Qui va ser
† Saint-Brieuc, França, 29 de juliol de 1234/41 OTAN en la ciutadana de St-Alban, en la diòcesi de St-Brieuc, a Bretanya, sant Guillem, bisbe, rifulse per bondat i simplicitat i, per defensar els seus bens i els drets de l'Església, va patir amb impavida força d'ànim aspre vessazioni i l'exili.
Martirologio Romano: En la ciutadana de Saint-Brieuc a Bretanya a França, sant Guillem Pinchon, bisbe, que es va emprar per la construcció de la catedral, rifulse per bondat i simplicitat i per defensar els seus bens i els drets de l'Església va patir amb impavida força d'ànim aspre vessazioni i l'exili.
Els biògrafs d'aquest sant bisbe, contemporani de S. Francesco de Assisi (+1226) i de S. Lluís IX, rei de França (+1270), es van mostrar més interessats a descriure'n els miracles i les virtuts que els detalls de la vida. Guglielmo sembla que hagi nascut cap al 1180 a St-Alban, a França, en la diòcesi de St-Brieuc (Cótes-du-Nord), d'una modesta família anomenada Pinchon. Des de la més tenera edat va rebre una curosa educació dels pares. Entre totes les bones qualitats, en ell rifulse un ammirabile castedat, virtut que constitueix, segons S. Bonaventura, el carrer regale mitjançant la qual s'arriba al amplesso de l'Espòs i a la pàtria celeste. Un dia, mentre es trobava en la casa d'un ric senyor, una jove no es va avergonyir d'aprofitar de les ombres de la nit per temptar-ho al mal. El sant, corroborat per la gràcia, en comptes d'entretenir-se en perillosos raonaments amb la tentatrice, va agafar immediatament la fuga com si es trobés a la presència d'una verinosa serp. No desta meravella per consegüent que Guglielmo, atret per la cintura eclesiàstica, hagi merescut de ser admès a complir els seus estudis a la ciutat episcopal de St-Brieuc, governada per Gosselino el qual, satisfet dels progressos que feia en l'estudi i en la disciplina, li va conferir els ordes menors. Ja que ho veia créixer tan piadós i savi, i es rimprometteva d'ell una gran ajuda, ho va agafar a casa la seva, el ammaestrò, ho va formar i després ho va consagrar diaca i sacerdot. També Pere V i Silvestre, els seus successors, van continuar a tenir-ho amb si, no sabem amb quin lletrejo. El fet en canvi està a demostrar que, havent-hi trobat en Guglielmo dels dots no comuns, aquests si en van servir com a home de confiança. En aquell temps el nostre sant va obtenir també un canonicato de l'església metropolitana de Tours, però no sabem si va anar a risiedere en aquella ciutat. El 1220 Silvestre va morir i Guglielmo va ser triat a succeir-li sobre la càtedra episcopal tant era gran la consideració en què era tingut pel clergat i del poble per la pietat, la ciència i la virtut. En aquell temps l'Església de Bretanya era oprimida pel duc Pere Mauclerc de Dreux. Necessitava per consegüent de pastors sapients i valents que fossin en grau de defensar-ne els drets i la llibertat. Guglielmo va ser un d'aquells que no va venir mai a compromisos amb la injustícia i el sopruso. Des de l'inici del seu episcopat es va considerar el pare dels pobres i, així doncs, en obligació de plantejar-los en totes les seves necessitats i de nodrir-los. No satisfet unes elargizioni fetes als miserables del seu elemosiniere, portava ell mateix amb si una bossa plena de diners, per no exposar-se al perill de trobar algun pobre per carretera i no ser en grau de fer-li del bé. La seva sol·licitud per qui es trobava en necessitat era tan gran que, quan feia distribuir-los els avanços de la seva mensa, d'una finestra ell vigilava per què sigui els que procedien a la distribució de les vivande que els que les rebien no cometessin de les injustícies. Si el nombre dels pobres acudits era superior als menjars disponibles, ell en feia proveir dels altres a l'instant. Durant una fam,veient que els pobres llanguien de gana, va fer distribuir-los tot el blat que havia fet guardar en els seus graners. No havent-ne tingut a suficiència, per acudir a les necessitats de tots, si en va fer imprestare dels canonges. Va empènyer tan més enllà de la pròpia generositat cap als indigents que al terme de la vida no li van restar més substàncies de què fer testament. Havia preferit fer-se un tresor en cel, "on ni lladre s'apropa, ni tarlo corroeix" (Lc. XII, 33). Quan es tractava de tornar un servei al pròxim, la seva dignitat no constituïa una raó per dispensar-se'n. Va ser vist, amb edificació de tots, inginocchiarsi per terra i bufar sobre el foc encès per coure el menjar destinat als freturosos i als malalts. Un dia es va portar d'ell un home a demanar-li un tino per fer agafar un bany a una pobra dona. Tanmateix sent només a casa amb el seu capellà, no va menysprear en la seva humilitat d'anar ell mateix a svuotare el tino del gra que contenia, i amb l'ajuda del capellà carregar-ho sobre els muscles del richiedente. Una nit, anant a dormir, es va adonar que els seus familiars havien preparat per terra el llit per un religiós el seu hoste, mentre havien col·locat el seu en un lloc més alt i més còmode. Aquella preferència el indispose. No va anar de fet a dormir fins a tant que el seu cambrer no va haver parificato els dos llits. Quan restava tot sol, sovint agafava el seu breu descans distès per terra, tractava el propi cos com un enemic i ho sotmetia a aspres penitenze. La seva posició social i la seva dignitat episcopal moltes vegades ho obligaven a prendre part en banquets en què regnava una discreta abundància i varietat de menjars. Ell gustava amb prou feines les pietanze que eren servides als comensals, i es limitava a tingere de vi l'aigua pura que constituïa la seva beguda ordinària. Davant de les penes i a les misèries del pròxim, Guglielmo es commovia fins a les llàgrimes. Una dona idropica un dia va anar a demanar-li l'almoina. Veient-la en aquell estat pietós, no es contentò de plantejar-la de la seva misèria, però va voler procurar-les un lenimento al mal. De moment del desinare va encarregar una persona de servei de portar-les el millor plat de l'a sobre
Font: santiebeati.it