Qui va ser
Saint-George de Reintembault, França, 1° d'octubre de 1606 - Plévin, França, 28 de gener de 1683 F u un apòstol de Bretanya, on es va dedicar a la conversió dels bretons per quaranta-dos anys. Gràcies a la seva habilitat de predicador, al seu profund coneixement de la cultura local i al seu amor per Déu, va aconseguir convertir milers de persones, fundant a més nombrosos col·legis i orfenats. Va morir el 1683 i va ser beatificat per papa Pius XII el 1951.
Patronato: Bretanya Martirologio Romano: En el llogaret de Plévin a Bretanya a França, beat Giuliano Maunoir, sacerdot de la Companyia de Jesús, que tant en països i llogarets quant a les ciutats d'aquesta província per quaranta-dos anys es va dedicar enterament a les missions al poble.
El Beato Giuliano Maunoir és considerat el “apòstol de Bretanya”, regió històrica de França, per l'extraordinària obra missionera que hi va dur a terme per ben quaranta-dos anys. Nascut l'el 1° d'octubre de 1606 a Saint-George de Reintembault, cinquè de set fills d'un modest comerciant de teixits. El venerable Michele Les Nobletz (1577-1652), poblar missioner, va aprendre misteriosament del seu naixement i que en ell Déu li havia preparat una ajuda i un successor. Primers mestres de Giuliano van ser els seus pares, habituals dividir volentieri amb els pobres els proventi del seu treball. El joc preferit de Giuliano consistia en el reunir els companys, alinear-los a dos a dos en orde processionale, i fer repetir-los les pregàries i els cants apresos en església. Un sacerdot de la parròquia, notant les seves attidunini no comunes als coetanis, li va ensenyar els primers rudiments del llatí i li va permetre freqüentar a Rennes el col·legi dels Jesuïtes entre el 1620 i el 1625. Giuliano no es va deixar influenciar de les dolentes companyies i va persuadir alguns companys de la congregació mariana a cremar els llibres perversos, a no freqüentar les fondes i a moderar la passió del joc. Sentint de les empreses missioneres dels Jesuïtes a Xina, a Japó, a Amèrica, i al pensament que tantes ànimes es perdin per mancança d'apòstols, va meditar finalment d'emprendre la vida religiosa. Durant el noviziato es va distingir en l'exercici de la caritat fraternal. Sin del temps de la vida col·legial s'havia proposat: “Vull viure com si no hi hagués que Déu, presupponendo sempre el seu auxili: sense això jo sé de no poder res... Sempre atent a això que Déu vol de mi, pensaré en el que Ell pot voler d'un jesuïta per preparar-me a tot això que requerirà el seu servei. Oh, quant estimo aquest Déu infinitament bo i quant desitjo fer-me estimar de Lui!”. A tal fi va començar a castigar en divers mode la seva carn. Després de la professió religiosa Giuliano va estudiar filosofia per tres anys a la Flèche, fins al 1630. El seu company d'estudis va ser Sant Isaac Jogues, després màrtir a Amèrica del Nord. Es disposava als retirs conreant la puresa i la humilitat i durant un d'aquests va confessar en el seu Diari: “he sentit amb puríssima joia com si dos àngels m'haguessin cavat el cor fora del pit i el tinguessin spremuto per fer-ne sortir tot això que hi havia d'afecció natural”. El 15 de juliol de 1628 per l'entera jornada es va sentir consumir del foc del diví amor i “violentament empès a sofrir per Iddio”. Meditant després sobre els “dos stendardi”, és a dir el de Cristo Re i el de Satanàs, va anotar: “Patia de tenir tan pocs sacrificis de fer pel Senyor, i la meva vocació que em destinava a la salvació de les ànimes em va esdevenir encara més cara. Una veu inferior em va repetir quatre o cinc vegades, amb to d'admiració: "Ah! si tu sabessis! si tu sabessis!. Vaig comprendre aleshores que gran què sigui el cooperar amb Jesús a la conversió dels homes... Per glorificar el meu Déu voldria patir tots els turmentes de l'infern, excepte la privació del seu amor. Bramerei bé el foc del purgatori: fa sofrir molt però no impedeix d'estimar Déu”. Els superiors van tenir a admirar d'aquest jove, ja arribat a la unió mística amb el Senyor, la conducta “sempre igual, la amabile activitat sense pressa, la gaiezza tranquil·la, dots que ell unia a una obediència perfecta, una caritat afable, a una aplicació constant tant al treball intel·lectual com la pietat, a un raccoglimento sense contrastos i a un gran domini de si mateix”. Al terme de la filosofia va ser destinat com a professor en el col·legi de Quimper, però ell no va renunciar a l'esperança de portar un dia la fe als pagans. Un confrare ho exhortava a aprendre la llengua bretona, però Pare Maunoir li va respondre: “Sapigueu que la meva missió és el meu col·legi, i que les llengües que haig d'aprendre són el llatí i el grec. Si n'estudiaré alguna altra serà la del Canadà, on crec que Déu em cridi”. Li va haver dirigit novament la proposta de dedicar-se a les missions a Bretanya, però n'era impossibilitat pel mancat coneixement de la llengua. Un dia, durant una pelegrinació a un santuari marià, va tenir una visió interior dels bisbats de Quimper, St-Brieuc, Leon i Trétone, i arribat davant del quadre de la Mare de Déu així la va pregar: “La meva bona Mare, si vosaltres hi degnate d'ensenyar-me el bretó, ho aprendré de seguida i seré ben torro en grau de guanyar-vos dels servents”. Tornat després al col·legi, els confrares van quedar no poc perplexos sobre el seu projecte, però el provincial el 1631 li va donar el permís i, després de dos sols dies d'estudi, el Maunoir va començar en les campanyes bretones l'obra de catechizzazione i predicació. Maria Santíssima li havia concedit miraculosament el do de la llengua. Tan bon punt va rebre els ordes menors, Giuliano va començar a portar-se tots els diumenges en els països propers a catechizzare el poble. Tal era la seva cremor que el 1632 es va posar malalt i els superiors ho van transferir aleshores a Tours, si va recuperar les forces i es va donar a catechizzare els malalts de l'hospital, els pobres dels barris més abandonats i els presidiaris. En el col·legi de Bourges Giuliano es va preparar al ordinazione presbiterale i Déu li va concedir el
Font: santiebeati.it