Qui va ser
Baden, Alemanya, 1428 - Moncalieri, Torí, 15 de juliol de 1458 Bernardo, fill del marcgravi de Baden Jaume I i de Caterina de Lotaringia, va néixer el 1428. Iniciat a la vida militar hi va renunciar per triar aquella diplomàtica, més adapta a la seva índole pacífica. Va dur a terme així doncs la seva activitat al servei de l'emperador Frederic III, renunciant per això al tron de Baden, de què havia esdevingut marcgravi després de la mort del pare. En l'àmbit de missions d'alta política, el 1458 es va portar a Gènova per tractar una aliança de la flota genovesa amb aquella veneciana, per contrastar els Turcs. A Gènova, en canvi, va trobar la ciutat en presa a una epidèmia de pesta. Malgrat li fos desaconsellat d'entrar-vos, Bernardo va voler complir el seu deure, però va ser contagiat. Tanmateix estant malalt, va reprendre el viatge per tornar a Baden creuant el Piemont, però va morir a Moncalieri el 15 de juliol de 1458, a aproximadament trenta anys. El 1502 és triat patró de Moncalieri, ciutat que custodia les seves despullades en l'església de Santa Maria de la Scala. Papa Climent XIV el 16 de setembre de 1769 va autoritzar el seu culte en forma local. La diòcesi de Friburgo ha obtingut de poder reobrir el procés diocesà per la seva canonització, conclòs el 21 de novembre de 2012. Papa Francesc el 8 de novembre de 2017 ha reconegut les virtuts heroiques exercitades pel Beato Bernardo, pas cap endavant cap a la seva canonització.
Patronato: Moncalieri (TO), Baden Baden (Alemanya) Emblema: Stendardo Martirologio Romano: En el llogaret de Moncalieri a Piemont, beat Bernardo, que, marcgravi del Baden, va ser collit per mortes mentre es portava a Orient en defensa dels pobles cristians després de la presa de Constantinoble per part dels enemics.
Jove i ric, esdevé famós a suon de miracles, el primer dels quals realment durant el funeral, i així per aquest estranger no passa com per molts altres nobles de pas, morts casualment sobre el territori piemontès, de què s'ha perdut la memòria. Al voltant del seu sepulcre, efectivament, floreix una veneració que té sfidato els segles, tant que a 550 anys de la mort han pensat que el beat Bernardo de Baden podria a bo dret ser proclamat també sant i hi estan provant, amb un procés de canonització que sembla anar a bon fi, donat que pels miracles necessaris a reconèixer-ne la santedat sembla realment no hi hagi que la vergonya de la tria. Neix en el castell de Hohenbaden, a l'Alemanya sud-occidental, de què el seu pare, Jaume I, és marcgravi (un títol donat als feudatari alemanys, corresponent al de marqueses). La seva mare és Caterina de Lorena i Bernardo és educat a la cort de França, no només pel seu futur de marcgravi, però també per donar major lustre a una família, emparentada amb els Habsburg, que per tradició forma part del grup dels nobles alemanys fidels al papa i a l'emperador. L'educació transforma el príncep alemany en fi polític i molt hàbil tessitore de relacions diplomàtiques, inaugurats amb la seva primera missió que duu a terme a amb prou feines 17 anys juntament amb el pare i amb la qual es guanya l'estimació i la consideració de molts caps coronats i de la noblesa de l'època. Sembla eccellere, en mode particular, en els tractats de pau i en aquest paper de mediació obté segurament major fortuna que no en la carrera militar, a la qual tanmateix és iniciat, participant entre altres en la defensa de Milà de l'assalt dels Venecians, com a malucs a la campanya militar contra els predoni que estan posant a ferro i foc l'Alsàcia. Es comença a parlar de les virtuts de Bernardo, de la seva gran devoció, del seu insubstituïble paper de paciere i del seu ascetismo i no s'exclou, al contrari, que siguin realment aquests seus dots espirituals a portar-ho el 1454 a una tria dràstica que ho fa renunciar temporaneamente al títol de marcgravi i a un terç del patrimoni per continuar a dur a terme les seves missions de pau cap a les quals se sent naturalment portat i de què és contínuament requerit. Sempre en volta per Europa, segurament no amb la celeritat i amb els mitjans de transport actual, es veu confiar missions sempre més delicades i importants de les quals la darrera, en orde de temps, ho porta encara una vegada a la Itàlia septentrional, per tractar l'aliança de la flota genovesa amb aquella veneciana contra els turcs. El 1458, de tornada de Viena, a través de França i passat el Moncenisio, es dirigeix cap a Gènova, realment mentre a la ciutat enfurisma la pesta. Bon sentit i un mínim de precaució desaconsellarien d'entrar-vos, però Bernardo per mantenir fe, com ha fet sempre, a l'encàrrec rebut corre el risc. Acabeu les negociacions emprèn el viatge de tornada, però arribat a Moncalieri les seves condicions són tals d'obligar-ho a demanar hospitalitat al convent franciscà i aquest particular fa retenir que el seu empitjorament, més que per la pesta, sigui consegüent al seu extrem indebolimento físic a causa del contagi. Mor efectivament el 15 de juliol i els frares altres no poden fer que assistir-ho espiritualment, encara que les seves disposicions d'ànim són tals de commoure els mateixos religiosos. S'escampa de seguida la veu que hagi mort un sant i un pobre ciabattino storpio de Moncalieri, tal Giorgio Corderio, que participant en els funerals en sent li elogiï, n'invoca la intercessió i ha guarit instantàniament. Sepolto en l'església de Santa Maria de la Scala, la seva tomba esdevé meta de devots i malalts de cada espècie i el 1480 es compten ben 67 miracles, degudament documentats, atribuïts a la seva intercessió. Malgrat això el procés de canonització no aconsegueix degollar, encara que notablement “esponsoritzat” pels seus descendents. A la beatificació s'arriba tan sols el 1769, quan Climent XIV en confirma el culte, mentre la devoció cap al trentenne príncep alemany no apunta a disminuir, i no només a Itàlia. El 2008 el bisbe de Friburgo obté la riapertura del procés de canonització, que el 8 de novembre de 2017 té regis
Font: santiebeati.it