Qui va ser
La mare, una Princesa anglesa, va ser defraudada quan va venir a la llum una nena. El Bisbe Paolino, company de Sant Agustí de Canterbury, i un dels primers Vescovi a Anglaterra del segle VII, va batejar la nena, en l'edat de la raó, amb el nom de Ilda. Defraudant cada expectativa i menyspreant cada honor, Ilda va abandonar la casa principesca per posar-se al servei de Déu. Va deixar el país on era coneguda, per portar-se a les regions orientals de l'illa, celandosi als ulls del món i quedant només sota la mirada del Pare celeste. A trenta-tres anys, Ilda atreia al voltant de si joves desitjoses de vida contemplativa. On ella passava, sorgien monestirs en cada comtat d'Anglaterra.
Per altres trenta-tres anys Ilda va treballar per la seva pàtria, a ella es dirigien per consell els potents de l'illa; a ella, monja, recorrien prelats i religiosos. Per trenta anys, Ilda va ser així la guia espiritual de l'Anglaterra cristiana. La primera cosa que recomanava era la justícia. El primer deure, el primer deute de l'home, per aquesta dona plena d'il·luminada saviesa, era la justícia, que no es stancava mai d'aconsellar. Molts d'aquells que es van posar sota la seva guia espiritual, van esdevenir Vescovi, i van ser òptims pastors. Els darrers anys de la seva vida van ser turmentats per una febre contínua, fins a la mort el 680 en el seu Monestir de Whitby.
Font: santiebeati.it