Jutges

Pròleg (1,1-3,6)

El poble d’Israel ocupa el país de Canaan

¹Després de la mort de Josuè, els israelites van consultar el Senyor: —Quina de les nostres tribus ha de començar la guerra contra els cananeus? ²El Senyor respongué: —Començarà la guerra Judà. He posat el país a les seves mans. ³Llavors els de la tribu de Judà van dir als de la tribu de Simeó, els seus germans: —Veniu, que combatrem plegats contra els cananeus en el territori que ens ha tocat en sort. Després nosaltres també vindrem a combatre en el territori que us ha estat assignat. Els de Simeó, doncs, es van ajuntar als de Judà. ⁴Van començar la guerra i el Senyor va posar a les seves mans els cananeus i els perizites: en mataren deu mil a Bèzec. ⁵Amb ells hi havia el rei Adoní-Bèzec; van combatre contra ell i derrotaren els cananeus i els perizites. ⁶Adoní-Bèzec intentà de fugir, però el van perseguir i capturar, i li tallaren els polzes de les mans i dels peus. ⁷Llavors Adoní-Bèzec exclamà: —Setanta reis, amb els polzes de les mans i dels peus tallats, recollien les engrunes que queien de la meva taula. Ara Déu em paga tal com jo havia fet. I se l’endugueren a Jerusalem, on va morir. ⁸Els de la tribu de Judà van posar setge a Jerusalem. Un cop presa la ciutat, van exterminar els seus habitants i van calar-hi foc. ⁹Després passaren a combatre contra els cananeus que vivien a la Muntanya, al Nègueb i a la Xefelà. ¹⁰També van anar a combatre contra els cananeus que vivien a Hebron, que aleshores s’anomenava Quiriat-Arbà, i van derrotar els clans de Xeixai, Ahiman i Talmai. ¹¹Des d’allí marxaren contra els habitants de Debir, que aleshores s’anomenava Quiriat-Séfer. ¹²Caleb va prometre que donaria la seva filla Acsà per muller al qui conquerís Quiriat-Séfer. ¹³Otniel, fill de Quenaz, el germà petit de Caleb, la va conquerir, i Caleb li donà la seva filla. ¹⁴El dia que Acsà entrava com a esposa a casa d’Otniel, ella va proposar al seu marit de demanar un terreny a Caleb, el seu pare. Acsà va començar d’amoïnar Caleb de l’ase estant, i ell li va dir: —Què vols, ara? ¹⁵Ella respongué: —Fes-me un favor. Ja que m’has donat unes terres de secà, dona’m també alguna font d’aigua. Caleb li va donar la font de dalt i la font de baix. ¹⁶Els quenites, descendents del sogre de Moisès, havien pujat amb els de la tribu de Judà des de la ciutat de les Palmeres cap al desert de Judà, al Nègueb d’Arad, i es van instal·lar entre els amalequites. ¹⁷Els homes de Judà i els de Simeó, el seu germà, van derrotar els cananeus que vivien a Sefat. Van consagrar a l’extermini aquesta població i per això li donaren el nom d’Hormà (que vol dir «extermini»). ¹⁸Judà va conquerir Gaza, Ascaló i Ecron, amb els seus territoris. ¹⁹El Senyor era amb Judà, i per això es va apoderar de la Muntanya, però no pogué expulsar els habitants de les valls, perquè tenien carros de guerra. ²⁰Tal com havia dit Moisès, van assignar Hebron a Caleb, que va fer fora de la ciutat els clans dels tres fills d’Anac. ²¹En canvi, els benjaminites no aconseguiren d’expulsar els jebuseus, que vivien a Jerusalem. Per això els jebuseus han continuat vivint a Jerusalem amb els benjaminites fins al dia d’avui. ²²Per la seva part, les tribus de Josep van pujar a atacar Betel. El Senyor era amb ells. ²³Van enviar espies a aquesta ciutat, que antigament s’anomenava Luz. ²⁴Els espies van veure un home que en sortia i li van dir: —Ensenya’ns com podem penetrar a la ciutat i tindrem compassió de tu. ²⁵Ell els ho va ensenyar, i els homes de Josep exterminaren els habitants de la ciutat, però van deixar marxar aquell home amb tota la seva família. ²⁶Ell va emigrar al país dels hitites, on construí una ciutat que anomenà Luz, nom que conserva encara avui. ²⁷En canvi, la tribu de Manassès no aconseguí d’apoderar-se de Bet-Xean, de Tanac, de Dor, d’Ibleam ni de Meguidó amb els seus habitants i la seva rodalia; els cananeus van continuar vivint en aquell territori. ²⁸Quan els israelites van arribar a ser més forts, els van sotmetre a prestacions forçoses, però no els pogueren fer fora. ²⁹Tampoc la tribu d’Efraïm no va poder expulsar els cananeus de Guèzer. Per això els cananeus van continuar vivint a Guèzer, entre els efraïmites. ³⁰La tribu de Zabuló no va poder expulsar els habitants de Quitron ni els de Nahalol; els cananeus, sotmesos a prestacions forçoses, van continuar vivint entre la gent de Zabuló. ³¹La tribu d’Aser tampoc no pogué expulsar els habitants d’Acó, ni els de Sidó, ni els d’Ahlab, ni els d’Aczib, ni els d’Helbà, ni els d’Afec, ni els de Rehob. ³²Així, doncs, els de la tribu d’Aser van haver de residir enmig dels cananeus, els habitants del país, perquè no pogueren expulsar-los. ³³Tampoc la tribu de Neftalí no va poder expulsar els habitants de Bet-Xèmeix ni els de Betanat. Hagué d’establir-se entre els cananeus que habitaven en aquell territori, però els va sotmetre a prestacions forçoses. ³⁴Els amorreus van arraconar els de la tribu de Dan a la Muntanya i no els deixaren baixar a les valls. ³⁵Així els amorreus van continuar habitant a Harheres, Aialon i Xaalbim. Però, quan les tribus de Josep van ser més fortes, els van sotmetre a prestacions forçoses. ³⁶La frontera dels amorreus començava a la pujada d’Acrabim i anava des de Sela cap al nord.

Infidelitat del poble a l’aliança

¹L’àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué als israelites: —Jo us he tret d’Egipte i us he portat a la terra que vaig prometre als vostres pares. Vaig jurar que no trencaria mai la meva aliança amb vosaltres; ²vosaltres, per la vostra part, no havíeu de fer aliança amb els habitants d’aquest país i havíeu de destruir els seus altars. Però no m’heu obeït. Per què heu obrat així? ³Ara, doncs, jo us dic que no els expulsaré de davant vostre. Ells se us clavaran al costat i els seus déus seran per a vosaltres un parany. ⁴Quan l’àngel del Senyor hagué dit aquestes paraules a tots els israelites, el poble esclatà en grans plors. ⁵Per això van donar a aquell indret el nom de Boquim (que vol dir «els qui ploren»). Després van oferir sacrificis al Senyor.

Mort de Josuè

⁶Quan Josuè hagué acomiadat el poble, els israelites se n’anaren cadascú a la seva heretat per prendre’n possessió. ⁷El poble va ser fidel al Senyor fins a la mort de Josuè i dels ancians que li van sobreviure. Tots ells havien estat testimonis de les grans meravelles que el Senyor havia obrat a favor d’Israel. ⁸Josuè, fill de Nun, servent del Senyor, va morir a l’edat de cent deu anys, ⁹i el van enterrar a la seva propietat, a Timnat-Heres, a les muntanyes d’Efraïm, al nord del mont Gàaix. ¹⁰Tota aquella generació va morir i es reuní amb els seus pares; en vingué una altra que no havia conegut el Senyor i ignorava les meravelles que ell havia obrat a favor d’Israel.

El poble adora altres déus

¹¹Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, ja que donaven culte als Baals. ¹²Abandonaven el Senyor, el Déu dels seus pares, que els havia fet sortir d’Egipte, seguien altres déus, els dels pobles veïns, i els adoraven. Tot això va provocar la indignació del Senyor. ¹³Després que abandonaren el Senyor per donar culte al déu Baal i les Astartes, ¹⁴el Senyor es va irritar contra Israel i els lliurà al pillatge dels bandits, que els deixaren en la misèria. També els va posar en mans dels enemics del voltant, sense que els israelites poguessin resistir-los. ¹⁵Sempre que sortien a combatre, la mà del Senyor es girava contra ells, tal com els havia dit i jurat. Israel es trobava en una situació de greu perill. ¹⁶Llavors el Senyor els enviava jutges que alliberaven els israelites de les mans dels qui saquejaven el país. ¹⁷Però els israelites no feien cas dels seus jutges: tornaven a prostituir-se amb altres déus i els adoraven. Aviat s’allunyaven del camí seguit pels seus pares, que havien obeït els manaments del Senyor: ells no els imitaven. ¹⁸Cada vegada que el Senyor els enviava un jutge, el Senyor era amb ell i, mentre el jutge vivia, alliberava Israel dels seus enemics; perquè el Senyor s’apiadava dels israelites, que gemegaven sota els maltractaments dels seus opressors. ¹⁹Però tan bon punt moria el jutge, tornaven a corrompre’s, pitjor encara que els seus pares, seguint altres déus, adorant-los i donant-los culte. No s’apartaven de les seves males accions ni del seu comportament rebel.

Els pobles cananeus, una prova per a Israel

²⁰El Senyor es va indignar contra Israel i els digué: —Aquest poble ha violat l’aliança que jo havia fet amb els seus pares i no em vol obeir. ²¹Doncs jo tampoc no vull continuar expulsant del seu davant cap dels pobles que Josuè, quan va morir, havia deixat sense expulsar. ²²El Senyor es volia servir d’aquests pobles per a posar a prova Israel, per a veure si seguiria els seus camins, com havien fet els seus pares, o si no els seguiria. ²³Per això havia deixat aquests pobles en el país, sense expulsar-los de cop. No els havia fet caure en mans de Josuè.

¹Així, doncs, el Senyor va deixar en el país alguns pobles per posar a prova els israelites que no havien viscut cap de les guerres de la conquesta de Canaan. ²Els hi va deixar perquè les generacions dels israelites que no havien viscut la guerra aprenguessin a combatre. ³Els pobles són aquests: els cinc principats filisteus, tots els cananeus, els sidonis i els hivites, que habitaven a la serralada del Líban, des de la muntanya de Baal-Hermon fins a Lebó-Hamat. ⁴El Senyor se’n va servir per a posar a prova Israel, per a veure si guardaven els manaments que havia donat als seus pares per mitjà de Moisès. ⁵Així, doncs, els israelites es van establir entre els cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus. ⁶Es casaren amb les seves filles, els van donar les seves pròpies filles en matrimoni i van adorar els seus déus.

Els jutges (3,7-16,31)

I. Otniel

⁷Els israelites, amb el seu mal comportament, van ofendre el Senyor; van oblidar el Senyor, el seu Déu, i donaven culte als Baals en els bosquets sagrats. ⁸Aleshores el Senyor es va indignar contra els israelites i els posà en mans de Cuixan-Rixataim, rei d’Aram-Naharaim, que els tingué sotmesos durant vuit anys. ⁹Però van clamar al Senyor, i els envià un llibertador per salvar-los: Otniel, fill de Quenaz i germà petit de Caleb. ¹⁰L’esperit del Senyor s’apoderà d’Otniel, que començà a fer de jutge a Israel, i va sortir a combatre. El Senyor li posà a les mans Cuixan-Rixataim, rei d’Aram; Otniel va triomfar sobre Cuixan-Rixataim. ¹¹I el país va viure en pau durant quaranta anys, fins a la mort d’Otniel, fill de Quenaz.

II. Ehud

¹²Els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament. Per aquest motiu, el Senyor va fer que Eglon, rei de Moab, dominés Israel. ¹³Eglon s’alià amb els ammonites i els amalequites, va fer la guerra a Israel, el va vèncer i conquerí la ciutat de les Palmeres. ¹⁴Durant divuit anys, els israelites van estar sotmesos a Eglon, rei de Moab. ¹⁵Aleshores van clamar al Senyor, i els envià un llibertador: Ehud, fill de Guerà, de la tribu de Benjamí, que era esquerrà. Els israelites encarregaren a Ehud que portés un tribut a Eglon, rei de Moab. ¹⁶Ehud es va fer una espasa curta de dos talls, se la cenyí sota els vestits, a la cuixa dreta, ¹⁷i anà a presentar el tribut a Eglon, que era un home molt gras. ¹⁸Un cop ofert el tribut, Ehud se’n va anar, acompanyant els qui l’havien portat. ¹⁹Però, en arribar als Pilars Sagrats que hi ha a la vora de Guilgal, se’n tornà tot sol a dir al rei: —Tinc un missatge secret per a tu, majestat. El rei digué als presents: —Deixeu-nos sols. I tothom es va retirar. ²⁰El rei es trobava a la cambra que tenia al pis de dalt i que era la més fresca de palau. Ehud se li acostà i li digué: —He de comunicar-te un missatge diví. El rei s’alçà del seu setial. ²¹En aquell moment, Ehud amb la mà esquerra va desembeinar l’espasa que duia a la cuixa dreta i la va enfonsar al ventre del rei. ²²Hi entrà fulla i puny, i el greix arribà a cobrir la fulla de l’espasa, perquè Ehud no la va retirar del ventre del rei. ²³Llavors va fugir cap al pòrtic del palau, després d’haver tancat per dintre les portes de la cambra del pis de dalt. ²⁴Quan ja era fora, van venir els servidors i veieren que les portes de la cambra del rei eren tancades. I es deien: —Segurament que el rei és a dintre fent les seves necessitats. ²⁵Van esperar una estona, fins que es van inquietar. Llavors, com que ningú no obria les portes de la cambra, agafaren la clau i van obrir: el seu senyor era mort a terra. ²⁶Entretant, mentre els servents s’esperaven, Ehud havia fugit més enllà dels Pilars Sagrats i s’havia refugiat a Seïrà. ²⁷Tan bon punt va arribar-hi, convocà els israelites a toc de corn per totes les muntanyes d’Efraïm. I els israelites van baixar de les muntanyes amb Ehud, que anava al davant de tots. ²⁸Ehud digué: —Seguiu-me. El Senyor us posa a les mans els moabites, els vostres enemics. Ells van seguir Ehud, es van apoderar dels guals del Jordà que porten a Moab i no deixaren passar ningú. ²⁹En aquella ocasió, mataren uns deu mil moabites, homes forts i valents. No se’n va escapar ni un. ³⁰Aquell dia, Moab va ser humiliat per Israel, i durant vuitanta anys el país va viure en pau.

III. Xamgar

³¹Després d’Ehud, Xamgar, fill d’Anat, matà sis-cents filisteus amb una agullada de bous. També ell va salvar Israel.

IV. Dèbora i Barac

¹Un cop mort Ehud, els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament. ²El Senyor els va fer caure en poder de Jabín, rei cananeu que regnava a Hassor. El general en cap del seu exèrcit era Sisserà, que residia a Haróixet-Agoïm. ³Jabín posseïa nou-cents carros de guerra i va oprimir durament els israelites durant vint anys. Llavors els israelites van clamar al Senyor. ⁴En aquell temps, la profetessa Dèbora, muller de Lapidot, feia de jutge a Israel. ⁵Sentenciava sota la palmera anomenada palmera de Dèbora, entre Ramà i Betel, a les muntanyes d’Efraïm. Allà els israelites pujaven a trobar-la quan tenien algun plet. ⁶Dèbora va fer cridar Barac, fill d’Abinóam, de Quèdeix de Neftalí, i li digué: —Això ordena el Senyor, Déu d’Israel: “Ves a reunir deu mil homes de les tribus de Neftalí i Zabuló i porta’ls a la muntanya del Tabor. ⁷Jo faré que Sisserà, general en cap de l’exèrcit de Jabín, amb els seus carros de guerra i les seves tropes, vingui cap a tu al riu Quixon; allà el faré caure a les teves mans.” ⁸Barac va respondre a Dèbora: —Hi aniré si tu vens amb mi; però, si no vens, no hi aniré. ⁹Dèbora va replicar: —T’acompanyaré, però la glòria d’aquesta campanya no serà teva, ja que el Senyor posarà Sisserà en mans d’una dona. Dèbora es posà en camí amb Barac cap a Quèdeix. ¹⁰Barac havia fet una crida entre les tribus de Zabuló i de Neftalí perquè anessin a Quèdeix, i van pujar-hi deu mil homes. També Dèbora hi havia pujat amb Barac. ¹¹Temps enrere, Hèber, el quenita, s’havia separat dels altres quenites descendents d’Hobab, sogre de Moisès, i havia plantat la seva tenda al costat de l’Alzina de Saanannim, que és a la vora de Quèdeix. ¹²Quan Sisserà va saber que Barac, fill d’Abinóam, havia pujat a la muntanya del Tabor, ¹³va mobilitzar els nou-cents carros de guerra i tots els seus homes, i des d’Haróixet-Agoïm va emprendre la marxa cap al riu Quixon. ¹⁴Llavors Dèbora digué a Barac: —Endavant! Avui el Senyor posa Sisserà a les teves mans. Ell mateix surt a combatre davant teu. Barac va baixar del Tabor, seguit dels deu mil homes. ¹⁵Tan bon punt Barac desembeinà l’espasa, el Senyor va sembrar la confusió entre tots els carros i les tropes de Sisserà. Aquest abandonà el seu carro de guerra i fugí a peu. ¹⁶Barac va perseguir els carros i l’exèrcit enemic fins a Haróixet-Agoïm: tots els homes de Sisserà van anar caient víctimes de l’espasa. No en quedà ni un. ¹⁷Mentrestant, Sisserà havia fugit a peu cap a la tenda de Jael, la muller d’Hèber, el quenita, perquè hi havia un pacte entre Jabín, rei d’Hassor, i el clan d’Hèber, el quenita. ¹⁸Jael va sortir a rebre Sisserà i l’invità: —Entra, senyor, entra a casa meva i no tinguis por. Sisserà va entrar a la tenda i Jael el cobrí amb una manta. ¹⁹Sisserà li va demanar: —¿Em vols donar una mica d’aigua, que tinc set? La dona va destapar l’odre de la llet, li’n va fer beure i tornà a cobrir-lo amb la manta. ²⁰Després ell li digué: —Posa’t a l’entrada de la tenda i, si et pregunten si hi ha algú aquí, respon que no. ²¹Sisserà, rendit de cansament, es va adormir. Llavors Jael, la muller d’Hèber, agafà una estaca de la tenda i amb el martell a l’altra mà se li acostà a poc a poc, li va clavar l’estaca a la templa i la va picar fins que l’estaca va entrar dintre terra. Així va morir Sisserà. ²²Aleshores arribà Barac, que perseguia Sisserà. Jael va sortir a rebre’l i li digué: —Vine i t’ensenyaré l’home que busques. Barac entrà a la tenda i va veure Sisserà mort, estès a terra, amb l’estaca clavada al cap. ²³Aquell dia, Déu va humiliar Jabín, el rei cananeu, davant els israelites. ²⁴El poder dels israelites sobre Jabín, rei de Canaan, s’anà fent més fort cada dia, fins que el van aniquilar.

Càntic de Dèbora

¹Aquell dia, Dèbora, juntament amb Barac, fill d’Abinóam, va entonar aquest cant de victòria: ²Quan a Israel s’aixequen capitans, el poble s’ofereix voluntari: Beneïu el Senyor! ³Escolteu, reis! Atents, sobirans! Jo canto en honor del Senyor; toco i canto al Senyor, Déu d’Israel. ⁴Senyor, quan sorties de Seïr, quan avançaves per l’estepa d’Edom, la terra tremolava i el cel era un devessall: un devessall d’aigua eren els núvols. ⁵Les muntanyes s’estremien al teu davant, Senyor; al teu davant, Senyor, Déu d’Israel. Això fou el Sinaí! ⁶En temps de Xamgar, fill d’Anat, en temps de Jael, els camins eren deserts, els vianants seguien rutes amagades. ⁷Els camps, ningú no els treballava, ningú no els treballava a Israel, fins que em vaig alçar jo, Dèbora, fins que em vaig alçar com a mare d’Israel. ⁸El poble es triava nous déus, i, tot seguit, de les ciutats vingué la guerra. I no es veia ni un escut ni una llança entre els quaranta batallons d’Israel! ⁹El meu cor és amb els cabdills d’Israel, amb els voluntaris del poble: Beneïu el Senyor! ¹⁰Canteu, vosaltres, els qui munteu someres rosses, amb tapissos per guarniment, i que aneu fent camí! ¹¹Amb veu més forta que els aiguaders, la gent canta en els abeuradors les victòries del Senyor, les victòries dels camperols d’Israel: el poble del Senyor ja baixa a les ciutats! ¹²Desvetlla’t, Dèbora, desvetlla’t! Desvetlla’t, desvetlla’t i entona un cant! Aixeca’t, Barac! Captura els qui et capturaven, fill d’Abinóam! ¹³El clan de Sarid baixa a trobar els valents, el poble del Senyor baixa a trobar-me amb els herois. ¹⁴També venen els d’Efraïm, arrelats a les muntanyes d’Amalec. Darrere, segueix Benjamí, responent a la crida. De Maquir han baixat els qui comanden; de Zabuló, els qui tenen la vara de cabdill. ¹⁵A Issacar, els caps estan amb Dèbora. Com Issacar, també Barac i els seus homes s’han llançat corrent cap a la vall. En els clans de Rubèn hi ha grans enraonies! ¹⁶Per què us heu quedat a les cledes a escoltar flabiols de pastors? En els clans de Rubèn hi ha grans discussions! ¹⁷Enllà del Jordà, Galaad té les cabanes. I per què Dan no s’ha mogut dels seus vaixells? Aser s’ha quedat vora la mar, reposa tranquil en els seus ports. ¹⁸Però Zabuló és un poble que s’ha jugat la vida, igual que Neftalí, en els turons a camp obert. ¹⁹Arriben els reis al combat, es llancen a l’atac els reis de Canaan, a Tanac, vora les aigües de Meguidó, però no s’apoderen de res d’argent com a botí. ²⁰Des del cel combaten els astres; fent els seus camins combaten Sisserà. ²¹Se l’ha endut el riu Quixon; el riu etern, el riu Quixon. Trepitja victoriosa, ànima meva! ²²Els cascos dels cavalls han quedat destrossats amb el galop, el galop dels corsers. ²³«Maleïu la ciutat de Meroz, maleïu-la», diu l’àngel del Senyor; «maleïu els seus habitants, perquè no han vingut a auxiliar el Senyor, a auxiliar el Senyor amb els seus herois.» ²⁴Beneïda entre les dones Jael, muller d’Hèber, el quenita; beneïda entre les dones que viuen en tendes! ²⁵Sisserà li demanava aigua; ella li ha donat llet, li ha ofert mató en tassa de nobles. ²⁶Després, amb la mà esquerra ha pres l’estaca i amb la dreta una maça de fuster; ha estassat Sisserà, li ha obert el cap: l’estaca clavada li ha travessat la templa. ²⁷Ha caigut doblegat, estirat als peus d’ella, ha caigut doblegat als seus peus; allà on s’ha doblegat, allà ha caigut mort. ²⁸La mare de Sisserà guaita per la finestra, sospira entre les gelosies: «Per què triga a tornar el seu carro? Per què es retarda el brogit dels carruatges?» ²⁹Ella no para de repetir la resposta de la seva dama més assenyada: ³⁰«Segur que han recollit botí i ara se’l reparteixen: una noia o dues per a cada guerrer, i roba virolada per a Sisserà; un botí de roba virolada, amb brodats, brodats de color per a les noies captives.» ³¹Que tots els teus enemics, Senyor, acabin com Sisserà! Però els amics del Senyor, que siguin com el sol, que s’alça amb tot el seu esclat. I durant quaranta anys el país va viure en pau.

V. Gedeó

Israel, a mercè dels madianites

¹Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els deixà caure en poder de Madian durant set anys. ²El poder de Madian era aclaparador. Els israelites, per por dels madianites, es van fer amagatalls a les coves de les muntanyes, a les cavernes i sobre els cingles. ³Quan els israelites havien sembrat, venien els madianites amb els amalequites i els nòmades d’orient, ⁴acampaven a les seves terres i els saquejaven totes les collites, fins a la rodalia de Gaza. No deixaven al país d’Israel res per a menjar, ni ovelles, ni bous, ni ases, ⁵perquè pujaven amb el seu bestiar i les seves tendes i arribaven en massa com les llagostes. Eren tants que ni ells ni els seus camells no es podien comptar. Envaïen el país i el saquejaven. ⁶Per culpa de Madian els israelites van quedar reduïts a una misèria tan gran que van clamar al Senyor. ⁷Així que van clamar al Senyor pel mal que els feien els madianites, ⁸ell els envià un profeta que els va dir: —Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Jo us vaig treure d’Egipte, us vaig fer sortir de la terra on éreu esclaus. ⁹Us vaig alliberar dels egipcis i de tots els vostres opressors. Els he expulsat de davant vostre per donar-vos les seves terres. ¹⁰Us vaig dir: ‘Jo soc el Senyor, el vostre Déu; no venereu els déus dels amorreus, en el país dels quals habiteu.’ Però vosaltres no m’heu obeït.”

El Senyor envia Gedeó per salvar Israel

¹¹L’àngel del Senyor va venir a asseure’s sota l’alzina d’Ofrà, que era propietat de Joaix, del clan d’Abièzer. Gedeó, fill de Joaix, estava batent el blat a dins del cup per salvar-lo dels madianites. ¹²L’àngel del Senyor se li va aparèixer i li digué: —El Senyor és amb tu, guerrer valent. ¹³Gedeó respongué: —Perdó, senyor meu. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: “¿No és cert que el Senyor ens va treure d’Egipte?” El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites. ¹⁴El Senyor es girà cap a ell i li va dir: —Ves amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. ¿No soc jo qui t’envio? ¹⁵Gedeó respongué: —Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassès i jo soc el més jove de la meva família? ¹⁶Llavors el Senyor li digué: —Jo seré amb tu; derrotaràs els madianites com si es tractés d’un sol home. ¹⁷Però Gedeó va insistir: —Si gaudeixo del teu favor, dona’m un senyal que ets tu qui em parla: ¹⁸no et moguis d’aquí fins que torni amb l’ofrena que et vull presentar. El Senyor respongué: —No em mouré fins que tornis. ¹⁹Gedeó se’n va anar a preparar un cabrit, prengué un sac de farina i en va fer pans sense llevat. Va posar la carn en una panera i el brou en un tupí. Ho va portar a l’àngel i li ho va oferir sota l’alzina. ²⁰L’àngel del Senyor li digué: —Pren la carn i els pans, posa’ls sobre aquesta roca i aboca-hi el brou. Quan Gedeó ho hagué fet, ²¹l’àngel del Senyor, amb la punta del bastó que duia a la mà, va tocar la carn i els pans. De sobte, va sortir una flamarada de la roca i els consumí. Llavors l’àngel del Senyor va desaparèixer. ²²Gedeó comprengué aleshores que era l’àngel del Senyor i digué: —Pobre de mi, Senyor Déu! He vist el teu àngel cara a cara! ²³Però el Senyor li digué: —La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs. ²⁴Gedeó va dedicar un altar al Senyor en aquell indret i li posà aquest nom: «El Senyor és pau.» L’altar encara avui és a Ofrà d’Abièzer.

Gedeó destrueix l’altar del déu Baal

²⁵Aquella mateixa nit, el Senyor va parlar a Gedeó: —Agafa el toro del teu pare, el segon que va néixer, el de set anys. Destrueix l’altar del teu pare dedicat a Baal i talla el bosquet sagrat que hi ha al seu costat. ²⁶Després dedica un altar al Senyor, el teu Déu, en el cim d’aquest tossal; agafa el toro, el segon que va néixer, i sacrifica’l en holocaust amb la llenya del bosquet sagrat que hauràs tallat. ²⁷Gedeó va fer el que el Senyor li havia dit, amb l’ajut de deu servents. Però va fer-ho de nit. No va gosar fer-ho de dia per por de la seva família i de la gent del seu poble. ²⁸L’endemà al matí la gent va trobar enderrocat l’altar de Baal i tallat el bosquet sagrat, i veié que algú havia ofert en holocaust el toro segon sobre el nou altar. ²⁹I es demanaven els uns als altres: —Qui ha fet una cosa així? Van investigar i preguntar, i van deduir que havia estat Gedeó, el fill de Joaix. ³⁰Llavors anaren a dir a Joaix: —Dona’ns el teu fill; ha de morir, perquè ha enderrocat l’altar de Baal i ha tallat el seu bosquet sagrat. ³¹Però Joaix va replicar a tots els qui tenia al davant: —¿Vosaltres heu de pledejar a favor de Baal? ¿Vosaltres l’heu de salvar? Qui vulgui pledejar a favor d’ell, morirà abans de demà al matí. Si Baal és Déu, que pledegi a favor d’ell mateix, ja que el meu fill li ha destruït l’altar. ³²Aquell dia Gedeó va rebre el nom de Jerubaal, que vol dir: «Que Baal pledegi a favor d’ell mateix». En efecte, Gedeó li havia enderrocat l’altar.

Gedeó demana a Déu una prova

³³Els madianites, els amalequites i els nòmades d’orient es van mobilitzar, van passar el Jordà i acamparen a la plana de Jizreel. ³⁴Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà de Gedeó, que va tocar el corn per convocar la gent d’Abièzer a seguir-lo. ³⁵Gedeó envià missatgers per tota la tribu de Manassès, i tots ells van ser també convocats. També n’envià a les tribus d’Aser, de Zabuló i de Neftalí, que van pujar igualment a unir-se als altres. ³⁶Gedeó digué a Déu: —Si, tal com has dit, et vols servir de mi per a salvar Israel, ³⁷mira, jo estendré a l’era la llana esquilada. Si la rosada cau només sobre la llana i tota la terra queda eixuta, sabré que vols salvar Israel valent-te de mi, tal com has dit. ³⁸I així va ser. Gedeó es llevà de bon matí, va recollir la llana, en va esprémer la rosada i en va omplir una tassa. ³⁹Però Gedeó encara va dir a Déu: —No t’enfadis amb mi si goso fer-te una altra petició. Si et sembla bé, voldria tornar a fer una prova amb la llana esquilada: que ara només quedi eixut el velló i que la rosada amari tota la terra. ⁴⁰Aquella nit, Déu realitzà el que Gedeó li havia demanat: només el velló va quedar eixut, però la rosada va caure sobre tota la terra.

Tres-cents homes per a Gedeó

¹Jerubaal, és a dir, Gedeó, va llevar-se de bon matí amb tots els seus homes, i van acampar vora la font d’Harod. El campament madianita es trobava més al nord, a la vall, al costat del tossal de Morè. ²El Senyor digué a Gedeó: —Portes massa gent amb tu perquè jo us doni la victòria contra els madianites. Els israelites podrien gloriar-se dient que els ha salvat la pròpia força, i no jo. ³Per això, fes aquesta crida a les tropes: “Tothom qui tremoli de por, que torni a casa fugint per les muntanyes de Galaad.” Vint-i-dos mil homes se’n tornaren, i només en van quedar deu mil. ⁴Però el Senyor digué a Gedeó: —Encara hi ha massa gent. Fes-los baixar al rierol i allí te’ls destriaré. El qui jo et diré que ha d’anar amb tu, hi anirà; i el qui et diré que no hi vagi, no hi anirà. ⁵Gedeó va fer baixar la gent vora el rierol, i el Senyor li digué: —Tots els qui beguin llepant l’aigua com els gossos, separa’ls dels qui s’agenollin per beure. ⁶Els qui begueren l’aigua llepant-la de la pròpia mà van ser tres-cents. Tots els altres van agenollar-se per beure. ⁷Llavors el Senyor va dir a Gedeó: —Amb aquests tres-cents homes que han begut llepant l’aigua de la pròpia mà, jo us salvaré: posaré els madianites a les teves mans. Tots els altres, que se’n tornin cadascú a casa seva. ⁸Aquells tres-cents homes van prendre les provisions i els corns que els altres portaven, i Gedeó envià tota la resta d’israelites a casa seva. Només es va quedar aquells tres-cents. El campament dels madianites es trobava a sota, a la vall.

Presagi de victòria

⁹Aquella mateixa nit, el Senyor digué a Gedeó: —Aixeca’t i baixa al campament enemic, que jo el poso a les teves mans. ¹⁰Si tens por de baixar-hi sol, que t’acompanyi Purà, el teu criat. ¹¹Escolta de què parlen i et sentiràs encoratjat per a atacar-los. Gedeó i el seu criat Purà van baixar fins a la mateixa guàrdia del campament madianita. ¹²Els madianites, els amalequites i els nòmades d’orient ocupaven tota la vall. Eren nombrosos com les llagostes, i els seus camells eren tants com els grans de sorra de la vora de la mar, que ningú no pot comptar. ¹³En el moment d’arribar Gedeó, un home explicava un somni al seu company. Li deia: —Mira quin somni he tingut: una fogassa de pa d’ordi venia rodant cap al campament madianita, ha topat amb una tenda, l’ha capgirada i la tenda ha caigut. ¹⁴El seu company va comentar: —Això només pot significar l’espasa de Gedeó, el fill de Joaix, l’israelita: Déu ha posat a les seves mans Madian amb tot el seu campament. ¹⁵Gedeó va sentir el somni i la seva interpretació i es va prosternar. Després se’n tornà al campament d’Israel i cridà: —Aixequeu-vos, que el Senyor posa a les nostres mans el campament de Madian!

Derrota dels madianites

¹⁶Gedeó va dividir els tres-cents homes en tres grups, donà a cada home un corn i una gerra buida amb una torxa a dins, ¹⁷i els ordenà: —Fixeu-vos en mi i feu el mateix que jo faré. Jo m’avançaré fins arran del campament i vosaltres fareu el que jo faci. ¹⁸Quan sentireu que els del meu grup i jo mateix toquem el corn, toqueu-lo també vosaltres tot al voltant del campament i crideu: “Pel Senyor i per Gedeó!” ¹⁹Gedeó va arribar amb els seus cent homes arran del campament, just després del canvi de guàrdia, cap a mitjanit. Va tocar el corn i va trencar la gerra que duia a la mà. ²⁰Aleshores tots tres grups van tocar els corns i van trencar les gerres. Amb la mà esquerra agafaren les torxes, i els corns amb la dreta. Tocaven i cridaven: —L’espasa! Pel Senyor i per Gedeó! ²¹Cadascú es va quedar al seu lloc al voltant del campament. Però a dins del campament madianita tothom es posà a córrer i a fugir. ²²Mentrestant, els tres-cents israelites anaven tocant els corns. El Senyor va fer que, per tot el campament, els madianites es traguessin l’espasa i s’ataquessin els uns als altres; tots es van escapar cap a Betaixità, en direcció a Sererà, fins a Abel-Meholà, prop de Tabat. ²³Llavors es van mobilitzar els israelites de les tribus de Neftalí, d’Aser i de tot Manassès per perseguir els madianites. ²⁴Gedeó envià també missatgers a tota la muntanya d’Efraïm per dir: —Baixeu a barrar el pas a Madian i, abans que arribin, ocupeu els guals tot al llarg del Jordà fins a Betbarà. Tots els efraïmites es van mobilitzar i ocuparen els guals del Jordà fins a Betbarà. ²⁵Van capturar els dos cabdills madianites, Oreb i Zeeb. Van matar el primer a la penya d’Oreb, i l’altre, en el cup de Zeeb. Després continuaren perseguint els madianites i van portar a Gedeó els caps d’Oreb i Zeeb des de l’altra banda del Jordà.

Els efraïmites se senten ofesos

¹Els efraïmites es van queixar a Gedeó: —Per què has fet això de no cridar-nos quan anaves a combatre contra els madianites? I estaven molt irritats contra ell. ²Però Gedeó els respongué: —Què he fet jo que sigui comparable a la vostra gesta? Valen més els gotims d’Efraïm que no pas tota la verema d’Abièzer. ³Déu ha posat a les vostres mans els cabdills de Madian, Oreb i Zeeb. Jo no he estat capaç de fer res comparable a la vostra gesta. Aquesta resposta de Gedeó va calmar la irritació dels efraïmites.

Gedeó a l’est del Jordà

⁴Gedeó va arribar al Jordà i va travessar el riu amb els tres-cents homes que l’acompanyaven. Estaven esgotats, però continuaven la persecució. ⁵Gedeó va demanar a la gent de Sucot: —Doneu-me, si us plau, uns quants pans per als homes que m’acompanyen, perquè venen esgotats, i jo estic perseguint els reis madianites, Zèbah i Salmunnà. ⁶Però els prohoms de Sucot li van contestar: —Que potser Zèbah i Salmunnà ja han caigut a les teves mans perquè hàgim de donar menjar a les teves tropes? ⁷Gedeó replicà: —D’acord! Tan bon punt el Senyor hagi posat a les meves mans Zèbah i Salmunnà, us trillaré la carn amb espines i arços del desert. ⁸Des d’allí Gedeó va pujar a Penuel i va fer la mateixa petició als seus habitants. Però aquests li contestaren el mateix que la gent de Sucot. ⁹Llavors, també ell va replicar a la gent de Penuel: —Quan torni victoriós, enderrocaré aquesta torre. ¹⁰Zèbah i Salmunnà eren a Carcor amb les seves tropes, uns quinze mil homes. Era tot el que quedava de l’exèrcit dels nòmades d’orient, que ja havien tingut cent vint mil baixes. ¹¹Gedeó va pujar pel camí que segueixen els nòmades, a l’est de Nóbah i Jogbohà, i va atacar el campament enemic quan més refiats estaven. ¹²Els dos reis madianites, Zèbah i Salmunnà, van emprendre la fugida, però Gedeó els perseguí i els va fer presoners, i sembrà el pànic per tot el campament. ¹³Tornant de la batalla des de la pujada d’Heres, Gedeó, fill de Joaix, ¹⁴va capturar un noi de la població de Sucot i l’interrogà. El noi li va escriure els noms dels prohoms i dels ancians de Sucot, en total setanta-set persones. ¹⁵Tot seguit, Gedeó anà a trobar la gent de Sucot i els va dir: —Aquí teniu Zèbah i Salmunnà, pels quals us vau burlar de mi dient: “Que potser Zèbah i Salmunnà ja han caigut a les teves mans perquè hàgim de donar menjar als teus homes esgotats?” ¹⁶Llavors va agafar els ancians de la ciutat, prengué espines i arços del desert i va trillar així els homes de Sucot. ¹⁷També va enderrocar la torre de Penuel i matà la gent d’aquella vila. ¹⁸Després va demanar a Zèbah i a Salmunnà: —Com eren els homes que vau matar al Tabor? Li respongueren: —S’assemblaven a tu. Cada un tenia l’aspecte de fill d’un rei. ¹⁹Gedeó va exclamar: —Eren els meus germans, fills de la meva mare! Per la vida del Senyor, us juro que, si els haguéssiu deixat vius, ara jo no us mataria! ²⁰Aleshores va manar a Jèter, el seu fill gran: —Vinga, mata’ls! Però el noi no va desembeinar l’espasa perquè tenia por. Era molt jove encara. ²¹Llavors Zèbah i Salmunnà digueren a Gedeó: —Vinga, mata’ns tu mateix, que l’home es mesura pel seu valor. Gedeó va matar els dos reis i es va quedar les mitges llunes que adornaven els colls dels seus camells.

Últims anys de Gedeó

²²Després d’això, els israelites van dir a Gedeó: —Sigues el nostre rei i que després ho siguin el teu fill i el teu net: tu ens has alliberat dels madianites. ²³Però Gedeó els va respondre: —Jo no seré el vostre rei, ni tampoc ho serà el meu fill. El vostre rei serà el Senyor. ²⁴I va afegir: —Però vull demanar-vos una cosa: que cadascú em doni un anell del seu botí. Els madianites duien anells d’or, com tots els mercaders del desert. ²⁵Els israelites hi accediren de bon grat: van estendre un mantell i cadascú hi va tirar un anell del seu botí. ²⁶El pes dels anells d’or que Gedeó havia demanat va ser d’uns vint quilos d’or, sense comptar les mitges llunes, les arracades i els vestits de porpra que portaven els reis madianites ni els collars dels seus camells. ²⁷Amb l’or que li van donar, Gedeó es va fabricar un efod i l’instal·là a la ciutat d’Ofrà. Tot Israel es va prostituir a Ofrà amb aquell efod, que esdevingué així un parany per a Gedeó i la seva família. ²⁸Els madianites van ser humiliats pels israelites i no tornaren a alçar el cap. En vida de Gedeó, hi hagué pau en el país durant quaranta anys. ²⁹Jerubaal, és a dir, Gedeó, fill de Joaix, se’n tornà a viure a casa seva. ³⁰Arribà a tenir setanta fills, ja que tenia moltes dones. ³¹També va tenir un fill d’una concubina que vivia a Siquem, i li posà el nom d’Abimèlec. ³²Gedeó, fill de Joaix, va morir després d’una vellesa feliç; el van enterrar a Ofrà d’Abièzer, en el sepulcre del seu pare Joaix. ³³A la mort de Gedeó, els israelites van tornar a prostituir-se amb els Baals i escolliren Baal-Berit com el seu déu. ³⁴No es van recordar ja del Senyor, el seu Déu, que els havia alliberat de la mà de tots els enemics que els envoltaven. ³⁵Tampoc no van ser agraïts amb la família de Jerubaal-Gedeó, que havia fet tant de bé a Israel.

Abimèlec, fill de Gedeó, rei de Siquem

¹Abimèlec, fill de Jerubaal, va anar a Siquem a trobar els germans de la seva mare i els feu aquesta proposta, a ells i a tot el clan de la seva mare: ²—Pregunteu això als caps de casa de Siquem: “Què us sembla millor: que us governin setanta homes, tots els fills de Jerubaal, o bé que us governi un de sol? No oblideu que jo soc parent vostre, os dels vostres ossos i carn de la vostra carn.” ³Els germans de la seva mare van comunicar això a tots els caps de casa de Siquem, i aquests es van posar de part d’Abimèlec, perquè era parent seu. ⁴Llavors li van donar setanta peces de plata del temple de Baal-Berit. Amb aquests diners, Abimèlec va contractar homes desvagats i aventurers, que es van posar a les seves ordres. ⁵Després se n’anà amb ells a casa del seu pare, a Ofrà, i va assassinar els seus germans, els fills de Jerubaal, setanta homes, tots d’una sola vegada. Només s’escapà Jotam, el fill petit de Jerubaal, que es va amagar. ⁶Llavors es van reunir els caps de casa de Siquem i tots els de Betmil·ló, i proclamaren rei Abimèlec, al costat de l’alzina del pilar sagrat que hi ha a Siquem.

Apòleg de Jotam

⁷Tan bon punt Jotam ho va saber, pujà al cim de la muntanya de Garizim i des d’allí va cridar amb tota la força: —Escolteu-me, caps de casa de Siquem, i Déu us escoltarà! ⁸»Una vegada es reuniren els arbres per elegir-se un rei i consagrar-lo. I van dir a l’olivera: “Sigues tu la nostra reina!” ⁹L’olivera els contestà: “¿Renunciaré al meu oli, que honora Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres?” ¹⁰»Llavors els arbres van dir a la figuera: “Vine, sigues tu la nostra reina!” ¹¹La figuera els contestà: “¿Renunciaré a la meva dolçor i als meus fruits saborosos, per gronxar-me sobre els altres arbres?” ¹²»Llavors els arbres van dir a la parra: “Vine, sigues tu la nostra reina!” ¹³La parra els contestà: “¿Renunciaré al meu most, que alegra Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres?” ¹⁴»Llavors tots els arbres plegats van dir a l’arç: “Vine, sigues tu el nostre rei!” ¹⁵L’arç va contestar als arbres: “Si de bona fe voleu ungir-me rei vostre, veniu i aixoplugueu-vos a la meva ombra; però si no és de bona fe, sortirà un foc de l’arç que consumirà els cedres del Líban.” ¹⁶Jotam continuà: —Vosaltres, ¿heu obrat de bona fe i honradament quan heu proclamat rei Abimèlec? ¿Us heu portat bé amb Jerubaal i la seva família? ¿Heu correspost, com ell mereixia, al bé que us havia fet? ¹⁷El meu pare va lluitar per vosaltres, jugant-se la vida, per alliberar-vos del poder de Madian. ¹⁸Però vosaltres avui us heu revoltat contra la família del meu pare; heu assassinat d’una sola vegada els seus setanta fills, i heu proclamat rei dels caps de casa de Siquem Abimèlec, fill d’una serventa del meu pare, pel sol fet que és parent vostre. ¹⁹Si, doncs, avui heu obrat de bona fe i honradament envers Jerubaal i la seva família, celebreu el que heu fet amb Abimèlec, i que ell celebri el que vosaltres li heu fet! ²⁰Però si no és així, sortirà un foc d’Abimèlec que consumirà els caps de casa de Siquem i de Betmil·ló, i sortirà encara un foc dels caps de casa de Siquem i de Betmil·ló que consumirà Abimèlec. ²¹Després Jotam va fugir i anà a refugiar-se a Beer; i vivia allí, per por d’Abimèlec, el seu germà.

Revolta de Siquem contra Abimèlec

²²Abimèlec va mantenir Israel sota el seu poder durant tres anys. ²³Després Déu envià un esperit de discòrdia entre Abimèlec i els caps de casa de Siquem, i aquests es revoltaren contra ell. ²⁴Així va recaure sobre Abimèlec i sobre els caps de casa de Siquem, els seus còmplices, el crim comès contra els setanta fills de Jerubaal, la sang que Abimèlec havia vessat. ²⁵Els caps de casa de Siquem van posar homes emboscats als cims de les muntanyes i robaven a tothom qui passava pel camí. I Abimèlec en va ser informat. ²⁶Un dia va arribar a Siquem un tal Gàal, fill d’Èbed, amb els seus germans i es va guanyar la confiança dels caps de casa de Siquem. ²⁷La gent de Siquem sortí a fora a veremar les vinyes; van trepitjar el raïm i celebraren una festa. Van anar al temple del seu déu i, tot menjant i bevent, maleïen Abimèlec. ²⁸Gàal, fill d’Èbed, va dir: —Qui és Abimèlec i qui som els de Siquem perquè li hàgim d’estar sotmesos? Tan sols és el fill de Jerubaal, i Zebul, el qui governa la ciutat, ho fa en nom d’ell. Serviu, per tant, els homes del clan d’Hamor, que és el pare de Siquem! Per què hem de continuar sotmesos a Abimèlec? ²⁹Només que tingués aquest poble a les meves ordres, jo faria fora Abimèlec. Li diria: “Abimèlec, reforça el teu exèrcit i surt a combatre!” ³⁰En sentir les paraules de Gàal, fill d’Èbed, Zebul, el governador de la ciutat, es va indignar ³¹i, secretament, envià missatgers per dir a Abimèlec: —Gàal, fill d’Èbed, i els seus germans acaben d’arribar a Siquem i volen revoltar la ciutat contra tu. ³²Cal que, aquesta mateixa nit, tu i la teva tropa aneu a parar-los una emboscada a camp obert. ³³Demà, ben de matí, a la sortida del sol, ataca la ciutat. Quan Gàal sortirà cap a tu amb la gent que el segueix, fes amb ell allò que et calgui. ³⁴Aquella mateixa nit, Abimèlec i la seva gent van anar a emboscar-se prop de Siquem dividits en quatre grups. ³⁵Gàal, fill d’Èbed, sortí de la ciutat i es quedà davant les portes. Llavors Abimèlec i la seva tropa es van alçar de l’emboscada. ³⁶Quan Gàal se n’adonà, va dir a Zebul: —Veig gent que baixa dels cims de les muntanyes. Zebul respongué: —Són les ombres de les muntanyes, que et deuen semblar homes. ³⁷Però Gàal insistí: —Baixa gent del Melic de la Terra i un altre grup s’acosta pel camí de l’Alzina dels Endevins. ³⁸Llavors Zebul li va dir: —Què se n’ha fet, de la teva boca que cridava: “Qui és Abimèlec perquè li hàgim d’estar sotmesos?” ¿No és aquest l’exèrcit que menyspreaves? Surt ara i ves a combatre contra ell! ³⁹Gàal sortí al davant dels caps de casa de Siquem a combatre contra Abimèlec. ⁴⁰Abimèlec va perseguir Gàal, que havia emprès la fugida. Molts van caure morts abans d’arribar a les portes de la ciutat. ⁴¹Després Abimèlec anà a viure a Arumà, i Zebul va expulsar de Siquem Gàal i els seus germans. ⁴²L’endemà, la gent de Siquem van sortir al camp. Abimèlec n’havia estat informat. ⁴³Havia pres els seus homes, els havia repartit en tres grups i havia parat una emboscada a camp obert. Quan va veure que, efectivament, la gent sortia de la ciutat, caigué damunt d’ells i els va matar. ⁴⁴Abimèlec i els homes del seu grup van desplegar-se i s’apostaren davant les portes de la ciutat, mentre els altres dos grups es desplegaven i mataven els qui es trobaven al camp. ⁴⁵Durant tot aquell dia, Abimèlec continuà atacant la ciutat, fins que se’n va apoderar. Matà tots els seus habitants, la va arrasar i va sembrar-la de sal. ⁴⁶En saber-ho, els caps de casa de la Torre de Siquem es van refugiar a la cripta del temple d’El-Berit. ⁴⁷Van anunciar a Abimèlec que tots els caps de casa de la Torre de Siquem estaven junts. ⁴⁸Llavors va pujar al tossal de Salmon amb tots els seus homes; amb una destral va tallar una branca d’arbre, se la va carregar a l’esquena i va manar a la tropa que el seguia: —Afanyeu-vos a fer el mateix que jo he fet. ⁴⁹Cadascú va tallar una branca i tots van seguir Abimèlec. Després posaren les branques sobre la cripta del temple i van calar-hi foc. Així van morir tots els habitants de la Torre de Siquem, prop d’un miler, entre homes i dones.

Mort d’Abimèlec

⁵⁰Des d’allí Abimèlec se’n va anar a Tebés, l’assetjà i se n’apoderà. ⁵¹Al bell mig de la població hi havia una torre fortificada, on s’havien refugiat tots els homes i dones i tots els caps de casa de la ciutat. S’havien tancat per dins i havien pujat al terrat de la torre. ⁵²Abimèlec va arribar a la torre, l’atacà i aconseguí d’acostar-se a la porta amb la intenció de calar-hi foc. ⁵³Però una dona li va llançar una pedra de molí i li va badar el cap. ⁵⁴Abimèlec cridà de seguida el seu escuder i li ordenà: —Treu-te l’espasa i mata’m! Que no puguin dir de mi: “L’ha matat una dona.” El seu escuder el va rematar. ⁵⁵Quan els homes d’Israel van veure que era mort, se’n tornaren cadascú a casa seva. ⁵⁶Així Déu va donar a Abimèlec la paga per tot el mal que havia fet al seu pare, assassinant els seus setanta germans. ⁵⁷També donà la paga a la gent de Siquem per tot el mal que havien fet. Així els va caure al damunt la maledicció de Jotam, fill de Jerubaal.

VI. Tolà

¹Després d’Abimèlec, vingué per salvar Israel Tolà, fill de Puà, fill de Dodó. Era de la tribu d’Issacar i vivia a Xamir, a les muntanyes d’Efraïm. ²Va ser jutge d’Israel durant vint-i-tres anys. Quan va morir, l’enterraren a Xamir.

VII. Jaïr

³Després d’ell vingué Jaïr, de Galaad, que fou jutge d’Israel durant vint-i-dos anys. ⁴Va tenir trenta fills que muntaven trenta ases i eren senyors de trenta poblacions, a la regió de Galaad, que encara avui s’anomenen els Poblets de Jaïr. ⁵Quan Jaïr va morir, l’enterraren a Camon.

VIII. Jeftè

L’opressió ammonita

⁶Els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament: adoraven els Baals i les Astartes, els déus dels arameus, els de Sidó, els de Moab, els dels ammonites i els dels filisteus. Havien abandonat el Senyor i ja no li donaven culte. ⁷Llavors el Senyor es va irritar contra Israel i els posà en mans dels filisteus i dels ammonites. ⁸Aquests, d’aleshores ençà i durant divuit anys, van maltractar durament els israelites que vivien a Galaad, a l’altra banda del Jordà, al país dels amorreus. ⁹Els ammonites van travessar el Jordà per combatre fins i tot contra les tribus de Judà i de Benjamí i contra la tribu d’Efraïm. Israel es trobava en una situació de gran perill. ¹⁰Aleshores els israelites van clamar al Senyor dient: —Hem pecat contra tu. Hem abandonat el nostre Déu per donar culte als Baals. ¹¹Però el Senyor els respongué: —Quan els egipcis, els amorreus, els ammonites, els filisteus, ¹²els sidonis, els amalequites i els maonites us oprimien, vosaltres vau clamar i jo us vaig salvar de les seves mans. ¹³Però després m’heu abandonat a mi per adorar altres déus. Per això, no us tornaré pas a salvar. ¹⁴Aneu a suplicar els déus que heu escollit. Que us salvin ells, ara que us trobeu en perill. ¹⁵Però els israelites van insistir prop del Senyor: —És cert que hem pecat. Fes amb nosaltres el que et plagui. Però avui, t’ho demanem, salva’ns! ¹⁶Llavors van desfer-se dels déus estrangers i tornaren a adorar el Senyor, que no pogué suportar més el sofriment d’Israel. ¹⁷Els ammonites es van mobilitzar i anaren a acampar a Galaad. Els israelites també es van concentrar i acamparen a Mispà. ¹⁸Mentrestant, entre el poble, els principals de Galaad es deien: —Qui encapçalarà la lluita contra els ammonites? El faríem cap de tota la gent de Galaad.

Jeftè, cabdill d’Israel

¹Hi havia un galaadita, Jeftè, que era un guerrer valent, fill d’una prostituta. El seu pare era Galaad. ²L’esposa legítima d’aquest home li havia donat també altres fills. Quan aquests van ser grans, van treure de casa Jeftè, dient-li: —Tu no tindràs part en l’herència del nostre pare, perquè ets fill d’una altra dona. ³Jeftè va fugir lluny dels seus germans i se n’anà a viure al país de Tob. Al seu voltant es van agrupar alguns aventurers, que sortien amb ell a fer incursions. ⁴Al cap d’un quant temps, els ammonites van començar la guerra contra Israel. ⁵Quan la guerra començà, els ancians de Galaad anaren a cercar Jeftè al país de Tob ⁶i li digueren: —Vine, que seràs el nostre cabdill en la guerra contra els ammonites. ⁷Però Jeftè va contestar als ancians de Galaad: —¿No sou vosaltres els qui em vau rebutjar i em vau treure de casa del meu pare? Per què em veniu a trobar, ara que esteu en perill? ⁸Els ancians li replicaren: —Ara venim a buscar-te per això: perquè vinguis a lluitar contra els ammonites i siguis el nostre cabdill, el de tota la gent de Galaad. ⁹Jeftè els digué: —Ja que em feu tornar per lluitar contra els ammonites, si el Senyor els posa a les meves mans, jo seré el vostre cabdill. ¹⁰Els ancians de Galaad van dir a Jeftè: —El Senyor serà testimoni entre tu i nosaltres si no fem el que tu dius. ¹¹Jeftè, doncs, se’n va anar amb els ancians de Galaad, i el poble el proclamà cabdill i general seu. Al santuari de Mispè, a la presència del Senyor, Jeftè va ratificar el seu compromís.

Missatge de Jeftè als ammonites

¹²Jeftè envià missatgers al rei dels ammonites per dir-li: —Què t’he fet jo perquè vinguis contra mi a fer la guerra en el meu propi país? ¹³El rei dels ammonites va contestar als missatgers de Jeftè: —Quan Israel pujava d’Egipte es va apoderar del meu país, des de l’Arnon fins al Jaboc i fins al Jordà. Ara, doncs, torna’m a les bones aquest territori. ¹⁴Jeftè tornà a enviar missatgers al rei dels ammonites ¹⁵per dir-li: —Aquesta és la resposta de Jeftè: “Els israelites no s’han apoderat mai del país dels moabites ni del país dels ammonites. ¹⁶Quan Israel va pujar d’Egipte va marxar pel desert fins al Mar Roig i va arribar fins a Cadeix. ¹⁷Des d’allà, Israel envià missatgers al rei d’Edom, pregant-li que els deixés passar pel seu territori. Però el rei d’Edom no els ho va permetre. Envià també missatgers al rei de Moab, però tampoc aquest no hi accedí. Israel, doncs, va romandre a Cadeix. ¹⁸Després va marxar pel desert, vorejant el país d’Edom i el país de Moab. Arribaren a la part oriental de Moab i acamparen més enllà de l’Arnon, sense entrar en territori moabita, ja que l’Arnon és la frontera de Moab. ¹⁹Israel va enviar missatgers a Sehon, rei dels amorreus, que regnava a Heixbon, pregant-li que els deixés passar pel seu territori, de camí cap al seu lloc de destí. ²⁰Però Sehon no es fià de deixar passar Israel pel seu territori, sinó que reuní tot el seu exèrcit i acampà a Jahas, on combaté contra Israel. ²¹El Senyor, Déu d’Israel, va posar Sehon amb tot el seu exèrcit en poder dels israelites; ells els van derrotar i van prendre possessió d’aquell país habitat pels amorreus. ²²Israel, doncs, prengué possessió de tot el territori dels amorreus des de l’Arnon fins al Jaboc i des del desert fins al Jordà. ²³Doncs bé, després que el Senyor, Déu d’Israel, hagué desposseït els amorreus del seu territori per donar-lo al seu poble, ¿tu te’n voldries apoderar? ²⁴¿No tens ja el territori que t’ha donat el teu déu Quemoix? Nosaltres també tenim dret a posseir el territori que el Senyor, el nostre Déu, ens ha donat. ²⁵Que potser et creus superior al rei moabita Balac, fill de Sipor? ¿És que ell va moure raons contra Israel i gosà fer-li la guerra? ²⁶Ja fa tres-cents anys que Israel es va instal·lar a Heixbon i a Aroer i als pobles de la rodalia, com també a tots els pobles que voregen l’Arnon. Per què no els vau recuperar en aquell moment? ²⁷Per part meva, jo no t’he ofès. Ets tu qui et portes malament amb mi, fent-me la guerra. Que el Senyor, ell que és jutge, judiqui avui entre els israelites i els ammonites!” ²⁸Però el rei dels ammonites no va fer cas del missatge de Jeftè.

Vot de Jeftè

²⁹Llavors l’esperit del Senyor es va apoderar de Jeftè. Jeftè va recórrer els territoris de Galaad i de Manassès, va passar per Mispè de Galaad, i des de Mispè de Galaad entrà al país dels ammonites. ³⁰Jeftè havia fet al Senyor aquesta prometença: —Si em dones la victòria contra els ammonites, ³¹el primer de casa meva que surti a rebre’m, quan jo torni victoriós de la guerra contra ells, serà per a tu, Senyor, i l’oferiré en holocaust. ³²Jeftè va passar la frontera dels ammonites, els atacà, i el Senyor li va donar la victòria. ³³Els derrotà des d’Aroer, i va conquerir vint poblacions fins a Minnit, i després arribà fins a Abel-Queramim. La derrota fou molt gran, i els ammonites van ser humiliats pels israelites. ³⁴Quan Jeftè tornà a casa seva, a Mispà, la seva pròpia filla va sortir a rebre’l amb tamborins i danses. Era la seva única filla: no tenia altres fills ni filles. ³⁵En veure-la, Jeftè s’esquinçà els vestits, tot cridant: —Ai, filla meva! M’he fet ben desgraciat! I tu entres dintre la meva desgràcia, perquè vaig fer una promesa al Senyor i no em puc fer enrere. ³⁶Ella li va respondre: —Pare, si has fet una promesa al Senyor, compleix-la en mi tal com la vas fer, ara que el Senyor t’ha concedit de venjar-te dels ammonites, els teus enemics. ³⁷Després va pregar així al seu pare: —Concedeix-me això que et demano. Deixa’m dos mesos i me n’aniré a plorar per les muntanyes, amb les meves amigues, perquè no podré ser mare. ³⁸El seu pare va respondre: —Ves-hi. I li va permetre que estigués fora durant dos mesos. Ella anà per les muntanyes amb les seves amigues, a plorar perquè moriria sense ser mare. ³⁹Acabats els dos mesos, tornà a casa i el seu pare va complir en ella la prometença que havia fet. La noia no havia tingut relacions amb cap home. Per això hi ha aquest costum a Israel: ⁴⁰any rere any, durant quatre dies, les noies israelites canten complantes per la filla de Jeftè, el galaadita.

Conflicte dels efraïmites amb Jeftè

¹Els efraïmites es van aplegar i travessaren el Jordà en direcció a Safon. I anaren a dir a Jeftè: —Per què has passat la frontera dels ammonites i els has atacat, sense cridar-nos perquè vinguéssim amb tu? Calarem foc a casa teva amb tu a dins! ²Jeftè els va replicar: —El meu poble i jo teníem un gran conflicte amb els ammonites; jo us vaig demanar auxili, però vosaltres no em vau alliberar del seu poder. ³En veure que no veníeu a salvar-me, vaig arriscar la meva vida: vaig passar la frontera dels ammonites, i el Senyor els va posar a les meves mans. Així, doncs, per què heu vingut avui a atacar-me? ⁴Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d’haver desertat d’Efraïm per passar-se a Manassès. ⁵Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven: —Ets d’Efraïm? Si contestava que no, ⁶li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. ⁷Jeftè, el galaadita, va ser jutge d’Israel durant sis anys. Quan va morir, l’enterraren a la seva vila natal, a Sefé de Galaad.

IX. Ibsan

⁸Després de Jeftè, el jutge d’Israel va ser Ibsan, natural de Betlèhem. ⁹Va tenir trenta fills i trenta filles. Les seves filles, les va casar a fora i va fer venir de fora trenta noies per als seus fills. Va ser jutge d’Israel durant set anys. ¹⁰Quan va morir, l’enterraren a Betlèhem.

X. Elon

¹¹Després d’Ibsan, el jutge d’Israel va ser Elon, de la tribu de Zabuló. Va ser jutge d’Israel durant deu anys. ¹²Quan va morir, l’enterraren a Aialon, en el territori de Zabuló.

XI. Abdon

¹³Després d’Elon, el jutge d’Israel va ser Abdon, fill d’Hil·lel, de Piraton. ¹⁴Va tenir quaranta fills i trenta nets, que muntaven setanta ases. Va ser jutge d’Israel durant vuit anys. ¹⁵Quan Abdon, fill d’Hil·lel, de Piraton, va morir, l’enterraren en el territori d’Efraïm, a Piraton, a la muntanya d’Amalec.

XII. Samsó

Naixement de Samsó

¹Els israelites van tornar a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els va posar en mans dels filisteus durant quaranta anys. ²A Sorà hi havia un home de la tribu de Dan que es deia Manóah. La seva dona era estèril, no havia tingut fills. ³L’àngel del Senyor es va aparèixer a aquella dona i li digué: —Tu ets estèril, encara no has infantat; però sàpigues que tindràs un fill. ⁴Des d’ara t’has d’abstenir de beure vi o altres begudes alcohòliques i de menjar res d’impur. ⁵Tindràs un fill que no es tallarà mai els cabells, perquè serà consagrat a Déu des d’abans de néixer. Ell començarà a salvar Israel del poder dels filisteus. ⁶La dona anà a explicar-ho al seu marit. Li digué: —Un home de Déu m’ha vingut a trobar. Pel seu aspecte tan majestuós, devia ser l’àngel de Déu. No li he preguntat d’on era, ni ell m’ha revelat el seu nom. ⁷Només m’ha dit: “Tindràs un fill i des d’ara no has de beure vi ni altres begudes alcohòliques, ni has de menjar res d’impur, perquè l’infant serà consagrat a Déu des d’abans de néixer fins al dia de la seva mort.” ⁸Llavors Manóah va fer aquesta pregària al Senyor: —Senyor, t’ho demano, fes que torni l’home de Déu que ens has enviat, perquè ens ensenyi què hem de fer amb el nen quan haurà nascut. ⁹Déu va escoltar la pregària de Manóah, i l’àngel del Senyor tornà a presentar-se a la dona mentre era al camp; el seu marit no era amb ella. ¹⁰De seguida la dona corregué a dir-ho al seu marit: —Se m’ha aparegut l’home que l’altre dia em va venir a trobar. ¹¹Manóah va seguir la seva muller, va arribar on era aquell home i li preguntà: —Ets tu l’home que va parlar a la meva muller? Ell li va respondre: —Sí, soc jo. ¹²Manóah va continuar: —Quan es compleixin les teves paraules, digues-me: com cal actuar amb aquest infant? Què cal fer? ¹³L’àngel del Senyor li va respondre: —Cal que la teva muller s’abstingui de tot el que li vaig dir: ¹⁴que no tasti el fruit de la vinya, que no begui vi ni altres begudes alcohòliques ni mengi res d’impur. Que observi tot el que li he manat. ¹⁵Manóah digué llavors a l’àngel del Senyor: —Et voldríem retenir. Deixa que et preparem un cabrit. ¹⁶L’àngel del Senyor replicà: —Encara que em retinguis, no tastaré el teu menjar. Però si vols oferir un holocaust, ofereix-lo al Senyor. Manóah no s’havia adonat encara que era l’àngel del Senyor. ¹⁷Llavors li preguntà: —Com et dius, perquè et puguem honorar quan es compleixin les teves paraules? ¹⁸L’àngel del Senyor li respongué: —Per què vols saber el meu nom? El meu nom és meravellós. ¹⁹Manóah va preparar el cabrit i l’ofrena, els col·locà sobre la roca i els oferí en holocaust al Senyor, que és meravellós en les seves obres. Manóah i la seva dona s’ho miraven, ²⁰i llavors, quan les flames de l’holocaust pujaven des de l’altar cap al cel, també l’àngel del Senyor va pujar amunt, enmig de les flames de l’altar. En veure-ho, Manóah i la seva dona es van prosternar amb el front a terra. ²¹L’àngel del Senyor no es va aparèixer més a Manóah i a la seva muller, i Manóah va comprendre que era l’àngel del Senyor. ²²Després digué a la seva dona: —Ben segur que morirem, perquè hem vist un ésser diví. ²³Però ella respongué: —Si el Senyor hagués volgut que moríssim, no hauria acceptat el nostre holocaust i la nostra ofrena; tampoc no ens hauria fet veure res del que hem vist ni ens hauria comunicat tot això. ²⁴La dona va tenir un fill i li va posar el nom de Samsó. L’infant es va fer gran i el Senyor el va beneir. ²⁵L’esperit del Senyor començà a impulsar-lo, mentre es trobava a Mahané-Dan, entre Sorà i Eixtaol.

Les primeres gestes de Samsó

¹Samsó va baixar a Timnà i es va fixar en una dona filistea. ²De tornada, ho va fer saber als seus pares. Els digué: —He vist una dona filistea a Timnà. Demaneu-me-la per muller. ³El seu pare i la seva mare li contestaren: —¿Que no hi ha cap dona entre les filles dels teus parents o en el nostre poble, perquè hagis d’anar a buscar-te’n una entre els filisteus, aquests incircumcisos? Però Samsó digué al seu pare: —Aquesta és la que m’agrada. Demana-me-la per muller. ⁴Els seus pares no s’imaginaven que això era cosa del Senyor, que buscava un pretext contra els filisteus. En aquell temps els filisteus tenien dominats els israelites. ⁵Samsó va baixar cap a Timnà amb els seus pares. En arribar prop de les vinyes de Timnà, un cadell de lleó se li acostà tot rugint. ⁶Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà de Samsó, que va esquarterar el lleó com si fos un cabrit, encara que no duia res a les mans. Però això no ho va explicar als seus pares. ⁷Continuà el seu camí cap a Timnà, anà a parlar amb aquella dona i li va agradar molt. ⁸Alguns dies més tard, quan tornava a Timnà per casar-s’hi, Samsó es va desviar del camí per veure el lleó mort. Dintre la carcassa del lleó hi havia un eixam d’abelles i mel. ⁹En va recollir amb les mans i se la menjava tot caminant. Quan arribà on eren els seus pares, els en va donar perquè la tastessin, però no els explicà que havia recollit la mel del cadàver del lleó.

Samsó proposa una endevinalla als filisteus

¹⁰El pare de Samsó es va presentar a casa de la dona, on Samsó oferí un banquet, com és costum entre el jovent. ¹¹Els filisteus, en veure Samsó, van escollir trenta companys de noces perquè estiguessin al costat d’ell. ¹²Llavors Samsó els va dir: —Us proposaré una endevinalla. Si me’n dieu la solució abans que acabin els set dies de la festa, us donaré trenta peces de lli i trenta mudes de vestit. ¹³Però si no sabeu dir-me-la, sereu vosaltres els qui em donareu les trenta peces de lli i les trenta mudes de vestit. Ells respongueren: —Proposa l’endevinalla, que t’escoltem. ¹⁴Samsó els digué: —Del qui menja, en surt menjar, i del fort, en surt dolçor. Durant els tres primers dies no pogueren encertar l’endevinalla. ¹⁵En complir-se el dia setè, van dir a la dona de Samsó: —Si no afalagues el teu marit perquè ens doni la solució, calarem foc a casa del teu pare, amb tu a dins. ¿És que ens heu convidat per apoderar-vos del que és nostre? ¹⁶La dona de Samsó ploriquejava entre els seus braços i li deia: —Em tens avorrida, ja no m’estimes. Has proposat una endevinalla als del meu poble i, a mi, no me’n dius la solució. Ell li responia: —No l’he dita ni als meus pares, i vols que te la digui a tu? ¹⁷Ella no va parar de ploriquejar durant els set dies que durà el banquet, fins que el setè dia va insistir tant que Samsó li va dir la solució. Ella anà a comunicar-la als del seu poble. ¹⁸El setè dia, doncs, abans de pondre’s el sol, els homes de la vila van dir a Samsó: —Què hi ha més dolç que la mel? Què és més fort que el lleó? Samsó els va respondre: —Si no haguéssiu llaurat amb la meva vedella, no hauríeu encertat la meva endevinalla. ¹⁹Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà de Samsó. Va baixar a Ascaló, hi va matar trenta homes, els despullà i donà els vestits als qui havien encertat l’endevinalla. Després, molt enfurismat, se’n tornà a casa del seu pare. ²⁰La dona de Samsó, la van donar a un dels seus companys de noces.

La venjança de Samsó

¹Al cap d’un cert temps, durant la sega del blat, Samsó anà a visitar la seva dona. Portava un cabrit, i li digué: —Vull veure la meva dona a la seva habitació. Però el seu sogre li barrà el pas, ²dient: —Estava convençut que l’havies avorrida, i la vaig donar a un dels teus companys de noces. Però, ¿no et sembla que la seva germana petita encara val més que ella? Pren-la en lloc de l’altra! ³Samsó li replicà: —Aquesta vegada soc ben innocent del mal que faré als filisteus. ⁴Se’n va anar i capturà tres-cents xacals. Va prendre teies i va lligar els xacals per la cua de dos en dos, i anà posant una teia per cada dues cues. ⁵Després va encendre les teies i deixà anar els xacals pels sembrats dels filisteus. Així va cremar garbes i sembrats, i fins i tot les vinyes i els oliverars. ⁶Els filisteus preguntaven qui havia fet aquella destrossa. Els van fer saber que havia estat Samsó, el gendre del timnita, perquè aquest li havia pres la dona i l’havia donada a un dels seus companys de noces. Llavors els filisteus van pujar a cremar vius aquella dona i el seu pare. ⁷Samsó els digué: —Ja que heu fet això, us juro que no pararé fins que m’hauré venjat de tots vosaltres! ⁸I se les va emprendre a puntades de peu a l’entrecuix dels filisteus. Després se n’anà a viure en una escletxa del penyal d’Etam.

Samsó i la maixella d’ase

⁹Els filisteus van acampar en el territori de Judà i feien incursions contra Lehí. ¹⁰Els homes de Judà els van preguntar: —Per quin motiu ens feu la guerra? Els filisteus respongueren: —Hem pujat a capturar Samsó i a fer-li pagar el mal que ens ha fet. ¹¹Llavors tres mil homes de Judà van baixar a l’escletxa del penyal d’Etam i digueren a Samsó: —¿No saps que els filisteus són els nostres amos? Per què ens has fet això? Ell els respongué: —Jo els he fet pagar el mal que ells m’han fet a mi. ¹²Li van dir: —Hem vingut a agafar-te per posar-te en mans dels filisteus. Samsó els demanà: —Jureu-me que no em matareu. ¹³Ells li ho van assegurar: —Només et volem lligar i posar-te a les seves mans, però no tenim cap intenció de matar-te. El van lligar, doncs, amb dues cordes noves i el van treure del penyal. ¹⁴Quan Samsó arribà a Lehí, els filisteus van sortir a rebre’l amb crits de victòria. Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà d’ell: les cordes que duia als braços es van desfer com fils de lli socarrimats i li van caure de les mans. ¹⁵Samsó trobà una maixella d’ase encara fresca: la va agafar i matà mil homes. ¹⁶I va exclamar: —Amb una maixella d’ase els he esquilat; amb una maixella d’ase, mil homes he estossat. ¹⁷En acabar aquesta corranda, va llançar ben lluny la maixella, i l’indret on va caure, l’anomenà Ramat-Lehí (que vol dir «turó de la maixella»). ¹⁸Després Samsó sentí que es moria de set i va invocar el Senyor: —Ets tu qui m’ha concedit aquesta gran victòria. Per què ara haig de morir de set i caure en mans d’aquests incircumcisos? ¹⁹Aleshores Déu va obrir el forat de la roca que hi ha a Lehí, i en brollà aigua. Samsó en va beure, recuperà les forces i se sentí reviscolat. Per això la font de Lehí encara avui és anomenada Enacoré (que vol dir «font del qui invoca»). ²⁰Samsó va ser jutge d’Israel durant vint anys, en temps dels filisteus.

Samsó i les portes de Gaza

¹Una vegada, Samsó se’n va anar a Gaza. Allí veié una prostituta i entrà a casa d’ella. ²Aquesta notícia va córrer entre la gent de Gaza: —Samsó és aquí! Van encerclar la casa i s’estigueren tota la nit a l’aguait a la porta de la ciutat, sense fer res, perquè es deien: «Esperem que es faci de dia i llavors el matarem.» ³Però Samsó només va estar-se al llit fins a mitjanit. Aleshores es llevà, agafà els batents de la porta de la ciutat amb els dos muntants, els arrencà amb forrellats i tot, se’ls va carregar a l’esquena i els va pujar al cim del turó que hi ha al davant d’Hebron.

Dalila traeix Samsó

⁴Després d’això, Samsó es va enamorar d’una dona de la vall de Sorec que es deia Dalila. ⁵Els magistrats filisteus van anar a trobar-la i li digueren: —Afalaga’l per saber d’on li ve tanta força i com podríem fer-nos-ho per lligar-lo i així poder-lo dominar. Et donarem cada un mil cent sicles de plata. ⁶Llavors Dalila demanà a Samsó: —Digues-me, per favor, d’on et ve tanta força i com et podrien lligar i dominar-te. ⁷Samsó li va dir: —Si em lligaven amb set cordes de nervis de bou encara flexibles, que no s’haguessin ressecat, jo perdria la força i seria com un home qualsevol. ⁸Els magistrats filisteus van portar a Dalila set cordes de nervi de bou que encara no s’havien ressecat, i ella va lligar Samsó. ⁹Hi havia gent amagada a l’habitació. La dona, de sobte, cridà: —Samsó, els filisteus són aquí! Samsó va trencar les cordes com qui trenca un fil d’estopa socarrimat. No havien descobert el secret de la seva força. ¹⁰Dalila digué a Samsó: —T’has burlat de mi dient-me una mentida. Digues-me, per favor, com et podrien lligar. ¹¹Samsó li respongué: —Si em lligaven amb cordes noves encara per estrenar, jo perdria la força i seria com un home qualsevol. ¹²Dalila va agafar unes cordes noves i va lligar Samsó. I després cridà: —Samsó, els filisteus són aquí! Hi havia gent amagada a l’habitació. Però Samsó va trencar les cordes que li lligaven els braços com qui trenca un fil. ¹³Dalila es va queixar a Samsó: —Fins ara t’has burlat de mi dient-me mentides. Digues-me com et podria lligar. Samsó li respongué: —Si teixeixes les meves set trenes junt amb l’ordit i les pitges cap al bastidor, jo perdria la força i seria com un home qualsevol. ¹⁴Dalila va fer que Samsó s’adormís, va teixir les set trenes junt amb l’ordit, les pitjà cap al bastidor i cridà: —Samsó, els filisteus són aquí! Ell es despertà i va arrencar el bastidor, el teler i l’ordit. ¹⁵Dalila li digué: —Com pots dir que m’estimes si no em confies el secret del teu cor? És la tercera vegada que et burles de mi i no em vols fer saber d’on et ve tanta força. ¹⁶Dalila es va fer tan pesada insistint un dia i un altre amb les seves preguntes, que Samsó, esgotat com per a morir-ne, ¹⁷li va obrir el cor dient: —No m’he tallat mai els cabells, perquè estic consagrat a Déu des d’abans del meu naixement. Si em tallaven els cabells, em mancaria la força i em tornaria feble, i seria com els altres homes. ¹⁸Llavors Dalila va comprendre que Samsó li havia confiat el seu secret i va fer venir els magistrats filisteus: —Pugeu, que ja m’ha revelat tot el seu secret. Ells hi anaren amb els diners a la mà. ¹⁹Dalila va fer que Samsó s’adormís sobre els seus genolls i cridà un home que li tallés les set trenes. Samsó començà d’afeblir-se i va perdre la força. ²⁰Dalila cridà: —Samsó, els filisteus són aquí! Ell es despertà, pensant que se’n sortiria i se’n desfaria com les altres vegades, però no sabia que el Senyor s’havia allunyat d’ell. ²¹Llavors els filisteus el van agafar i li buidaren els ulls. Després el baixaren a Gaza, el van lligar amb dues cadenes de bronze i li feien moldre gra a la presó. ²²Mentrestant, el cabell de Samsó havia començat a créixer, com abans de rapar-lo.

Última gesta i mort de Samsó

²³Els magistrats filisteus es van aplegar per oferir un gran sacrifici al seu déu Dagon i celebrar una festa. Cantaven: —El nostre déu ens ha lliurat Samsó, el nostre enemic. ²⁴Quan el poble va veure l’estàtua del seu déu, el lloava cantant: —El nostre déu ens ha lliurat el nostre enemic, que ens arrasava el país i en matava tants dels nostres. ²⁵Enduts per l’alegria, la gent va cridar: —Feu venir Samsó i que balli davant nostre! El feren venir de la presó i ballava davant de tothom. Després el van deixar entre les columnes del temple. ²⁶Samsó va demanar al noi que el guiava: —Acompanya’m i fes-me tocar les columnes que aguanten el temple, perquè m’hi pugui repenjar. ²⁷El temple era ple d’homes i dones. També hi eren tots els magistrats filisteus. A la terrassa hi havia uns tres mil homes i dones que havien vist els balls de Samsó. ²⁸Llavors ell va invocar el Senyor: —Senyor Déu, recorda’t de mi, t’ho demano! Retorna’m la força per aquesta sola vegada, Déu meu, perquè d’un sol cop pugui venjar-me dels filisteus per la pèrdua dels meus dos ulls. ²⁹Samsó va palpar les dues columnes centrals que aguantaven el temple i s’hi va repenjar, la mà dreta sobre l’una i l’esquerra sobre l’altra. ³⁰Llavors va cridar: —Que mori jo amb tots els filisteus! Va empènyer amb totes les seves forces, i el temple es va ensorrar damunt els magistrats i tota la gent que eren a dins. Samsó en va matar més en el moment de morir que no pas quan vivia. ³¹Els seus germans i tota la seva família van baixar per endur-se’n el cos. L’anaren a enterrar entre Sorà i Eixtaol, a la tomba del seu pare Manóah. Samsó havia estat jutge d’Israel durant vint anys.

Apèndixs (17-21)

Micà i el seu temple privat

¹A les muntanyes d’Efraïm hi havia un home anomenat Micà. ²Un dia va confessar a la seva mare: —¿Recordes aquelles mil cent peces de plata que et van desaparèixer i sobre les quals tu vas pronunciar una maledicció al meu davant? Doncs bé, aquí tens els diners. Jo te’ls havia pres. La seva mare va exclamar: —Que el Senyor et beneeixi, fill meu! ³Micà va tornar les mil cent peces de plata a la seva mare, però ella li digué: —Vull consagrar aquesta plata al Senyor, a favor de tu, fill meu, perquè fonguin una estàtua de metall. Ara, doncs, te les torno. ⁴Però Micà tornà a donar la plata a la seva mare. Llavors ella en va prendre dues-centes peces i les donà a l’argenter. Aquest en va fer una estàtua de metall fos, que van instal·lar a casa de Micà. ⁵Així aquest home, Micà, va tenir un temple a casa seva: es va fabricar un efod i uns terafim i va donar la investidura sacerdotal a un dels seus fills. ⁶En aquell temps no hi havia rei a Israel i tothom feia el que li semblava. ⁷Hi havia un jove de Betlem de Judà, del clan de Judà, que era levita, però que residia allí com a foraster. ⁸El levita va deixar Betlem de Judà amb la intenció de buscar un altre lloc de residència. Tot fent camí per les muntanyes d’Efraïm va arribar a la casa de Micà. ⁹Aquest va preguntar-li: —D’on vens? Ell respongué: —Soc un levita de Betlem de Judà i busco un lloc de residència. ¹⁰Micà li va proposar: —Queda’t amb mi! Em faràs de pare i de sacerdot. Et donaré cada any deu peces de plata, roba i menjar. El levita primerament se’n va anar, ¹¹però després es decidí a quedar-se amb aquell home, que el tractà com un dels seus fills. ¹²Micà va donar la investidura sacerdotal al levita; aquell jove va convertir-se en el seu sacerdot i es quedà a viure a casa seva. ¹³Micà es va dir: —Ara estic segur que el Senyor em serà propici, perquè tinc aquest levita com a sacerdot.

Els danites canvien de territori

¹En aquell temps no hi havia rei a Israel. Era el temps que la tribu de Dan buscava un territori on establir-se, perquè, fins aquell moment, encara no li havia tocat cap heretat entre les tribus d’Israel. ²Els danites van enviar des de Sorà i Eixtaol, poblacions on vivien, cinc homes del seu clan, molt valents, per a recórrer i explorar el territori. Els van dir: —Aneu a explorar el país. Ells van arribar a les muntanyes d’Efraïm, a la casa de Micà, on feren nit. ³Prop de la casa, van reconèixer la veu del jove levita i s’hi van acostar. Li preguntaren: —Qui t’ha portat fins aquí? Què hi fas, en aquest indret? Quins interessos hi tens? ⁴El levita els va explicar tot el que Micà havia fet per ell, i afegí: —Em paga un sou i soc el seu sacerdot. ⁵Ells li demanaren: —Consulta Déu a veure si sortirà bé l’expedició que hem emprès. ⁶El sacerdot els respongué: —Aneu en pau, que el Senyor és favorable a la vostra expedició. ⁷Els cinc homes van continuar el seu camí i arribaren a Laix. Tot seguit s’adonaren que la gent d’aquella ciutat vivia refiada: eren tranquils i pacífics i seguien els costums dels sidonis. En aquell país no hi havia cap poder únic i hereditari que cridés la gent a l’ordre. Els sidonis quedaven lluny i els de Laix no estaven aliats amb ningú. ⁸Els exploradors danites tornaren a Sorà i Eixtaol, i els del seu clan els van preguntar: —Què us ha semblat? ⁹Ells respongueren: —Anem a atacar-los! Hem vist el país i és d’allò més bo. Què hi feu, aquí aturats? Afanyem-nos a ocupar-lo i apoderem-nos-en. ¹⁰Quan arribareu, trobareu un poble refiat, que habita en un vast territori. Déu l’ha posat a les vostres mans. És un indret on no manca cap dels productes de la terra. ¹¹Llavors van sortir de Sorà i Eixtaol sis-cents homes del clan de Dan, equipats per a la guerra. ¹²Pujaren i plantaren el campament prop de Quiriat-Jearim, en el territori de Judà. Per això aquell lloc s’anomena Mahané-Dan (que vol dir «campament de Dan»); i aquest nom es manté encara avui. Es troba a l’oest de Quiriat-Jearim. ¹³Des d’allí van passar cap a les muntanyes d’Efraïm i arribaren a la casa de Micà. ¹⁴Els cinc homes que havien anat a explorar el territori de Laix van dir als seus companys: —¿Sabeu que en una d’aquestes cases hi ha un efod, uns terafim i una estàtua de metall fos? Penseu què convé de fer. ¹⁵Es van dirigir a la casa de Micà, on vivia el jove levita, hi arribaren i el van saludar. ¹⁶Els sis-cents danites, equipats per a la guerra, es van quedar a l’entrada de la casa. ¹⁷Els cinc exploradors entraren a dins i prengueren l’estàtua, l’efod i els terafim. El sacerdot s’estava a l’entrada amb els sis-cents homes armats. ¹⁸En veure que entraven a la casa de Micà i que prenien l’estàtua, l’efod i els terafim, el sacerdot els va dir: —Què feu? ¹⁹Ells li contestaren: —Tu calla! Tanca la boca i acompanya’ns: ens faràs de pare i de sacerdot. Què t’estimes més: ser sacerdot d’una sola família o bé ser-ho d’una tribu i d’un clan d’Israel? ²⁰La proposta agradà al sacerdot, que va agafar l’efod, els terafim i l’estàtua i se n’anà amb aquella gent. ²¹Llavors van continuar la marxa, havent posat al davant les dones i les criatures, el bestiar i els bagatges. ²²Ja eren lluny de la casa de Micà quan la gent que vivia a les cases veïnes es van mobilitzar per perseguir-los. ²³Van cridar contra els danites, i aquests es van girar i preguntaren a Micà: —Què et passa, que t’exclames tant? ²⁴Micà va respondre: —M’heu pres el déu que jo m’havia fabricat i us emporteu el sacerdot. Em deixeu sense res i encara em dieu: “Què et passa?” ²⁵Els danites li replicaren: —No et volem sentir més! A veure si uns homes rabiosos es llançaran contra vosaltres, i tu i la teva família perdreu la vida. ²⁶Els danites continuaren la marxa. Micà, veient que eren més forts que no pas ell, se’n tornà a casa seva. ²⁷Així, doncs, els danites es van endur els objectes que Micà havia fet i el sacerdot que tenia. Després van arribar a Laix, aquell poble tranquil i refiat. Mataren tota la gent i van calar foc a la ciutat. ²⁸Ningú no vingué a salvar-los, ja que Laix era lluny de Sidó i no estaven aliats amb ningú. Laix es trobava a la vall de Bet-Rehob. Els danites la van reconstruir i s’hi establiren. ²⁹Li van posar el nom de Dan, que era el nom del seu avantpassat, el fill d’Israel; però antigament la ciutat s’anomenava Laix. ³⁰Els danites hi van entronitzar aquella estàtua. Jehonatan, fill de Guerxom, fill de Moisès, amb els seus fills, van ser sacerdots de la tribu de Dan fins al dia de la deportació. ³¹Van conservar entre ells l’estàtua que Micà s’havia fabricat, tot el temps que hi va haver a Siló el santuari de Déu.

Crim dels benjaminites a Guibà

¹En aquell temps no hi havia rei a Israel. En un indret apartat de les muntanyes d’Efraïm, hi residia un levita que tenia una concubina de Betlem de Judà. ²Ella li va ser infidel i se’n tornà a casa del seu pare, a Betlem de Judà. Ja feia quatre mesos que hi era ³quan el seu marit es posà en camí per anar-la a buscar: li volia parlar al cor i fer que tornés. Es va emportar amb ell un mosso i un parell d’ases. La dona el va fer entrar a casa del seu pare; aquest, en veure’l, l’acollí tot content. ⁴El seu sogre, el pare de la noia, el va fer quedar a casa seva; durant tres dies van menjar i beure i s’hi estigueren hostatjats. ⁵El quart dia es van llevar de bon matí i, quan el levita es disposava a anar-se’n, el pare de la noia digué al seu gendre: —Menja alguna cosa per prendre forces; després ja us n’anireu. ⁶Es van asseure a taula tots dos, i van menjar i beure plegats. Després el pare de la noia va dir al seu gendre: —Queda’t encara una altra nit i alegra’t amb mi. ⁷El levita ja s’aixecava per anar-se’n, però el seu sogre va insistir tant que s’hi va quedar encara una altra nit. ⁸Quan, al matí del cinquè dia, es llevà per anar-se’n, el pare de la noia li digué: —Menja i pren forces. Tot menjant plegats, es van entretenir fins avançada la tarda. ⁹Quan el levita es disposava a anar-se’n amb la seva concubina i el seu mosso, el seu sogre li pregà: —Mira, el dia ja declina i s’ha fet tard. Passeu la nit aquí! Alegra’t amb mi, i demà, de bon matí, us en podeu tornar a casa. ¹⁰Però aquesta vegada el levita no es volgué quedar una altra nit, i es posà en camí fins que van arribar a la vista de Jebús, és a dir, Jerusalem. Feia el viatge amb un parell d’ases ensellats, acompanyat de la seva concubina i del seu mosso. ¹¹Quan passaven a la vora de Jebús, el dia ja havia declinat molt, i el mosso va dir al seu amo: —Arribem-nos a la ciutat dels jebuseus a passar-hi la nit. ¹²Però el seu amo li contestà: —No ens aturem en una ciutat estrangera on no viu ningú del poble d’Israel. Continuem fins a Guibà. ¹³I va dir encara al mosso: —Mirem d’arribar-nos a Guibà o a Ramà; passarem la nit en una d’aquestes dues poblacions. ¹⁴I van continuar caminant. El sol es va pondre quan eren al costat de Guibà de Benjamí. ¹⁵Llavors es van desviar cap a la ciutat amb la intenció de fer-hi nit. El levita va entrar a Guibà, però es quedà a la plaça, ja que ningú no els volia hostatjar a casa seva perquè hi passessin la nit. ¹⁶Un home vell, que tornava al vespre de la feina del camp, va passar per allí. Era de les muntanyes d’Efraïm: també ell residia com a foraster a Guibà. Els habitants de la ciutat eren benjaminites. ¹⁷El vell alçà la vista i veié el viatger que era a la plaça. Li preguntà: —On vas i d’on vens? ¹⁸El levita li respongué: —Estem de pas. Venim de Betlem de Judà i fem camí cap a l’interior de les muntanyes d’Efraïm. Jo soc d’allí i me’n torno a la casa del Senyor; però ara ningú no m’acull a casa seva, ¹⁹tot i que porto palla i farratge per als ases, i menjar i vi per a mi, per a la teva serventa i per al mosso que acompanya el teu servidor. No ens fa falta res. ²⁰El vell digué: —Sigues benvingut! Jo m’ocuparé del que et faci falta, però no vull que passis la nit a la plaça. ²¹El va acollir a casa seva i va donar farratge als ases. Després els viatgers es rentaren els peus i van menjar i beure. ²²Mentre ells es refeien i s’alegraven, una colla de poca-vergonyes d’aquella ciutat van envoltar la casa i començaren a picar a la porta tot cridant al vell, l’amo de la casa: —Fes sortir l’home que ha entrat a casa teva, que ens en volem aprofitar. ²³L’amo de la casa va sortir a fora i els pregava: —Si us plau, germans, no sigueu dolents. Aquest home és hoste meu. No feu aquesta baixesa! ²⁴Mireu, us trauré a fora la meva filla encara verge. Abuseu-ne i feu-li el que us plagui. Però no feu aquesta baixesa amb aquest home! ²⁵Però aquells homes no el volgueren escoltar. Llavors el levita prengué la seva concubina i la va treure a fora. Ells la van violar i maltractar tota la nit fins a la matinada. A trenc d’alba, la van deixar estar. ²⁶Quan el dia despuntava, ella va arribar a la casa on s’havia hostatjat el seu marit. Va caure davant la porta i es quedà allí a terra fins que fou de dia. ²⁷Al matí, quan el seu home va anar a obrir la porta de la casa i ja sortia per continuar el viatge, va veure la seva concubina caiguda davant la porta amb les mans a la llinda. ²⁸Li digué: —Aixeca’t i anem-nos-en! Però ella no responia. Aleshores la va carregar damunt el seu ase i continuà el camí de retorn cap al seu poble. ²⁹Un cop a casa, va agafar un ganivet, tallà el cadàver en dotze trossos, membre per membre, i n’envià un tros a cada una de les tribus d’Israel. ³⁰Tothom qui ho veia exclamava: —Mai no havia passat ni s’havia vist res de semblant d’ençà que els israelites van sortir d’Egipte fins al dia d’avui! El levita havia manat als homes que va enviar: —Això heu de dir a tota la gent d’Israel: “¿És que mai havia passat res de semblant d’ençà que els israelites van sortir d’Egipte fins al dia d’avui? Examineu el cas: parleu-ne i decidiu!”

Assemblea dels israelites

¹Tots els israelites, com un sol home, van anar a Mispà a reunir-se en assemblea a la presència del Senyor. Hi anaren de tot arreu, des de Dan fins a Beerxeba, i també del país de Galaad. ²A l’assemblea de tot el poble de Déu, van assistir-hi els caps de tot el poble i totes les tribus d’Israel: quatre-cents mil homes capaços de combatre. ³Els benjaminites sentiren a dir que els israelites s’havien aplegat a Mispà. Els israelites van preguntar: —Expliqueu-nos com ha estat aquest crim. ⁴El levita, el marit de la dona assassinada, prengué la paraula: —La meva concubina i jo havíem arribat a Guibà de Benjamí per fer-hi nit. ⁵Els caps de casa de Guibà vingueren contra mi durant la nit i van encerclar la casa on m’hostatjava. Tenien la intenció de matar-me, i a la meva concubina, la violentaren tant que va morir. ⁶Llavors vaig agafar el seu cadàver i el vaig esquarterar. En vaig enviar els trossos per tot el territori de l’heretat d’Israel, ja que els de Guibà havien comès un crim i una infàmia mai vista a Israel. ⁷¿No sou israelites tots vosaltres? Doncs discutiu i parleu-ne aquí mateix! ⁸Tot el poble es va alçar com un sol home i van dir: —Ningú de nosaltres no se’n tornarà a la seva tenda ni a casa seva. ⁹I ara farem això contra Guibà: segons el que determinin les sorts, ¹⁰escollirem deu homes de cada cent, cent de cada mil i mil de cada deu mil entre totes les tribus d’Israel. Aquests s’encarregaran de proveir les tropes que aniran contra Guibà de Benjamí per castigar la infàmia que s’ha comès a Israel. ¹¹Tots els israelites s’havien aplegat, aliats com un sol home, per anar contra aquella ciutat. ¹²Llavors les tribus d’Israel van enviar missatgers per tota la tribu de Benjamí a dir-los: —Com és que entre vosaltres s’ha comès aquest crim? ¹³Doneu-nos ara mateix aquests poca-vergonyes de Guibà. Els matarem i així extirparem la maldat d’enmig d’Israel. Però els benjaminites no volgueren escoltar els seus germans israelites, ¹⁴sinó que, des de les seves ciutats, es concentraren a Guibà decidits a fer la guerra contra ells.

Guerra contra Benjamí

¹⁵Aquell dia es van concentrar vint-i-sis mil homes capaços de combatre, vinguts de totes les poblacions de Benjamí, sense comptar els habitants de Guibà, que concentraren set-cents homes escollits. ¹⁶Entre tota aquella tropa hi havia set-cents foners escollits que, tant amb la dreta com amb l’esquerra, podien llançar una pedra contra un cabell sense fallar el tret. ¹⁷Per la seva banda, els israelites, sense comptar els benjaminites, van concentrar quatre-cents mil homes capaços de combatre, tots ells gent preparada per a la guerra. ¹⁸Els israelites van pujar a Betel per consultar Déu: —Quina de les nostres tribus ha de ser la primera a combatre contra els benjaminites? El Senyor va designar la tribu de Judà. ¹⁹L’endemà, de bon matí, els israelites plantaren el campament prop de Guibà. ²⁰Van sortir per atacar els benjaminites i formaren en ordre de batalla davant de Guibà; ²¹però els benjaminites van fer una sortida i, aquell dia, deixaren estesos vint-i-dos mil israelites. ²²Els homes d’Israel van tornar a agafar ànims i formaren altra vegada en ordre de batalla en el mateix indret que el dia anterior. ²³Abans, però, havien tornat a Betel, havien plorat a la presència del Senyor fins al vespre i li havien fet aquesta consulta: —¿Cal que tornem a fer la guerra contra els benjaminites, els nostres germans? El Senyor els havia respost: —Torneu-hi. ²⁴Aquell segon dia, doncs, els israelites tornaren a atacar els benjaminites. ²⁵Però els homes de Benjamí també van fer una sortida de Guibà aquell segon dia i van deixar-hi estesos divuit mil homes, tots capaços de combatre. ²⁶Llavors tots els israelites i tot el poble es van aplegar a Betel. Allà, asseguts a la presència del Senyor, van plorar i dejunar tot aquell dia fins al vespre, i oferiren al Senyor holocaustos i sacrificis de comunió.

Derrota de Benjamí

²⁹Els israelites van posar homes emboscats tot al voltant de Guibà. ³⁰Després, per tercer dia, sortiren a atacar Benjamí i van formar en ordre de batalla davant de Guibà, igual que les altres vegades. ³¹Els benjaminites feren una sortida i es van allunyar de la ciutat. Com les vegades anteriors, van començar a fer algunes baixes entre els israelites, una trentena, a camp obert, a la cruïlla dels camins, del que puja a Betel i del que mena a Guibà. ³²Els benjaminites es van pensar que havien derrotat els israelites com la primera vegada. Però els israelites havien donat l’ordre de fugir per atraure els benjaminites cap als camins i allunyar-los de la ciutat. ³³Llavors tots els israelites es van reagrupar des del lloc on eren, i a Baal-Tamar van formar en ordre de batalla. Mentrestant, els qui estaven emboscats van sortir dels seus amagatalls i es llançaren contra Gueba, que havia quedat desguarnida. ³⁴Deu mil homes escollits de tot Israel van presentar-se davant de Guibà, i la batalla va ser aferrissada. Els benjaminites no s’imaginaven pas el desastre que els queia al damunt. ³⁵El Senyor va derrotar Benjamí davant d’Israel: aquell dia els israelites mataren vint-i-cinc mil cent benjaminites, capaços tots ells de combatre. ³⁶Els benjaminites van veure que perdien la batalla. D’altra banda, la resta d’israelites va cedir encara terreny als benjaminites perquè comptaven amb els homes emboscats contra Guibà. ³⁷Els emboscats s’havien desplegat ràpidament i s’havien llançat contra la ciutat. Hi havien entrat i havien passat tots els habitants a tall d’espasa. ³⁸Els israelites havien acordat un senyal amb els emboscats: aquests, un cop a dins de la ciutat, farien pujar una gran fumarada. ³⁹Quan Israel retrocedia en la batalla i els benjaminites havien mort una trentena d’israelites, es van pensar que ja els havien derrotat com en la primera batalla. ⁴⁰Però llavors des de Guibà començà a pujar una gran fumarada. Els benjaminites es van girar enrere i veieren com pujava cel amunt la fumarada de la ciutat. ⁴¹Aleshores els israelites no van retrocedir més i van fer front als benjaminites, que quedaren esglaiats de veure el desastre que els queia al damunt. ⁴²Els benjaminites van fugir davant els israelites, en direcció al desert, però la batalla no els deixava de petja. Fins i tot els benjaminites vinguts d’altres ciutats exterminaven els qui eren amb ells. ⁴³Els israelites van encerclar els homes de Benjamí, els van perseguir i els aconseguiren quan pensaven aturar-se, a la vista de Guibà, cap a llevant. ⁴⁴Les baixes de Benjamí foren divuit mil homes, tots ells bons guerrers. ⁴⁵Altres benjaminites van fugir cap al desert, cap a la roca de Rimmon, però els israelites en van atrapar cinc mil pels camins. Els perseguiren de prop fins a tallar-los la retirada i en mataren encara dos mil més. ⁴⁶Així els benjaminites morts aquell dia van ser vint-i-cinc mil homes capaços de combatre, tots ells bons guerrers. ⁴⁷Però sis-cents benjaminites van poder fugir cap al desert, cap a la roca de Rimmon, on es quedaren uns quatre mesos. ⁴⁸Els israelites se’n tornaren enrere per atacar els benjaminites que quedaven. Van passar a tall d’espasa els habitants de cada lloc i també el bestiar i tot el que trobaven. A més, van calar foc a totes les poblacions que van trobar.

Restabliment de la tribu de Benjamí

¹A l’assemblea de Mispà, els israelites havien jurat que cap d’ells no donaria una filla en matrimoni a un benjaminita. ²Per això tot el poble anà a Betel, i van estar asseguts allà, a la presència de Déu, fins al capvespre plorant desconsolats. ³Deien: —Senyor, Déu d’Israel, per què ha passat això? Per què avui ha de desaparèixer una de les tribus d’Israel? ⁴L’endemà, de bon matí, el poble va erigir un altar en aquell indret i oferí holocaustos i sacrificis de comunió. ⁵Després els israelites es preguntaren: —Qui, entre les tribus d’Israel, no ha pujat a aquesta assemblea davant el Senyor? Tots, en efecte, havien jurat que els qui no pugessin a Mispà davant el Senyor serien condemnats a mort. ⁶D’altra banda, els israelites sentien compassió pels seus germans de Benjamí. Deien: —Avui una tribu ha quedat arrencada del poble d’Israel. ⁷Què podem fer perquè tinguin dones els supervivents? Nosaltres vam jurar pel Senyor que no els donaríem mai les nostres filles en matrimoni. ⁸I anaven dient: —Qui, entre les tribus d’Israel, no ha pujat a Mispà davant el Senyor? Ningú de Jabeix-Galaad no havia comparegut al campament on havia tingut lloc l’assemblea del poble: ⁹van passar revista a la tropa i veieren que no hi havia ningú d’aquella població. ¹⁰Llavors l’assemblea hi envià dotze mil homes amb aquestes ordres: —Aneu i passeu a tall d’espasa els habitants de Jabeix-Galaad, amb les dones i els infants. ¹¹Però feu-ho així: extermineu només tots els homes i les dones casades. ¹²Entre la població de Jabeix-Galaad van trobar quatre-centes noies verges, que no havien tingut relacions amb cap home, i les van portar al campament de Siló que es troba al país de Canaan. ¹³Després tota l’assemblea decidí d’enviar missatgers als benjaminites, refugiats a la roca de Rimmon, per oferir-los la pau. ¹⁴Els benjaminites van tornar, i els altres israelites els van donar les dones que havien deixat amb vida a Jabeix-Galaad. Però no n’hi havia per a tots. ¹⁵El poble d’Israel sentia compassió pels benjaminites, perquè el Senyor havia obert un esvoranc en les tribus d’Israel. ¹⁶Els ancians de la comunitat deien: —Les dones de la tribu de Benjamí han estat exterminades. Què podem fer perquè tinguin dones els qui encara no en tenen? ¹⁷I afegien: —Cal que els supervivents de Benjamí tinguin descendència i així no desaparegui una tribu d’Israel. ¹⁸D’altra banda, nosaltres no podem pas donar-los les nostres filles en matrimoni. En efecte, els israelites havien jurat que maleirien el qui donés una filla en matrimoni a un benjaminita. ¹⁹Aleshores es van recordar que aviat s’esqueia la festa del Senyor que se celebra cada any a Siló, ciutat situada al nord de Betel, al sud de Lebonà i a l’est del camí que va de Betel a Siquem. ²⁰Els ancians van donar aquestes instruccions als benjaminites: —Aneu a amagar-vos entre les vinyes ²¹i estigueu a l’aguait. Quan veureu que les noies de Siló surten en colles a dansar, sortiu fora de les vinyes. Que cada un de vosaltres rapti una noia, i aneu-vos-en a la vostra terra. ²²Si després ens venen els seus pares o germans a demanar-nos justícia, els respondrem: “Perdoneu-nos el que hem fet per ells. Nosaltres no ens hem quedat cap dona de la guerra contra Jabeix, i vosaltres us hauríeu fet culpables si els haguéssiu donat les vostres filles.” ²³Els benjaminites van seguir les instruccions: prengueren les dones que els feien falta raptant-les entre les noies que dansaven. Després se’n tornaren a la seva heretat, reconstruïren les seves ciutats i les van habitar. ²⁴Els altres israelites també se’n van anar d’allí, cadascú a la seva tribu i al seu clan, cadascú a la seva heretat. ²⁵En aquell temps no hi havia rei a Israel i tothom feia el que li semblava.