senyor el greix de la víctima, venia el criat i deia a l’home que oferia el sacrifici: «Dona’m carn, que l’haig de rostir per al sacerdot. Ha de ser crua; cuita, no te la voldrà.» ¹⁶Si aquell home li deia: «Que cremin primer el greix, i després pren tot el que et faci goig», el criat li responia: «No, dona-me-la ara mateix o te la prenc per força.» ¹⁷El pecat dels fills d’Elí era molt greu als ulls del Senyor, perquè tractaven sense respecte els sacrificis que li eren oferts. ¹⁸Quant a Samuel, servia dins el santuari del Senyor. El noi anava vestit amb una túnica de lli. ¹⁹Cada any, la seva mare li teixia un mantellet i l’hi portava, quan pujava a Siló amb el seu marit per oferir el sacrifici anyal. ²⁰Elí va beneir Elcanà i la seva muller, dient: —Que el Senyor et doni descendència d’aquesta dona, en recompensa d’aquell que va ser donat com a ofrena al Senyor. I se’n tornaren al seu poble. ²¹El Senyor va afavorir Anna, i aquesta tingué tres fills més i dues filles.

Samuel va creixent davant el Senyor

²¹El noi Samuel creixia davant el Senyor. ²²Elí ja era molt vell. Sentia a dir tot el que els seus fills feien a la gent d’Israel i com jeien amb les dones que s’agrupaven a l’entrada de la tenda del trobament. ²³Elí els deia: —Per què feu aquestes maldats que sento comentar a tot el poble? ²⁴No, fills meus, les notícies que m’arriben no són bones: vosaltres feu pecar el poble del Senyor. ²⁵Si un home peca contra un altre home, Déu serà el seu mitjancer; però si un home peca contra el Senyor, qui li farà de mitjancer? Però ells no feien cas del que deia el seu pare. El Senyor havia decidit que morissin. ²⁶Entretant, el noi Samuel s’anava fent gran i creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes.

Càstig de la família d’Elí

²⁷Un home de Déu anà a trobar Elí i li digué: —Això t’anuncia el Senyor: “Ja saps que em vaig manifestar a la família del teu pare, quan ells eren a Egipte al servei del faraó. ²⁸Al teu pare, me’l vaig escollir per sacerdot d’entre totes les tribus d’Israel, perquè oferís sacrificis en el meu altar, cremés ofrenes i portés davant meu l’efod sacerdotal. I vaig concedir a la seva família una part de les ofrenes dels israelites. ²⁹Per què, doncs, tracteu sense consideració les víctimes i els altres dons que jo vaig manar d’oferir perpètuament? Per què honores més els teus fills que no pas a mi mateix, i permets que s’atipin del bo i millor de les ofrenes del meu poble d’Israel? ³⁰Jo, el Senyor, Déu d’Israel, havia promès que la teva casa i la casa dels teus pares viuria sempre a la meva presència. Però ara jo, el Senyor, t’asseguro que em guardaré prou de complir-ho; perquè jo honoro els qui m’honoren, però els qui em menyspreen seran menyspreats. Ho dic jo, el Senyor. ³¹Venen dies en què tallaré els teus rebrots i els de la casa dels teus pares: no arribarà a vell ningú de la teva família. ³²Veuràs triomfar per sempre un rival teu, mentre a Israel tot prosperarà; i a casa teva ningú no arribarà mai a vell. ³³Jo mantindré algú dels teus prop del meu altar, perquè els ulls se li entelin i tot ell es consumeixi, però tots els rebrots de la teva família moriran com un de tants. ³⁴Et servirà de senyal de tot això el que succeirà als teus dos fills, Hofní i Pinhàs: moriran tots dos en un sol dia. ³⁵Després em triaré un sacerdot fidel, que es comportarà segons el desig del meu cor; li construiré un casal perdurable, i ell viurà vora el rei que jo hauré ungit. ³⁶Llavors els supervivents de la teva família aniran a prosternar-se davant d’ell per pidolar una moneda o un tros de pa, i li diran: ‘T’ho demanem, admet-nos a qualsevol servei sacerdotal; que puguem menjar un rosegó de pa!’ ”

El Senyor crida Samuel

¹El noi Samuel vivia dedicat al servei del Senyor a les ordres d’Elí. En aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar-se en visió. ²Elí anava perdent la vista; gairebé no hi veia. Una nit, Elí se n’havia anat a dormir a la seva cambra. ³Samuel dormia al santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. Abans que s’apagués la llàntia del santuari de Déu, ⁴el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: —Soc aquí. ⁵Va anar corrents cap on era Elí i li digué: —Soc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t’he pas cridat. Torna-te’n a dormir. Ell se’n tornà a dormir. ⁶Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué: —Soc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t’he pas cridat, fill meu. Torna-te’n a dormir. ⁷Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. ⁸El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: —Soc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, ⁹i digué a Samuel: —Ves, torna-te’n a dormir i, si algú et cridava, digues: “Parla, Senyor, que el teu servent escolta.” Samuel se’n tornà al seu lloc a dormir. ¹⁰El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: —Samuel, Samuel! Ell va respondre: —Parla, que el teu servent escolta. ¹¹Llavors el Senyor digué a Samuel: —Estic a punt de fer una cosa tan enorme a Israel que tothom qui ho senti quedarà esbalaït. ¹²Aquell dia executaré contra Elí i contra la seva família tot el que he sentenciat. Ho començaré i ho acabaré. ¹³Li anuncio que, per culpa d’ell, condemno per sempre la seva família; ell sabia que els seus fills no em tenien cap respecte i els ha deixat fer. ¹⁴Per això he jurat a la casa d’Elí que ni sacrificis ni ofrenes no podran expiar mai la seva culpa. ¹⁵Samuel se’n tornà a dormir. A punta de dia es va llevar i obrí les portes del santuari del Senyor. Tenia por d’explicar la visió, ¹⁶però Elí el va cridar: —Samuel, fill meu. Ell li respon: —Soc aquí. ¹⁷Elí li diu: —Quin missatge t’ha donat el Senyor? No m’ho amaguis, t’ho demano. Que Déu faci caure al teu damunt tota mena de mals si m’amagues res del que t’ha comunicat! ¹⁸Llavors Samuel li va comunicar tot el missatge, sense amagar-li res. Elí digué: —Ell és el Senyor: que faci el que li sembli bé. ¹⁹Samuel es va fer gran. El Senyor era amb ell i feia que es complís tot el que li anunciava. ²⁰Tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, reconeixia que Samuel era un autèntic profeta del Senyor. ²¹El Senyor continuava manifestant-se a Siló. Allà es revelava a Samuel per mitjà de la seva paraula.

Batalla d’Afec i pèrdua de l’arca

¹Samuel adreçava la paraula a tot Israel. Per aquell temps, Israel es va mobilitzar per fer la guerra als filisteus. Els israelites acamparen prop d’Eben-Aèzer, mentre que els filisteus acampaven a Afec. ²Els filisteus es van col·locar en ordre de batalla. La lluita va ser aferrissada i els filisteus derrotaren els israelites, que van perdre uns quatre mil homes en aquell combat a camp obert. ³Quan l’exèrcit d’Israel va arribar al campament, els ancians deien: —Com és que el Senyor ha permès avui que els filisteus ens derrotessin? Anem a Siló a buscar l’arca de l’aliança del Senyor. Si l’arca ve enmig de nosaltres, el Senyor ens salvarà dels nostres enemics! ⁴Van enviar, doncs, gent a Siló per endur-se’n l’arca de l’aliança del Senyor de l’univers, el qui té per tron els querubins. Els dos fills d’Elí, Hofní i Pinhàs, acompanyaven l’arca de l’aliança de Déu. ⁵Quan l’arca va arribar al campament, tot l’exèrcit d’Israel aixecà un crit de guerra tan fort que la terra retrunyia. ⁶Els filisteus, en sentir aquella cridòria, es digueren: —Què deu ser aquest crit de guerra tan clamorós al campament dels hebreus? Tan bon punt van saber que l’arca del Senyor havia arribat al campament israelita, ⁷els filisteus es van esparverar i es deien: —Déu ha arribat al seu campament. Pobres de nosaltres! Això no s’havia vist mai! ⁸Pobres de nosaltres! Qui ens salvarà de les mans d’aquests déus tan poderosos? Són els déus que van assotar els egipcis amb tota mena de plagues al desert. ⁹Filisteus, sigueu valents i porteu-vos com uns homes; si no, sereu esclaus dels hebreus, com ells ho han estat de nosaltres. Sigueu homes i lluiteu! ¹⁰Els filisteus van atacar, i els israelites, derrotats, fugiren cadascú a casa seva. La desfeta va ser molt grossa: caigueren trenta mil homes. ¹¹L’arca de Déu fou capturada i els dos fills d’Elí, Hofní i Pinhàs, van morir.

Mort d’Elí

¹²Un benjaminita va córrer des del camp de batalla i aquell mateix dia arribà a Siló; en senyal de dol duia els vestits esquinçats i el cap cobert de terra. ¹³Quan va arribar-hi, Elí estava assegut en el seu tamboret esperant prop del camí, amb l’ànsia al cor per l’arca de Déu. Tan bon punt aquell home arribà a la ciutat i donà la notícia, tot Siló va ser un clam. ¹⁴Elí, en sentir la cridòria, va preguntar què era aquell aldarull. L’home, entretant, corria per donar la notícia a Elí. ¹⁵Elí tenia ja noranta-vuit anys; els ulls se li havien entelat i havia perdut la vista. ¹⁶L’home li va dir: —Vinc del camp de batalla. Avui mateix m’he escapat del combat. Elí va preguntar: —Com ha anat, fill meu? ¹⁷El missatger va respondre: —Els israelites han fugit davant els filisteus. El nostre exèrcit ha sofert una gran derrota; a més, han mort els teus dos fills, Hofní i Pinhàs, i l’arca de Déu ha estat capturada. ¹⁸Així que aquell home va esmentar l’arca de Déu, Elí, vell i feixuc com era, caigué d’esquena des del tamboret a la llinda del portal, es va desnucar i va morir. Havia estat jutge d’Israel durant quaranta anys. ¹⁹La seva nora, la dona de Pinhàs, esperava un fill i estava a punt de donar a llum. En sentir que l’arca de Déu havia estat capturada i que el seu sogre i el seu marit havien mort, li van venir de sobte els dolors i va infantar. ²⁰S’estava morint. Les dones que l’assistien li deien: —Anima’t, que has tingut un noi! Però ella no responia ni en feia cas. ²¹Pensant en l’arca de Déu, que havia estat capturada, i en la fi del seu sogre i del seu marit, deia: —S’han endut d’Israel la glòria de Déu. Per això va posar a l’infant el nom d’Icabod (que significa: «La glòria ja no hi és»). ²²La mare deia que s’havien endut d’Israel la glòria perquè l’arca de Déu havia estat capturada.

L’arca, captiva, fa estralls

¹Els filisteus, després d’apoderar-se de l’arca de Déu, la van dur des d’Eben-Aèzer fins a Asdod. ²Un cop allí, van portar-la al temple de Dagon i la col·locaren al costat mateix de la seva estàtua. ³L’endemà, quan els d’Asdod es llevaren, van trobar Dagon caigut de bocaterrosa davant l’arca del Senyor. Van redreçar Dagon i tornaren a posar-lo al seu lloc. ⁴L’endemà al matí, quan es llevaren, altra vegada Dagon havia caigut de cara a terra davant l’arca del Senyor. El cap i les mans, trencats, havien anat a parar al llindar. De l’estàtua, en quedava només el cos. ⁵Per això, fins al dia d’avui, ni els sacerdots de Dagon ni cap dels qui a Asdod entren al temple de Dagon, no trepitgen el llindar. ⁶El Senyor va fer sentir als habitants d’Asdod el poder de la seva mà i els va esporuguir, castigant amb una epidèmia de morenes la ciutat i tot el seu territori. ⁷En veure-ho, els d’Asdod deien: —Que l’arca del Déu d’Israel no es quedi més entre nosaltres: ens fa sentir massa el poder de la seva mà, tant a nosaltres com al nostre déu Dagon! ⁸Els d’Asdod van convocar els cinc primers magistrats de les ciutats filistees i els van preguntar: —Què n’hem de fer, de l’arca del Déu d’Israel? Ells van respondre: —Que la traslladin a Gat. Allà, doncs, van traslladar l’arca del Déu d’Israel. ⁹Però així que la hi hagueren portada, el Senyor va fer sentir a la ciutat el poder de la seva mà i va provocar-hi un gran trasbals, castigant-ne els habitants, petits i grans, amb una epidèmia de morenes. ¹⁰Llavors van enviar l’arca de Déu a Ecron. Però així que l’arca de Déu va arribar-hi, els ecronites exclamaren: —Ens han portat l’arca del Déu d’Israel per fer-nos morir a tots! ¹¹Llavors els d’Ecron van convocar els cinc primers magistrats dels filisteus i els digueren: —Emporteu-vos l’arca del Déu d’Israel! Que se’n torni al seu lloc i que no ens mati a tots! Per tota la ciutat hi havia un pànic mortal, perquè Déu hi feia sentir durament el poder de la seva mà, ¹²i els homes que no havien mort patien de morenes. El clam de la ciutat pujava fins al cel.

Retorn triomfant de l’arca

¹L’arca del Senyor feia ja set mesos que era a la plana filistea ²quan els filisteus van convocar els sacerdots i els endevins per demanar-los: —Què n’hem de fer, de l’arca del Senyor? Digueu-nos com podríem fer-la retornar al seu lloc. ³Ells respongueren: —Si retorneu l’arca del Déu d’Israel, no l’envieu pas tota sola, sinó acompanyada d’una ofrena que serveixi de reparació. Llavors us posareu bons, i sabreu per què el poder de la mà del Déu d’Israel no es retirava de vosaltres. ⁴Els preguntaren: —Quina ofrena hem de presentar? Ells van respondre: —Cinc morenes d’or i cinc rates d’or, segons el nombre dels primers magistrats de les ciutats filistees, ja que l’epidèmia ha afectat no solament el poble en general sinó fins i tot els primers magistrats de les cinc ciutats. ⁵Feu unes figuretes de les vostres morenes i d’aquestes rates que devasten el país, i així donareu glòria al Déu d’Israel. Potser aleshores el poder de la seva mà es retirarà de vosaltres, dels vostres déus i de la vostra terra. ⁶Què en trauríeu d’endurir el vostre cor, com van fer els egipcis i el faraó? ¿No els va tractar Déu amb duresa fins que deixaren sortir els israelites i aquests se’n pogueren anar? ⁷Ara, doncs, afanyeu-vos a fer un carro nou, agafeu dues vaques que estiguin criant i no hagin portat mai el jou i junyiu-les al carro, però torneu a l’estable els seus vedells. ⁸Després preneu l’arca del Senyor i carregueu-la al carro, i al costat d’ella, dins una caixeta, poseu-hi les figuretes d’or que oferiu com a reparació. Després deixeu que el carro se’n vagi. ⁹Però fixeu-vos-hi bé: si l’arca agafa el camí del seu país i puja a Bet-Xèmeix, vol dir que és ella la causa d’aquest gran desastre; si no l’agafa, sabrem que no és la mà del Senyor la que ens ha castigat, sinó que tot ha estat casual. ¹⁰Així ho va fer aquella gent. Van prendre dues vaques que criaven, les van junyir al carro i van tancar els vedellets a l’estable. ¹¹Carregaren l’arca del Senyor, i també la caixeta amb les rates d’or i les figuretes de les morenes. ¹²Les vaques se’n van anar de dret pel camí de Bet-Xèmeix. Avançaven per la bona ruta, tot mugint però sense desviar-se ni a dreta ni a esquerra. Els primers magistrats de les ciutats filistees van anar caminant darrere d’elles, fins al terme de Bet-Xèmeix. ¹³La gent de Bet-Xèmeix segava el blat a la vall. Van alçar els ulls i, en veure l’arca, tingueren una gran alegria. ¹⁴El carro va arribar fins al camp de Jehoixua de Bet-Xèmeix i es va aturar en un indret on hi havia una gran pedra. Els de Bet-Xèmeix, després de fer llenya de la fusta del carro, van oferir les vaques en holocaust al Senyor. ¹⁵Els levites havien descarregat l’arca del Senyor i la caixeta que hi havia al costat amb les figuretes d’or, i ho havien posat tot sobre la gran pedra. Aquell dia els de Bet-Xèmeix van oferir holocaustos i altres sacrificis al Senyor. ¹⁶Els cinc primers magistrats de les ciutats filistees, després de veure tot això, se’n tornaren a Ecron el mateix dia. ¹⁷Les morenes d’or que els filisteus van pagar al Senyor com a reparació eren: una per Asdod, una per Gaza, una per Ascaló, una per Gat i una per Ecron. ¹⁸Les rates d’or eren tantes com les poblacions filistees governades pels seus cinc primers magistrats, tant ciutats fortificades com poblacions sense muralles; els seus límits arribaven fins a la gran pedra on van col·locar l’arca del Senyor. Aquesta pedra és encara, fins al dia d’avui, al camp de Jehoixua de Bet-Xèmeix. ¹⁹Uns homes de Bet-Xèmeix van morir perquè havien mirat dins l’arca del Senyor: eren setanta homes dels cinquanta mil en edat adulta. El poble va fer dol per la gran plaga amb què el Senyor els havia castigat. ²⁰Deien els de Bet-Xèmeix: —Qui podrà resistir davant el Senyor, aquest Déu sant? On podríem enviar l’arca, perquè se’n vagi d’enmig nostre? ²¹Llavors van enviar missatgers als de Quiriat-Jearim per dir-los: —Els filisteus ens han tornat l’arca del Senyor. Baixeu i emporteu-vos-la!

¹Els de Quiriat-Jearim es van fer càrrec de l’arca del Senyor. La van instal·lar a casa d’Abinadab, dalt el tossal, i consagraren el fill d’aquest, Elazar, perquè custodiés l’arca del Senyor.

Conversió dels israelites i derrota dels filisteus

²Ja feia molt de temps, uns vint anys, que l’arca havia estat instal·lada a Quiriat-Jearim. Llavors tot el poble d’Israel va acudir al Senyor. ³Samuel els va dir: —Si us convertiu al Senyor de tot cor, heu de treure d’enmig vostre els déus dels estrangers i també les Astartes. Poseu el vostre cor en el Senyor i adoreu-lo a ell sol, i ell us salvarà del poder dels filisteus. ⁴Els israelites, doncs, van treure les estàtues dels Baals i les Astartes i van adorar únicament el Senyor. ⁵Samuel digué: —Aplegueu tot Israel a Mispà i pregaré per vosaltres al Senyor. ⁶Es van aplegar, doncs, a Mispà, van pouar aigua i l’abocaren davant el Senyor. Aquell dia van celebrar un dejuni. I deien: —Hem pecat contra el Senyor. Així Samuel va ser jutge dels israelites a Mispà. ⁷Quan els filisteus van sentir a dir que els israelites s’havien concentrat a Mispà, els cinc primers magistrats de les ciutats filistees van pujar per atacar Israel. Els israelites, en saber-ho, van tenir por dels filisteus ⁸i digueren a Samuel: —No callis ni te’n vagis! No paris de clamar al Senyor, el nostre Déu, a favor nostre: que ell ens salvi de les mans dels filisteus! ⁹Samuel va prendre un anyell de llet i el va sacrificar tot sencer en holocaust al Senyor. Va clamar al Senyor a favor d’Israel i el Senyor l’escoltà. ¹⁰Mentre Samuel oferia l’holocaust, els filisteus s’acostaren per atacar Israel. Però el Senyor va desencadenar aquell dia una gran tronada contra els filisteus, que es van esverar i perderen la batalla. ¹¹Els israelites sortiren de Mispà, perseguiren els filisteus i els anaren derrotant fins més avall de Betcar. ¹²Llavors Samuel va fer erigir una pedra entre Mispà i Xen i l’anomenà Eben-Aèzer (que significa «roca de l’ajuda») , perquè deia: «Fins aquí ens ha ajudat el Senyor.» ¹³Els filisteus van quedar humiliats i ja no tornaren a fer més incursions pel territori d’Israel. Durant tota la vida de Samuel, el Senyor va fer sentir als filisteus el poder de la seva mà, ¹⁴i les poblacions que els filisteus havien pres a Israel tornaren a ser israelites, des d’Ecron fins a Gat. Així va ser alliberat tot el territori d’Israel que estava en poder dels filisteus. I també hi hagué pau entre Israel i els amorreus. ¹⁵Samuel va ser jutge d’Israel tota la seva vida. ¹⁶Any rere any anava passant per Betel, Guilgal i Mispà, i en tots aquests llocs administrava justícia a Israel. ¹⁷Després tornava a Ramà, on tenia la casa. Des d’allí governava Israel, i va dedicar-hi un altar al Senyor.

Saül, rei (8-12)

Els israelites demanen un rei

¹Quan Samuel es va fer vell, nomenà jutges d’Israel els seus dos fills. ²El fill gran es deia Joel, i el petit Abià. Administraven justícia a Beerxeba. ³Però els fills de Samuel no es comportaven com ell, sinó que anaven darrere els diners i acceptaven regals, violentant així el curs de la justícia. ⁴Tots els ancians d’Israel, doncs, es van reunir i anaren a trobar Samuel a Ramà ⁵per dir-li: —Mira, tu ja ets vell i els teus fills no es porten com tu. Dona’ns un rei que ens governi, tal com tenen totes les altres nacions. ⁶A Samuel li va desagradar que diguessin «Dona’ns un rei que ens governi», però va pregar al Senyor, ⁷i el Senyor li respongué: —Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi. ⁸Es comporten amb tu tal com s’han portat amb mi des del dia que els vaig treure d’Egipte fins avui, abandonant-me i adorant altres déus. ⁹Accedeix, doncs, al que et demanen. Però els has d’advertir i explicar com els governarà el rei que tindran. ¹⁰Samuel va transmetre al poble, que li demanava un rei, totes les paraules del Senyor. ¹¹Els digué: —Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. ¹²Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. ¹³Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. ¹⁴S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. ¹⁵Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. ¹⁶Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. ¹⁷Es quedarà la desena part dels vostres ramats, i vosaltres mateixos li fareu d’esclaus. ¹⁸El dia que això passi, us queixareu del rei que us haureu triat, però el Senyor no us escoltarà. ¹⁹El poble no va fer cas de les raons de Samuel i respongué: —No, no! Volem tenir un rei! ²⁰Volem ser com les altres nacions i tenir un rei que ens administri justícia, que vagi al davant del nostre exèrcit i que vingui amb nosaltres a la guerra. ²¹Samuel, després d’escoltar la resposta del poble, la va transmetre al Senyor, ²²i el Senyor digué a Samuel: —Accedeix al que et demanen: dona’ls un rei. Llavors Samuel va dir als homes d’Israel: —Que cadascú torni a casa seva.

Saül, el futur rei, es troba amb Samuel

¹Hi havia un home a la tribu de Benjamí que es deia Quix i era fill d’Abiel, fill de Seror, fill de Becorat, fill d’Afíah, fill d’un benjaminita. Era un home valent. ²Tenia un fill que es deia Saül, jove i ben plantat. Entre els israelites no n’hi havia cap de tan ben plantat. Els altres li arribaven a les espatlles: era més alt que tots. ³Un dia es van perdre les someres de Quix, el pare de Saül, i Quix digué al seu fill: —Pren un dels mossos i ves a buscar les someres. ⁴Van recórrer les muntanyes d’Efraïm i travessaren la regió de Xalixa, però no les van trobar. Passaren per la regió de Xaalim, i no hi eren. Van travessar el territori de Benjamí i tampoc no les hi trobaren. ⁵En arribar al territori de Suf, Saül va dir al mosso que l’acompanyava: —Deixem-ho córrer i tornem-nos-en: el meu pare ja no pensa en les someres i més aviat deu passar ànsia per nosaltres. ⁶El mosso li va respondre: —Mira, justament en aquest poble hi ha un home de Déu, que té molta anomenada. Mai no falla res d’allò que anuncia. Anem-hi: potser ell ens indicarà el camí que hem de seguir. ⁷Saül va dir al mosso: —Està bé, anem-hi! Però, què li portarem, a aquest home? No ens queda cap pa a les alforges. No podem fer cap present a l’home de Déu. Què li podríem donar? ⁸El mosso va insistir: —A mi em queda una peça d’un quart de sicle de plata. La puc donar a l’home de Déu, i que ell ens digui on hem d’anar. ¹⁰Saül digué al mosso: —Ben pensat. Anem-hi! I van anar cap al poble on vivia l’home de Déu. ⁹Antigament, a Israel, quan algú anava a consultar Déu, deia: «Anem al vident.» Als qui avui anomenem «profetes», abans els deien «vidents». ¹¹Mentre pujaven, doncs, per la costa cap al poble, es van creuar amb unes noies que baixaven a buscar aigua, i els van preguntar: —¿Que hi és, el vident? ¹²Elles els respongueren: —Sí, no el teniu gaire lluny. Afanyeu-vos! Avui justament ha vingut al poble, perquè és el dia que se celebra un sacrifici a dalt del turó sagrat. ¹³Entreu al poble i aneu-lo a trobar abans no pugi al turó a menjar l’àpat sagrat. La gent no començarà fins que ell arribi, perquè és ell qui ha de beneir la víctima; després, els convidats ja en podran menjar. Aneu-hi ara, que el trobareu tot seguit! ¹⁴Van pujar fins a la vila i, quan hi entraven, els va sortir al pas Samuel, que anava cap al turó sagrat. ¹⁵El Senyor, el dia abans que Saül arribés, havia fet aquesta revelació a Samuel: ¹⁶—Demà, en aquesta mateixa hora, t’enviaré un home del territori de Benjamí. Ungeix-lo com a sobirà del meu poble d’Israel, perquè l’alliberi de les mans dels filisteus. Tinc posats els ulls sobre el meu poble; m’ha arribat el seu clam. ¹⁷Quan Samuel, doncs, veié Saül, el Senyor li va fer entendre que aquell era l’home de qui li havia dit: «Aquest governarà el meu poble.» ¹⁸Saül s’acostà a Samuel, que era sota el portal de la vila, i li demanà: —¿Em podries dir on és la casa del vident? ¹⁹Samuel li va respondre: —Soc jo, el vident. Puja davant meu a dalt del turó sagrat. Avui menjareu amb mi i, demà al matí, després de dir-te tot el que et pot interessar, te’n podràs anar. ²⁰De les someres que abans-d’ahir es van perdre, no te’n preocupis més, que ja les han trobades. ¿A qui estan destinades les millors riqueses d’Israel, sinó a tu i a tota la casa del teu pare? ²¹Saül replicà: —¿No soc jo benjaminita, d’una de les tribus més petites d’Israel? ¿I no és la meva família la darrera de totes les famílies de la tribu de Benjamí? Per què em dius tot això? ²²Samuel va prendre Saül i el mosso. Un cop arribats, els va fer entrar a la sala i els col·locà a la presidència dels convidats. Eren una trentena. ²³Després va dir al cuiner: —Serveix la porció que et vaig donar amb l’ordre que la reservessis. ²⁴El cuiner va portar la pota amb l’espatlla i ho va servir a Saül. Samuel digué a Saül: —Aquí tens el tall guardat per a tu. Serveix-te’n i menja. Te l’he fet reservar perquè poguessis dir: “Soc jo qui convida el poble.” Aquell dia, doncs, Saül va menjar amb Samuel. ²⁵Després van baixar del turó sagrat a la vila, i Samuel va conversar amb Saül al terrat de la casa. ²⁶L’endemà es desvetllaren a trenc d’alba. Samuel anà a cridar Saül al terrat dient-li: —Lleva’t, que em vull acomiadar de tu. Saül es va llevar, i ell i Samuel sortiren junts. ²⁷Quan, tot baixant, van ser a la sortida del poble, Samuel digué a Saül: —Digues al mosso que s’avanci. Tu atura’t un moment, que t’haig de comunicar la paraula de Déu.

Samuel ungeix rei Saül

¹Llavors Samuel va agafar l’ampolleta de l’oli i el vessà sobre el cap de Saül. Després el va besar i li digué: —¿No és veritat que el Senyor t’ha ungit com a sobirà del seu poble? ²Avui mateix, així que te n’hauràs anat del meu costat, trobaràs dos homes prop del sepulcre de Raquel, en el terme de Benjamí, a Selsah, que et diran: “Les someres que havies anat a buscar, ja les han trobades. Ara el teu pare ja no es preocupa de les someres, sinó que passa ànsia per vosaltres i pensa què pot fer pel seu fill.” ³Tu continua endavant fins que arribis a l’alzina de Tabor; allà trobaràs tres homes que pugen cap a Déu, a Betel. L’un portarà tres cabrits; un altre, tres pans, i l’altre, un bot de vi. ⁴Et saludaran, et donaran dos pans, i tu els acceptaràs. ⁵Després arribaràs a Guibà de Déu, on hi ha una guarnició de filisteus. Entrant a la població, et trobaràs amb un grup de profetes que baixen del turó sagrat, precedits d’arpes, timbals, flautes i cítares, i en ple deliri profètic. ⁶Llavors l’esperit del Senyor s’apoderarà també de tu i faràs com aquells profetes. Des d’aquell moment et convertiràs en un altre home. ⁷Quan s’hauran realitzat aquests signes, ja pots fer allò que et calgui, perquè Déu serà amb tu. ⁸Després avança’t i baixa a Guilgal, que jo també baixaré a trobar-te per oferir holocaustos i sacrificis de comunió. Espera-m’hi set dies, fins que et vingui a trobar i et comuniqui què has de fer. ⁹Així que Saül es girà per separar-se de Samuel, Déu el va convertir en un altre home. I tots aquells signes es van realitzar aquell mateix dia. ¹⁰Quan arribava a Guibà, sortiren a trobar-lo una colla de profetes. L’esperit de Déu es va apoderar d’ell, i es posà a delirar com els profetes, entremig d’ells. ¹¹Tots els qui el coneixien de sempre i el veien ara delirant amb els profetes, es deien l’un a l’altre: —Què li ha passat, al fill de Quix? ¿També Saül figura entre els profetes? ¹²Un home d’aquell lloc va replicar: —I qui és el pare d’aquests profetes? D’aquí ve el proverbi que diu: «¿També Saül figura entre els profetes?» ¹³Quan acabà de delirar com els profetes, Saül va arribar a dalt del turó sagrat. ¹⁴Després el seu oncle digué a Saül i al mosso: —On heu anat? Saül respongué: —A buscar les someres. Quan hem vist que no apareixien, hem anat a trobar Samuel. ¹⁵L’oncle li va dir: —Explica’m què us ha dit Samuel. ¹⁶Saül li va respondre: —Ens ha assegurat que les someres ja havien estat trobades. Però no li va parlar per res del que Samuel li havia dit a propòsit de la reialesa.

Saül és designat rei per la sort

¹⁷Samuel va convocar el poble prop del Senyor, a Mispà, ¹⁸i digué als israelites: —Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Soc jo qui va treure Israel d’Egipte i qui us alliberà del poder dels egipcis i de tots els reialmes que us oprimien.” ¹⁹Però avui vosaltres heu rebutjat el vostre Déu, que us havia salvat de totes les desgràcies i perills, i li heu dit: “No, no! Dona’ns un rei.” Ara, doncs, presenteu-vos davant el Senyor per tribus i famílies. ²⁰Samuel va fer acostar totes les tribus d’Israel, i la sort recaigué en la tribu de Benjamí. ²¹Va fer acostar per famílies la tribu de Benjamí, i la sort va recaure en la família de Matrí. Finalment, la sort recaigué en Saül, fill de Quix. El van buscar però no el trobaven. ²²Consultaren novament el Senyor: —¿Ha vingut aquí algú més? El Senyor va respondre: —Està amagat entre els bagatges. ²³Van córrer a treure’l d’allí i ell es presentà enmig del poble. Els altres li arribaven a les espatlles: era més alt que tots. ²⁴Samuel va dir a tot el poble: —¿Heu vist a qui ha escollit el Senyor? En tot el poble no n’hi ha cap com ell. Llavors tot el poble es posà a aclamar-lo dient: —Visca el rei! ²⁵Samuel va promulgar davant el poble els drets de la monarquia i els deixà escrits en un document, que va dipositar davant el Senyor. Després Samuel va acomiadar tot el poble, i cadascú se’n tornà a casa seva.

Institució de la reialesa a Guilgal

²⁶També Saül se’n tornà a casa seva, a Guibà, acompanyat dels valents a qui Déu havia tocat el cor. ²⁷En canvi, uns malcontents deien: —De què ens podrà salvar, aquest? El menyspreaven i no li van oferir cap present. Però ell va callar.

¹L’ammonita Nahaix va fer una incursió i assetjà Jabeix-Galaad. Tots els habitants de Jabeix van proposar a Nahaix: —Fes un pacte amb nosaltres i ens avindrem a ser vassalls teus. ²Nahaix, l’ammonita, els va respondre: —El pacte que faré amb vosaltres serà aquest: Us buidaré a tots l’ull dret. Vull que en vosaltres tot Israel rebi aquest afront. ³Els ancians de Jabeix li van dir: —Concedeix-nos set dies perquè puguem enviar missatgers a tot el territori d’Israel, i, si ningú no ve a ajudar-nos, ens rendirem. ⁴Quan els missatgers van arribar a Guibà, el poble de Saül, i van explicar-ho a la gent, tothom esclatà en crits i plors. ⁵En aquestes, Saül, que tornava del camp guiant els bous, va arribar i preguntà: —Què li passa, a la gent, que plora? Llavors li van explicar el que havien dit els de Jabeix. ⁶Quan Saül va sentir-ho, l’esperit de Déu s’apoderà d’ell. Encès d’indignació, ⁷va agafar la parella de bous, els va fer trossos i els envià per tot el territori d’Israel per mitjà de missatgers que deien: —Això és el que farem amb els bous dels qui no vinguin a la guerra amb Saül i Samuel. El Senyor va escampar el temor sobre el poble, i sortiren tots com un sol home. ⁸Saül va passar revista a Bèzec: els homes d’Israel eren tres-cents mil, i els de Judà, trenta mil. ⁹Després van dir als missatgers que havien vingut: —Digueu això als habitants de Jabeix-Galaad: “Demà, a l’hora que el sol és més fort, us arribarà l’ajuda.” Els missatgers cuitaren a fer-ho saber als habitants de Jabeix. Aquests se’n van alegrar molt ¹⁰i respongueren als ammonites: —Demà ens rendirem i podreu fer de nosaltres el que us sembli millor. ¹¹L’endemà, Saül va distribuir la tropa en tres cossos. Durant la guàrdia de la matinada van caure sobre els ammonites i van mantenir l’atac fins que el sol ja era ben fort. Els supervivents es van dispersar: no en quedaren dos de junts. ¹²Aleshores el poble digué a Samuel: —Qui són els qui deien: “Saül no és capaç de ser el nostre rei”? Doneu-nos aquests homes, que els matarem! ¹³Però Saül va dir: —Ningú no ha de morir en un dia com aquest. Avui el Senyor ha salvat Israel. ¹⁴Samuel digué al poble: —Aneu a Guilgal i allà instituirem la reialesa. ¹⁵Tot el poble va anar a Guilgal i van proclamar-hi rei Saül a la presència del Senyor. Oferiren sacrificis de comunió davant el Senyor, i Saül i tots els israelites van celebrar una gran festa.

Comiat de Samuel

¹Samuel va dir a tot Israel: —Ja veieu que m’he avingut a tot allò que m’heu demanat i us he donat un rei. ²Ara ja teniu un rei que us vagi al davant. Jo ja soc vell i tinc els cabells blancs: entre vosaltres hi ha els meus fills. Jo he anat al davant vostre des de jove i fins al dia d’avui. ³Aquí em teniu. Responeu davant el Senyor i el seu ungit: A qui he pres el bou o bé l’ase? Qui he oprimit? Qui he maltractat? De qui he acceptat suborns que em tapessin els ulls a favor d’ell en algun plet? Estic disposat a restituir-vos-ho. ⁴Ells van respondre: —Tu no ens has oprimit, ni ens has maltractat, ni has acceptat res de ningú. ⁵Llavors ell digué: —Avui el Senyor és testimoni, i ho és també el seu ungit, que no heu trobat a les meves mans res a reclamar. Ells respongueren: —El Senyor n’és testimoni. ⁶Samuel digué encara al poble: —És el Senyor qui va escollir Moisès i Aaron i va treure d’Egipte els vostres pares. ⁷Ara, doncs, compareixeu, que us retrauré, a la seva presència, tots els beneficis que ell us ha fet, tant a vosaltres com als vostres pares. ⁸»Després que Jacob hagués anat a Egipte, els vostres pares van clamar al Senyor, i el Senyor els envià Moisès i Aaron, que els van fer sortir d’Egipte i els feren habitar en aquest lloc. ⁹Però van oblidar el Senyor, el seu Déu, i ell els va posar en mans de Sisserà, general en cap de l’exèrcit d’Hassor, i en mans dels filisteus i del rei de Moab, que els van fer la guerra. ¹⁰Llavors van clamar al Senyor, dient: “Hem pecat. T’hem abandonat, Senyor, i hem adorat els Baals i les Astartes. Però ara allibera’ns de les mans dels nostres enemics i t’adorarem a tu sol.” ¹¹El Senyor va enviar Jerubaal, Bedan, Jeftè i a mi mateix, Samuel; us alliberà de les mans dels enemics que us envoltaven i poguéreu viure tranquils. ¹²Però quan heu vist que Nahaix, rei dels ammonites, venia a atacar-vos, m’heu dit: “No, no! Que hi hagi un rei que regni sobre nosaltres”, tot i que el Senyor, el vostre Déu, és el vostre rei. ¹³Ara, doncs, aquí teniu el rei que heu elegit i que havíeu demanat. Ja veieu que el Senyor us ha concedit un rei. ¹⁴»Si reverencieu el Senyor i l’adoreu a ell, si l’obeïu i no us rebel·leu contra els seus manaments, vosaltres i el rei que us governi podreu continuar seguint el Senyor, el vostre Déu. ¹⁵Però si desobeïu el Senyor i us rebel·leu contra els seus manaments, el Senyor us farà sentir el pes de la seva mà, com el va fer sentir als vostres pares. ¹⁶»I ara prepareu-vos a contemplar la gran meravella que el Senyor realitzarà davant els vostres ulls. ¹⁷¿No és ara el temps de la sega del blat? Doncs jo invocaré el Senyor, i ell farà tronar i ploure. Així comprendreu que heu ofès greument el Senyor demanant-li un rei. ¹⁸Samuel va invocar el Senyor, i aquell mateix dia el Senyor va fer tronar i ploure. Tot el poble va sentir un gran temor del Senyor i de Samuel, ¹⁹i tothom deia a Samuel: —Prega al Senyor, el teu Déu, pels teus servents: que no hàgim de morir ara que hem afegit a les nostres culpes el pecat de demanar un rei. ²⁰Samuel va dir al poble: —No tingueu por. Vosaltres heu comès aquesta gran ofensa. No us aparteu, però, del Senyor i adoreu-lo amb tot el vostre cor. ²¹No us n’aparteu per anar darrere aquells qui no són res, que no són de cap profit ni salven ningú perquè no són res. ²²Per amor del seu gran nom, el Senyor no rebutjarà pas el seu poble, ja que ell mateix s’ha dignat fer de vosaltres el seu poble. ²³Per part meva, lluny de mi de pecar contra el Senyor deixant de pregar per vosaltres i d’ensenyar-vos el camí bo i recte! ²⁴»Vosaltres, doncs, reverencieu el Senyor i adoreu-lo sincerament i amb tot el cor: ja heu vist la gran meravella que ha fet per vosaltres. ²⁵Però si us porteu malament, desapareixereu, tant vosaltres com el vostre rei.

Les campanyes de Saül (13-15)

Revolta contra els filisteus

¹Saül ja era un home fet quan començà a ser rei, i va regnar dos anys sobre Israel. ²Saül es va escollir tres mil homes de tot Israel. Dos mil s’estaven amb ell a Micmàs i a la muntanya de Betel, i mil amb Jonatan a Guibà de Benjamí. A la resta, els va llicenciar, i cadascú se’n tornà a casa seva. ³Jonatan va aniquilar la guarnició filistea que hi havia a Gueba, i la nova va arribar als filisteus. Aleshores Saül ordenà que fessin una crida per tot el país dient: «Que ho sàpiguen els hebreus!» ⁴Tots els israelites es van assabentar que Saül havia aniquilat la guarnició filistea i que, per tant, Israel s’havia fet odiós als filisteus. I tot el poble s’aplegà a Guilgal a les ordres de Saül. ⁵Els filisteus també es mobilitzaren per lluitar contra Israel. Tenien tres mil carros de guerra, amb les dotacions corresponents, en total sis mil homes, i una infanteria tan nombrosa com els grans de sorra de la vora de la mar. Els filisteus pujaren per acampar a Micmàs, a l’est de Betaven. ⁶Els israelites es van veure perduts, perquè estaven encerclats, i la gent s’amagà per les coves i els avencs, als espadats, als soterranis i a les cisternes. ⁷Alguns hebreus fins i tot van passar el Jordà, cap als territoris de Gad i de Galaad.

Saül és reprovat per Déu

⁷Mentrestant, Saül continuava a Guilgal. La tropa que havia aplegat se li desmoralitzava. ⁸Va esperar set dies, que era el terme fixat per Samuel, però com que Samuel no havia arribat a Guilgal i la gent se li dispersava, ⁹Saül va dir que li portessin les víctimes per a l’holocaust i per als sacrificis de comunió, i va oferir l’holocaust. ¹⁰Tot just acabava d’oferir-lo, arribà Samuel. Saül va sortir a rebre’l i a saludar-lo, ¹¹però Samuel li digué: —Què has fet? Saül li va respondre: —Veient que l’exèrcit se’m dispersava, que tu no arribaves en el termini convingut i que els filisteus s’havien concentrat a Micmàs, ¹²m’he dit: “Ara els filisteus cauran sobre mi, aquí a Guilgal, i jo encara no hauré apaivagat el Senyor.” Per això m’he decidit a oferir l’holocaust. ¹³Samuel respongué: —Quin poc seny! No has complert l’ordre que el Senyor, el teu Déu, t’havia donat. El Senyor hauria consolidat per sempre la teva dinastia a Israel, ¹⁴però ara no es mantindrà. El Senyor ja s’ha buscat un home com el que desitja el seu cor i ha disposat que sigui el sobirà del seu poble, ja que tu no has complert el que ell t’havia manat. ¹⁵Samuel se’n va anar de Guilgal. El que quedava de l’exèrcit va pujar amb Saül a unir-se als altres combatents. Quan hagueren pujat de Guilgal a Guibà de Benjamí, Saül passà revista a la tropa que li quedava: uns sis-cents homes. ¹⁶Saül i el seu fill Jonatan, amb els homes que li quedaven, estaven acampats a Gueba de Benjamí, mentre que el campament dels filisteus era a Micmàs. ¹⁷Des del seu campament, els filisteus sortiren a devastar el país dividits en tres columnes: la primera va anar pel camí d’Ofrà, cap al territori de Xual; ¹⁸la segona emprengué el camí de Bethoron; la tercera es dirigí al turó que domina la vall de Seboïm, en direcció al desert. ¹⁹En tot el país d’Israel no hi havia cap ferrer, perquè els filisteus es deien: «Que els hebreus no es puguin forjar espases o llances!» ²⁰Els israelites havien d’acudir sempre als filisteus per refer la rella, l’aixada, la destral o la falç. ²¹Allí havien de refer la punta o el tall de les relles, de les aixades, de les fangues i de les destrals, o bé redreçar un agulló. ²²Així, doncs, a l’hora de fer la guerra, les tropes de Saül no disposaven d’espases ni de llances; només en tenien Saül i el seu fill Jonatan.

Victòria de Jonatan

²³Un destacament de filisteus havia anat a ocupar el pas de Micmàs.

¹Un dia, Jonatan, el fill de Saül, va dir al seu escuder: —Vine, que ens infiltrarem fins a la guarnició que els filisteus tenen en aquell pas. Jonatan no va dir res al seu pare. ²Saül, mentrestant, s’estava assegut sota el magraner de Migron, en el terme de Guibà. La tropa que tenia amb ell era d’uns sis-cents homes. ³El qui llavors portava l’efod per a consultar Déu era Ahià, fill d’Ahitub, el germà d’Icabod, fills tots dos de Pinhàs, i nets d’Elí, el sacerdot del Senyor a Siló. La tropa no s’havia adonat que Jonatan hagués sortit. ⁴A banda i banda del pas que Jonatan volia travessar per atacar la guarnició filistea, hi havia dues roques, anomenades, l’una Bossés, i l’altra Senne. ⁵La primera mira al nord, de cara a Micmàs; la segona al sud, de cara a Gueba. ⁶Jonatan va dir al seu escuder: —Vine, que passarem fins al destacament d’aquests incircumcisos. Confiem que el Senyor ens ajudarà. Res no pot impedir al Senyor de donar la victòria, tant si els combatents són molts com si són pocs. ⁷L’escuder li va respondre: —Fes allò que el cor et digui. Endavant, que jo et seguiré. ⁸Jonatan va dir: —Mira, avançarem cap aquests homes fins que ens descobreixin. ⁹Si cridaven: “Espereu-vos, que venim!”, ens quedarem quiets i no pujarem cap a ells. ¹⁰Però si ens diuen: “Pugeu aquí, pugeu!”, hi pujarem, perquè vol dir que el Senyor els posa a les nostres mans. Això ens servirà de senyal. ¹¹Ells dos van deixar, doncs, que la guarnició filistea els descobrís. Els filisteus es digueren: —Mira, uns hebreus que han sortit dels caus on estaven amagats. ¹²Llavors van cridar a Jonatan i el seu escuder: —Pugeu aquí, que us volem dir una cosa! Jonatan digué al seu escuder: —Segueix-me, que el Senyor els posa en mans d’Israel! ¹³Jonatan es va enfilar, grimpant amb mans i peus, i l’escuder el seguia. Els filisteus queien davant de Jonatan, i l’escuder els anava rematant. ¹⁴Aquest va ser el primer triomf de Jonatan i el seu escuder: van matar una vintena d’enemics en un espai petit, com de mitja llaurada.

Victòria de tot Israel

¹⁵Llavors el pànic s’escampà pel campament filisteu, per aquella contrada i per tot l’exèrcit. També es van esverar la guarnició i les columnes enviades a devastar el país. La terra tremolava, dominada per un terror diví. ¹⁶Els sentinelles que Saül tenia a Guibà de Benjamí es van adonar que la multitud dels enemics corrien d’un costat a l’altre. ¹⁷Llavors Saül digué a les tropes que tenia amb ell: —Feu recompte, a veure qui dels nostres se n’ha anat. Van fer recompte, i van trobar que faltaven Jonatan i el seu escuder. ¹⁸Saül va dir al sacerdot Ahià: —Fes portar l’arca de Déu. Aquell dia l’arca de Déu es trobava al campament dels israelites. ¹⁹Mentre Saül parlava amb el sacerdot, creixia més i més la confusió al campament dels filisteus. Aleshores Saül va dir al sacerdot: —Deixa-ho estar! ²⁰Saül i tota la tropa es van reunir i arribaren al camp de batalla. Allà, els filisteus, espasa en mà, s’atacaven l’un a l’altre i regnava entre ells la més gran confusió. ²¹Amb els filisteus havien pujat, com de costum, mercenaris hebreus, que estaven instal·lats al voltant del campament. També aquests es van passar al bàndol dels israelites amb Saül i Jonatan. ²²I tots els israelites que estaven amagats a les muntanyes d’Efraïm, en saber que els filisteus fugien, es posaren també a perseguir-los i a combatre’ls. ²³Aquell dia el Senyor va donar la victòria a Israel. La lluita s’estengué fins a Betaven.

El poble salva Jonatan

²⁴En aquella ocasió, els combatents israelites van sofrir molt, perquè Saül havia pronunciat sobre el poble aquesta imprecació: —Maleït sigui l’home que prengui aliment abans del vespre, quan jo m’hauré venjat dels enemics! Per això, ningú del poble no havia tastat res de menjar. ²⁵Havien entrat tots en un bosc, on hi havia mel pertot arreu. ²⁶Veien regalimar la mel, però ningú no gosava agafar-ne per menjar, perquè tenien por de la imprecació. ²⁷Però Jonatan, que no havia sentit la imprecació del seu pare sobre el poble, va allargar el bastó que duia a la mà, clavà la punta en una bresca de mel i se l’acostà a la boca. Els ulls se li van aclarir. ²⁸Aleshores un de la tropa li digué: —El teu pare ha pronunciat sobre nosaltres aquesta imprecació: “Maleït el qui avui tasti res de menjar!” Per això ara tots estan extenuats. ²⁹Jonatan respongué: —El meu pare ens ha perjudicat a tots. Mireu com se m’han aclarit els ulls després d’haver tastat una mica de mel. ³⁰Tant de bo que avui tothom hagués menjat del botí pres als nostres enemics, perquè ara la derrota dels filisteus seria molt més gran. ³¹Aquell dia els israelites van derrotar els filisteus des de Micmàs fins a Aialon, però l’exèrcit estava extenuat. ³²Es van llançar, doncs, sobre el botí, van prendre ovelles, vaques i vedells, els van degollar deixant caure la sang per terra i se’ls menjaren allà mateix on havien vessat la sang. ³³Llavors van avisar Saül: —Mira, el poble està pecant contra el Senyor: mengen damunt la sang que han vessat. Ell respongué: —Sou uns infidels! Feu rodolar ara mateix una pedra grossa fins aquí on soc jo. ³⁴Després Saül va dir: —Escampeu-vos entre el poble i digueu que tothom em porti el seu vedell o la seva ovella. Sacrifiqueu-los sobre aquesta pedra i mengeu-vos-els. Així no pecareu contra el Senyor, menjant damunt la sang. A la nit, tothom va portar el bestiar que tenia, i el van sacrificar allà mateix. ³⁵Així, Saül va dedicar un altar al Senyor; aquest fou el primer altar que li dedicava. ³⁶Després Saül digué: —Baixem de nit a perseguir els filisteus. No en deixarem cap de viu i els saquejarem fins a la matinada. Li respongueren: —Fes el que et sembli millor. El sacerdot va intervenir: —Acostem-nos a Déu, a consultar-lo aquí mateix. ³⁷Saül va consultar Déu: —¿He de baixar a perseguir els filisteus? ¿Els faràs caure en mans d’Israel? Però aquell dia no va tenir resposta. ³⁸Llavors Saül ordenà: —Veniu, tots els caps de la tropa. Esbrineu quin pecat s’ha comès avui. ³⁹Ho juro per la vida del Senyor que ha donat la victòria a Israel: ni que hagi estat el meu fill Jonatan, morirà! Ningú no li tornà contesta. ⁴⁰Llavors Saül digué als israelites: —Vosaltres poseu-vos a un costat, i jo, amb el meu fill Jonatan, ens posarem a l’altre. El poble respongué: —Fes com et sembli millor. ⁴¹Aleshores Saül es va adreçar així al Senyor, Déu d’Israel: —Per què no has respost avui al teu servent? Senyor, Déu d’Israel, si la culpa és meva o del meu fill Jonatan, fes que les sorts donin “urim”; si és del teu poble, fes que donin “tummim”. La sort va designar Saül i Jonatan, i no el poble. ⁴²Saül va dir: —Tireu la sort entre el meu fill Jonatan i jo. Va sortir designat Jonatan. ⁴³Llavors Saül li digué: —Explica’m què has fet. Jonatan ho va confessar. Li respongué: —Amb la punta del bastó que duia a la mà he tastat una mica de mel. Aquí em tens, disposat a morir. ⁴⁴Saül digué: —Que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si no mors, Jonatan! ⁴⁵Però el poble va replicar a Saül: —¿Vols fer morir Jonatan, que ha obtingut aquesta gran victòria a Israel? De cap manera! Juro per la vida del Senyor que no caurà ni un sol cabell del seu cap, perquè avui Déu era amb ell quan ha fet tot el que ha fet. Així el poble va salvar Jonatan de la mort. ⁴⁶Saül no va perseguir més els filisteus, i aquests es van retirar al seu territori.

El regnat de Saül

⁴⁷Saül, després d’aconseguir la reialesa sobre Israel, va fer la guerra contra tots els enemics que l’envoltaven: Moab, els ammonites, Edom, els reis de Sobà i els filisteus. Contra tots els qui s’enfrontava, sortia victoriós. ⁴⁸Saül es va acreditar com un gran guerrer: va derrotar els amalequites i va alliberar així Israel dels qui el saquejaven. ⁴⁹Els fills de Saül van ser Jonatan, Ixví i Malquixua. Les seves dues filles es deien Merab, la gran, i Mical, la petita. ⁵⁰La muller de Saül es deia Ahinóam i era filla d’Ahimaas. El general en cap del seu exèrcit es deia Abner i era fill de Ner, oncle de Saül. ⁵¹Quix, pare de Saül, i Ner, pare d’Abner, eren fills d’Abiel. ⁵²Hi hagué una guerra aferrissada contra els filisteus durant tot el regnat de Saül. Quan ell veia un bon guerrer o algun home valerós, l’incorporava al seu exèrcit.

Expedició contra els amalequites

¹Samuel va dir a Saül: —Jo vaig ser l’enviat del Senyor per ungir-te rei d’Israel, el seu poble. Ara, doncs, escolta les paraules del Senyor. ²Això diu el Senyor de l’univers: “Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel, quan pujava d’Egipte i no el deixaren passar. ³Ara, doncs, ataca’ls i consagra’ls a l’extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases.” ⁴Saül va posar el poble en peu de guerra i li passà revista a Telaïm. Hi havia dos-cents mil homes d’infanteria, dels quals deu mil eren de Judà. ⁵Saül va aproximar-se al campament amalequita i preparà, en el torrent, un atac per sorpresa. ⁶Llavors va fer dir als quenites: —Fugiu d’entre els amalequites. No voldria fer-vos mal amb ells, ja que vosaltres us vau portar noblement amb els israelites quan pujaven d’Egipte. Els quenites es van apartar d’entre els amalequites. ⁷Saül, aleshores, atacà els amalequites, des d’Havilà en direcció a Xur, la frontera d’Egipte. ⁸Va fer presoner Agag, el rei d’Amalec, i consagrà tot el poble a l’extermini. ⁹Però Saül i els seus homes van plànyer Agag i el bo i millor de les ovelles, vaques, bestiar gras, anyells i tot allò que feia goig. Només exterminaren el bestiar de rebuig, que no servia per a res.

Déu retira el seu favor a Saül

¹⁰El Senyor va comunicar a Samuel la seva paraula. Li digué: ¹¹—Em penedeixo d’haver fet rei Saül, perquè s’ha allunyat de mi i ja no compleix el que jo dic. Samuel va tenir-ne un gran disgust i passà tota la nit clamant al Senyor. ¹²Es llevà per anar a trobar Saül de bon matí, però li van dir que se n’havia anat a Carmel, on havia fet erigir una gran pedra per commemorar la seva victòria, i després havia tornat i havia baixat fins a Guilgal. ¹³Samuel anà a trobar Saül. Saül li digué: —Que el Senyor et beneeixi! Ja he complert l’ordre del Senyor. ¹⁴Samuel va respondre: —Què són, doncs, aquest belar d’ovelles i aquest mugir de vedells que sento? ¹⁵Saül va dir: —Ho han portat de l’expedició contra els amalequites. La tropa ha reservat el bo i millor de les ovelles i vedells per sacrificar-los al Senyor, el teu Déu. Tota la resta, l’hem consagrada a l’extermini. ¹⁶Però Samuel va replicar: —Deixa que et faci saber el que el Senyor m’ha revelat la nit passada. Saül va respondre: —Parla, doncs. ¹⁷Samuel li digué: —Tu, que eres tan poca cosa als teus propis ulls, havies arribat a ser el cap de les tribus d’Israel. El Senyor et va ungir rei d’Israel. ¹⁸Ell t’havia fet emprendre una campanya amb l’ordre de consagrar a l’extermini els amalequites, aquests pecadors, i de combatre’ls fins a no deixar-ne res. ¹⁹Per què has desobeït l’ordre del Senyor i t’has llançat sobre el botí, ofenent així el Senyor? ²⁰Saül li va replicar: —Sí que he obeït el Senyor! He emprès la campanya que el Senyor m’havia ordenat, he fet presoner Agag, rei d’Amalec, i he consagrat la seva gent a l’extermini. ²¹Els meus homes només han reservat el bo i millor de les ovelles i els vedells per sacrificar-los al Senyor, el teu Déu, a Guilgal. ²²Però Samuel digué: —¿És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l’obediència a la seva veu? No! L’obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons. ²³Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia, desobeir-lo és endevinació i males arts. Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei. ²⁴Saül va dir llavors a Samuel: —He pecat. No he fet cas de l’ordre del Senyor ni del que tu em vas manar. He tingut por dels meus homes i els he obeït. ²⁵Però ara et demano que perdonis el meu pecat i tornis amb mi. Vull adorar el Senyor. ²⁶Però Samuel respongué a Saül: —No tornaré a venir amb tu. Com que has rebutjat la paraula del Senyor, el Senyor et rebutja com a rei d’Israel! ²⁷Samuel es girà per anar-se’n. Saül li va agafar la punta del mantell i en va arrencar un tros. ²⁸Llavors Samuel li digué: —El Senyor t’ha arrencat avui el regne d’Israel i l’ha donat a un altre més digne que tu. ²⁹El Senyor, la glòria eterna d’Israel, no menteix ni es desdiu: ell no fa com els homes, que canvien de parer. ³⁰Saül va suplicar: —He pecat, però ara et demano que m’honoris davant els ancians del meu poble i davant d’Israel. Torna amb mi, que pugui adorar el Senyor, el teu Déu. ³¹Samuel va tornar amb Saül, i Saül va adorar el Senyor. ³²Després Samuel digué: —Porteu-me Agag, el rei d’Amalec. Van dur Agag tot satisfet. Pensava: «Segurament m’escaparé de la mort amarga.» ³³Però Samuel li va dir: —La teva espasa ha deixat moltes dones sense fills. Que quedi també sense fill la teva mare, entre les dones! I va esquarterar Agag a la presència del Senyor, a Guilgal. ³⁴Després Samuel se n’anà a Ramà, i Saül se’n tornà a casa seva, a Guibà. ³⁵Samuel va morir sense veure més Saül. Es lamentava per Saül, perquè el Senyor s’havia penedit d’haver-lo fet rei d’Israel.

Història de l’ascensió de David al tron (1Sa 16-2Sa 6)

David és ungit rei

¹El Senyor va dir a Samuel: —Fins quan t’aniràs lamentant per Saül? Soc jo qui l’ha rebutjat com a rei d’Israel! Ara omple d’oli el corn i ves. Jo t’envio a casa de Jessè, de Betlem, perquè he escollit el rei entre els seus fills. ²Samuel respongué: —Com puc anar-hi? Si Saül ho sap, em matarà. El Senyor li va dir: —Pren una vedella i digues que hi vas per oferir un sacrifici al Senyor. ³Convida Jessè al sacrifici, i jo t’indicaré què has de fer. M’ungiràs rei aquell que jo et diré. ⁴Samuel va fer allò que el Senyor li havia manat. En arribar a Betlem, els ancians de la ciutat sortiren a rebre’l, alarmats, i li van preguntar: —Vens en so de pau? ⁵Samuel respongué: —Sí, vinc en so de pau. Soc aquí per oferir un sacrifici al Senyor. Purifiqueu-vos i veniu amb mi al sacrifici. Samuel també va purificar Jessè i els seus fills i els convidà al sacrifici. ⁶Quan arribaven, va veure Eliab i pensà: «L’ungit del Senyor és aquí, davant d’ell.» ⁷Però el Senyor digué a Samuel: —No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L’he descartat. El que val no és allò que l’home veu: l’home veu l’aparença, el Senyor veu el fons del cor. ⁸Llavors Jessè va cridar Abinadab i el va fer passar per davant de Samuel, però aquest digué: —No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit. ⁹Després Jessè va fer passar Ximà, però Samuel digué: —No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit. ¹⁰Així Jessè va fer passar al davant de Samuel set dels seus fills, però Samuel li digué: —D’aquests set, el Senyor no n’escull cap. ¹¹Samuel va afegir: —No queda cap més fill? Jessè va respondre: —Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat. Samuel li digué: —Aneu a buscar-lo. No ens posarem a taula que ell no hi sigui. ¹²Jessè va fer que l’anessin a buscar. Tenia el cabell roig i els ulls bonics. Tot ell feia goig de veure. El Senyor va dir a Samuel: —Ungeix-lo, que és ell. ¹³Samuel va prendre el corn de l’oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d’aquell dia l’esperit del Senyor s’apoderà de David. Samuel va tornar-se’n a Ramà.

David a la cort de Saül

¹⁴L’esperit del Senyor s’havia apartat de Saül, i un esperit maligne, enviat pel Senyor, el turmentava. ¹⁵Els consellers de Saül li van dir: —Es veu que un esperit maligne enviat per Déu et turmenta. ¹⁶Si tu ens ho manes, senyor, els qui prestem servei a casa teva buscarem algú que sàpiga tocar la cítara. Així, quan t’assalti l’esperit maligne enviat per Déu, ell tocarà i et trobaràs millor. ¹⁷Saül va dir als seus consellers: —Busqueu-me un home que toqui bé i porteu-me’l. ¹⁸Un dels criats digué: —He sabut que Jessè, el de Betlem, té un fill que toca bé i que, a més, és valent i bon guerrer. Parla assenyadament i té bona presència. El Senyor és amb ell. ¹⁹Saül va trametre missatgers a Jessè per dir-li que li enviés el seu fill David, que s’estava amb el ramat. ²⁰Jessè va preparar un ase, pans, un bot de vi i un cabrit, i va fer que David, el seu fill, ho portés a Saül. ²¹David es presentà a casa de Saül i va entrar al seu servei. Saül va arribar a tenir-li tant d’afecte que va fer-lo el seu escuder. ²²Saül va fer dir a Jessè: —David, m’agrada: et prego que es quedi al meu servei. ²³Quan aquell esperit enviat per Déu assaltava Saül, David prenia la cítara i tocava. Saül es calmava i es trobava millor, perquè fugia d’ell l’esperit maligne.

David i Goliat

¹Els filisteus van mobilitzar les seves tropes. Es concentraren prop de Socó de Judà i acamparen entre Socó i Azecà, a Efes-Dammim. ²També es van mobilitzar Saül i els israelites. Van acampar a la vall de l’Alzina i van prendre posicions enfront dels filisteus. ³Els filisteus ocupaven una muntanya i els israelites l’altra, i entremig hi havia la vall. ⁴De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. ⁵Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. ⁶Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. ⁷El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder. ⁸Goliat es plantava allà al mig i cridava cap a les files d’Israel: —Per què heu sortit a combatre? Jo soc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! ⁹Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre. ¹⁰El filisteu afegia: —Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos! ¹¹Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por. ¹²David era fill d’un efratita de Betlem de Judà que es deia Jessè i que tenia vuit fills. En temps de Saül, aquest home era un dels notables. ¹³Els tres fills grans de Jessè havien anat a la guerra, a les ordres de Saül. Es deien Eliab, el primogènit, Abinadab, el segon, i Ximà, el tercer. ¹⁴David era el més petit. Els tres més grans s’havien allistat amb Saül. ¹⁵David anava i venia, de prop de Saül a Betlem, on pasturava el ramat del seu pare. ¹⁶El filisteu es plantava allà al mig, matí i tarda. Va fer-ho durant quaranta dies. ¹⁷Jessè va dir al seu fill David: —Pren aquest sac de blat torrat i aquests deu pans, i corre a portar-ho als teus germans, al campament. ¹⁸Aquests deu formatges, porta’ls al comandant. Informa’t de com estan els teus germans i torna amb la seva soldada. ¹⁹Saül és amb ells i amb totes les tropes d’Israel, a la vall de l’Alzina, per combatre contra els filisteus. ²⁰David es va llevar de bon matí, confià el ramat a algú que el vigilés, va carregar-ho tot i se n’anà, tal com Jessè li havia manat. Quan va arribar al campament, les tropes formaven en ordre de batalla i llançaven el crit de guerra. ²¹Israelites i filisteus estaven arrenglerats, un exèrcit enfront de l’altre. ²²David va descarregar el que portava, ho confià al guardià dels bagatges i corregué al camp de batalla a saludar els seus germans. ²³Mentre conversava amb ells, s’avançà des de les files dels filisteus aquell desafiador que es deia Goliat, el filisteu de Gat, i es va posar a fer els discursos de cada dia. David ho va sentir. ²⁴Tots els israelites, en aparèixer aquell home, van retirar-se esporuguits. ²⁵Un israelita deia: —Veieu aquest home que s’avança? Puja a desafiar Israel. Si algú el vencia, el rei el cobriria de riqueses, li donaria la seva pròpia filla i concediria a la seva família grans privilegis a Israel. ²⁶David va preguntar als homes que eren allà prop d’ell: —Què dieu que faran al qui venci aquest filisteu i esborri la vergonya d’Israel? Qui és aquest filisteu incircumcís, per a desafiar les tropes del Déu viu? ²⁷Aquells soldats li van repetir allò mateix que havien dit: —Això faran al qui el venci. ²⁸Eliab, el seu germà gran, en sentir com David parlava amb els soldats, es va enfadar amb ell i li digué: —Per què has vingut? A qui has deixat aquelles quatre ovelles en el desert? Et conec prou. Ets un pretensiós, ple de males intencions. Tu has baixat a presenciar la batalla. ²⁹David li va respondre: —I què he fet, ara? Et parlava i prou! ³⁰Es va separar d’ell i, adreçant-se a un altre, li va repetir la mateixa pregunta. Tots li responien igual que els primers. ³¹Però algú que va sentir el que David deia, ho comunicà a Saül, i aquest el va fer cridar. ³²David digué a Saül: —Que ningú no s’acovardeixi per aquest filisteu. Aquest servent teu anirà a lluitar contra ell. ³³Però Saül respongué a David: —Tu no pots posar-te al davant d’aquest filisteu i lluitar contra ell. Tu encara ets un noi, i ell està avesat a combatre des de jove. ³⁴David li va explicar: —El teu servent és pastor del ramat del seu pare. Si ve un lleó o un os i s’emporta una ovella del ramat, ³⁵el persegueixo, l’ataco i li prenc la presa de la boca. I si s’abraona contra mi, l’agafo per sota la barra i el mato. ³⁶El teu servent ha matat lleons i ossos: aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha desafiat les tropes del Déu viu! ³⁷David va dir també: —El Senyor, que m’ha salvat d’ossos i lleons, també em salvarà d’aquest filisteu. Aleshores Saül li digué: —Ves, i que el Senyor sigui amb tu. ³⁸Saül va vestir David amb la seva pròpia armadura i li posà un casc de bronze i una cuirassa. ³⁹Sobre l’armadura, David es va cenyir l’espasa. Però quan provà de moure’s, no podia, perquè no hi estava avesat. Digué, doncs, a Saül: —Amb tota aquesta ferramenta a sobre, no podria caminar. No hi estic acostumat. I es va treure l’armadura. ⁴⁰Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu. ⁴¹El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. ⁴²Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. ⁴³I li va dir: —¿Et penses que soc un gos, que vens amb aquest bastó? El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus. ⁴⁴Després li digué: —Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs. ⁴⁵David li va respondre: —Tu vens contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. ⁴⁶Avui mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu. ⁴⁷Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dona la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans. ⁴⁸Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. ⁴⁹David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. ⁵⁰David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. ⁵¹Després va anar d’una correguda fins al filisteu, li tragué l’espasa de la beina i el va rematar tallant-li el cap. En veure mort el més valent dels seus guerrers, els filisteus van emprendre la fugida. ⁵²Llavors els homes d’Israel i de Judà llançaren el crit de guerra i es posaren a perseguir-los fins a arribar a Gat i fins a les portes d’Ecron. Per tot el camí de Xaaraim, fins a Gat i fins a Ecron, hi havia cadàvers de filisteus. ⁵³Els israelites van parar de perseguir els filisteus i van tornar enrere per saquejar el seu campament. ⁵⁴David va agafar el cap del filisteu i el portà a Jerusalem; les armes, se les quedà a la seva tenda.

Abner presenta David a Saül

⁵⁵En veure que David sortia a lluitar contra el filisteu, Saül havia preguntat a Abner, el general en cap de l’exèrcit: —Abner, de qui és fill, aquest noi? Abner havia respost: —No ho sé pas, oh rei. És tan cert com tu vius! ⁵⁶El rei havia insistit: —Informa’t tu mateix de qui és fill aquest jove. ⁵⁷En tornar David, després de matar el filisteu, Abner el presentà a Saül. Duia encara el cap del filisteu a la mà. ⁵⁸Saül va preguntar-li: —De qui ets fill, noi? David va respondre: —Soc fill del teu servent Jessè, de Betlem.

Amistat entre David i Jonatan

¹Després d’aquella conversa entre David i Saül, Jonatan va sentir una simpatia profundíssima per David i començà d’estimar-se’l com a si mateix. ²Saül va quedar-se’l al seu costat des d’aquell dia i no li permeté que tornés a casa del seu pare. ³Jonatan i David van fer un pacte d’amistat, perquè Jonatan se l’estimava com a si mateix. ⁴Es va treure el seu propi mantell i el regalà a David, com també l’armadura, l’espasa, l’arc i el cinturó. ⁵De totes les campanyes que Saül li encomanava, David en sortia victoriós; per això Saül li va confiar el comandament dels seus homes de guerra, i era ben vist de tot l’exèrcit i dels oficials de Saül.

Gelosia de Saül

⁶Un dia que David tornava victoriós amb les seves tropes de les campanyes contra els filisteus, de totes les poblacions d’Israel sortien les dones a rebre el rei Saül, cantant i ballant al so dels tamborins i dels ferrets, i amb crits d’alegria. ⁷Les dones, tot dansant, repetien aquesta corranda: «Saül en mata a milers, i David, a desenes de milers.» ⁸A Saül no li va caure gens bé, aquell cant, i es va indignar molt. Deia: —A David, desenes de milers, i a mi, milers i prou! Només caldria que el fessin rei! ⁹Des d’aquell dia, Saül mirava David de mal ull. ¹⁰L’endemà, un esperit maligne enviat per Déu s’apoderà de Saül, que començà a desvariejar al palau mateix. David tocava la cítara, com de costum. ¹¹Saül tenia una llança a la mà, i li va venir el pensament de deixar David clavat contra la paret. Però David pogué esquivar el cop dues vegades. ¹²Saül va agafar por de David; el Senyor era amb David i, en canvi, s’havia retirat d’ell. ¹³Per això va allunyar David, nomenant-lo comandant. David anava a les campanyes al capdavant de la seva tropa ¹⁴i reeixia en totes les operacions, perquè el Senyor era amb ell. ¹⁵En veure que tot li sortia tan bé, Saül encara li tenia més por. ¹⁶Però tot Israel i Judà estimaven David, perquè era el qui els comandava quan sortien en campanya.

David, gendre del rei

¹⁷Saül va dir a David: —Mira, et donaré per muller la meva filla gran, Merab. Però has de ser un guerrer valerós i lluitar en les guerres del Senyor. Saül pensava: «Que no el matin les meves mans; que ho facin els filisteus.» ¹⁸David va respondre a Saül: —Qui soc jo i què és a Israel la família del meu pare, perquè jo pugui ser gendre del rei? ¹⁹Però a l’hora de donar Merab, la filla de Saül, a David per muller, la van donar a Adriel, el meholatita. ²⁰Aleshores Mical, la filla petita de Saül, es va enamorar de David. Ho van dir a Saül i aquest va trobar-ho bé, ²¹perquè pensava: «La hi donaré, però li serà un parany perquè mori a mans dels filisteus.» Saül, doncs, va comunicar a David per segona vegada que ara podria ser el seu gendre. ²²I manà als seus consellers: —Digueu confidencialment a David que el rei l’aprecia i que també l’aprecien tots els seus consellers; que s’animi a ser gendre del rei. ²³Els consellers de Saül van transmetre aquestes paraules a David, i aquest els respongué: —¿Us sembla poca cosa, ser gendre del rei? Si jo no soc més que un home pobre i insignificant. ²⁴Els consellers de Saül van comunicar-li aquestes paraules de David. ²⁵Saül respongué: —Digueu això a David: “El rei no desitja cap més dot que cent prepucis de filisteus. Aquesta serà la resposta del rei als seus enemics.” Saül pensava que així faria morir David a mans dels filisteus. ²⁶Però quan els consellers de Saül feren saber a David la seva proposta, ell va acceptar de bon grat aquesta condició per a poder ser gendre del rei. Abans i tot que s’acabés el termini, ²⁷David va sortir amb els seus homes, matà dos-cents filisteus i va pagar al rei els prepucis per poder ser gendre seu. I Saül li va donar la seva filla Mical per muller. ²⁸Saül va veure ben clar, una vegada més, que el Senyor era amb David. Mical, la seva filla, estimava David. ²⁹Per això Saül el va témer encara més. Tota la vida li va ser enemic. ³⁰Els comandants filisteus sortien a fer incursions; però, a cada sortida que feien, David tenia més èxits que els altres oficials de Saül. Així el seu nom s’anava fent famós.

Jonatan salva David

¹Saül va parlar amb el seu fill Jonatan i amb tots els seus consellers del seu propòsit de matar David. Però el seu fill Jonatan, que estimava molt David, ²el va informar del pla: —El meu pare Saül et vol matar. Demà al matí ves amb compte i queda’t amagat en un lloc secret. ³Jo sortiré amb el meu pare i l’acompanyaré al camp on tu seràs. Li parlaré de tu, veuré com va la cosa i t’ho faré saber. ⁴Jonatan va parlar a favor de David al seu pare Saül. Li va dir: —Tu, rei, no has de fer cap mal al teu servent David. Ell no te n’ha fet cap a tu. Ben al contrari, la seva actuació t’ha estat molt profitosa: ⁵es va jugar la vida per matar aquell filisteu, i aquell dia el Senyor va donar una gran victòria a Israel. Tu mateix, en veure-ho, te’n vas alegrar. Per què vols pecar vessant sang innocent, matant David sense cap motiu? ⁶Saül va fer cas del que Jonatan li deia, i va fer aquest jurament: —Per la vida del Senyor, juro que David no morirà! ⁷Jonatan va cridar David i li explicà aquesta conversa. Després Jonatan va portar David a Saül, i David va tornar a estar al seu servei com abans. ⁸La guerra continuava. David va sortir a combatre contra els filisteus, i la derrota d’ells fou tan gran que tots van fugir.

Nou intent criminal de Saül

⁹Un esperit maligne enviat pel Senyor s’apoderà de Saül. Saül era a casa seva, assegut, amb la llança a la mà, mentre David tocava la cítara. ¹⁰Saül intentà de clavar David a la paret d’una llançada, però David va esquivar el cop, i la llança quedà clavada a la paret. David es va escapar aquella mateixa nit.

Mical salva David

¹¹Saül envià emissaris a casa de David a vigilar-lo, amb la intenció de matar-lo l’endemà al matí. Però Mical, la seva muller, el va avisar: —Si aquesta mateixa nit no t’escapes, demà t’hauran mort. ¹²Mical va despenjar David per la finestra, i així ell pogué fugir i salvar-se. ¹³Mical va agafar l’estàtua de l’ídol domèstic, la ficà al llit, va posar-li a la capçalera un coixí de pèl de cabra i va tapar l’ídol amb un tros de roba. ¹⁴Quan Saül va fer anar els seus emissaris a detenir David, Mical els digué que estava malalt. ¹⁵Saül tornà a enviar-los a veure si David hi era i els va manar que el portessin amb el llit i tot, per matar-lo. ¹⁶Ells van entrar, però al llit només hi havia l’ídol, amb el coixí de pèl de cabra a la capçalera. ¹⁷Llavors Saül va dir a Mical: —Per què m’has enganyat i has deixat fugir el meu enemic? Mical li respongué: —És que ell m’ha dit: “Deixa’m anar. No m’obliguis a matar-te.”

David i Saül a Naiot

¹⁸David, doncs, va fugir i es va salvar. Anà a trobar Samuel a Ramà i va explicar-li tot el que Saül li havia fet. David i Samuel se n’anaren a viure a Naiot. ¹⁹Algú va informar Saül que David era a Naiot de Ramà, ²⁰i Saül va enviar-hi emissaris a detenir-lo. Aquests van veure el grup de profetes en ple deliri profètic, i Samuel, dret al mig, que els presidia. Llavors l’esperit de Déu s’apoderà dels emissaris de Saül, i ells també es posaren a delirar com els profetes. ²¹Ho van comunicar a Saül i en va enviar uns altres, que també es posaren a delirar. Saül n’envià un tercer grup i també es van posar a fer igual. ²²Llavors va anar personalment a Ramà. En arribar a la gran cisterna que hi ha a Secu, va preguntar: —On són Samuel i David? Li respongueren: —Són a Naiot de Ramà. ²³Però, mentre anava cap a Naiot de Ramà, s’apoderà també d’ell l’esperit de Déu i caminava tot delirant com els profetes, fins que va arribar a Naiot de Ramà. ²⁴Saül es va treure els vestits i també estigué delirant davant de Samuel com els altres profetes. Finalment, nu, es va desplomar i va romandre així tot aquell dia i la nit següent. Per això diuen: «¿També Saül figura entre els profetes?»

Jonatan ajuda David

¹David va fugir de Naiot de Ramà i se n’anà a trobar Jonatan per dir-li: —Què puc haver fet, quina falta o quina ofensa dec haver comès contra el teu pare, perquè em vulgui matar? ²Jonatan li va respondre: —De cap manera! No et matarà ningú! Pensa que el meu pare no fa res, per insignificant que sigui, sense consultar-m’ho. T’asseguro que una cosa així no me l’hauria amagada. És impossible! ³Però David va insistir i li va fer aquest jurament: —El teu pare sap prou bé que ets molt amic meu, i deu pensar: “Que no ho sàpiga Jonatan, que es disgustaria.” Però et juro pel Déu viu i per la teva pròpia vida que estic a un pas de la mort. ⁴Jonatan va dir a David: —Digues-me què vols que faci, i ho faré. ⁵David li va proposar això: —Mira, demà és la festa de la lluna nova, i jo hauria de venir a menjar amb el rei. Deixa’m amagar al camp fins demà passat al vespre. ⁶Si el teu pare em troba a faltar, li dius que t’he demanat d’anar al meu poble, a Betlem, a celebrar-hi el sacrifici anual de tota la família. ⁷Si el rei diu: “Està bé”, és un bon senyal; puc estar tranquil. Però si s’enfurisma, tingues per cert que ha pres una determinació contra mi. ⁸Sigues-me fidel, ja que davant el Senyor has fet amb mi, el teu servent, un pacte d’amistat. I si soc culpable, mata’m tu mateix. No cal que em posis en mans del teu pare. ⁹Jonatan va respondre: —De cap manera! Si arribo a saber de cert que el meu pare ha pres un determini contra tu, t’ho comunicaré. No en dubtis gens! ¹⁰David va preguntar a Jonatan: —Qui m’avisarà si el teu pare respon enfurismat? ¹¹Jonatan li va dir: —Vine, sortim al camp. Van sortir tots dos al camp. ¹²Allà Jonatan digué a David: —Pel Senyor, Déu d’Israel, et juro que demà o demà passat en aquesta hora hauré aclarit què pensa el meu pare. Si tot va bé, t’enviaré algú per avisar-te. ¹³Que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals si no compleixo el que et dic: si el meu pare ha decidit res contra tu, t’avisaré i te’n podràs anar tranquil·lament. I que el Senyor sigui amb tu com va ser amb el meu pare! ¹⁴Mentre jo visqui, demostra’m la fidelitat que el mateix Senyor avala, i si moro, ¹⁵no retiris mai el teu favor de la meva família, ni tan sols quan el Senyor haurà exterminat de la terra tots els teus enemics. ¹⁶I Jonatan va fer aquest pacte amb el casal de David: «Que el Senyor demani comptes als enemics de David!» ¹⁷Jonatan va insistir a David que jurés per l’afecte que li tenia. Se l’estimava com a si mateix. ¹⁸Després li va dir: —Demà és la festa de la lluna nova. Et trobaran a faltar, quan veuran buit el teu seient. ¹⁹Demà passat, baixa de pressa, ves-te’n al lloc on et vas amagar l’altra vegada i queda’t a prop de la roca d’Èzel. ²⁰Jo tiraré tres fletxes en aquella direcció, com si fes punteria, ²¹i enviaré un criat a recollir-les. Si li dic: “Mira, les fletxes són més ençà: agafa-les!”, pots venir; estigues tranquil que no hi ha perill; ho juro pel Déu viu. ²²Però si dic al criat: “Les fletxes són més enllà”, ves-te’n; el Senyor vol que te’n vagis. ²³Pel que fa a la promesa que ens hem fet, el Senyor en serà sempre testimoni entre tu i jo. ²⁴David es va amagar al camp. Va arribar la festa de la lluna nova i el rei es va entaular per a l’àpat. ²⁵El rei seia al seu lloc de costum, tocant a la paret. Jonatan seia al seu davant, Abner seia al costat de Saül, i el lloc de David quedava buit. ²⁶Però, aquell dia, Saül no va dir res. Pensava que tot era casual, que David no estava pur, que es trobava en estat d’impuresa ritual. ²⁷L’endemà, segon dia de la festa de la lluna nova, el lloc de David continuava buit. Saül va preguntar al seu fill Jonatan: —Com és que el fill de Jessè no ha vingut a l’àpat ni ahir ni avui? ²⁸Jonatan li va respondre: —David em va demanar amb insistència d’anar a Betlem. ²⁹Em va dir: “Deixa-m’hi anar, si et plau, perquè celebrem un sacrifici de família al poble, i el meu germà m’ho ha manat. Si m’ho permets, hi aniré i veuré els meus germans.” Per això no ha comparegut a la taula del rei. ³⁰Saül es va indignar de mala manera contra Jonatan i li digué: —Fill de mala mare! Ja ho sé prou! T’has fet amic del fill de Jessè, per a vergonya teva i de la que et va dur al món. ³¹Mentre el fill de Jessè visqui sobre la terra, no estareu segurs ni tu ni el teu regne. I ara, fes-me’l agafar, perquè mereix la mort. ³²Jonatan va replicar al seu pare Saül: —Per què ha de morir? Què ha fet? ³³Saül va tirar la llança contra ell per matar-lo. Llavors Jonatan va comprendre que, de part del seu pare, la mort de David era cosa decidida. ³⁴Es va alçar de taula, enrabiat, i aquell dia, el segon de la festa de la lluna nova, no va menjar res, dolgut per David i pels insults del seu pare. ³⁵L’endemà al matí, Jonatan, acompanyat d’un criat jove, va sortir al camp a trobar David. ³⁶Jonatan va dir al seu criat: —Corre, busca les fletxes que jo tiraré. El noi es posà a córrer, i Jonatan va tirar la fletxa més enllà d’on ell era. ³⁷El noi va arribar on Jonatan havia llançat la fletxa, i Jonatan li va cridar de lluny estant: —Que no veus que és més enllà, la fletxa? ³⁸Corre, de pressa, no estiguis parat! El noi va recollir la fletxa i la va tornar al seu amo. ³⁹Ell no es va adonar de res, però Jonatan i David es van entendre. ⁴⁰Jonatan va donar les seves armes al noi i li va dir que les portés a la ciutat. ⁴¹Quan el noi va ser fora, David va sortir del costat del turonet i es va prosternar amb el front a terra tres vegades. Després es van besar. Tots dos ploraven, l’un i l’altre; David era el qui més plorava. ⁴²Jonatan li va dir: —Ves-te’n en pau. Del que hem jurat nosaltres dos pel nom del Senyor, que el Senyor mateix en sigui testimoni entre tu i jo, entre la meva descendència i la teva per sempre.

David a Nob

¹David es va posar en camí i Jonatan se’n tornà a la ciutat. ²David se’n va anar a Nob, a trobar el sacerdot Ahimèlec. Ahimèlec sortí a rebre’l esglaiat i li va preguntar: —Com és que vens tot sol, sense escorta? ³David li va respondre: —El rei m’ha fet un encàrrec i m’ha ordenat que no digués a ningú on m’enviava ni què m’encomanava. He citat els meus homes a tal lloc. ⁴Ara, tens alguna cosa a mà? Dona’m cinc pans, o el que bonament puguis. ⁵El sacerdot li respongué: —No tinc a mà pa corrent. Només hi ha pa sagrat. Te’l puc donar si els teus homes no han tingut relació amb cap dona. ⁶David va dir al sacerdot: —Sempre ens abstenim de dones quan estic en campanya. Els meus soldats s’han mantingut purs, tot i que la meva expedició no és sagrada. Però ara ho serà gràcies a aquest pa, que és sagrat. ⁷Llavors el sacerdot li va donar pa sagrat, ja que no en tenia del corrent. Només tenia pa d’ofrena, i l’acabava de retirar de la presència del Senyor per substituir-lo per pa calent, tal com era costum. ⁸Justament aquell dia era allà, reclòs al santuari, l’edomita Doeg, servidor de Saül, majoral dels seus pastors. ⁹David va demanar a Ahimèlec: —¿No tens a mà cap llança o cap espasa? L’encàrrec del rei era tan urgent que no m’he pogut endur l’espasa ni cap altra arma. ¹⁰El sacerdot li va respondre: —Aquí hi ha l’espasa de Goliat, el filisteu que vas matar a la vall de l’Alzina. Està embolicada amb el mantell, darrere l’efod. Si la vols, te l’emportes. Aquí no n’hi ha d’altra. David va dir: —Cap no és com aquesta. Dona-me-la!

David a Gat

¹¹Aquell dia, David va fugir de Saül i es va presentar a Aquix, rei de Gat. ¹²Els consellers d’Aquix deien: —Aquest David, ¿no és el rei del país? ¿No és d’ell que cantaven, tot dansant: “Saül en mata a milers, i David, a desenes de milers”? ¹³A David, aquests comentaris el van alertar. Aquix, el rei de Gat, començà a fer-li por. ¹⁴Llavors es va posar a fer ximpleries davant d’ells, com si fos boig: feia gargots sobre els batents de la porta i la bava li queia barba avall. ¹⁵Aquix va dir als seus consellers: —Aquest home és ben boig! Per què me l’heu portat? ¹⁶¿No en tinc prou, de bojos, que m’hàgiu portat aquest a fer ximpleries davant meu? ¿Un home així, voleu que entri a casa meva?

David, cap d’escamot

¹David se’n va anar i es refugià a la cova d’Adul·lam. En saber-ho, van baixar-hi els seus germans i tota la família. ²També es van reunir amb ell tots els qui tenien dificultats, gent endeutada i descontenta; en total, quatre-cents homes. I David n’era el capitost. ³D’allà, David se’n va anar a Mispè de Moab, i demanà al rei de Moab: —Deixa que vinguin aquí el meu pare i la meva mare fins que jo sàpiga què farà Déu de mi. ⁴Els va presentar al rei de Moab, i ells es quedaren allí tot el temps que David visqué en el seu refugi fortificat. ⁵El profeta Gad va dir a David: —Abandona aquest refugi i ves-te’n a la regió de Judà. David se’n va anar i s’endinsà al bosc d’Hèret.

Matança dels sacerdots de Nob

⁶Saül va saber que havien localitzat David i la seva gent. Saül era a Guibà, assegut sota el tamariu del turó, amb la llança a la mà, envoltat de tots els homes de la seva cort. ⁷Els va dir: —Escolteu, benjaminites. Es veu que el fill de Jessè us ha de donar a tots vosaltres camps i vinyes, i us ha de nomenar comandants i capitans, ⁸perquè tots conspireu contra mi. Ningú no m’havia advertit del pacte del meu fill amb el fill de Jessè. Cap de vosaltres no ha tingut compassió de mi, ni m’ha fet saber que el meu fill ha instigat un dels meus oficials a parar una emboscada contra mi, com a hores d’ara està fent. ⁹Llavors l’edomita Doeg, el majoral dels pastors de Saül, va respondre: —Jo vaig veure com el fill de Jessè anava a Nob a trobar Ahimèlec, fill d’Ahitub. ¹⁰Ahimèlec va consultar el Senyor per ell, li va subministrar provisions i, a més a més, li va donar l’espasa de Goliat, el filisteu. ¹¹El rei va fer cridar Ahimèlec, fill d’Ahitub, el sacerdot, i els sacerdots de Nob, que eren tots família seva. Tots es van presentar davant el rei. ¹²Saül va dir: —Escolta bé, fill d’Ahitub. Ell respongué: —Aquí em tens, senyor meu. ¹³Saül li digué: —Per què heu conspirat contra mi, tu i el fill de Jessè? Li has donat pans i una espasa, i has consultat Déu per ell, perquè pari una emboscada contra mi, com a hores d’ara està fent. ¹⁴Ahimèlec va respondre al rei: —Qui hi ha, entre tots els teus oficials, tan digne de confiança com David? És el gendre del rei, cap de la teva guàrdia i honorat a casa teva. ¹⁵No és pas la primera vegada que consulto Déu per ell. Però Déu me’n guard de conspirar! Que el rei no carregui aquesta falta ni a aquest servidor ni a la seva família, perquè el teu servent no sabia res d’aquesta conspiració, ni poc ni molt. ¹⁶Però el rei va exclamar: —Moriràs sense remissió, Ahimèlec, amb tota la teva família! ¹⁷Tot seguit el rei va dir a la guàrdia que l’envoltava: —Mateu els sacerdots del Senyor, perquè ajuden David! Sabien que fugia de mi i no l’han denunciat. Però els de la guàrdia reial no volgueren posar les mans sobre els sacerdots del Senyor. ¹⁸Llavors el rei va ordenar a Doeg: —Mata tu els sacerdots! I Doeg, l’edomita, els va matar. Aquell dia van morir vuitanta-cinc homes que portaven la túnica de lli sacerdotal. ¹⁹A Nob, poble dels sacerdots, Saül va fer passar a tall d’espasa homes i dones, infants i criatures de pit, bous, ases, ovelles i cabres; tots foren passats a tall d’espasa. ²⁰Només es va poder escapar un fill d’Ahimèlec, net d’Ahitub, que es deia Abiatar. Va fugir, anà a trobar David ²¹i li contà que Saül havia assassinat els sacerdots del Senyor. ²²David li digué: —Ja m’ho podia imaginar, aquell dia, en veure allà Doeg l’edomita, que segurament ho contaria a Saül. Jo soc el culpable de la matança de la teva família. ²³Queda’t amb mi i no tinguis por. Qui vol la meva mort, vol també la teva. Al meu costat estaràs ben protegit.

David a Queilà

¹Va arribar a David la notícia que els filisteus assetjaven Queilà i saquejaven les eres. ²David va consultar el Senyor: —Si ataco aquests filisteus, els derrotaré? El Senyor li va respondre: —Ataca’ls, que els derrotaràs i salvaràs Queilà. ³Però els homes de David li van dir: —Si aquí, a Judà, vivim amb por, quant més si anem a Queilà a atacar les tropes filistees! ⁴David tornà a consultar el Senyor, i el Senyor li va respondre: —Endavant! Baixa a Queilà, que jo posaré els filisteus a les teves mans. ⁵David, amb els seus homes, anà a Queilà, atacà els filisteus, els va prendre el bestiar i els infligí una gran derrota. Així va salvar els habitants de Queilà. ⁶També Abiatar, fill d’Ahimèlec, que s’havia refugiat prop de David, havia anat a Queilà portant l’efod. ⁷Quan arribà a Saül la notícia que David havia entrat a Queilà, va exclamar: —Déu l’ha posat a les meves mans. Ell mateix s’ha tancat, ficant-se en una ciutat que té porta i forrellats. ⁸Saül va mobilitzar tot el poble per baixar a Queilà i assetjar David i la seva tropa. ⁹En saber que Saül preparava aquesta operació contra ell, David va dir al sacerdot Abiatar que li portés l’efod, ¹⁰i va pregar així: —Senyor, Déu d’Israel, aquest servent teu ha sentit a dir que Saül té la intenció de venir a Queilà i destruir la ciutat per culpa meva. ¹¹¿Baixarà Saül, tal com he sentit a dir? Senyor, Déu d’Israel, respon al teu servent, t’ho demano! El Senyor respongué: —Baixarà. ¹²David preguntà encara: —Els principals de Queilà, ¿ens faran caure en mans de Saül, a mi i als meus homes? El Senyor va respondre: —Us hi faran caure. ¹³Llavors David se’n va anar amb els seus homes, uns sis-cents. Sortiren de Queilà i erraven d’ací d’allà, a la ventura. Saül va rebre la notícia que David s’havia escapat de Queilà i va desistir d’emprendre la campanya.

David al desert de Zif

¹⁴David vivia a la regió desèrtica, en llocs inaccessibles, i s’instal·là a les muntanyes del desert de Zif. Saül no parava de buscar-lo, però Déu no va permetre que caigués a les seves mans. ¹⁵David va saber que Saül havia sortit en campanya amb la intenció de matar-lo i es va quedar al desert de Zif, a Hóreix. ¹⁶Jonatan, el fill de Saül, anà a trobar David a Hóreix. Va encoratjar-lo tot invocant Déu ¹⁷i li digué: —No tinguis por. La mà del meu pare Saül no t’atraparà pas. Tu seràs el rei d’Israel, i jo seré el teu lloctinent. Fins i tot Saül, el meu pare, ho sap prou bé! ¹⁸I van fer tots dos un pacte d’amistat davant el Senyor. David es quedà a Hóreix i Jonatan se’n tornà a casa seva.

David fuig de Saül

¹⁹Alguns de Zif pujaren a trobar Saül, a Guibà, i li van dir: —David està amagat entre nosaltres, en un indret inaccessible, a Hóreix, al tossal d’Haquilà, al sud del desert. ²⁰Baixa, doncs, quan vulguis, oh rei. Nosaltres ens encarregarem de fer caure David en mans del rei. ²¹Saül respongué: —Sigueu beneïts del Senyor, vosaltres que us heu compadit de mi! ²²Aneu, assegureu-vos-en bé, esbrineu el lloc precís on es troba i qui l’hi ha vist, perquè, segons diuen, és molt astut. ²³Exploreu tots els racons on es pugui amagar i torneu per donar-me informacions segures. Si realment es troba a la regió, jo hi aniré amb vosaltres i escorcollarem tots els poblets de Judà. ²⁴Ells se’n van tornar a Zif, avançant-se a Saül. David i els seus homes eren al desert de Maon, a la plana que hi ha al sud del desert de Judà. ²⁵Saül, amb la seva tropa, va sortir a buscar-lo. Però ho van comunicar a David i ell va baixar cap a la Roca, però sense sortir del desert de Maon. Saül ho va saber i perseguia David per aquell desert. ²⁶Saül anava per una banda de la muntanya, mentre David amb els seus anava per l’altra. David corria tant com podia per escapar-se de Saül. Saül i els seus soldats ja estaven a punt d’encerclar David amb els seus homes i capturar-los, ²⁷quan arribà un missatger que digué a Saül: —Vine, corre, que els filisteus envaeixen el país. ²⁸Saül va interrompre la persecució de David i anà a l’encontre dels filisteus. Per això, d’aquell lloc se’n va dir «roca de la Separació».

David perdona la vida a Saül

¹Des d’allà, David va pujar a instal·lar-se als espadats d’Enguedí. ²Quan Saül va tornar de perseguir els filisteus, el van informar que David era al desert d’Enguedí. ³Aleshores prengué tres mil homes escollits de tot Israel i sortí a buscar David i els seus homes cap als espadats dels Cabirols. ⁴Va arribar a les pletes del Ramat, on hi ha una cova vora el camí, i va entrar-hi a fer les seves necessitats. Però justament David era al fons de la cova amb els seus homes. ⁵Els homes de David li van dir: —Aquest és el dia que el Senyor et va anunciar quan et deia: “Posaré el teu enemic a les teves mans i podràs fer-ne el que vulguis.” David es va acostar d’amagat i tallà la punta del mantell de Saül. ⁶Però, un cop l’hagué tallada, va sentir remordiments, ⁷i va dir als seus homes: —Déu me’n guard de fer cap mal al meu sobirà, l’ungit del Senyor! Ell és l’ungit del Senyor. No li faré res. ⁸Amb aquestes paraules, David va retenir els seus homes i no els permeté que es llancessin contra Saül. Saül va sortir de la cova i va seguir camí enllà. ⁹També va sortir David i va cridar, darrere de Saül: —Rei, senyor meu! Saül es va girar. David va agenollar-se i es prosternà amb el front a terra ¹⁰i li digué: —Per què fas cas dels qui et diuen que David et vol mal? ¹¹Avui pots veure amb els teus propis ulls que el Senyor t’havia posat a les meves mans dintre la cova. Em deien que et matés, però no he volgut fer-ho. He dit que no faria cap mal al meu sobirà, perquè és l’ungit del Senyor. ¹²Fixa’t, pare meu, mira a la meva mà la punta del teu mantell. T’he tallat la punta del mantell, però no t’he matat. Sàpigues, doncs, que no et vull mal, ni soc cap rebel, ni t’he faltat en res. Ets tu qui vas a la caça de la meva vida per matar-me. ¹³Que el Senyor faci de jutge entre tu i jo! Que em faci justícia contra tu! Però jo no em faré justícia amb les meves pròpies mans. ¹⁴Tal com diu un proverbi dels antics: “Del culpable vindrà la paga de sa culpa.” No, no em faré justícia amb les meves pròpies mans! ¹⁵Contra qui ha sortit en campanya tot un rei d’Israel? Qui persegueixes? Un gos mort, una puça solitària! ¹⁶Que el Senyor sigui jutge i sentenciï entre tu i jo. Que examini i defensi la meva causa, que em faci justícia alliberant-me de les teves mans. ¹⁷Quan David acabà de dir aquestes paraules, Saül exclamà: —David, fill meu, ¿és de debò la teva veu? I arrencà a plorar. ¹⁸Després va dir a David: —Tu ets l’innocent, i jo el culpable. Tu sempre m’has fet bé, i jo, en canvi, sempre t’he fet mal. ¹⁹Avui m’has demostrat on arriba la teva bondat: el Senyor m’havia posat a les teves mans, però tu no has volgut matar-me. ²⁰Quan algú té atrapat el seu enemic, ¿el deixa anar tranquil·lament? Que el Senyor et recompensi el que avui has fet per mi! ²¹Jo sé de cert que tu seràs rei, i que en tu es consolidarà la reialesa d’Israel. ²²Jura’m, doncs, pel Senyor, que no exterminaràs la meva descendència ni esborraràs el nom de la meva família. ²³David li ho va jurar. Saül se’n tornà a casa seva, i David, amb els seus homes, va pujar al seu refugi.

David es casa amb Abigail

¹Samuel es va morir. Tot Israel es va aplegar i va fer dol per ell. L’enterraren a casa seva, a Ramà. David, per aquell temps, va baixar al desert de Paran. ²Hi havia un home a Maon que tenia unes propietats a Carmel. Era molt ric: posseïa tres mil ovelles i mil cabres, i llavors es trobava a Carmel, ja que esquilaven les seves ovelles. ³Es deia Nabal, i la seva dona, Abigail. Abigail era assenyada i bella, però ell era un home dur i mal educat. Nabal era un calebita. ⁴David, al desert, sentí a dir que Nabal esquilava les ovelles ⁵i li va enviar deu homes dient-los: —Pugeu a Carmel, presenteu-vos a Nabal i saludeu-lo de part meva. ⁶Digueu-li: “Que tinguis encara una anyada com aquesta, bona per a tu, bona per a la teva família i bona per a les teves propietats! ⁷He sentit a dir que esquiles les ovelles. Els teus pastors han estat al desert amb nosaltres, i no els hem molestat ni els ha desaparegut res mentre eren a Carmel. ⁸Pregunta als teus mossos i t’ho diran. Sigues, doncs, gentil amb aquests joves que venim en un dia tan assenyalat. Et preguem que donis a aquests servents teus i a David, el teu fill, el que bonament tinguis a mà.” ⁹Els homes de David van repetir a Nabal, en nom de David, tot el que ell havia dit, i es van quedar esperant. ¹⁰Nabal els contestà: —Qui és David? Qui és el fill de Jessè? Avui en dia hi ha massa esclaus fugitius del seu amo! ¹¹És que haig de prendre el meu pa, la meva aigua i el bestiar que immolo per als meus esquiladors, i donar-ho a una gent que ni sé d’on són? ¹²Els homes de David se’n van tornar, arribaren on ell era i li ho van explicar tot. ¹³David ordenà llavors als seus homes: —Que tothom prengui l’espasa! Tots es van cenyir l’espasa, i David també ho va fer. Van pujar amb ell uns quatre-cents homes, mentre uns dos-cents es quedaven a guardar els bagatges. ¹⁴Entretant, un dels homes de Nabal havia advertit Abigail, la muller del seu amo: —David ha enviat missatgers des del desert a saludar el nostre amo, i ell els ha tractat molt malament, ¹⁵encara que ells sempre s’havien portat bé amb nosaltres: no ens han molestat mai, ni ens ha desaparegut mai res mentre hem estat amb ells fent vida al ras. ¹⁶Més aviat ens han protegit, com una muralla, tant de nit com de dia, tot el temps que hem pasturat el ramat vora seu. ¹⁷Pensa tu mateixa què pots fer, perquè a hores d’ara ja hauran decidit la venjança contra el nostre amo i la seva família. I l’amo és tan poca-solta que no se li pot fer entendre res. ¹⁸Abigail s’afanyà a prendre dos-cents pans, dos bots de vi, cinc anyells ja preparats, cinc mesures de gra torrat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i va carregar-ho tot sobre els ases. ¹⁹Després va manar als mossos que passessin al davant, que ella ja els seguia. Però no digué res al seu marit Nabal. ²⁰Abigail, muntada en un ase, anava baixant per un replec de la muntanya, mentre David i els seus homes venien en direcció contrària, i aviat es van trobar. ²¹David s’anava dient: «He ben perdut el temps amb aquest enze. Li he guardat tot el que tenia al desert, no li ha desaparegut res, i ves com m’ho paga! ²²Però que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si abans de la matinada queda cap home a la propietat de Nabal!» ²³Quan Abigail veié venir David, va baixar corrents de l’ase i es prosternà davant d’ell amb el front a terra. ²⁴Després se li va llançar als peus, tot dient: —La culpa és meva, senyor. Deixa que la teva serventa parli, escolta les meves paraules. ²⁵Que el meu senyor no faci cas d’aquest poca-solta de Nabal, que és realment un “estúpid”, tal com diu el seu nom; efectivament, és un sac d’estupidesa. La teva serventa no va veure els homes que tu, senyor meu, havies enviat. ²⁶Però ara t’ho asseguro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida: el Senyor no vol que et prenguis la justícia pel teu compte i et taquis de sang. Que siguin com Nabal els teus enemics i tots els qui et volen mal! ²⁷Que el meu senyor accepti aquest present que la teva serventa ha portat per als homes que l’acompanyen. ²⁸Tingues la bondat de perdonar la falta de la teva serventa. »És ben cert que el Senyor perpetuarà la teva dinastia, senyor meu, ja que tu fas les guerres del Senyor, i de tota la teva vida ningú no et pot retreure res. ²⁹Encara que algú s’alci a perseguir-te i vulgui la teva mort, la vida del meu senyor es troba ben guardada en el tresor del Senyor, el teu Déu, on ell guarda els qui viuen; en canvi, la vida dels teus enemics, ell ja la té a la fona per llançar-la ben lluny. ³⁰El Senyor complirà amb el meu senyor tot el que de bo li ha promès i el farà sobirà d’Israel: ³¹que aquell dia el meu senyor no hagi de sentir remordiments per haver vessat sang sense motiu i per haver-se fet justícia ell mateix. Quan el Senyor t’haurà afavorit, recorda’t d’aquesta teva serventa! ³²David respongué a Abigail: —Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que avui t’ha enviat a trobar-me! ³³Beneït el teu seny, i beneïda tu mateixa, que m’has guardat de vessar sang i de fer-me justícia jo mateix! ³⁴Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, que no m’ha permès de fer-te mal, et juro que, si no arribes a venir tu de seguida, abans de clarejar el dia no hauria quedat cap home viu a la propietat de Nabal. ³⁵David va acceptar de les mans d’Abigail tot el que ella li portava, i li digué: —Ves-te’n en pau a casa teva. Ja veus que he fet cas del que m’has dit i t’he acollit favorablement. ³⁶En tornar Abigail a casa de Nabal, se’l va trobar banquetejant com un rei i amb l’eufòria del qui ja ha begut massa, de manera que no li pogué explicar res, ni poc ni molt, fins que es va fer de dia. ³⁷L’endemà al matí, passat el desvari de la beguda, Abigail va informar Nabal de tot. Ell es va quedar de pedra, com si el cor se li parés. ³⁸Deu dies més tard, el Senyor li va enviar una feridura, i va morir. ³⁹Quan David ho va saber, exclamà: —Beneït sigui el Senyor que m’ha fet justícia de l’ultratge de Nabal i m’ha preservat de tacar-me les mans! El Senyor ha volgut que ell morís víctima de la seva pròpia maldat. Llavors David va enviar missatgers per demanar Abigail en matrimoni. ⁴⁰Els homes de David van anar a Carmel, a casa d’Abigail, i li digueren: —David ens envia a dir-te que et vol prendre per muller. ⁴¹Ella es va alçar, es prosternà fins a tocar a terra amb el front i digué: —Aquí tens la teva serventa, l’esclava disposada a rentar els peus dels criats del meu senyor. ⁴²Abigail s’afanyà a partir. Va muntar a l’ase i, acompanyada de cinc de les seves criades, se’n va anar amb els enviats de David i es va casar amb ell. ⁴³David s’havia casat també amb Ahinóam de Jizreel. Va tenir aquestes dues dones. ⁴⁴Mical, la primera muller de David, Saül l’havia donada a Paltí, fill de Laix, de Gal·lim.

David torna a perdonar la vida a Saül

¹La gent de Zif anaren a trobar Saül, a Guibà, i li van dir: —David és amagat al tossal d’Haquilà, al vessant que mira al desert. ²Saül, amb tres mil homes escollits d’Israel, va baixar al desert de Zif a buscar-hi David. ³Saül va acampar al tossal d’Haquilà, al vessant que mira al desert, a prop del camí. David, que vivia aleshores al desert, en adonar-se que Saül venia a perseguir-lo, ⁴envià uns exploradors per saber de cert si Saül arribava. ⁵Llavors David s’aproximà al lloc on Saül havia acampat i va veure l’indret on dormien Saül i Abner, fill de Ner, el general en cap del seu exèrcit. Saül dormia al centre del campament, i la tropa jeia al voltant d’ell. ⁶David va dir a l’hitita Ahimèlec i a Abisai, fill de Seruià i germà de Joab: —Qui baixa amb mi al campament de Saül? Abisai va respondre: —Jo hi baixo. ⁷David i Abisai es van infiltrar de nit al campament de Saül i el van trobar dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada vora el seu capçal. Al seu voltant jeien Abner i els altres homes. ⁸Abisai digué a David: —Avui Déu ha posat el teu enemic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada. No en caldran pas dues. ⁹Però David va respondre a Abisai: —No el matis! Qui quedaria net de culpa, si fes mal a l’ungit del Senyor? ¹⁰David va afegir encara: —Tan cert com viu el Senyor, és ell qui l’ha de fer morir, o bé de mort natural quan li arribi l’hora, o bé lluitant a la guerra. ¹¹Però Déu me’n guard de fer res a l’ungit del Senyor! Pren-li només la llança que té al capçal i el càntir d’aigua, i anem-nos-en. ¹²Llavors David va agafar la llança i el càntir d’aigua que Saül tenia vora el capçal, i se’n van anar. Ningú no ho va veure ni se’n va adonar. No va despertar-se ningú, tothom dormia: el Senyor havia fet caure damunt d’ells un son profund. ¹³David va passar a l’altre costat d’on era Saül i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància. ¹⁴Llavors va cridar cap a la tropa i cap a Abner, fill de Ner: —Abner! No vols respondre? Abner va contestar: —Qui ets tu, que crides el rei? ¹⁵David li digué: —¿Que no ets un home, tu, el més valent de tot Israel? ¿Doncs com és que no vetlles pel rei, el teu senyor? Algú ha vingut a assassinar-lo! ¹⁶No, no està bé això que has fet. Tan cert com viu el Senyor, us haurien de penjar a tots perquè no heu sabut guardar el vostre amo, l’ungit del Senyor! Mira on és la llança del rei i el càntir d’aigua del seu capçal. ¹⁷Saül va reconèixer la veu de David i exclamà: —David, fill meu, ¿no és la teva, aquesta veu que sento? David li respongué: —Sí, és la meva, rei i senyor meu. ¹⁸I va afegir: —Per què el meu senyor persegueix el seu servent? Què he fet jo, quin mal han fet les meves mans? ¹⁹I ara, que el rei, el meu senyor, vulgui escoltar les paraules del seu servent. Si és el Senyor qui t’incita contra mi, el perfum d’una ofrena bastaria per a calmar-lo; però si són els homes, que el Senyor els maleeixi aquí mateix, perquè avui em fan fora del meu país i em priven de compartir l’heretat del Senyor. És com si em diguessin: “Ves-te’n i adora altres déus!” ²⁰Només voldria que la meva sang no caigués a terra lluny de la presència del Senyor. El rei d’Israel ha sortit a perseguir aquesta puça solitària com qui caça una perdiu per les muntanyes. ²¹Saül va dir: —He pecat. Torna, David, fill meu, que no et faré més mal, després que avui has tingut en tanta consideració la meva vida. He comès un greu error, insensat de mi! ²²David va cridar: —Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a recollir-la un dels teus homes. ²³I que el Senyor recompensi a cada un de nosaltres el seu comportament magnànim i lleial. Avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer mal a l’ungit del Senyor. ²⁴Que així com avui he respectat la teva vida, el Senyor faci el mateix amb la meva i em guardi en els perills! ²⁵Saül digué a David: —Beneït siguis, fill meu David! Tu prosperaràs i seràs el més fort. David se’n va anar pel seu cantó i Saül se’n tornà a casa seva.

David es refugia entre els filisteus

¹David va pensar: «Qualsevol dia cauré en mans de Saül. No em queda més remei que refugiar-me al país dels filisteus. Només així Saül deixarà de perseguir-me dins el territori d’Israel i estaré fora del seu abast.» ²Llavors se’n va anar i, amb els sis-cents homes que tenia, es va passar a Aquix, fill de Maoc, rei de Gat. ³David, amb els seus homes, cada un amb la seva família, vivia amb Aquix, a Gat. David hi vivia amb les seves dues dones, Ahinóam de Jizreel, i Abigail, la muller de Nabal, de Carmel. ⁴Saül va saber que David havia fugit a Gat i ja no el va perseguir més. ⁵David va dir a Aquix: —Si he merescut el teu favor, indica’m alguna població de la rodalia on pugui residir. No cal pas que el teu servidor s’estigui vora teu, a la capital. ⁶Aquell mateix dia, Aquix li va assignar Siclag. Per això Siclag ha estat dels reis de Judà fins al dia d’avui. ⁷L’estada de David al país dels filisteus va durar un any i quatre mesos. ⁸David, amb els seus homes, s’infiltrava pel territori dels gueixurites, dels guerizites i dels amalequites; són les tribus que habiten a la regió que s’estén des de Tèlem, anant cap a Xur i fins a Egipte. ⁹Quan David atacava aquell territori, no deixava vius ni homes ni dones. S’enduia ovelles, vaques, ases, camells i també la roba, i després se’n tornava i anava a trobar Aquix. ¹⁰Quan Aquix li preguntava on havia fet aquella vegada la incursió, David responia: «Al Nègueb de Judà», o bé: «Al Nègueb de Jerahmeel», o bé: «Al Nègueb dels quenites.» ¹¹David no deixava que arribessin vius a Gat ni homes ni dones, perquè temia que denunciessin allò que havia fet. Tal va ser la manera de fer i de viure de David tot el temps de la seva estada al país dels filisteus. ¹²Aquix es fiava d’ell, perquè pensava: «David s’ha fet odiós a Israel, el seu poble, i sempre més haurà d’estar al meu servei.»

Saül consulta el difunt Samuel

¹Per aquell temps, els filisteus van posar en peu de guerra els seus exèrcits per anar a combatre contra Israel. Aquix va dir a David: —Sàpigues que m’has d’acompanyar amb els teus homes a la guerra. ²David li va respondre: —Doncs tu ara veuràs com es porta aquest teu servidor. Aquix digué a David: —Molt bé. Et faré cap permanent de la meva guàrdia personal. ³Samuel havia mort i tot Israel havia fet dol per ell. L’havien enterrat a Ramà, la seva població. Saül havia proscrit del país tots els nigromants i endevins. ⁴Els filisteus van concentrar les tropes i acamparen a Xunem. Igualment Saül va reunir tot Israel i acampà a Guilboa. ⁵En veure el campament dels filisteus, Saül va tenir por i, ple d’esglai, ⁶va consultar el Senyor. Però el Senyor no responia, ni per somnis, ni per les sorts sacerdotals, ni pels profetes. ⁷Llavors Saül digué als seus oficials: —Busqueu-me una nigromant i aniré a consultar-la. Li van respondre: —A Endor n’hi ha una. ⁸Saül, disfressat perquè no el reconeguessin i acompanyat només de dos homes, va arribar de nit a casa de la dona nigromant. Saül li digué: —Endevina’m el futur fent que pugi l’esperit del mort que jo t’indicaré. ⁹La dona li va objectar: —Ja saps el que ha fet Saül: ha exterminat del país els nigromants i endevins. Tu em pares una trampa que pot costar-me la vida. ¹⁰Saül li va jurar: —Per la vida del Senyor, t’asseguro que no et passarà res. ¹¹Llavors ella li va preguntar: —Qui vols que t’evoqui? Saül va dir: —Evoca’m Samuel. ¹²La dona va veure Samuel, va fer un xiscle i digué a Saül: —Per què m’has enganyat? Tu ets Saül! ¹³El rei va respondre: —No tinguis por. Digues què veus. La dona va dir: —Veig un esperit que puja del fons de la terra. ¹⁴El rei va preguntar: —Digues quin aspecte té. Ella va respondre: —És un ancià que puja cobert amb el mantell de profeta. Saül va comprendre que es tractava de Samuel i es va agenollar i es prosternà amb el front a terra. ¹⁵Samuel digué a Saül: —Per què em vens a pertorbar, evocant-me així? Saül li va respondre: —Em trobo en una situació desesperada. Els filisteus em fan la guerra i Déu s’ha allunyat de mi: ja no em respon ni pels profetes ni per somnis. Per això t’he evocat, perquè m’indiquis què haig de fer. ¹⁶Samuel va dir: —Si el Senyor s’ha allunyat de tu i va contra tu, per què m’interrogues? ¹⁷El Senyor compleix allò que ja havia anunciat per la meva boca: t’ha pres el regne de les mans i l’ha passat a un altre, a David. ¹⁸Ja que tu vas desobeir el Senyor i no vas executar la seva condemna contra els amalequites, ara el Senyor compleix amb tu això que va dir. ¹⁹Més encara: junt amb tu, el Senyor posarà tot Israel en mans dels filisteus. Demà, tu i els teus fills sereu on jo soc, i el Senyor haurà fet caure l’exèrcit d’Israel en mans dels filisteus. ²⁰A l’instant, Saül es va desplomar tan llarg com era, esglaiat per les paraules de Samuel. A més, li fallaven les forces, perquè no havia menjat res en tot el dia i en tota la nit. ²¹Aquella dona se li va acostar i, veient-lo tan trasbalsat, li digué: —La teva serventa t’ha cregut. M’he jugat la vida fent el que tu deies. ²²Ara creu-me tu a mi: fes-me el favor de prendre el mos de pa que et prepararé. Menja i reprèn les forces per a continuar el camí. ²³Ell s’hi negava i deia que no volia menjar res, però tant van insistir els seus homes i la dona, que finalment en va fer cas. S’aixecà de terra i s’assegué al divan. ²⁴Aquella dona va córrer a matar un vedell gras que tenia a casa, va pastar farina i cogué pans sense llevat. ²⁵Després ho va servir a Saül i als seus acompanyants, i ells s’ho van menjar. I se n’anaren aquella mateixa nit.

Els filisteus prescindeixen de David

¹Els filisteus van reunir totes les seves tropes a Afec. Els israelites estaven acampats a la font de Jizreel. ²Els cinc primers magistrats de les ciutats filistees desfilaven al capdavant de les columnes de mil i de cent homes. David i els seus homes desfilaven els darrers, amb Aquix. ³Els cinc magistrats dels filisteus van dir: —Què hi fan, aquí, aquests hebreus? Aquix els va respondre: —¿No sabeu que és David, l’oficial de Saül, rei d’Israel? Ja fa un any o dos que és amb mi, i d’ençà que es va passar al meu servei no tinc res a dir d’ell. ⁴Els generals dels filisteus, enfadats, li van dir: —Fora aquest home! Que se’n torni al lloc que li tens assignat! No pot venir amb nosaltres a la guerra, que encara se’ns giraria en contra en plena batalla. Quin millor regal, per a reconciliar-se amb el seu senyor, que els caps dels nostres homes? ⁵¿No és d’aquest David que cantaven, tot dansant: “Saül en mata a milers, i David, a desenes de milers”? ⁶Llavors Aquix va cridar David i li digué: —Tan cert com viu el Senyor, et tinc per un home honrat i estic satisfet del teu comportament en l’exèrcit. No tinc res a dir contra tu des que vas arribar al meu país fins al dia d’avui. Però els altres primers magistrats no et veuen amb bons ulls. ⁷Ves-te’n, doncs, en pau, i no et faràs malveure dels magistrats dels filisteus. ⁸David va replicar a Aquix: —Però, què he fet? Quina queixa tens del teu servent, des del dia que vaig entrar al teu servei fins avui, que no pugui venir a combatre contra els enemics del rei, el meu senyor? ⁹Aquix li va respondre: —Jo t’aprecio com si fossis un enviat de Déu. Però els generals dels filisteus estan decidits a no deixar-te pujar amb nosaltres al combat. ¹⁰Per tant, lleva’t demà al matí i, amb els altres servidors meus que t’acompanyen, aneu-vos-en, així que es faci de dia, al lloc que us tinc assignat. No t’ho prenguis malament, que jo t’aprecio de debò. ¹¹David i els seus homes es llevaren de bon matí per retornar al país dels filisteus. Després els filisteus van pujar a Jizreel.

Els amalequites saquegen Siclag

¹Quan, el tercer dia, David i els seus homes arribaren a Siclag, es van trobar que els amalequites havien fet una incursió al Nègueb i a Siclag, i Siclag havia estat atacada i incendiada. ²No havien mort ningú, però havien fet captives les dones i tots els altres, petits i grans, i se’ls havien endut. ³Així, doncs, quan David i els seus homes van arribar a la població, la van trobar incendiada. Les seves dones, els seus fills i les seves filles havien estat enduts captius. ⁴Tant David com els homes que l’acompanyaven es posaren a plorar fent grans lamentacions, fins que ja no els quedaven més forces per a plorar. ⁵També les dues dones de David, Ahinóam de Jizreel i Abigail, la muller de Nabal, de Carmel, havien estat capturades. ⁶David es trobava en una situació molt delicada, perquè la tropa parlava d’apedregar-lo, afligits com estaven pensant en els seus fills i filles. Però, amb l’ajut del Senyor, el seu Déu, David va reprendre coratge ⁷i va dir al sacerdot Abiatar, fill d’Ahimèlec: —Porta’m l’efod. Abiatar va portar-li l’efod, ⁸i David va consultar el Senyor: —Haig de perseguir aquesta banda? Els atraparé? El Senyor li va respondre: —Persegueix-la. L’atraparàs i alliberaràs els captius. ⁹Immediatament, David, amb els sis-cents homes que l’acompanyaven, es va posar en marxa i van arribar al torrent de Bessor. ¹⁰D’allí, David va continuar la persecució amb quatre-cents homes; els altres dos-cents, massa cansats per a travessar el torrent, es van quedar allà. ¹¹Llavors van trobar un egipci perdut en ple camp i el portaren a David. Li van donar pa per a menjar i aigua per a beure, ¹²un pa de figues seques i dos raïms de panses. Amb el menjar, va reanimar-se. Feia tres dies i tres nits que no menjava ni bevia res. ¹³David li preguntà: —De qui ets i d’on ets, tu? Respongué: —Soc un jove egipci, esclau d’un amalequita. El meu amo em va deixar abandonat fa tres dies, perquè estava malalt. ¹⁴Havíem fet una incursió al Nègueb dels quereteus, al de Judà i al de Caleb, i vam incendiar Siclag. ¹⁵David li va demanar: —Em guiaràs fins aquesta banda? Ell va respondre: —Jura’m per Déu que no em mataràs ni em posaràs en mans del meu amo, i jo et guiaré fins aquesta banda. ¹⁶L’hi va guiar, doncs. Els amalequites estaven escampats per tota la contrada, menjant, bevent i ballant, per celebrar el gran botí pres al país dels filisteus i al país de Judà. ¹⁷L’atac de David va durar des de trenc d’alba fins al vespre de l’endemà. No se’n va escapar ni un, llevat de quatre-cents joves que van muntar en els seus camells i pogueren fugir. ¹⁸David va recuperar tot el que els amalequites havien capturat, i també les seves dues dones. ¹⁹No faltava ningú, ni petits ni grans, ni fills ni filles, ni res del botí ni del que s’havien endut. David ho va recuperar tot. ²⁰Va prendre als amalequites tots els seus ramats d’ovelles i vaques. Se’ls van endur davant l’altre bestiar i cridaven: —És el botí de David! ²¹David va arribar al torrent de Bessor, on s’havien quedat aquells dos-cents homes que estaven massa fatigats per a seguir-lo. Van sortir a rebre David i la seva gent. David s’avançà a saludar-los. ²²Llavors tots els dolents i mesquins d’entre els qui l’havien acompanyat digueren: —Com que aquests no han vingut amb nosaltres, no els hem de donar res del botí que hem recuperat. Només la dona i els fills: que els prenguin i se’n vagin. ²³Però David digué: —Germans, no podeu disposar així del que el Senyor ens ha concedit. Ell ens ha protegit i ha fet caure a les nostres mans la banda d’amalequites que ens havia atacat. ²⁴Qui us pot donar la raó? Tanta part ha de tenir en el botí qui va al combat com qui guarda el bagatge. ²⁵A partir d’aquell dia, David va instituir aquesta llei i aquest costum que vigeix encara avui. ²⁶Arribat a Siclag, David va enviar una part del botí als ancians de Judà, compatriotes seus, amb aquest missatge: «Aquí teniu, com a present, una part del botí que hem pres als enemics del Senyor.» ²⁷Va enviar-ne als de Betul, als de Ramat-Nègueb, als de Jatir, ²⁸als d’Aruedà, als de Xifamot, als d’Eixtemoa, ²⁹als de Racal, als dels pobles de Jerahmeel, als dels pobles dels quenites, ³⁰als d’Hormà, als de Boraixan, als d’Atac, ³¹als d’Hebron i als de tots els altres llocs per on David i els seus homes havien passat.

Batalla de Guilboa i mort de Saül

¹Entretant, els filisteus havien atacat els israelites. Aquests van fugir i molts van caure morts a les muntanyes de Guilboa. ²Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills, i van matar Jonatan, Abinadab i Malquixua, fills de Saül. ³Llavors el pes del combat es va abocar contra Saül. Els arquers el van descobrir i el feriren greument. ⁴Saül va ordenar al seu escuder: —Desembeina l’espasa i clava-me-la, abans no arribin aquests incircumcisos i ho facin ells: em convertiria en la seva riota. Però l’escuder no va gosar clavar-la-hi, pel gran respecte que li tenia. Llavors Saül va plantar a terra l’espasa i s’hi tirà al damunt. ⁵En veure l’escuder que Saül era mort, també es va tirar sobre l’espasa i va morir amb ell. ⁶Així Saül, els seus tres fills, el seu escuder i tots els seus homes van morir plegats aquell dia. ⁷En veure la derrota de l’exèrcit d’Israel i la mort de Saül i dels seus fills, els israelites de l’altra banda de la vall i de més enllà del Jordà van abandonar les seves poblacions i van fugir. Els filisteus les van ocupar i s’hi establiren. ⁸L’endemà, quan els filisteus anaren a espoliar els cadàvers, van trobar Saül i els seus tres fills morts a les muntanyes de Guilboa. ⁹Van decapitar Saül, el despullaren de les seves armes i van passejar el seu cap per tot Filistea, per portar la bona notícia de la victòria als seus ídols i al seu poble. ¹⁰Van dipositar les armes de Saül al temple d’Astarte i van clavar el seu cadàver a la muralla de Bet-Xean. ¹¹Quan els habitants de Jabeix-Galaad van sentir a dir el que els filisteus havien fet amb Saül, ¹²tots els homes valents van sortir de la ciutat i, després de caminar tota la nit, s’endugueren els cadàvers de Saül i dels seus fills de la muralla de Bet-Xean, els van portar a Jabeix i allà els van incinerar. ¹³Recolliren els ossos i van enterrar-los sota el tamariu de Jabeix. Després van dejunar set dies.