Qui va ser
G regorio Magno confirma la seva veneració a Ferento, però els detalls són una intriga de realitat i llegenda. Una "passio" dubtosa narra el martiri sota Claudi II, el 15 de maig. Tornant de Faleri, on va celebrar la posada per Sants Gratiliano i Felicissima, Eutizio va ser aturat, torturat i decapitat per la fe. Sepolto en una cripta, va ser venerat després en una església erigida sobre el lloc. La incertesa sobre la persecució, potser sota Dioclecià, no scalfisce la devoció per Eutizio. Soriano i Carbognano ho consideren patró, representant-ho sobre els escuts. En el segle XIII l'església va ser confiada als Benedictins. El 1496, durant les restauracions, un sarcòfag marmori va ser identificat com seu. La tradició popular narra de la miraculosa "manna de Santa Eutizio", un líquid curatiu de la seva "pedra".
La més antiga i única segura notícia sobre Eutizio és donada per s. Gregorio Magno, el qual explica que el bisbe de Ferento, Redimit, trobant-se un dia en visita pastoral en la diòcesi, "pervenit a ecclesiam beats martyris Eutychii", i va voler passar la nit "iuxta sepulcrum martvris". Segons una passio , notablement contaminada per la llegenda, Eutizio era presbitero a Ferento; retornat de Faleri, on havia celebrat la Messa en honor dels màrtirs Gratiliano i Felicissima, va ser aturat pels soldats del tribú Massimo, al temps de l'emperador C:laudio. Malgrat una temptativa del bisbe del lloc, Dionisio, per alliberar-ho, va ser sotmès a turmentes i així doncs decapitat el 15 de maig. El mateix Dionisio en va ocupar la sepultura en una cripta a quinze milles aproximadament de Ferento. Després de la pau constantiniana, el cos del màrtir va ser posat en una caixa marmòria i sobre el sepulcre va ser construïda una església. És impossible precisar quan ell hagi mort: amb molta probabilitat va haver de perir en la persecució de Dioclecià, però d'ell res es coneix. Als voltants de la seva esglesiola es troba un fossar cristià, en què va ser trobada una inscripció del 359. El culte de Eutizio es va difondre ben aviat en l'alt Laci; els municipis de Soriano i Carbognano, a més d'erigir en el seu honor va demanar i capelles, ho han triat com a patró principal i n'han reproduït la imatge sobre l'escut municipal. El 1244 la custòdia de l'església de Eutizio va ser confiada pel papa Innocenci IV als Benedictins, que hi van quedar fins al 1400. El 1496, mentre es reconstruïa l'església a ell dedicada, caiguda en ruïna, va ser trobat un sarcòfag marmori amb ossos corroïts i, de les notícies contingudes en la passio, es va deduir que es tractava del cos de Eutizio En el segle XVII va ser erigida la Confraria de s. Eutizio i el 1744 l'església va ser confiada a s. Paolo de la Creu, que hi va construir un retir pels seus Passionisti. Aquests la conserven encara i l'han rendició imponent amb noves construccions i obres socials, tornant-la un insigne santuari, meta de nombroses pelegrinacions. En el folklore local és coneguda l'així dita "manna" de s. Eutizio, de la qual es parla ja en l'apèndix a la passio del sant i de què es diu que brotés de la "pedra de s. Eutizio" un líquid biancastro i potser també vermiglio, que el seu ús hauria operat de les curacions miraculoses. En la iconografia Eutizio és representat generalment amb els vestits sacerdotals, però potser, com nelI'antic segell i en l'escut de Carbognano, amb un ram d'espigues en les mans.
Font: santiebeati.it