Qui va ser
V escovo africà, va ser perseguit i martiritzat per la seva fe. Segons les llegendes, va arribar a Campània carrer mar i aquí va continuar la seva obra de predicació i miracles. La seva figura, encara que embolicada per elements llegendaris, és testimoniada històricament i representa un símbol de fe incrollabile i esperança. Encara avui és venerat a Campània.
Per obtenir un perfil biogràfic de San Canione hem de reportar-nos a la 'PASSIO S.CANIONIS' acollida per Ferdinando Ugelli en la seva Obra "ITÀLIA SAGRADA" Tom. VII Col. 14-24. El Ughelli afirma la 'Passio' d'un codi membranaceo de la Catedral de Acerenza. Segons la 'Passio' S.Canione va ser un Bisbe Africà, de l'església de Juliana, en Pirenaica. Sota l'emperador Dioclecià, al segon any del seu govern (292 d. C.) va ser desencadenada la famosa persecució contra els Cristians i també les províncies romanes d'Àfrica van ser ferocemente crivellades. Canione va ser conduït a Cartago per ser sotmès a extenuants interrogatoris i a tortures. Va ser percosso despullat amb staffili piombati, li van ser acostades a les carns fiaccole ardents i, reduït en fins de vida, va ser llençat en presó, no volent sacrificar als déus. Per orde de Pigrasio, Prefecte de Cartago, tret fora de la presó, persistint en la testimoni de la seva fe en Crist, va ser suspès a la catasta, i, percosso violentament per una hora, perdette tot la seva sang. Mentre era encara pigues turmenti el Sant Bisbe predicava l'evangeli i va convertir moltíssims pagans, de què molts van ser sotmesos al martiri amb la decapitació. Per la quin cosa el prefecte va ordenar que S.Canione fos suspès all‚aculeo, i amb promeses i afalacs intentava de distoglierlo de la veritable fe. Però Canione majorment afirmava la seva incrollabile fe en Crist, per què va ser sotmès a altres staffilate i sobre les ferides va ser fet colar del plom fos. El prefecte al final ordeno` la decapitació. Però mentre condueixen al lloc designat el venerant màrtir es desencadena un terrible cataclisma, acompanyat per moviments tel·lúrics, d'huracans i d'una ridda infernal de llamps, calamarsa i trons que posen en fuga els carnefici. Per orde del prefecte, Canione és allunyat per Àfrica, i el campió de la fe, a sobre d'una barca sdrucita, sota la guia d'un àngel, va tocar les ribes campanes feliçment. I mentre els africans renyaven al prefecte la pèrdua d'un sí excel·lent Presule per culpa la seva, Canione reprenia la seva obra pastoral en Atella, on moltíssims pagans van abraçar la fe cristiana. Canione confirmava la seva obra apostòlica amb miracles, curacions i amb carismes excepcionals. Segnatamente es va imposar per curacions del angina, per l'alliberament dels obsessos i per miracles de resurreccions de mort. Entre els primers miracles de què parla la 'Passio' figura justament la curació d'un malalt que, amb prou feines el Sant va arribar en Atella, li va haver presentat, prop de l'amfiteatre de Atella, gairebé moribund. Era afecte del mal de squinanzia, és a dir el angina. El Sant ho va fer passar per sota el fornice de l'amfiteatre i l'emmalalteixo va guarir a l'instant. Va guarir de la ceguesa la vídua Eugenia i un home posseït pel demonio. Però també en Atella els emissaris del mal van insubordinar contra el Sant Bisbe i, provocant un tumult de poble, el inseguirono per lapidar-ho. El Sant Vegliardo, no sabent com defugir a la pluja de pedres, es va amagar en un roveto i les aranyes van cobrir el nascondiglio amb la seva tela. Finalment, fiaccato dels suplicis i dels anys, recomanant la seva ànima a Déu, si en volo` al cel. El cos va ser vigilat per molts dies d'una au. Després van venir els Cristians i ho van enterrar en el fossar dels sants Felice i Vincenzo, prop de les dues basíliques dels susdits sants confessori. S.Elpidio va veure la seva ànima volar-se'n al cel en forma de colomba i sobre la seva sepultura va construir una Església i un 'cubiculum' amb una inscripció que recordava les fulgide virtuts del sant. El seu cos, de les ruïnes de Atella, que havia estat destruïda per Genseric del bisbe de Acerenza, Leone, en l'any 779, va ser traslato en aquella Església Metropolitana. De les columnes on i` sepolto scaturisce un líquid miraculós, dit Manna. I` venerat també el 'Baculus' és a dir la Pastoral, dotat d'un moviment espontani. L'altra font que hi dona notícies de S.Canione i` la 'VITA S. CASTRENSIS', vida de S. Castrense d'autor anònim medieval. Aquesta Vita va ser acollida en els 'ACTA SANCTORUM' del PP. Bollandisti del 1600, com resulta de la biblioteca Hagiographica Llatina 1644 i de l'historiador capten Michele Monaco en l'obra 'Sanctuarium Campanum'. En aquesta narració, escrita per l'edificació dels fidels, sense moltes preocupacions de crítica dels documents, és exposada l'esdeveniment de Dotze Vescovi Africans, i és a dir Castrense, prisco, CANIONE, Elpidio, Secundin, Rosio, Marco, Eracli, Agustí, Adiutore, Vindonio, Tammaro, que haurien estat expulsats per Àfrica durant la persecució de Genseric, rei dels Vàndals i, posats sobre una nau sdrucita, haurien abordat sobre les spiaggie campanes. El rei vàndal que s'havia establert a Cartago, desencadeno` una persecució contra els cristians, per fer-los adherir a l'heretgia ariana. Els primers a ser empresonats van ser els Vescovi i els presbiteris de les esglésies de l'Àfrica Septentrional. Els dotze Vescovi, en la presó, van ser confortats per un àngel i van resistir a les tortures. Genseric, darrere de consell d'un seu oficial, Aristodemo, va decidir fer embarcar els Vescovi a sobre d'una nau que no hauria pogut aguantar el mar. Va ser consentit a molts cristians d'embarcar-se per seguir els seus Pastors en el fortunoso viatge. La nau, anziche` ser inghiottita dels flutti, va assolir feliçment les costes de Campània, segons alguns a LITERNUM, segons altres a VOLTURNUM. Els Vescovi toquen terra i guiats cadascun d'un àngel es dirigeixen a la vegada de les poblacions i hi prediquen el missatge de la salvació. Canione i Elpidio entren en Atella. Considerant que la llegenda és un gènere literari
Font: santiebeati.it