Incredulitat
també: Incredulidad
Significat d'Incredulitat
(gr. apistía i ápistos, «falta de fe», «no creient»).
Terme que apareix en 2 Co. 6.14, 15 i 1 Tu. 5:8 amb la connotació de
negació de la fe i de l'evangeli de Crist.
Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: INCREDULITAT
INCREDULITAT segons la Bíblia: (DUBTE). Després de la caiguda, la humanitat constitueix una «generació incrèdula i perversa» (Mt. 17.17), que posa en dubte la paraula de Déu, i encara la seva mateixa existència (Sal. 53:1-4).
(DUBTE). Després de la caiguda, la humanitat constitueix una «generació incrèdula i perversa» (Mt. 17.17), que posa en dubte la paraula de Déu, i encara la seva mateixa existència (Sal. 53:1-4).
No es tracta que l'home sigui ignorant o incapaç de creure: Déu li parla mitjançant la triple revelació de la naturalesa (Ro. 1.18-21), de la consciència (Ro. 2.14, 15), i de les Escriptures (Ro. 2.17-20; 2 Tu. 3.16-17).
El que, malgrat tot això, s'allunya del Senyor, és per això inexcusable (Ro. 1.20; 2:1; 3.19); en realitat ho fa perquè «mestressa més les tenebres que la llum», perquè «tot aquell que fa el dolent, avorreix la llum» (Jn. 3.19-20).
La incredulitat no prové en absolut de la impossibilitat de resoldre una multitud de problemes intel·lectuals. El seu origen és moral i espiritual: en la seva supèrbia, l'home tria deliberadament romandre independent respecte a Déu.
No vol abandonar el seu pecat, o la seva pròpia justícia, i sobretot refusa abdicar de la seva rebel voluntat. Després d'haver donat als jueus totes les proves que es poguessin desitjar de la seva divinitat i del seu amor, Jesús els va haver de dir: «No voleu venir a mi perquè tingueu vida» (Jn. 5.40).
«Jerusalem, Jerusalem…! Quantes vegades vaig voler ajuntar als teus fills… i no vas voler!» (Mt. 23.37). Els convidats a les bodes del rei no volen venir, ni es molesten gens ni mica a atendre la invitació, sinó que fins i tot els cal donen mort als missatgers reals (Mt. 22:3-6).
La incredulitat és una cosa tan inveterada en la nostra naturalesa caiguda que en principi es troba en tots (Jn. 3.11, 32); «l'home no regenerat no percep les coses que són de l'Esperit de Déu, perquè per a ell són bogeria» (1 Co. 2.14).
Jesús va venir als seus, i els seus no li van rebre (Jn. 1.11); no va rebre honor en la seva pàtria (Mt. 13.57-58), els prínceps del seu poble el van rebutjar (Jn. 7.48), i ni fins i tot els seus germans creien en Ell (Jn. 7:5). Fins i tot els seus deixebles es van mostrar sovint incrèduls (Jn. 6:60, 66; 20.24-29; Mt. 17.17).
La primera manifestació de la incredulitat és de naturalesa negativa: al no acceptar la paraula de Déu, un s'allunya d'Ell (Jn. 1:5; 5.43; 6:66); a continuació vénen diversos pecats relacionats amb ella (Lc. 15.12-13; Ro. 1.20-25);
Posteriorment es manifesta la persecució que, després dels insults i dels maltractaments, arriba fins a la mort (vegeu aquesta progressió en Jn. 7:7, 13, 20; 8:6, 47, 59; 9.22, 34, 41; 10.31; 11.53, etc.).
El judici que espera als que persisteixen en la incredulitat és terrible. En efecte, Crist va ser en la creu la propiciació pels pecats de tot el món, i sobre la base d'això ofereix el perdó a tots els que es penedeixin (Jn. 1.29; 1 Jn. 2:1-2); però què es pot donar al que refusa creure i rebutja la gràcia?
«El que no creï, ja ha estat condemnat, perquè no ha cregut en el nom de l'unigènit Fill de Déu… la ira està sobre ell» (Jn. 3.18, 36). Tota una generació d'israelites va perir en el desert, puix que havien refusat entrar en Canaán «a causa d'incredulitat» (He. 3.17-19).
Els covards (que mai arriben a decidir-se) i els incrèduls són els primers que van a l'infern (Ap. 21:8). Que desventurats són aquells als quals el déu d'aquest segle els ha encegat la intel·ligència! (2 Co. 4:4).
Però hi ha remei per a la incredulitat. Déu coneix la feblesa i incapacitat de la nostra naturalesa, i desitja ardentment ajudar a aquells que es presenten a Ell amb tots els seus dubtes i falta de fe.
A Pedro, en enfonsar-se en l'aigua i clamar per la seva ajuda, el Senyor li va tendir la mà dient: «Home de poca fe, Per què vas dubtar?» (Mt. 14.30-31). Al Tomás que exclama: «Si no veiés… no creuré», el Senyor respon: «No siguis incrèdul, sinó creient», al mateix temps que ho convenç de la realitat de la seva resurrecció (Jn. 20.25, 27).
Arriba fins aquell que clama: «Crec, ajuda la meva incredulitat» (Mr. 9.24). Pel seu Esperit, mitjançant l'obra de la regeneració, engendra als creients a una esperança viva (Jn. 3:5; 1 P. 1:3).
Definició adaptada i traduïda al català d'un diccionari bíblic de domini públic (Diccionari modern de la Bíblia).