Jerusalem, abandonada
Àlef
1Ah! Com ha quedat, de deserta, la ciutat tan ben poblada! La més famosa entre els pobles, avui és una viuda. La reina de les ciutats, ara és esclava.
Bet
2Bé prou que plora de nit, li llisca el plor per les galtes. Cap dels qui l’estimaven no ve pas a consolar-la. L’han traïda els aliats; ara li són enemics.
Guímel
3Sotmès i esclau és Judà, en pes ha estat deportat. Viu en país estranger i no sap on reposar. Tots els qui el perseguien l’han capturat i afligit.
Dàlet
4Els camins de Sió estan de dol, ja no va ningú a les festes; les places estan desolades; els sacerdots, tots gemeguen; les noies joves sospiren. Tot és amarg a Sió.
He
5Els seus opressors dominen, s’hi fan ferms els enemics, perquè el Senyor l’ha afligida per tanta infidelitat. Els seus fills, fets captius, se’n van davant l’opressor.
Vau
6Sió, la ciutat magnífica, va perdent el seu esclat. Els governants, com uns cérvols que no troben cap pastura, corren desfets i esgotats, encalçats pels caçadors.
Zain
7Aquests dies de misèria i d’abandó, Jerusalem recorda les riqueses que tenia des de sempre. Es recorda del seu poble capturat per l’enemic, sense ajuda de ningú. Quan l’han vista derrotada, els botxins se n’han burlat.
Het
8Ha pecat tant Jerusalem que fa fàstic de mirar. Aquells qui l’enaltien, la menyspreen avui que l’han vista nua. Ella gemega, però, i es gira d’esquena.
Tet
9Li taca tot el vestit la sang immunda de les regles; no esperava aquesta fi, però de sobte ha caigut i ningú no la consola. «Mira, Senyor, la meva misèria; l’enemic ara em domina.»
Iod
10Els opressors s’han emparat d’allò que ella més estimava; ara veu com els estrangers entren dins el santuari: aquells, Senyor, que no admeties entre els teus en l’assemblea.
Caf
11Tot el seu poble gemega, mentre pidola aliment. Per menjar, bescanvia béns preciosos, i així recobra les forces. «Senyor, fixa’t en mi, que he quedat humiliada.»
Làmed
12Als qui passeu pel camí, a tots us és ben igual! Mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest: el dolor amb què ell em turmenta, amb què el Senyor m’afligeix ara que s’indigna.
Mem
13Del cel ha enviat un foc que ha consumit els meus ossos; m’ha posat un parany en ple camí, de sobte m’ha fet caure. M’ha deixat abandonada, malalta tot el dia.
Nun
14Em carrega les infidelitats com un jou: amb la seva mà les nua i me les carrega al coll; m’esgota les forces. El Senyor em lliura a les mans de gent a qui no puc plantar cara.
Sàmec
15El Senyor ha deshonrat els valents que tenia dintre meu; ha arreplegat contra mi una multitud per destruir els meus combatents. El Senyor ha trepitjat en el cup el país de Judà.
Ain
16És per això que ploro, els ulls se’m fonen en llàgrimes; no tinc ningú que em consoli, no tinc ningú que em conforti: he perdut tots els meus fills. L’enemic ha vençut.
Pe
17Sió estén les mans suplicant i ningú no la consola; el Senyor envia enemics i encercla els de Jacob. Enmig d’ells, Jerusalem fa fàstic de mirar.
Sade
18El Senyor, bé prou que és just, però jo no l’obeïa. Escolteu-me, tots els pobles, mireu el meu dolor: els meus nois i les meves joves se’n van captius.
Cof
19He cridat els qui més m’estimaven, però, ai las!, m’han traït. Ancians i sacerdots cauen morts per la ciutat mentre cerquen l’aliment per a refer les seves forces.
Reix
20Mira, Senyor, quina angoixa: se’m remouen les entranyes! Tinc el cor tot trasbalsat per haver estat tan rebel. L’espasa em pren els fills pels carrers, la mort entra a casa meva.
Xin
21Prou em senten gemegar, però ningú no em consola. Els enemics s’han alegrat del meu mal, perquè ets tu qui ho ha fet; has fet caure sobre meu aquell dia anunciat. Però ells acabaran com jo!
Tau
22Tingues present la seva malícia i tracta’ls a ells igual com em tractares a mi per les infidelitats comeses. No paro de gemegar; tinc el cor tot desfet.
El Senyor destrueix Jerusalem
Àlef
1Ah! El Senyor, tot indignat, ha omplert Sió de tenebres. Ha llançat de cel a terra tota l’esplendor d’Israel. S’oblida, en l’enuig, que Sió és l’escambell dels seus peus!
Bet
2El Senyor ha assolat sense mirar-s’hi totes les viles de Jacob, ha enderrocat furiosament les fortaleses de Judà. Ha llançat per terra i ha profanat el regne amb els governants.
Guímel
3Ha arranat, encès d’enuig, tot el poder d’Israel. El Senyor ha sostret la mà que aturava l’enemic. Ha calat un foc que tot ho crema en el poble de Jacob.
Dàlet
4El Senyor tensa l’arc, com l’enemic, i el tiba amb la seva mà. Com faria un adversari, ha fet morir els millors del poble. Ha abocat tot el foc del seu enuig al santuari de Sió.
He
5El Senyor, com un enemic, ha destruït Israel: ha destrossat els baluards, ha enderrocat les ciutats fortes, ha negat el país de Judà de plors i de planys.
Vau
6Com si fos la tanca d’un hort, ha arrasat el seu temple, ha derruït el santuari. Ha esborrat a Sió la recordança de dissabtes i de festes, i, pres del seu enuig, ha menyspreat el rei i els sacerdots.
Zain
7El Senyor ha rebutjat el seu altar, ha abandonat el santuari. Ha posat en mans dels enemics els baluards i les muralles. Hi ha cridadissa en el temple com els dies de festa.
Het
8El Senyor s’ha proposat de destruir les muralles de Sió; la seva mà tiba la llença, no para de derruir-les. Desfà merlets i muralla, i s’esfondren tots alhora.
Tet
9Les portes s’han enfonsat en el fang, ell ha arrencat i esmicolat forrellats. Són a l’exili el rei i els cortesans, l’oracle diví ja no respon i els profetes ja no tenen visions que els arribin del Senyor.
Iod
10Seuen per terra en silenci els ancians de Sió, omplen de terra els seus caps i porten roba de sac. Ajupen el cap, l’acoten fins a terra les noies de Jerusalem.
Caf
11Els ulls se’m neguen de llàgrimes, se’m remouen les entranyes, he perdut tot el coratge. La capital en ruïna! Veig infants i nadons extenuats pels carrers de la ciutat.
Làmed
12Demanen a les seves mares on tenen el pa i el vi, tot defallint, malferits, pels carrers de la ciutat, i exhalen el darrer sospir a la falda de la mare.
Mem
13Quina altra cosa puc dir-te? Amb què et podré comparar, ciutat de Jerusalem? Amb què t’igualaré per consolar-te, oh vila de Sió? La teva ruïna és immensa com la mar! Qui hi podrà posar remei?
Nun
14Han tingut visions sobre tu els teus profetes, però tot són falsedats i futileses. Si t’haguessin mostrat els teus crims, fora un altre el teu destí. Sobre tu veuen en somnis presagis falsos i seductors.
Sàmec
15Els qui passen pel camí aplaudeixen la teva dissort, xiulen contents, branden el cap i exclamen, tot veient Jerusalem: «¿És aquesta la qui s’havia de dir “Bellesa perfecta” i “Alegria del món”?»
Pe
16Aquells qui et volien mal, ara es riuen de tu; xiulen satisfets i ensenyen les dents dient: «Hem fet destrossa. Aquest és el dia que esperàvem: ja hi hem arribat!»
Ain
17El Senyor ha fet allò que es proposava, ha complert la paraula que havia donat feia temps: destruir sense plànyer. Els enemics se n’alegren, triomfen els opressors.
Sade
18Crideu de tot cor al Senyor. Oh muralla de Sió, plora a llàgrima viva de nit i de dia! Que els ulls no se t’eixuguin, no paris de plorar.
Cof
19Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.
Reix
20Ella exclama: «Senyor, fixa’t en mi; quina angoixa m’has donat!» Quina dona menjaria el fruit de les entranyes, els fillets que amanyagava? Qui immolaria sacerdots i profetes en el temple del Senyor?
Xin
21Els cadàvers de joves i vells són estesos per les places; han caigut les joves i els nois, víctimes de l’espasa. El dia del teu enuig els has mort, els has immolat sense clemència.
Tau
22Convoques, com en dies d’aplec, els terrors de tots costats. El dia que el Senyor s’ha indignat, ningú no ha sobreviscut d’aquells que vaig criar i amanyagar. Els ha exterminat l’enemic.
Enmig del plany, una esperança
Àlef
1Soc l’home que ha tastat el desastre sota el cop furiós del Senyor. 2Em fa caminar i m’arrossega per llocs de foscor, sense llum. 3Gira tot el dia contra mi, un cop i un altre, la seva mà.
Bet
4Tinc la carn i la pell eixarreïdes, ha esmicolat tots els meus ossos. 5M’estreny i m’envolta de turments i d’amargor. 6M’ha confinat a les tenebres igual que els morts de temps immemorial.
Guímel
7M’ha reclòs darrere un mur; no en sortiré. Com em pesen les cadenes! 8Fins si clamo i crido auxili, ell ofega la meva pregària. 9M’ha barrat els camins amb carreus, m’ha amagat la bona ruta.
Dàlet
10És com un os que m’espia, com un lleó a l’aguait! 11Ha sembrat d’esbarzers els camins, m’ha deixat sense alè, esgarrinxat. 12Tensa l’arc mentre em crida: «No et moguis!» Soc el blanc dels seus dards.
He
13Enfonsa en els meus ronyons les seves sagetes. 14Soc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves sàtires. 15M’atipa de plantes amargues, m’embriaga d’absenta.
Vau
16Em fa mastegar rocs, m’esdenta. M’ha enfonsat a la cendra. 17Senyor, m’has fet orfe de pau, he oblidat la felicitat. 18M’he dit: «No tinc futur ni esperança en el Senyor.»
Zain
19Recordar l’abandó i la misèria és per a mi com verí i absenta. 20Penso i repenso un cop i un altre, i em replego dintre meu. 21Però vull recordar això que em dona nova esperança:
Het
22Encara som vius per l’amor del Senyor, la seva misericòrdia no s’esgota. 23La renoves cada dia. Oh, quina fidelitat! 24M’he dit: «El Senyor és la meva heretat.» Per això confio en ell.
Tet
25El Senyor és bo per al qui en ell espera, per als qui el cerquen de cor. 26És bo d’esperar en silenci la salvació del Senyor. 27És bo que l’home carregui el seu jou quan encara és jove.
Iod
28Que resti tot sol en silenci. Quan el Senyor el corregeix, 29que enfonsi el rostre a la pols: potser hi haurà encara esperança. 30Que pari la galta al qui li pega i aguanti l’oprobi.
Caf
31El Senyor no abandona per sempre més. 32Fa sofrir, però també es compadeix pel seu gran amor. 33El seu cor no pretén d’afligir ni vol que els homes sofreixin.
Làmed
34Quan tots els captius del país són esclafats i oprimits, 35quan són violats drets humans a la presència de l’Altíssim, 36quan es comet injustícia en un plet, el Senyor no ho veu?
Mem
37Qui parla, i allò que diu es compleix? Qui dona les ordres, llevat del Senyor? 38No venen potser de l’Altíssim goig i desgràcia? 39Si encara viu l’home, de què s’ha de plànyer? Pot culpar un altre dels propis mancaments?
Nun
40Mirem quins camins hem seguit. Revisem-los, tornem al Senyor. 41Amb el cor a les mans, supliquem al Déu que és al cel: 42«Som infidels i ens hem revoltat, i tu no ens perdones.
Sàmec
43»T’amagues darrere la fúria per tal d’encalçar-nos. Ens mates, no tens pietat de nosaltres. 44Amagat en els núvols, ignores la nostra pregària. 45Has fet de nosaltres deixalla, rebuig entre els pobles.»
Pe
46Tots aquells qui ens volen mal es riuen de nosaltres. 47Terror i basarda és el nostre destí, derrota i ruïna. 48Mars de llàgrimes em cauen dels ulls per la desfeta del meu poble.
Ain
49Els meus ulls no paren de plorar, no poden estar-se’n, 50fins que el Senyor, des del cel, s’inclini i ho vegi. 51Em moro de dolor quan contemplo les filles de la meva ciutat.
Sade
52Sense motiu, els enemics em volen caçar com un ocell. 53Porten la meva vida al silenci del sepulcre, a sobre em posen una llosa. 54Em passa la riuada pel damunt i exclamo: «Estic perdut!»
Cof
55T’he cridat pel teu nom, oh Senyor, des de la fossa profunda. 56Has sentit el meu clam. Escolta el meu crit d’auxili! 57Quan et cridava, t’has acostat i m’has dit: «No tinguis por!»
Reix
58Has pledejat a favor meu, has rescatat la meva vida. 59Veus prou, Senyor, la injustícia que em fan: defensa el meu dret! 60Mira com volen venjar-se, maquinen complots contra mi.
Xin
61Has sentit, oh Senyor, els seus insults i totes les seves conxorxes. 62Tot el dia murmuren contra mi els meus adversaris. 63Mira com, a tort i a dret, soc tema de les seves sàtires.
Tau
64Retorna’ls en paga, Senyor, tot allò que m’han fet. 65Dona’ls un cor ofuscat: maleeix-los així! 66Que el teu enuig, Senyor, els empaiti i els esborri de sota el teu cel.
Els horrors del setge
Àlef
1Ah! Com s’ha enfosquit aquell or, un or tan brillant! Com han escampat pedreria sagrada a les raconades dels carrers!
Bet
2Als fills més nobles de Sió, valuosos com l’or depurat, els tenen per vasos d’argila modelats pel terrisser.
Guímel
3Fins i tot els xacals alleten i crien els seus cadells. Però el meu poble és una mare sense cor, com els estruços del desert.
Dàlet
4Als nadons, de tanta set, se’ls encasta la llengua al paladar; els infants reclamen pa, però ningú no els en llesca.
He
5Els qui assaborien plats exquisits, van sense esma per les places, els qui s’asseien en coixins escarlates s’ajauen pels femers.
Vau
6La culpa del meu poble és més gran que el pecat de Sodoma, la ciutat destruïda en un moment i no pas per cap mà d’home.
Zain
7Els seus nobles anaven com la neu, més blancs i més pulcres que la llet; els seus ossos eren forts com el corall, les seves venes, blaves com safir.
Het
8Ara, però, van més negres que el sutge: ni els reconeixen quan caminen pel carrer. Se’ls encasta la pell als ossos, resseca com un tronc.
Tet
9Més val morir per l’espasa que ser víctima de la fam; els uns defalleixen traspassats, els altres, per manca d’aliment.
Iod
10Mans de mares amoroses couen els seus propis fills: és el seu darrer aliment mentre la ciutat s’esvaneix.
Caf
11L’enuig del Senyor és complet, ha abocat el seu furor. Ha calat foc a Sió, l’ha consumida de soca-rel.
Làmed
12Ni els reis de la terra ni els seus habitants no podien mai creure que l’enemic entraria per les portes de Jerusalem.
Mem
13Hi ha entrat pels pecats dels profetes i pels crims dels sacerdots, que havien escampat per dintre d’ella la sang dels justos.
Nun
14Van encegats pels camins, tacats de sang. I ningú no pot tocar els seus vestits.
Sàmec
15Criden: «Aparteu-vos, som impurs! Fora, fora, no ens toqueu!» Fugen errants, i els altres pobles diuen: «Que ningú no els aculli!»
Pe
16El Senyor mateix els ha dispersat, no se’ls tornarà a mirar. Ningú no respecta els sacerdots ni té compassió dels ancians.
Ain
17Els nostres ulls s’han cansat d’esperar una ajuda, però era un miratge: havíem posat l’esperança en pobles que no salven.
Sade
18Ens espien els passos talment uns caçadors, no ens deixen sortir pels camins. La nostra fi s’acosta. El temps s’acaba. Ha arribat la nostra fi.
Cof
19Els perseguidors van més de pressa que no volen les àguiles pel cel. Per les muntanyes ens encalcen i ja ens esperen al desert.
Reix
20L’ungit del Senyor, que era la nostra vida, ha estat capturat en les seves trampes. D’ell havíem dit: «A la seva ombra viurem enmig dels pobles.»
Xin
21Ara saltes d’alegria, oh poble d’Edom, que vius a la terra d’Us! Però també a tu t’arribarà la teva copa i, embriagat, et despullaràs.
Tau
22Ciutat de Sió, has expiat la teva culpa, mai més no seràs deportada. Però el Senyor passarà comptes amb tu, Edom, posarà al descobert els teus pecats.
Converteix-nos, Senyor
1Recorda, Senyor, el que ens ha passat; mira i considera les ofenses que ens fan. 2Els nostres camps, ara són d’estrangers; a les nostres cases hi sojorna gent forana. 3Som orfes, no tenim pare; són viudes les nostres mares. 4Fins i tot hem de pagar l’aigua per beure; la llenya també té preu. 5Ens fan córrer a cops i empentes, no ens deixen reposar; no podem més. 6Hem fet aliança amb Egipte i Assíria per saciar la nostra fam. 7Els nostres pares van pecar, però ja no hi són; i ara nosaltres paguem les seves culpes. 8Uns esclaus són amos nostres, ningú no ens salva del seu poder. 9Per trobar pa, ens juguem la vida, mentre els bandits del desert ens amenacen. 10El cos ens crema com un forn, enfebrat de tanta fam. 11Han violat les dones a Sió, les donzelles a les viles de Judà. 12Han penjat els consellers del rei, no han respectat els ancians. 13Imposen als joves el treball de la mola, sota el pes de la llenya s’ajupen els nois. 14Els ancians no es reuneixen a les portes de la ciutat ni s’hi senten les músiques dels joves. 15S’ha fos el goig del nostre cor, la nostra dansa s’ha convertit en dol. 16Ja no portem les corones de festa. Ai de nosaltres, que hem pecat! 17Per això el nostre cor està desfet, per això s’entelen els nostres ulls, 18en veure desolada la muntanya de Sió, on ronden els xacals. 19Però tu, Senyor, regnes per sempre; el teu tron es manté segles i segles. 20Per què ens has d’oblidar per sempre? ¿Vols deixar-nos de costat anys i més anys? 21Senyor, fes-nos tornar a tu, que tornarem; refés, com era abans, la nostra vida. 22Per ventura ens rebutges del tot? ¿En contra nostre t’indignes sense mida?