Qui va ser
Barcelona, Espanya, 23 de novembre de 1650 – 23 de març de 1702 S acerdote espanyol del segle XVII. Quedat orfe, es va dedicar a la vida religiosa. Atret pel Eucaristia, transcorria llargues hores en pregària. Ordenat sacerdot, va viure en rigorosa vaig ascendir: dejuni perpetu, flagel·lacions, vestits senzills i frugalitats. El seu únic objectiu era la unió mística amb Déu. Dedicat al seu ramat, celebrava la litúrgia, escoltava les confessions, visitava els parroquians i promovia la devoció mariana. La seva fama de santedat va créixer ràpidament. Preferia els malalts, als quals dedicava temps i pressa, operant curacions miraculoses. La seva caritat s'estenia als pobres, als freturosos i als marginats. Experimentava èxtasi i segrestos místics. Era dotat de dons espirituals com la bilocazione i la profecia. Conscient de la seva pròxima dipartita, es va preparar amb serenità a la mort, el 23 de març de 1702, a cinquanta-dos anys.
Martirologio Romano: A Barcelona a Espanya, sant Josep Oriol, sacerdot, que amb la mortificació del cos, una vida de pobresa i l'oració contínua va tenir l'ànim constantment dirigit a Déu i va ser súmmum de celestes gaudio.
José Oriol Boguñá és un sant espanyol, oficialment canonitzat, però desgraciadament gairebé desconegut al gran públic. Va néixer el 23 de novembre de 1650 a Barcelona en una pobra família: Giovanni, el seu pare, era tessitore de seda i va morir sols ets mesos després del seu naixement; dos anys després de la mare, Geltrude Buguna, convolò a nous casaments amb el calzolaio Domenico Pujolàr, que es va afeccionar al petit José com hagués estat el seu fill. Ho va confiar al rector de Santa Maria del Mar perquè ho eduqués i el noi va entrar a formar part del cor, va ser istruito en la música i en el catechismo i va rebre també segurament una educació primària, indispensable per prosseguir els estudis com va fer. Anomenat a dur a terme la mansió de sagrestano, això ho va conduir a adquirir una gran sensibilitat per la presència real de Crist en el Eucaristia. Va començar aleshores a transcorre moltes hores en església recollit en pregària. El seu padrastre quan ell tenia una dotzena d'anys i la mare es va trobar novament en dificultats econòmiques. Per ajudar-la, Caterina Bruguera, mare de llet de José, ho va agafar amb si per tretze anys. Gràcies a la generositat d'alguns benefactors el jove va poder emprendre els estudis universitaris i la seva vida va esdevenir tota casa, col·legi i església. A l'edat de ventitrè anys va aconseguir el doctorat en teologia prop de la universitat de Barcelona, continuant també a estudiar teologia moral i hebraica. El 1676 finalment va rebre el ordinazione presbiterale i per venir a l'encontre de les necessitats de la mare va esdevenir tutor dels fills d'una rica família, anant a viure prop de de ells. L'any següent un fet misteriós va trastornar la seva vida: mentre era assegut a taula i tractava de servir-se de deliciosos menjars, va sentir repetidament la seva mà trattenuta d'una força invencible. Va interpretar aleshores aquella mena de paràlisi com un ammonimento diví contra els àgios que s'havia concedit i va començar així un dejuni que es protrasse per tota la seva vida. L'única la seva sustentació va ser constituït per pa i aigua, amb un agiunta d'herbes selvàtiques en els dies festius i una sardina només a Natale i Pasqua. En Quaresma menjava i bevia només de diumenge. Va quedar hoste de la família Gasneri fins a la mort de la mare, passada el 1686. Tres setmanes després que va partir pelegrí per Roma, si papa Innocenci XI li assigno la cura pastoral de l'església barcelonina de Nuestra Senora del Pino. Tornat en pàtria, va exercitar fidelment el seu ministeri per quinze anys, fins a la mort. A tots els efectes va ser un digne precursor del cèlebre sant Ocupat de Ars, Giovanni Maria Vianney, viscut a França un segle després. Ambdós efectivament es van sotmetre a un rígid ascetismo, van ser ricolmi a una gràcia particular i es van consumir en la guia del ramat ells confiat, transcorrent temps interminable en confessional. José Oriol va alquilar una petita habitació del doctor Padros, si risiedette també després de la mort d'aquest darrer amb el consens de la dona. Lloc silenciós i aïllat, li va procurar aquella solitud tan necessària en els llargs moments de pregària i de penitenza. Els habitants de la casa no van poder tanmateix no accorgersidelle flagel·lacions a qui cada nit acostumava a sotmetre el seu cos. No posseïa altre que una taula, un banc, un crucifix i pocs llibres, res llegit i calefacció. Vestia de la mateixa manera en cada temporada i no portava un barret per defensar-se del sol o de les interperie. Tots els diners que guanyava ho destinava enterament als més freturosos i per la celebració de posades de sufragi. L'únic objectiu de la seva vida va esdevenir abastar-se completament de tot això que no era Déu per atacar-se a ell amb cada força. Inicialment molts el deridevano per carretera, però després tots es van acudir de la seva santedat. Tractava amb gentilesa chiunque trobava per carretera, traslladant-se sempre a peu, sense tanmateix mai afegir paraules inútils, seriós però mai scontroso. En ell es trobava una llum que atreia el pròxim i la gent, sentint-se estimada per ell, no faltava d'acordar-li plena confiança. José Oriol va dedicar particular cura a una digna celebració de la Litúrgia de les Hores, de la Penitenza i del Eucaristia, a més a la visita dels parroquians per qüestions purament espirituals, convidant-los a rebre els sagraments i a nodrir una filial devoció mariana. Va ser acusat de prescriure penitenze massa severes durant la confessió, a tal punt de ser suspès pel bisbe de l'exercici de tal ministeri, després tanmateix reintegrat pel successor. En el mitjà d'aquesta vida impegnatissima va ser collit per un ardent desig, que avui hi sembla rasentare la bogeria: va partir per Roma ones proposar-se a la Congregació per la Propagació de la Fede com missioner en l'esperança de poder un dia morir màrtir. En va molts van tractar de fer-ho desistir i ell es incamminò cap a Itàlia. Giu
Font: santiebeati.it