Qui va ser
Tuscia, 476 - 15 de maig de 558 OTAN en Tuscia el 476, a dotze anys Ellero va decidir donar-se vitalici solitària: va deixar la casa paternal, es va presentar sobre els Apenins i va triar per pròpia mansió un mont de la vall del Bidente, en Romagna. Aquí va construir en tres anys una capella on pregar i, sota, una cova on allotjar, procurant-se el vitto amb el propi treball. A vint anys va passar de la cintura ermitana a aquella cenobitica. Efectivament un noble ravennate, Olibrio, pagà i posseït pel demonio, va ser conduït per ell perquè ho exorcitzés. Olibrio va ser alliberat per l'esperit maligne, va ser batejat amb tota la família i, a la mort de la dona, es offerse juntament amb els dos fills com a company de vida monàstica a Ellero, donant-li els seus havers i un petit terreny de treballar. Va sorgir així, cap al 496, el nucli monàstic de Galeata. Ellero va morir a vuitanta-dos anys, el 15 de maig del 558. (Avv.)
Va néixer en Tuscia el 476. A dotze anys, en l'escoltar la lectura de la cançó de Lc. 14, 26, va decidir donar-se a la vida solitària: va deixar la casa paternal, es va presentar sobre els Apenins, va baixar cap a l'Emilia i va triar per pròpia mansió, darrere d'indicació d'un àngel, un mont de la vall del Bidente a aproximadament una milla del riu. En aquell lloc va construir en tres anys una capella on pregar i, sota d'aquesta, una cova on allotjar, procurant-se el vitto amb el propi treball. A vint anys va passar de la cintura ermitana a aquella cenobitica: efectivament un noble ravennate, Olibrio, pagà i posseït pel demonio, va ser conduït al sant perquè ho exorcitzés. Olibrio va ser alliberat per l'esperit maligne, va ser batejat amb tota la seva família i, sent-li morta poc després de la dona, es offerse juntament amb els dos fills com a company de vida monàstica a Ellero: va donar al sant els seus havers i entre altres un petit terreny poc lluny, de treballar. Va sorgir així, cap al 496, el nucli monàstic de Galeata. Altres miracles complerts pel sant i, afegim nosaltres, la pèrdua i el desconcert provocat pels grandiosos i terribles esdeveniments d'aquells anys (caiguda de l'imperi i invasions barbàriques a Itàlia), li van portar nous deixebles. La regula que ell va fer observar era molt senzilla, no gaire dissimile, a quant sembla, de la de s. Pacomio (quin de la resta trobem seguida en tots els monestirs occidentals abans de s. Beneït): aquesta era basada en la pregària comuna, sobre el dejuni, sobre el treball dels camps, sobre la pràctica de la caritat, per què cada monjo, i Ellero primer entre tots, rentava els peus al propi germà i li oferia cada més humil servei. Notable el particular que cada monjo havia de fer beneir del "pare" (després abat) tots els fruits de la terra per alliberar-los de cada influx demoníac: el monjo Glicerio, efectivament, que no s'era attenuto a aquesta norma, va tenir la sorpresa de veure mutar-se del raïm en una serp. Teodoric mateix (493-526), que havia fet construir un palau no lluny del monestir d'Ellero, quantunque en un primer temps tractés de molestar els monjos, de seguida, també per ser-se complerts esdeveniments prodigiosos, es va mostrar molt benèvol vers d'ells i va donar al monestir béns i terrenys. Ellero va morir a l'edat de vuitanta-dos anys, el 15 de maig del 558. Aquesta és la seva Vita, però quina en serà el valor? El seu autor, es declara deixeble del sant i testimoni ocular dels darrers esdeveniments de la d'ell vida. Tal asserció mereix fe? Sobre l'argument el Lanzoni ha escrit un òptim treball, desgraciadament encara manuscrit en la Biblioteca Municipal de Faenza. En aquest l'insigne agiografo faentino fa una àmplia anàlisi de les dades estilístiques, topogràfics, cronològics, onomàstics i sobretot d'aquells oferts per la descripció d'usos monàstics, del curs del conte, etc., i conclou que la Vita s. Hilari és verdaderament obra d'un contemporani el qual va ser testimoni de la darrera part de la vida del sant i per la resta va assolir a tradicions populars i monàstiques. L'escriptor es prefisse l'objectiu no només de narrar la vida del fundador, però a més de posar en inscrit les línies fonamentals de la regla del monestir de Galeata com demostren les llargues il·lustracions que en fa. Naturalment, en la seva redacció, l'autor va seguir — potser gens massa semplicisticamente — els esquemes usuals de l'hagiografia contemporània, la qual en el sant veia sovint només el taumaturgo, multiplicava a iosa intervencions i aparicions d'àngels i de dimonis, i posava en boca a les protagonistes llargues pregàries o vaig discórrer centonati de textos bíblics, de les Passiorles Martyrum i de les Vitae Patrum. I així va fer el nostre escriptor, component més un panegíric que una veritable història. En particular l'alliberament de Olibrio de l'obsessió demoníaca rassomiglia massa a contes del gènere de què és plena l'hagiografia del temps (cf. s. Abercio, s. Apollonia, s. Gordià, s. Ciriaco diac., s. Epifanio de Xipre, s. Vito mart., s. Potito, les Gesta Marcelli) etc.) per no aparèixer-ne un derivat. També la trobada del sant amb Teodoric és ja transfigurat per la tradició popular que en els imponents avanços de l'aqüeducte romà de Galeata, veia un enèsim palau de Teodoric. De totes maneres, conclou el Lanzoni, "l'obra, en la penúria de documents d'aquell temps, és tutt'altre que menyspreable". El culte a s. Ilario, o s. Ellero (segons la dizione toscana) és difós molt a Toscana i en Romagna: especialment en les diòcesis de Arezzo, Sarsina, Forlì, Bertinoro, Faenza, Imola, Modigliana, Fiesole, Florència i en l'abadia de Farfa. El sant és particular protector de Lugo; la seva festa és celebrada el 15 de maig.
Font: santiebeati.it