Cohèlet

Títol i tema

¹Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem. ²Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. ³Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol?

Pròleg: No hi ha res de nou sota el sol

⁴Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. ⁵El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir. ⁶El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dona voltes i més voltes i refà el camí que havia fet. ⁷Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. ⁸Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l’ull no s’acontenta del que veu ni l’orella del que sent. ⁹Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. ¹⁰Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. ¹¹De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s’haurà esvaït entre els qui vindran després.

Tot és en va i afany inútil

¹²Jo, Cohèlet, que era rei d’Israel, a Jerusalem, ¹³vaig posar-me amb tota l’ànima a investigar amb l’ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans! ¹⁴Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil: ¹⁵«El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca, no hi pots comptar.» ¹⁶Em deia a mi mateix: «He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m’han precedit a Jerusalem. He fet l’experiència d’abundar en saviesa i coneixement.» ¹⁷Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil. ¹⁸Perquè: «Com més saviesa, més neguit; com més coneixement, més sofrença.»

¹Em deia encara a mi mateix: «Vine i tasta l’alegria, assaboreix el benestar.» Però vaig veure que també tot això és en va: ²les rialles em semblaven una estupidesa, i l’alegria, una cosa sense sentit. ³Vaig pensar que podia regalar el meu cos amb vi i ajuntar-me amb la follia, bo i conservant el cap clar gràcies a la saviesa. Llavors entendria allò que fa feliços els homes durant els dies comptats de la seva vida sota el cel. ⁴Vaig emprendre grans obres: em construïa palaus, plantava vinyes, ⁵feia jardins i parcs i hi conreava tota mena d’arbres fruiters; ⁶feia excavar basses per a regar les plantades d’arbres joves. ⁷Vaig comprar esclaus i esclaves, i a casa tenia criats. De ramats de vaques i d’ovelles en posseïa més que tots els qui m’havien precedit a Jerusalem. ⁸Vaig amuntegar plata i or, i tresors d’altres reis i governants. Em vaig procurar cantors i cantores, i allò que fa la delícia dels homes: un estol de concubines. ⁹Vaig arribar a ser més important i més ric que tots els qui m’havien precedit a Jerusalem. I, amb tot això, conservava la meva saviesa. ¹⁰Satisfeia tots els desigs dels meus ulls i no refusava cap alegria al meu cor, i aquest era el premi de tot el meu esforç: el meu cor n’estava content. ¹¹Però, després de repassar totes les obres que havia dut a terme i tot el que havia aconseguit amb el meu esforç, em vaig adonar que tot és en va i afany inútil: sota el sol, no es treu res de cap treball. ¹²Em vaig detenir també a comparar la saviesa amb la follia i la niciesa, ja que el successor del rei només ha de fer el que està establert. ¹³I em vaig adonar que la saviesa té més avantatges que la niciesa, com la llum en té més que la foscor: ¹⁴«El savi té ulls a la cara, el neci camina a les fosques.» Però també em vaig adonar que l’un i l’altre tenen el mateix destí. ¹⁵Em deia, doncs, a mi mateix: «La sort del neci serà també la meva; què en trec d’haver estat tan savi?» I concloïa que també tot això és en va. ¹⁶Perquè el savi morirà igual que el neci, i el pas del temps tot ho esborra: al capdavall, del savi, com del neci, no en perdurarà pas el record. ¹⁷Per això vaig avorrir la vida, perquè vaig trobar menyspreable tot el que fem en aquest món: tot és en va i afany inútil. ¹⁸Vaig detestar tots els treballs amb què m’havia afanyat durant la vida, ja que n’hauré de deixar el fruit a l’home que em succeirà. ¹⁹I qui pot dir si serà savi o neci? Tanmateix, disposarà de tot el que jo he guanyat sota el sol amb els meus afanys i la meva saviesa. També tot això és en va. ²⁰Així, doncs, em vaig desanimar veient com m’havia escarrassat durant tota la vida. ²¹Pensava que un home s’esforça a treballar amb saviesa, traça i eficàcia, per haver-ho de donar tot en herència a un altre que no s’hi ha esforçat gens. També tot això és en va, i és una gran injustícia. ²²Perquè, de fet, què li queda a l’home de tots els treballs i de tot l’esforç amb què s’afanya sota el sol? ²³De dia no fa més que sofrir i neguitejar-se pels seus afers, i ni de nit el seu cor no reposa. També tot això és en va. ²⁴Vaig comprendre que menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu. ²⁵Perquè, ¿qui pot menjar i qui pot fruir si això no li arriba de Déu? ²⁶Ell dona saviesa, coneixement i alegria a l’home que el complau; en canvi, al pecador li deixa l’ànsia de recollir i emmagatzemar tot allò que després donarà al qui és agradable als seus ulls. Tot això també és en va i afany inútil.

Cada cosa té el seu moment

¹Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. ²Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. ³Un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir. ⁴Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. ⁵Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. ⁶Un temps de cercar i un temps de perdre, un temps de guardar i un temps de llençar. ⁷Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. ⁸Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar, hi ha un temps de guerra i un temps de pau. ⁹El qui treballa, què en treu del seu esforç? ¹⁰M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes: ¹¹ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet. ¹²Jo entenc que el millor que pot fer l’home és alegrar-se i passar bé la vida. ¹³Ara bé, menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball és un do de Déu. ¹⁴Entenc que tot el que Déu fa perdura eternament: no s’hi pot afegir res ni se’n pot sostreure res. Déu obra així perquè vol ser venerat. ¹⁵Allò que ara és, ja ha estat abans, i allò que encara no és, també ja era. Déu és qui fa que tot continuï.

El plor dels oprimits

¹⁶Encara he vist una altra cosa sota el sol: la maldat regna a la sala del judici, la maldat ha pres el lloc al dret. ¹⁷I jo em dic: «Déu jutjarà tant el bo com el dolent, perquè hi ha un temps per a cada cosa i per a cada acció.» ¹⁸Jo penso dels homes que Déu els posa a prova perquè vegin que, per ells mateixos, són com les bèsties. ¹⁹Perquè el destí dels homes i el destí de les bèsties és el mateix: la bèstia mor i l’home mor. Tots dos tenien el mateix alè de vida. L’home no és pas més que la bèstia: tots dos són efímers. ²⁰Tot va al mateix lloc: tot ha sortit de la pols i a la pols torna tot. ²¹Qui sap si l’alè de vida de l’home puja cap amunt mentre que l’alè de vida de les bèsties baixa avall, cap a la terra? ²²Entenc que no hi ha res millor per a l’home que fruir de tot el que fa: aquesta és la seva paga! Perquè, qui li podrà fer veure què passarà després d’ell?

¹M’he adonat, a més, de l’opressió que es comet en aquest món. Els oprimits ploren i no hi ha qui els consoli; i ningú no els pot consolar, perquè la força és dels opressors. ²Considero més feliços els morts, que ja no hi són, que no pas els vius, que encara viuen. ³Però més feliç que els uns i els altres és el qui encara no ha nascut i no ha vist el mal que es fa en aquest món.

Treball i repòs

⁴M’he convençut que tot l’esforç i tot l’èxit d’una obra és fruit de la rivalitat de l’un envers l’altre. També tot això és en va i afany inútil. ⁵L’insensat s’està de braços plegats i es conforma a morir de fam. ⁶Però més val un grapat de repòs que dues mans plenes de fatiga i afany inútil.

Avantatges de no estar sol

⁷Encara he vist una altra cosa vana en aquest món. ⁸Hi ha qui està sol, sense ningú, sense cap fill ni germà, i no para de treballar: els seus ulls no en tenen mai prou, de riquesa. Doncs bé, el qui així s’escarrassa i es priva de viure bé, per a qui ho fa? També això és en va i un mal negoci. ⁹Més val ser dos que no pas un, perquè així el treball rendeix més. ¹⁰I si l’un cau, l’altre l’aixeca. Però ai del qui cau estant sol, sense que un altre el pugui aixecar! ¹¹Igualment, si dos dormen junts, s’escalfen; però un de sol, com es pot escalfar? ¹²I si un de sol pot ser vençut, dos ja planten cara. Perquè: «Una corda de tres caps no es trenca fàcilment.»

Volubilitat de la gent

¹³Més val un noi pobre però intel·ligent que no pas un rei ancià però neci, que ja no sap aconsellar-se. ¹⁴Doncs bé, imaginem-nos que treuen aquest noi de la presó i l’asseuen al tron, malgrat haver nascut pobre durant el regnat del seu antecessor. ¹⁵Més tard, però, si un altre noi ocupa el tron del primer, jo veig com tots els vivents, que fan via sota el sol, es posen de la seva banda: ¹⁶és incomptable el nombre de gent que el segueix. Tanmateix, els qui vindran després tampoc no estaran contents d’aquest segon! Certament, també tot això és en va i afany inútil.

Pregària i prometences

¹⁷Quan vagis al temple de Déu, pensa en el que fas. Anar-hi i escoltar és més agradable que els sacrificis que ofereixen els necis. Aquests no se’n surten ni de fer el mal!

¹Reflexiona bé abans de dir res; no tinguis pressa a parlar en presència de Déu. Déu és al cel i tu a la terra; per tant, mesura les teves paraules. ²Perquè així com l’excés de preocupacions provoca somnis, les moltes paraules porten a una xerrameca estúpida. ³Quan facis una prometença a Déu, no triguis a complir-la, que Déu no es complau en els insensats: allò que promets, compleix-ho. ⁴Més val no prometre que no pas prometre i no complir. ⁵No permetis que una sola paraula et faci culpable tot tu i després hagis de dir a l’enviat de Déu: «Ho he fet per error.» Déu podria indignar-se pel que has dit i fer fracassar l’obra que portes entre mans. ⁶On hi ha massa somnis, abunden les vanes il·lusions i la xerrameca. Tu, però, sàpigues reverenciar Déu.

L’abús del poder

⁷Si en aquest país veus que el pobre és oprimit i que són violats el dret i la justícia, no te n’estranyis, perquè una autoritat en té per sobre una altra que la protegeix, i per sobre encara hi ha una autoritat superior. ⁸L’avantatge d’un país, en tots sentits, és que el rei mateix es preocupi del seu territori.

L’engany de la riquesa

⁹El qui estima el diner no en té mai prou, el qui cobeja la riquesa no en treu profit. Tot això també és en va. ¹⁰Com més béns té algú, més gent se n’aprofita, i l’únic que en treu l’amo és mirar-s’ho. ¹¹El treballador dorm bé, mengi poc o mengi molt; però el ric, de massa tip, no pot dormir. ¹²He vist sota el sol una gran desgràcia: la de l’home que ha atresorat una fortuna en perjudici propi. ¹³Ve un dia que la perd en un mal negoci, i si té fills, es queden sense res. ¹⁴Va sortir nu de les entranyes de la mare i nu se’n tornarà, tal com va venir. Del seu treball no n’ha tret res que es pugui emportar. ¹⁵I això és una gran desgràcia: que se n’hagi d’anar tal com havia vingut. Què n’haurà tret de treballar en va? ¹⁶És més: tots els seus dies es consumeixen en la foscor, el neguit, el sofriment i l’enuig. ¹⁷La conclusió d’allò que he vist és aquesta: és bo que l’home mengi, begui i gaudeixi de la felicitat del treball amb què s’afanya sota el sol, durant els dies comptats de vida que Déu li dona; aquest és el destí que Déu li assigna. ¹⁸A més, és un do de Déu que un home hagi rebut béns i riqueses, que tingui la possibilitat de fruir-ne i de prendre’n la part que li pertoca, i que gaudeixi del seu treball. ¹⁹Un home així no pensarà gaire en la brevetat de la seva vida, perquè Déu el fa estar atent al goig del seu cor.

¹Hi ha un mal que he observat en aquest món i que aclapara l’home. ²Hi ha qui rep de Déu riquesa, béns i honor, sense que li falti res del que desitja, però Déu no li permet de fruir-ne, sinó que en frueix un estrany. Això sí que és en va i una gran desgràcia! ³Un home pot tenir cent fills i viure anys i més anys; però, si no arriba a satisfer el desig de felicitat i acaba sense sepultura, jo dic que més feliç que ell és qui mor abans de néixer. ⁴Perquè, aquest ha vingut en va i se’n torna enmig de la fosca, i el seu nom queda oblidat en la tenebra; ⁵no ha vist el sol ni l’ha conegut, però ha trobat més repòs que no pas l’altre. ⁶Encara que aquest altre visqués dues vegades mil anys, si no arribava a tastar la felicitat, què en trauria? A la fi, tothom fa cap al mateix lloc. ⁷Si l’home treballa, és per menjar, però sempre torna a tenir gana. ⁸Llavors, quin és l’avantatge del savi sobre l’ignorant? De què li serveix, al pobre, saber obrir-se camí en la vida? ⁹Més val fruir del que es té que deixar-se endur pels desigs: també tot això és en va i afany inútil.

La limitació dels humans

¹⁰Ja fa temps que allò que existeix ha rebut un nom. I, a més, tots sabem què és un home: sabem que no pot discutir amb qui és més fort que no pas ell. ¹¹Com més abundants són les paraules de l’home, més abunden les paraules vanes. Quin profit, doncs, en treu de parlar? ¹²Al capdavall, qui sap què convé a l’home durant la vida, durant els dies comptats de la seva vida fugissera, que ell travessa com una ombra? Perquè, qui serà capaç d’explicar-li allò que passarà després d’ell sota el sol?

Els béns són relatius

¹Una bona anomenada és millor que un bon perfum, i el dia de la mort, millor que el del naixement. ²Val més assistir a un dol que assistir a un banquet, perquè la mort és la fi de tot home i el qui encara és viu ha de pensar-hi. ³Més val estar afligit que riure, perquè sota una cara trista el cor pot estar alegre. ⁴Els savis pensen sovint en la mort; els estúpids només busquen passar-se-la bé. ⁵Val més escoltar la reprensió d’un savi que sentir els afalacs dels necis: ⁶com l’espetec de l’argelaga cremant sota l’olla, així són les riallades dels necis. I també tot això és en va. ⁷Les amenaces fan que el savi perdi el seny; els regals malmeten el cor. ⁸Val més acabar una cosa que començar-la; val més ser pacient que arrogant. ⁹No t’irritis massa de pressa, que la ira només cova en el pit dels necis. ¹⁰No diguis: «Com és que els temps passats eren millors que els d’ara?» No és una pregunta intel·ligent. ¹¹La saviesa és tan bona com una herència, és profitosa per als qui veuen el sol. ¹²Qui es posa sota la protecció de la saviesa es posa a l’ombra de la riquesa; i el coneixement té aquest avantatge: la saviesa dona vida als qui la posseeixen. ¹³Estigues atent a l’obra de Déu: qui pot adreçar el que ell ha torçat? ¹⁴Si tens sort, alegra-te’n; si estàs de desgràcia, reflexiona: Déu envia tant una cosa com l’altra, perquè l’home no pugui descobrir què passarà després d’ell.

Sobre la moderació

¹⁵He vist de tot durant la meva vida efímera: gent bona que, malgrat ser bons, morien aviat, i gent dolenta que, tot i ser dolents, vivien molts anys. ¹⁶No vulguis ser massa bo ni tornar-te massa savi: et podries destruir a tu mateix. ¹⁷Tampoc no vulguis ser massa dolent ni et vulguis tornar neci: podries morir abans d’hora. ¹⁸Convé que agafis això, però sense deixar-te escapar allò: el qui reverencia Déu se’n surt de tot plegat. ¹⁹El savi és més fort amb la saviesa que una ciutat amb deu governadors. ²⁰De fet, no hi ha a la terra cap home tan just que ho faci tot bé i no cometi cap falta. ²¹No paris atenció a tot el que la gent diu, i no hauràs de sentir com el teu servent malparla de tu, ²²que prou bé saps quantes vegades també tu has malparlat dels altres!

Recerca decebedora

²³He fet servir la saviesa per a experimentar tot això. He pretès de fer-me savi, però la saviesa em quedava lluny. ²⁴Allò que existeix és distant i molt impenetrable: qui en traurà l’entrellat? ²⁵He tornat encara, amb tota l’ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l’estupidesa, follia. ²⁶I trobo que la dona, quan és un parany, és més amarga que la mort. El seu cor és una xarxa; els seus braços, unes sogues. Aquell en qui Déu es complau se n’escaparà, però el pecador hi quedarà atrapat. ²⁷Mira, diu Cohèlet: això és el que he trobat sospesant les coses una per una fins a fer-me’n un criteri. ²⁸He estat cercant fins ara i he arribat sols aquí: d’homes, un entre mil; de dones, ni tan sols una. ²⁹Això és l’únic que he entès: Déu ha fet íntegres els humans, però ells s’han buscat moltes complicacions.

El savi davant el poder

¹Qui hi ha com el savi? Qui sap interpretar la dita: «La saviesa il·lumina el rostre de l’home i transforma la seva duresa»? ²Jo la interpreto així: Observa les ordres del rei, tingues en compte el jurament diví ³i no et precipitis. Fuig de la seva presència, no et quedis immòbil quan les coses es posen malament, perquè el rei farà el que vulgui. ⁴La paraula del rei és sobirana, i ningú no gosarà demanar-li explicacions dels seus actes. ⁵A qui observa el que està manat, no li passarà res de dolent. El savi sap discernir com i quan s’ha d’actuar. ⁶En efecte, per a cada cosa hi ha un moment oportú i una conducta adient. Però l’home està exposat a grans perills, ⁷perquè no sap què ha de passar. Qui li podrà explicar quan passaran les coses? ⁸L’home no és amo del seu alè de vida, i no pot retenir-lo; ningú no té poder sobre el dia de la mort. Ningú no s’escapa del combat, i la maldat no salva el qui la comet. ⁹Tot això ho he vist fixant-me en tot el que es fa sota el sol, en un temps en què l’home domina sobre l’home, per a desgràcia seva.

L’èxit dels malvats

¹⁰Així, he vist gent dolenta que havien freqüentat el temple i a qui feien grans funerals, mentre que a la ciutat eren oblidats els qui havien obrat honestament. També això és decebedor. ¹¹Com que les obres dolentes no són castigades a l’instant, per això el cor dels homes no es cansa de fer el mal. ¹²En efecte, un pecador pot cometre el mal cent vegades i, en canvi, viure molts anys. Bé ho sé prou, allò de «Els qui reverencien Déu seran feliços, perquè el respecten, ¹³però el malvat no aconseguirà la felicitat, ni allargarà la seva vida com una ombra, perquè no reverencia Déu». ¹⁴De fet, a la terra hi ha una cosa que decep: hi ha justos a qui les coses van com si fossin malvats i hi ha malvats a qui les coses van com si fossin justos. Jo mantinc que també això és decebedor. ¹⁵Per aquest motiu celebro l’alegria, perquè per a l’home no hi ha res millor en aquesta vida que menjar, beure i estar content; això l’acompanyarà en el seu treball durant els dies que Déu li ha concedit de viure sota el sol.

L’home no pot comprendre l’obra de Déu

¹⁶M’he aplicat a conèixer la saviesa i a considerar els treballs que l’home ha de fer aquí a la terra: ni de dia ni de nit no s’acluquen els seus ulls. ¹⁷I després de contemplar tota l’obra de Déu, veig que l’home no pot comprendre el que passa sota el sol; per més que s’hi esforci no se’n surt. I encara que el savi pretengui d’entendre-ho, en realitat no ho pot descobrir.

La mort iguala tothom

¹Certament, he reflexionat sobre tot això i ho he verificat: els justos i els savis, i tots els seus treballs, són a les mans de Déu. L’home ni tan sols sap si mereixerà amor o bé odi; tots els camins són oberts davant d’ell. ²Tot és igual per a tots: el mateix destí espera al just i a l’injust, al bo, al pur i a l’impur, al qui ofereix sacrificis i al qui no n’ofereix. No hi ha diferència entre el bo i el pecador, entre el qui fa juraments i el qui té por de fer-ne. ³Tothom té un mateix destí, i aquest és un mal que afecta tot el que es fa sota el sol. A més, el cor dels homes és ple de maldat i, mentre viuen, no pensen més que follies, fins que al final van a reunir-se amb els altres morts. ⁴Doncs bé, mentre hi ha vida hi ha esperança, perquè «Val més un gos viu que un lleó mort». ⁵Almenys els vius saben que han de morir, mentre que els morts ja no saben res, i tampoc no poden esperar res, perquè el seu record s’ha esborrat. ⁶Els seus amors, els seus odis, les seves gelosies han mort amb ells, i ja no tindran mai més part en tot el que es fa sota el sol.

Fruir de la vida com a do de Déu

⁷Ves, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi, que Déu s’ha complagut en les teves obres. ⁸Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. ⁹Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t’afanyes sota el sol. ¹⁰El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d’anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa.

Temps i contratemps

¹¹Encara he vist més coses sota el sol: no són els més àgils els qui guanyen la cursa, ni els més forts els qui vencen en el combat; ni són els savis els qui tenen segur el menjar, ni els intel·ligents els qui es fan rics, ni els qui saben moltes coses els qui es guanyen l’amistat. Perquè a tothom li arriba el temps i el contratemps. ¹²De fet, l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats al parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’improvís els cau al damunt.

El poder de la saviesa, oblidat

¹³Encara he vist sota el sol un cas referent a la saviesa que m’ha semblat important. ¹⁴Hi havia una ciutat petita, amb pocs habitants. Un rei poderós anà a atacar-la: hi va posar setge i va construir contra ella grans torres d’assalt. ¹⁵En aquella ciutat hi havia un home pobre però savi que, gràcies a la seva saviesa, hauria pogut salvar-la; però a ningú no se li va acudir de recórrer a un home pobre com ell. ¹⁶Doncs bé, jo afirmo que val més la saviesa que la força. Tanmateix, quan un home savi és pobre, la gent el menysprea i no escolta els seus consells. ¹⁷Val més escoltar les paraules d’un savi dites amb calma que els crits d’un capitost de necis. ¹⁸Val més la saviesa que les màquines d’atac. Però un sol error malmet molta cosa bona.

La niciesa i la saviesa

¹Així com una mosca morta pot corrompre un perfum, un bri de niciesa pesa més que saviesa i honor. ²El pensament del savi va pel costat bo; el del neci, avança pel dolent. ³Fins i tot quan camina, al neci li falta el seny i diu a tothom que és neci. ⁴Si el qui et mana s’enfurisma contra tu, no abandonis el teu lloc, que la serenitat evita grans errors. ⁵Hi ha un mal que he observat en aquest món, un desencert que prové dels qui governen: ⁶els necis són elevats a altes dignitats, mentre que els prohoms han d’ocupar els llocs inferiors; ⁷veig esclaus anar a cavall i prínceps anar a peu com esclaus. ⁸Qui cava un clot hi pot caure i qui enderroca una paret pot ser picat per una serp. ⁹Qui talla pedra pot prendre mal, qui estella llenya es posa en perill. ¹⁰Si la destral està esmussada i no l’esmolen, caldrà picar més fort; és profitós actuar amb saviesa. ¹¹Si la serp pica perquè no l’han encantada, l’encantador no en treu cap profit. ¹²El savi es fa apreciar amb les seves paraules, mentre que els llavis del neci són la seva perdició: ¹³al començament, allò que diu és niciesa; al final, follia perillosa. ¹⁴Per més que el neci multipliqui les raons, el cert és que l’home ignora el futur; ¿qui podrà explicar-li què passarà després d’ell? ¹⁵El neci es cansa de la feina, ell que no sap ni anar a ciutat. ¹⁶Ai de tu, país que tens per rei un esclau i prínceps que banquetegen de bon matí! ¹⁷Feliç tu, país que tens reis de noble llinatge i prínceps que mengen quan és l’hora, per refer les forces i no per embriagar-se. ¹⁸Per peresa, s’esfondra el sostre; per deixadesa, la casa té goteres. ¹⁹A taula hi vas a passar-t’ho bé, el vi alegra la vida. Menjar i beure és possible amb diners. ²⁰Ni tan sols de pensament no maleeixis el rei, ni tan sols en privat no malparlis del ric, perquè un ocell pot endur-se les teves paraules i fer saber tot el que has dit.

Cal treballar, malgrat la incertesa del futur

¹Llança el teu pa a l’aigua, que a la llarga el retrobaràs. ²Però sàpigues també repartir el que tens entre set i fins entre vuit, que no saps quina calamitat pot arribar a la terra. ³Quan els núvols van carregats, aboquen la pluja damunt la terra, i quan un arbre cau, tant si és cap al nord com cap al sud, es queda al lloc on ha caigut. ⁴Qui es fixa en el vent no sembra, i qui s’encanta mirant els núvols no cull. ⁵Així com ignores quin és el camí de l’alè de vida i com es formen els ossos a les entranyes de la dona embarassada, també ignores com actua Déu, ell que fa una cosa i l’altra. ⁶Sembra de bon matí la teva llavor i al vespre no donis repòs a les teves mans, perquè, d’aquestes dues coses, no saps quina reeixirà, o bé si totes dues seran igualment profitoses.

Fruir de la vida durant la joventut

⁷Que n’és, de dolça, la llum! Que n’és, d’agradable, veure el sol! ⁸Certament, si l’home viu molts anys, que els visqui amb alegria, però que recordi també que els dies de tenebra seran molts; tot el que vindrà és un desengany. ⁹Jove, viu la joventut amb alegria, sigues feliç mentre ets encara jove. Segueix les inclinacions del teu cor i els desigs dels teus ulls, però sàpigues que Déu et cridarà a judici per tot el que faràs. ¹⁰Allunya del teu cor la tristesa, aparta del teu cos el sofriment, perquè la joventut i la flor de la vida passaran aviat.