Qui va ser
segle IV San Flaviano, màrtir al temps de Giuliano l'Apostata, va ser marit de Santa Dafrosa i pare de les santes Bibiana i Demetria. Mai inserit en algun martirologio, el seu culte és tanmateix particularment viu prop de la ciutadana laziale de Montefiascone.
Molt difícil és aconseguir fer llum sobre la veritable identitat de San Flaviano, considerat màrtir romà al temps de l'emperador Giuliano l'Apòstata, però que el seu nom és callat per tots els més antics martirologi. La tradició ho vol marit de Santa Dafrosa (4 de gener) i per tant pare de les santes Bibiana (2 de desembre) i Demetria (21 de juny). Confessat cristià, va ser marcat a foc sobre el rostre amb el segell dels esclaus i condemnat al treball forçat prop de les termes o un temple pagà prop d'una localitat que ha estat vàriament identificada amb Civitavecchia, Acquapendente o Montefiascone. Però el centre del seu culte és en particular mode ja d'un mil·lenni propi aquesta darrera pittoresca ciutadana laziale. Les relíquies del sant són conservades en part en la catedral, però bona part d'aquestes és en canvi objecte de culte en l'església dedicada al sant mateix, als peus de la ciutadana. L'església de Sant Flaviano suscita interès no tan sols pels seus records de santedat, però també pels seus caràcters constructius. És efectivament formada per dos edificis superposats, ambdós de tipus basilicale a tres naus amb absis. Columnes i pilars són enriquits per fantasiosos capitells esculpits, que rievocano amb prepotent suggestió l'antiga art etrusca, tan rica de testimonis en aquella regió. Una sèrie d'antics frescos al llarg de les parets enriqueix en canvi l'església inferior. En aquesta antiquíssima església les relíquies de San Flaviano descansen de més d'onze segles. Ja en el 852 efectivament el pontífex Lleó IV en feia menció en una seva lletra. Aleshores l'edifici era dedicat a Santa Maria i només més tard va mutar el nom en el del sant, sent reconstruït en la forma actual. Papa Urbano IV va consagrar el nou altar el 1262 i a la mateixa època sobresurt també la bonica façana monumental. Les relíquies de San Flaviano van ser deposades sota l'altar, contingudes en una urna de marbre. El 1657, amb el imperversare d'una pestilenza, es va pensar de esumare les restes del patró per invocar-ne la intercessió. Es va descobrir així que l'urna havia estat enterrada en una profundíssima fossa, únic mode per defugir a la profanació dels invasors bàrbars, que van devastar Montefiascone en l'Alta Edat mitjana. El culte de San Flaviano per tant, encara que ben documentat i vivament sentit a Montefiascone, que gaudeix del seu patronato, no és tanmateix mai estat extens oficialment a l'Església universal, a diferència de la seva dona Dafrosa que en passat va ser inserida en el Martyrologium Romanum. Avui de l'entera família només la filla Bibiana compareix encara sobre el martirologio de l'Església Catòlica.
Font: santiebeati.it