Qui va ser
750 - Saint-Riquier, França, 18 de febrer de 814 F u un important personatge de la cort de Carlemany. Inicialment un cortesà mundà, es va enamorar de la filla de l'emperador, Berta, i d'ella va tenir dos fills. Carlo, tanmateix no aprovant la relació, va concedir a Angilberto l'abadia de Saint-Riquier, en commenda. Angilberto, colpejat per una greu malaltia, va fer vot d'abraçar la vida religiosa si hagués guarit. Guarit, es va retirar a Saint-Riquier, on va ser triat abat. D'abat, va conduir l'abadia a una nova floració, erigint tres noves esglésies i obtenint del papa la renovació dels privilegis de l'abadia i la esenzione de la jurisdicció episcopal d'Amiens. Angilberto va ser també un important ambaixador de Carlemany prop del papa, en particular per la qüestió del iconoclastia. El 800, en ocasió de la coronació de Carlo a emperador, Angilberto va ser un dels quatre testimonis del testament de l'emperador. Angilberto va morir a Saint-Riquier el 18 de febrer de 814, a només 64 anys.
Martirologio Romano: En el monestir de Centule en el territori d'Amiens a França, sant Angilberto, abat, que, abandonats els encàrrecs de palau i militars, amb el consens de la dona Berta, que va agafar ella tanmateix el sagrat vel, es va retirar vitalici monàstica i va aguantar feliçment el cenobi de Centule.
Sant Angilberto, nascut cap al 750, va ser un important personatge de la cort de Carlemany. Educat a la cort, va esdevenir amic, confident, conseller i secretari de l'emperador. El 781, quan el petit Pipí va ser coronat rei d'Itàlia, Angilberto en va esdevenir l'encarregat, amb el títol de primicerio de palau. De seguida, va ser nomenat comte de Ponthieu i abat laic de Saint-Riquier. Malgrat la tonsura, Angilberto va conduir una vida dissoluta i es va enamorar de la princesa Berta, filla de Carlemany. Els dos van tenir dos fills, Armida i Nitardo. Carlemany, que no era un model de moralitat, no va permetre als dos amants de casar-se, però va concedir a Angilberto la commenda de l'abadia de Saint-Riquier. Després d'una greu malaltia i una victòria sobre els danesos, Angilberto va decidir abraçar la vida religiosa. Va esdevenir sacerdot i després abat de Saint-Riquier. El 792, Angilberto va conduir a Roma el bisbe de Urgel, Felice, condemnat per heretgia. El 794, va sotmetre al judici del papa els "Llibres Carolingis", que reblaven la condemna al iconoclastia. El 796, va lliurar al papa part dels tresors conquerits per l'exèrcit franco. Després de la darrera missió a Roma, Angilberto es va retirar en la seva abadia, on es va dedicar a la vida religiosa i a la reconstrucció de l'edifici. El 800, Angilberto va seguir Carlemany a Roma per la coronació a emperador. Angilberto va morir el 18 de febrer de 814, vint-i-dos dies després de la mort de Carlemany. Va ser sepolto davant de la porta principal de la basílica conventual de Saint-Riquier. El 1100, papa Pasquale II ho va canonitzar.
Sant Angilberto va néixer cap al 750 d'un desconegut senyor de la cort de Pipí el Breu, rei dels Francs i realment a cort va ser educat. Aquí va entrar aviat en relació amb el príncep hereditari, el futur Carlemany, del qual va esdevenir amic, confident, conseller i, a quant sembla, també secretari. Quan el 781 el petit Pipí, net del precedent, d'amb prou feines quatre anys, va ser coronat a Roma rei d'Itàlia de Papa Adrià I, Angilberto va esdevenir l'encarregat del regale fanciullo, amb el títol de primicerio de palau, en l'a qui vestit ell podia exercitar vastes funcions en camp eclesiàstic i civil. El sant va haver de tenir un paper important en l'educació del jove príncep, com tanmateix en les relacions entre ell i els súbdits, però també entre ell i l'emperador el seu pare, i el 787 es va establir a cort. Encarregat després de governar la regió inclosa entre la Schelda, la Senna i el mar, va fixar la seva mansió en el castell de Centula, en la Piccardia, no distant de l'abadia fundada el 625 per Saint Riquier, i va continuar a mantenir-se en correspondència amb l'Acadèmia Palatina, erigida per voler de Carlemany del benedictí anglès Alcuino, de la qual va formar part amb el nom d'Homer i la va il·lustrar amb les seves poesies de sabor retòric. Angilberto va ser amic de San Guillem d'Aquitània, San Benedetto de Aniane i Santa Adalardo. Ell va correspondre en prosa i en poesia també amb els sapients del temps, entre què el seu professor de grammatica, Pietro de Pisa, i Teodulfo, bisbe de Orléans, teòleg i poeta, un dels principals exponents del renaixement carolingi. La vida d'Angilberto, encara que ell hagués rebut la tonsura, no era molt dissimile de la dels altres cortesans quant a vicis i mondanità. Alcuino mateix en va quedar escandalitzat i no va faltar de fer-li les seves rimostranze. Angilberto tanmateix, en comptes de rinsavire, es va enamorar de la princesa Berta, filla de Carlemany, de l'a qui unió van néixer dos fills, Armida i Nitardo, aquest darrer historiador i abat de Saint-Riquier. El sobirà, que quant a moralitat ell en primer lloc no donava un gran exemple, no va permetre als dos amants de casar-se, però en premi dels serveis que el pseudogenerogli havia tornat en el camp administratiu, li va concedir en commenda l'abadia de Saint-Riquier. La nova càrrega va multiplicar els seus introits, sense de totes maneres interferir en la seva vida secular. Amb el temps va començar a nodrir una profunda veneració cap a San Richiero, dispensador de potents miracles cap als devots que acudien a venerar-ho, i colpejat per una greu malaltia, va pensar per tant de fer ell mateix un vot: si hagués guarit hauria emprès la vida religiosa en l'abadia de què ell mateix era ja abat commendatario. La seva pregària va ser complerta, però tan bon punt es va restablir en forces va ser compromès en el defensar les seves terres de les invasions dels danesos. La gran victòria que va reportar a sobre d'ells, que va atribuir novament a la intercessió del sant, ho va convèncer a satisfer el vot. A Saint-Riquier-sur-Somme Angilberto va esdevenir sacerdot i va edificar tots els confrares amb la seva humilitat i l'exercici de la penitenza. A la mort de l'abat Sinforiano, els mon
Font: santiebeati.it