Qui va ser
Sant Alipio de Tagaste Bisbe
Festa:
15 d'agost
Etimologia: Alipio = que té les ales als peus, del llatí
Martirologio Romano: Commemoració de sant Alipio, bisbe de Tagaste a Numídia, en l'actual Algèria, que va ser en un primer moment alumne de sant Agustí i després el seu company en la conversió, col·lega en el ministeri pastoral, strenuo commilitone en les lluites contra l'heretgia i per fi compartecipe de la glòria celeste.
Les notícies sobre la vida d'Alipio són contingudes gairebé totalment en les obres del seu gran amic, s. Agustí, amb el qual va dividir les errades de la joventut, la conversió i les fatiche del apostolato (cf. les Confessions i les Epístoles, en PL, XXXII c XXXIII).
Alipio va néixer a Tagaste de pares que eren entre els maggiorenti del país: " parentibus primatibus municipalibus " (Confess., Vl, 7, 11). Piccolo d'alçària (De beata vida, 15), però d'ànim fort (Confess. IX, 6, 14) i d'índole virtuosa (Confess. Vl. 7, 1l), va estrènyer una afectuosa i íntima amistat amb s. Agustí tant que aquests ho crida repetidament "frater cordis mei" (Confess., IX, 4, 7).
Més jove d'algun any del seu amic que havia nascut, com se sap, el 354, en va freqüentar els col·legis de grammatica en el país natal i els col·legis de retòrica a Cartago; ho va precedir a Roma, on es va portar per estudiar dret, i ho va acompanyar a Milà. A Roma va ser assessora del comes de les elargizioni per Itàlia i va donar, en aquesta circumstància, rars exemples de illibatezza i de disinteresse. Va resistir enèrgicament a les pretensions d'un senador potentíssim que tractava d'induir-ho a cometre illegalità, restant indifferente, entre la meravella universal, sigui a les amenaces que als afalacs: "ànima rara ", escriu s. Agustí, " que no feia cas de l'amistat i no paventava l'enemistat d'un home tan potent, famosíssim pels innumerables mitjans que tenia de fer del bé o de fer del mal" (Confess., VI, 10, 16). L'amistat amb Agustí va valer a retratar-ho, momentaneamente, de la passió pels giuochi del circ, però ho va arrossegar en el manicheismo (Confess., VI, 11-16).
Amb l'amic Alipio va viure el patiment de la tornada a la fe (ibid., VII, 25); castíssim de costums, ell va ser de respatller en la lluita contra les passions, i ho va desaconsellar de l'agafar dona per no renunciar a viure lliurement en l'amor de la sapiència (ibid., VI, 21); va ser present a la crisi de la conversió (ibid., VII, 13-19), i en va seguir l'exemple (ibid., VIII, 30); es va retirar amb ell a Cassiciaco, on va prendre part en les disputes de filosofia (ibid., IX), i juntament amb ell va rebre el bateig el 25 d'abril de 387 (ibid., IX, 14). L'any següent Alipio va tornar a Àfrica i a Tagaste es va retirar amb els amics vitalicis cenobitica (ibid., IX, 17 Possidio, Vita A., III).
El 391 va seguir Agustí en el monestir d'Hipona (Ep., XXII, 1). Poc després que va viatjar a Orient i va estrènyer amistat amb s. Girolamo (Ep., XXVIII, 1). Va ser car a s. Paolino de Nola, que n'admirava la santedat i el zelo (Ep., XXIV, entre les agostin. XXVII, 5).
Triat bisbe de Tagaste, quan s. Agustí era encara capellà (394 ca.; cf. Ep., XXV, 1), a costat d'ell, per gairebé quaranta anys, rifulse en l'Església d'Àfrica com a reformador del clergat, mestre de monachismo (s. Melania Iuniore va passar set anys a Tagaste sota la seva direcció; cf. Ep., LXXXIII, 125, 188) i defensor de la fe contra els donatisti i els pelagiani.
El 411 va participar en la Conferència de Cartago, i va ser entre els set bisbes catòlics que van sostenir les disputes amb els donatisti (Gesta coll. carth., Mansi, Conc., IV 1760, pp. 7 sgg.). El 418, per càrrec de papa Zosimo (Ep., CXC, 1; Possidio, Vita A., XIV), es va portar a Cesarea de Mauritània per negocis eclesiàstics, i va prendre part en la disputa d'Agustí amb Emèrit, bisbe donatista (De gestis cum Emèrit donatista). Contra els pelagiani es va emprar amb tant zelo que va ser dels heretges junts a Agustí en l'odi (Op. imp. contra Iul., 1, 42, 47; 3, 35) i de Girolamo en el mèrit: auctoribus vobis haeresis caelestiana iugulata est (Ep., CCII,1, entre les agostin.). El 416 va participar en el concili de Milevi (Numídia), i en va escriure al papa Innocenci (Ep., CLXXVI-VII). Per la causa pelagiana va venir més vegades a Itàlia, latore d'obres agostiniane al pontífex Bonifacio i al comes Valerio (Contra duas ep. Pelag., I, 1-3; De nupt. et concup., II, 1). El 428, de Roma, va enviar a l'amic una rèplica de Giuliano, i insisté perquè respongués (Ep., CCXXIV, 2). Són les darreres notícies que tenim d'ell. Se suposa que fos a Hipona per la mort de s. Agustí, i que hagi mort en el mateix any 430.
De la seva obra literària no hi resta que la parteix d'ell agafada en els diàlegs agostiniani Contra Academicos i D'Orde (cf. Contra Acad., I, 4). És commemorat fina des del 1584 en el Martirologio Romano al 18 ag. Del sec. XVII amb aprovació pontifícia (cf. el breu de Climent X Alias a Congregatione del 19 ag. 1672) els Canonges Regulars i els Ermitans de s. Agustí en celebren el culte.
Font:
Font: santiebeati.it