Jonàs intenta fugir del Senyor
1El Senyor va comunicar la seva paraula a Jonàs, fill d’Amitai. Li digué: 2—Ves a la gran ciutat de Nínive i proclama-hi que ja no suporto més la seva perversitat. 3Però Jonàs decidí fugir cap a Tarsis, lluny del Senyor. Va baixar a Jafa, on trobà un vaixell que anava cap aquelles terres, va pagar el passatge i es va embarcar amb els mariners per fugir de la presència del Senyor. 4Llavors el Senyor va enviar sobre el mar un vent tan fort i es va aixecar una tempesta tan gran, que semblava que la nau s’havia de partir. 5Els mariners van agafar por i cada un demanava auxili al seu déu. I, per alleugerir el vaixell, van llançar la càrrega al mar. Mentrestant Jonàs, que havia baixat al fons de la nau, jeia profundament adormit. 6Se li va acostar el capità i li va dir: —Què fas tu dormint? Aixeca’t i clama al teu déu! Potser es recordarà de nosaltres i no morirem. 7Els mariners es van dir entre ells: —Veniu, traguem sorts i sabrem qui té la culpa d’aquesta desgràcia. Van treure sorts, i la sort va designar Jonàs. 8Llavors li digueren: —Així tu ets el culpable! Què t’hi porta, aquí? D’on vens? Quin és el teu país? A quin poble pertanys? 9Jonàs respongué: —Soc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra. 10I un cop Jonàs els va haver explicat que fugia de la presència del Senyor, el pànic s’apoderà d’aquells homes, que li digueren: —Com és que has fet això! 11Mentrestant el mar s’enfurismava cada vegada més, i els mariners li van preguntar: —Què hem de fer amb tu perquè el mar es calmi? 12Ell respongué: —Tireu-me al mar, i el mar es calmarà. Reconec que aquesta gran tempestat s’ha aixecat contra vosaltres per culpa meva. 13Amb tot, els mariners es posaren a remar intentant de tornar a terra; però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més. 14Llavors van pregar al Senyor: —Ah, Senyor, no ens enviïs la mort perquè ara fem morir aquest home; no ens demanis comptes de la mort d’un innocent. Tot passa, Senyor, tal com tu vols. 15Els mariners, doncs, agafaren Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria. 16Llavors es va apoderar d’aquells homes un gran respecte pel Senyor. Van oferir un sacrifici al Senyor i li feren prometences.
Pregària de Jonàs
1El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. 2D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu: 3—Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost. Des de l’entranya de la mort he cridat auxili, i tu, Senyor, has escoltat el meu clam. 4»M’havies llançat als mars profunds, m’engolien les aigües abismals, els teus rompents i les teves onades em passaven pel damunt. 5I em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple! 6»M’arribava l’aigua al coll, m’engolia el gran oceà, les algues se m’enredaven al cap. 7Davallava als fonaments de les muntanyes, rere meu es tancaven per sempre les portes del país dels morts. »Però tu, Senyor, Déu meu, m’has tret viu de la fossa. 8Quan la meva vida defallia, m’he recordat de tu, Senyor. T’ha arribat la meva pregària, ha arribat al teu sant temple. 9»Els qui adoren els ídols vans, que deixin de venerar-los! 10Però jo et donaré gràcies i t’oferiré un sacrifici: compliré el que havia promès. És el Senyor qui em salva! 11Després el Senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja.
Jonàs predica a Nínive
1El Senyor, per segona vegada, va comunicar a Jonàs la seva paraula. Li digué: 2—Ves a Nínive, la gran ciutat, i proclama-hi el missatge que t’indicaré. 3Jonàs, tal com el Senyor li havia ordenat, va anar-se’n a Nínive. La ciutat de Nínive era immensa, tant que calien tres dies per a recórrer-la sencera. 4Jonàs començà a recórrer la ciutat. Va caminar tota una jornada cridant: —D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda! 5Els habitants de Nínive van fer cas de Déu; tots, rics i pobres, decidiren de proclamar un dejuni i es vestiren amb roba de sac. 6Quan la notícia va arribar al rei de Nínive, es va alçar del tron, es tragué el mantell reial, es cobrí amb roba de sac i s’assegué a la cendra. 7I va fer pregonar per la ciutat: «Decret del rei i dels seus consellers. Que els homes i els animals, bestiar gros i petit, no mengin res; que els animals no pasturin i que ningú no els abeuri. 8Que homes i bèsties es cobreixin amb roba de sac i invoquin Déu amb totes les seves forces. Que tothom abandoni el mal camí i les accions violentes. 9Qui sap si Déu es repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem!» 10Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se’n va desdir.
Misericòrdia de Déu i indignació de Jonàs
1Jonàs s’ho va prendre molt malament. Tot enfurismat, 2va pregar així al Senyor: —Ah, Senyor, és ben bé això el que temia quan encara era al meu país. Per això em vaig afanyar a fugir a Tarsis. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal. 3I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure! 4El Senyor li va respondre: —¿Et sembla bé d’enfurismar-te d’aquesta manera? 5Jonàs va sortir de la ciutat en direcció a llevant. Es va fer una cabana i s’estava allí, a l’ombra de la cabana, per veure què passaria a la ciutat. 6El Senyor-Déu va fer créixer, per damunt de Jonàs, una carbassera que li fes ombra sobre el cap i li calmés el mal humor. Jonàs se n’alegrà molt. 7Però l’endemà, a punta de dia, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. 8Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: «Més em val morir que no pas viure.» 9Llavors Déu va preguntar a Jonàs: —¿Et sembla bé d’enfurismar-te així per una carbassera? Jonàs va respondre: —Em sembla molt bé d’enfurismar-me. Més encara: morir, voldria! 10El Senyor va dir: —Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys! 11¿I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones que no distingeixen el bé del mal, a més de tant de bestiar?