Qui va ser
Una antiga tradició narra que Flora i Lucilla eren germanes, ciutadanes romanes, viscudes en el tercer segle. Es van distingir a Roma per fe, amor a la castedat i menyspreu del món. Un dia, a Òstia, van ser raptades per un africà de nom Eugenio que de seguida, commogut pel seu exemple, es va convertir. Quan l'emperador Gal·liè va publicar l'edicte de condana dels cristians, Flora i Lucilla van donar prova d'extraordinari coratge, sacrificant per Crist la pròpia vida. Era sobre l'any 260. La tradició afegeix que en el segle IX les seves relíquies van ser portades a Arezzo, en el monestir benedictí que sorgia als voltants de l'Olmo. El 1196 els monjos van haver de deixar el turó de la Torrita (que encara es diu S. Flora). Van construir el monestir a Arezzo, portant en badia les precioses relíquies, avui custodiades en l'altar dedicat a s. Rita. La festa local de Flora i Lucilla és fixada al 29 de juliol.
PREGÀRIA O santes Flora i Lucilla, verges i màrtirs glorioses de Crist, les nostres patrones, mentre hi agraïm per la singular protecció que exerciteu a sobre de nosaltres alliberant-hi dels perills de l'ànima i del cos, humilment hi preguem d'intercedir del Senyor la pau amb ell i amb el pròxim. Beneïu la nostra vida, la de les nostres famílies i de les nostres comunitats parroquials, amb l'esperança de poder ser un dia, per divina misericòrdia, amb Vosaltres en la glòria de Déu. Amén.
El Martirologio Romano els recorda el 29 de juliol i testimonia que van perir a Roma al temps de l'emperador Gal·liè. La passio, escrita probablement en el segle IX, no és altre que un plagio de la dels sants Luceia i Auceia amb alguna insignificant variació. Amb molta versemblança aquesta va estar composta en el monestir de S. Fiora sobre el mont Amiata, perquè, en apèndix, s'explica que els seus cossos, enterrats en un primer moment en un suburbi d'Òstia, al temps del papa Benet III haurien estat transferits a Arezzo; durant el viatge tanmateix l'egua que els trainava es va detenir sobre el mont Tità, a dues milles de Arezzo i allà van sorgir una basílica i un monestir que, juntament amb el paesetto prop, van agafar el nom de S. Fiora. D'aquell lloc el culte dels nostres sants es va difondre no tan sols a Itàlia, però també a Alemanya, Suïssa, França i Espanya, on moltes ciutats diuen de posseir-ne algunes relíquies.
Font: santiebeati.it