Qui va ser
m. 1147 Etimologia: Bellino = amable, graciós, del llatí Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: En la selva prop de Fratta en el territori de Rovigo, passió de sant Bellino, bisbe de Pàdua i màrtir, que, insigne defensor de l'Església, cruelment agredit pels sicaris, va morir per les moltes ferides patides.
De la família padovana dels Bertaldi, compare la primera vegada en un document del 1107 com canonicus presbiter. Eren anys tristos els per l'Església padovana. El seu bisbe Milone, partidari de l'emperador Enric IV, havia adherit ales'antipapa Climent III. Li va succeir el 1107 I'ardiaca Pietro, que deu anys després, deposat i excomunicat pel papa Pasquale II en el concili de Guastalla (22 ott. 1106), es va retirar amb gran part dels canonges en el feu episcopal de Plou de Sacco. En canvi Bellino va adherir al nou bisbe Sinibaldo, triat i consagrat pel papa mateix. Quan el 1110 va baixar a Itàlia Enric V i els partidaris de l'ardiaca Pietro risollevarono la testa, ell amb el seu bisbe va haver de refugiar-se a Este sota la protecció del marquès Folco. Cinc anys després, el seu nom compareix en un apte públic al costat del de l'ardiaca Pietro. Evidentment aquests s'havia sotmès, per mèrit, sembla, de Bellino, que en el mateix temps conduïa innanzi la reforma dels canònics i acalorava la reconstrucció de la catedral, desplomada en el sisme del 1117. Quan el 1120 Sinibaldo va retornar a Pàdua, Bellino va poder influir encara de més en l'activitat pastoral d'ell. Dels documents del temps emergeix una línia uniforme de govern, la mateixa que caracteritzarà l'episcopat de Bellino. No sabem amb precisió quan ell sigui succeït a Sinibaldo: un document del 10 d'octubre de 1126 ens ho mostra encara arciprete, un altre del 10 de desembre de 1128 ja bisbe. Eminent per la santedat de la vida i la elevatezza delI'enginy, Bellino es va dedicar totalment a l'actuació en diòcesi de la reforma gregoriana. Es va emprar per tant a recuperar els béns que va demanar i monestirs havien perdut durant la lluita entre Sacerdoci i Imperi, a confirmar-ne jurídicament la possessió i, si fos possible, a afegir-ne dels altres; ben distingint, tanmateix, entre addicció feudal i addicció eclesiàstica, va procurar que vinguessin a possessió directa del bisbe les esglésies a qui era annexionada la cura d'ànimes. A la ciutat, en ràpid desenvolupament, va afavorir l'afirmar-se d'aquell primer estadi d'organització parroquial que van ser les capellae amb sacerdots encarregats de la cura d'ànimes d'un determinat barri. Va promoure la unió d'aquests sacerdots en la Fratelea capellanorum. Durant el seu episcopat i gràcies al seu influx van sorgir els primers col·legis, es van multiplicar les emancipacions dels servidors de la gleba, no només en els feus episcopals però també en els dels senyors, i la ciutat es awiò a les lliures formes municipals. L'energia mostrada en defensa dels drets de l'Església no va poder no tocar els interessos d'algun potent. El 1147, probablement el 26 de novembre, mentre era en viatge per Roma o, com vol el Barzon, pel monestir de Vangadizza (Badia Polesine), va ser trucidato en les boscaglie de Fratta Polesine de sicaris al soldo de la família padovana dels Capodivacca. El seu cos, deposat en l'esglesiola de S. Giacomo de Lugarano, quan aquesta, pocs anys després, va ser travolta de la inundació, va quedar trenta anys sota les macerie, fins que els habitants de la capital S. Martino de Varien ho van extreure per portar-ho en la seva església, la qual juntament amb el país mateix va acabar per agafar el nom del màrtir. Si la seva canonització per part de papa Eugenio III és només una piadosa tradició i desconeguda és l'origen de l'ús d'invocar-ho contra les mossegades dels gossos idrofobi, és cert que el seu culte es va difondre no només en la diòcesi de Pàdua, però també en la d'Adria, que al contrari en va fer el seu patró principal. El 1647 la família padovana dels Guarini li va erigir una nova esplèndida capella i va col·locar la vella urna dins d'una de marbre vermell; el 1774 Clemente XIII va elevar a basílica l'església de S. Bellino és celebrat el 26 de novembre, probable dia aniversari de la seva mort.
Font: santiebeati.it