Francesc II de les Dues Sicílies

Qui va ser

Nàpols, 16 de gener de 1836 – Arco, Trento, 27 de desembre de 1894 Fill de Maria Cristina de Savoia (beatificada el 2014) i de Ferran II de Borbó, Francesco va néixer a Nàpols el 16 de gener de 1836. Va tenir una educació no improntata a l'estil militar, però fortament religiosa. Li va haver donat en dona Maria Sofia de Baviera, de la qual va tenir una filla, Maria Cristina. A vint-i-tres anys, un any després de la mort del pare, va pujar al tron. Va concedir amnisties, promogudes organitzacions culturals i va renovar les infraestructures, però li va ser imputada pels adversaris polítics una certa debilitat de caràcter. Va viure com una invasió l'arribada dels garibaldins, després de l'exèrcit savoià, en el Regne de les Dues Sicílies, i va acceptar l'exili juntament amb la dona; va ser rei per poc més de dos anys. Va morir el 27 de desembre de 1894, a Arco prop de Trento, on es trobava en viatge. Obtingut el trasllat del Tribunal eclesiàstic de competència de la diòcesi de Trento a la de Nàpols, el 2 de desembre de 2020 la seva postulazione va exhibir el Supplice Pamflet per demanar l'arrencada de la seva causa de beatificació i canonització. El 16 desembre següent l'Arquebisbe de Nàpols card. Crescenzio Sepe va anunciar el parer positiu per part de la Conferència Episcopal de Campània. Amb l'Edicte fet públic el 17 de setembre de 2021 per la diòcesi de Nàpols, a firma del nou Arquebisbe mons. Domenico Battaglia, van venir així doncs inicieu les fases preliminars de la causa. Les restes mortals de Francesc II descansen en l'església de Santa Chiara a Nàpols, precisament en la capella dels Borbons, la darrera de la nau dreta.

Francesc II és el darrer Sobirà a regnar sobre les Dues Sicílies; és amb ell que passa la invasió del Regne de part abans dels garibaldins i després de l'exèrcit savoià, i així doncs l'annexió al nounat Regne d'Itàlia. El tot només un any després de la mort de Ferran II, passada quan aquests tenia només 48 anys, mentre Francesco s'ha trobat inaspettatamente sobre el Tron a la jove jove edat de 23 anys. Havia nascut efectivament el 16 de gener de 1836 primogènit de Ferran II i de la seva primera dona Maria Cristina de Savoia (beatifica el 25 de gener de 2014), que ho deixarà orfe de mare només quinze dies després del seu naixement. Sigui el pare que la seva segona dona, la Reina Maria Teresa d'Habsburg, li van impartir, amb l'auxili dels pares jesuïtes, una educació fortament religiosa, però no mancada de cultura general, encara que no va tenir mai aquella militar de què era ric Ferdinando. Per altre, aquests li va ensenyar sempre l'amor al Regne i els seus deures cap als súbdits, que venien abans de cada altra cosa, després dels cap a Déu, naturalment. En tot cas, les relacions amb la madrastra no van haver de ser fàcils, en quant, com és també natural, ella pensava abans de res en els propis fills (en va tenir 11, entre què el futur cap de la Real Casa després de la mort de Francesco, Alfonso Maria, Comte de Caserta), però mai conflictius; Francesco de part seva respectava la Reina, i aquesta s'encarregava de seguir el futur sobirà. Ferdinando li va triar com a dona Maria Sofia de Baviera, filla del Duc Maximilià, germana d'Elisabetta, la dona de l'Emperador d'Àustria Francesco Giuseppe. Maria Sofia, com d'aquí a una mica veurem, es revelarà, en els tràgics dies de la seva vida, una dona excepcional, mai més oblidada pels súbdits i admirada en tota Europa. Els primers temps a Cort no van ser fàcils per Maria Sofia, destinada a no entendre's amb la Reina; però tenia al contrari tota la simpatia del Rei, que les era afeccionat sincerament. El problema va ser que realment amb la seva arribada a Nàpols va començar la malaltia que va conduir Ferdinando a la mort; l'elevació al Tron de Francesco i Maria Sofia va tornar encara més crítiques les relacions amb la Reina mare; però ja ben altres problemes s'estaven preparant a l'horitzó, i Maria Sofia sabrà demostrar-se Reina forta i valenta com poques altres en la història: el pensament no pot no anar a la Maria Antonieta dels darrers temps de la seva vida, i encara que a Maria Sofia per fortuna va ser estalviada la tragèdia de la mort la seva i del marit, un més lent dolor les va tocar en sort per tot la resta de la seva llarga existència (morirà el 1925). Francesco de fet va poder regnar de lliure sobirà sol l'arc d'un any; després va haver d'ocupar-se d'afrontar la invasió del Regne. Tanmateix ja en tan poc temps va poder proveir alguna minimal manifestació de què hauria estat el seu regne en cas que li hagués estat concedit de governar serenament com els seus avantpassats. Precisament no posseïa la força de caràcter del pare, ni, com és obvi, l'experiència política, però era home ric de bondat i humanitat, home de profunda fe i sentit del deure cap als súbdits, i espècies cap als freturosos. Unia a la capacitat reformadora dels seus avantpassats, encara més d'aquests un profund sentit dels deures religiosos, la qual cosa de fet ho tornava potser el millor dels sobirans pels seus súbdits. De la resta, la feroç resistència filoborbonica que va passar en els Anni Seixanta (es vegi a atenció la veu apposita) i que va veure implicats desenes de milers d'homes i dones – com els temps de les insorgenze – en armes a defensa dels seus drets legitimi, és la millor riprova de quant amb prou feines afirmat. Des de la seva pujada al Tron, va concedir tantes amnisties, va nomenar de les comissions apposite per visitar els llocs de pena i aportar les migliorie necessàries; va voler concedir majors autonomies locals als municipi, i va disminuir el pes dels lligams burocràtics; a Palerm i Messina va acordar franquícies daziarie, a Catània va instituir un Tribunal de Commercio i les Caixes de compte i de descompte; va condonar a Sicília els avanços del dazio i dimezzò l'impost sobre el molt, va abolir el dazio sobre les cases terrenes si vivia la pobra gent i va reduir els impostos doganali, en especial la sobre els llibres estrangers; va disminuir també els impostos sobre les mercaderies estrangeres, va concedir Bosses de Canvi a Chieti i Reggio de Calàbria; va ordenar que s'obrissin monts frumentari i monts de penyores, i Caixes de Préstec i d'Estalvi en els paes

Font: santiebeati.it