Qui va ser
Soana, Grosseto, ca. 1020 - Salern, 25 de maig de 1085 (Papa des del 30/06/1073 al 25/05/1085) La reforma dita “gregoriana” no és només obra de Ildebrando de Soana, després papa Gregori VII. Però ell la sofreix més de tots, després d'haver ajudat pontífexs reformadors per trenta anys. D'origen toscà, potser monjo, estudia al Laterano, esdevé cardenal amb Alexandre II i el 1073 li succeeix. Reformar significa expulsar tots aquells – bisbes, abats, capellans – que tenen mercificato la fe comprant carregades i fent tenda dels sagraments. En contra d'aquests s'han desenvolupat pels baixos moviments de reforma (no sempre esenti de violència). Amb Gregorio, és el vèrtex que compleix el màxim esforç per caçar els indegni. I s'encara amb els seus famèlics parentadi, amb els interessos coalitzats, i amb moltes casate aristocràtiques, des de fa temps acostumades a triar-se bisbes i capellans. Papa Nicolau II (1059-61) ha tret ja als sobirans i a la noblesa romana la ingerència en les eleccions papals. Hora Gregorio prohibeix sobre tota la línia al poder laic de conferir els poders espirituals (Sínode del 1075). I poc després, amb un document dit Dictatus papae, codificació la seva visió d'una Església fortament accentrata sobre el pontífex, com a cap absolut i dirigit de cada bisbe, i amb el poder també de destituir l'emperador, exonerant els súbdits de l'obediència. L'emperador és l'alemany Enric IV, 25 anys, rei a Alemanya i a Itàlia, que s'encara amb el papa fent triar a Milà un bisbe de la seva confiança. Alta protesta de Gregorio; però Enrico replica, sostingut per 30 bisbes alemanys reunits a Worms, declarant deposat el papa ("el fals monjo Ildebrando", diu el document). Gregori VII excomunió Enrico, que ora arrisca el tron; bisbes i prínceps alemanys li imposen efectivament de reconciliar-se amb el papa, en un a l'encontre de Worms previst el febrer de 1077. Però Enrico ja el gener és a Canossa davant del papa, en saio de penitent. I obté el perdó de Gregori VII prometent-li de "sottostare al seu semblar". Salva així el regne sense agafar compromisos puntuals. Després contínua com abans a nomenar bisbes i abats. Novament excomunicat, el 1080 fa triar a Bressanone un antipapa (Climent III). I fa ocupar de les seves tropes Roma. Tancat en Castel Sant Angelo, el papa és després alliberat pel normand Roberto el Guiscardo que ve del Sud. Però ve amb mercenaris predatori i assassins, que es fan odiar dels romans per les seves atrocitats. I l'odi recau també sobre Gregori VII, que els mateixos romans el 1073 havien aclamat papa, abans encara de l'elecció. Acaba els seus dies a Salern, en una desolació ben expressada per les famoses paraules que li són atribuïdes: "He estimat la justícia i detesto la iniquitat: per consegüent moro en exili". Diu d'ell l'historiador Muratori: "Pontífex honrat per Déu en vida i després de mort de diversos miracles, i per consegüent enregistrat en el catàleg de’ sants". Papa Pau V n'autoritzarà el culte el 1606.
Etimologia: Gregorio = aquell que desperta, del grec Martirologio Romano: San Gregori VII, papa, que, portant el nom de Ildebrando, va conduir en un primer moment la vida monàstica i amb la seva activitat diplomàtica va ajudar molt els pontífexs del seu temps en la reforma de l'Església; pujat a la càtedra de Pietro, va reivindicar amb gran autoritat i força d'ànim la llibertat de l'Església del poder secular i va defensar strenuamente la santedat del sacerdoci; per tot això, obligat a abandonar Roma, va morir en exili a Salern. Escolta de RadioVaticana:
Gregori VII és un dels més grans papes de la història. Segons la tradició ell va néixer a Sovana prop de Grosseto, cap al 1020, del ferrer Bonizone el qual a la font baptismal va voler que fos anomenat Ildebrando. Va rebre la primera formació a Roma de l'oncle, abat de S. Maria a Aventí. Va ser així doncs educat en el palau lateranense de dos cèlebres preceptors: Lorenzo, antic-arci bisbe de Amalfi, i el arciprete Giovanni Graziano. Aquest va ser triat pel romaní papa amb el nom de Gregori VI després que havia induït el indegno adolescent Benet IX, el seu fillol, a abdicar, vessant-li una suma de diners. En el sínode de Sutri (1046), tingut a la presència d'Enric III, emperador d'Alemanya, Gregorio va deposar espontàniament la seva dignitat protestant d'haver obrat en bona fe, no per simonia. Ildebrando, riluttante, ho va seguir en exili a Colònia, en qualitat del seu capellà. En aquell temps va prendre l'hàbit benedictí. Quan tanmateix Bruno de Toul va ser triat papa, en la dieta de Worms, amb el nom de Lleó IX, el jove monjo va ser convidat a retornar a Roma el seu tot i que. Per trenta anys Ildebrando fiancheggerà com a conseller, teòleg, canonista, diplomàtic i llegat, l'obra de reforma de cinc pontífexs, compromesos a combatre el concubinat del clergat i la simonia. Lleó IX ho va ordenar suddiacono i ho va fer prior i economo del monestir de San Paolo fora dels murs perquè reformés la disciplina monàstica i restaurés la basílica. Stefano IX ho va ordenar diaca i ho va constituir ardiaca de l'Església romana, Alexandre II ho va crear cardenal i cancelleres de la mateixa. Quan aquest va morir, tot el poble va aclamar Ildebrando papa amb prou feines van acabar els funerals en la basílica de San Giovanni en Laterano. L'elecció va ser feta de seguida després dels cardenals en l'església de Sant Pere en Vincles. El austero monjo es va dir Gregorio. Havia complert cinquanta anys, era pàl·lid i molt xic d'alçària. Es va fer ordenar capellà, bisbe i així doncs entronitzar amb el beneplacito d'Enric IV el 30-6-1073. Conscient de la summa potestat que li derivava de l'ésser el successor de S. Pietro, es va posar de seguida a actuar el programa de reforma ja vigorosament començat pels seus predecessors amb l'ajuda de dos intrèpids i focosi monjos: Umberto de Selva Càndida (+1061) i S. Pier Damiani (+1072). Veritable tempra de lluitador, extremadament volitiu, perspicaç i de caràcter impetuós - no per res el Damiani ho havia anomenat "sant satana" - Gregori VII era l'home més indicat per reivindicar a l'Església les seves
Font: santiebeati.it