Qui va ser
F igura de la paràbola del ric epulone narrada per Luca (16, 19-31), tanmateix sent un personatge de fantasia, ha assumit un paper significatiu en la tradició cristiana. Malgrat la seva condició miserevole de captaire cobert de plagues, Llàtzer representa la paciència i la fe en les comparacions de Déu, sent recompensat amb el Paradís després de la mort. La paràbola evidencia una antítesi social i religiosa: el ric epulone, símbol de l'egoisme i de l'avidesa, és condemnat a l'infern, mentre Llàtzer, emblema de la pobresa i del patiment acceptat amb rassegnazione, obté la beatitudine eterna.
El nom Llàtzer té a l'origen l'hebraic Eleazaro i significa “aquell que és assistit per Déu”. El Llàtzer de què parlem és el personatge de la paràbola, explicada per Jesús, del ric epulone i del pobre captaire lebbroso. Aquesta paràbola reportada només en l'Evangeli de sant Lluc (16, 19-31) és l'única en què un personatge de fantasia tingui un nom: Llàtzer; però com ha passat per diversos personatges menors, que compareixen en els contes evangèlics i que de seguida en la tradició cristiana, han rebut un culte, un record perenne, un títol de sant, també per Llàtzer tanmateix sent un personatge protagonista d'un conte de fantasia, de no confondre amb Llàtzer de Betània que va ser resuscitato de Jesús, en el transcurs del temps s'ha instaurat una devoció, com si hagués estat un personatge realment existit. És clar que la paràbola de Jesús, conté en si un ensenyament universal i molt sentit, en especial en aquells temps; aquesta és explicada per mostrar als farisei i a tots els avars, on porten les riqueses usades per satisfer el propi egoisme. “Hi havia un home ric que vestia de porpora i de bisso i cada dia feia esplèndids banquets. Un captaire de nom Llàtzer, jeia a la seva porta, cobert de plagues, bramoso de treure's la gana del que queia de la mensa del ric i cap li'n donava; fins i tot els gossos venien a llepar-li les plagues. Ara va passar que el pobre Llàtzer va morir i va ser portat dels àngels en el si d'Abraham. Va morir també el ric epulone i va ser sepolto. Estant en l'infern entre els turmentes, va llevar els ulls i va veure lluny Abraham i Llàtzer al costat d'ell. Aleshores cridant va dir: “Pare Abraham tens pietat de mi i envia Llàtzer a intingere en l'aigua la punta del seu dit i banyar-me la llengua, perquè aquesta flama em tortura”. Però Abraham va respondre: “Fill recordats que has rebut els teus béns durant la vida i Lazzaro parimenti els seus mals; ara en canvi ell és consolat, mentre tu ets turmentat i a més entre nosaltres i vosaltres ha estat fixat per sempre un gran abisme, de mode que els que volguessin d'aquí passar i venir a vosaltres no poden, ni des d'allà es pot creuar fins a nosaltres”. Aleshores ell soggiunse: “Et prego per tant, o pare, d'enviar-ho a casa del pare el meu, perquè tinc cinc germans; els amonesti per què no vinguin també aquests en aquest lloc de turmento”. Però Abraham va respondre: “Tenen Moisès i els Profetes, els escoltin”, però ell insisté: “No, pare Abraham, si tanmateix algú dels morts anirà d'ells, es ravvederanno”. Abraham va respondre: “Si no escolten Moisès i els Profetes, no creuran si més no si un ressuscités dels morts”. La cèlebre paràbola, reportada només per Luca del ric epulone i del miserable Llàtzer, és una antítesi que de social esdevé també religiosa, exaltant la pobresa com model de protecció divina. En aquesta es considera atenció la figura de Llàtzer, que ell en el seu humiliant i penós estat de captaire i posat malalt, té paciència, també davant del sprezzante tractament que rep del ric gaudente, pensant en el Paradís (si d'Abraham), que Jesús ha promès als pobres d'esperit. Per consegüent el Senyor, que veu l'ànim, ho fa transportar amb prou feines mort, en triomf dels àngels, en la beatitudine eterna. Ara això revela com ell suportava el seu estat, amb rassegnazione unida a l'esperança del Paradís, confiat en Déu, Pare de tots, que premia els bons, encara que pobres i captaires. S. Giovanni Crisostomo, parlant de Llàtzer exclama: “Chiunque vosaltres sigueu, o rics o pobres, l'heu visat menyspreat en el vestíbul del epulone, miratelo ara radiant en el si d'Abraham; l'heu vist quan jeia attorniato de gossos que li llepaven les plagues, contempleu-ho ara envoltat per àngels; l'heu vist en la gana, contempleu-ho en l'abundància de cada bé, l'heu vist en la lluita, observeu-ho guanyador coronat, heu vist els seus patiments, miratene el premi”. La paràbola hi dona la inspiració per moltes altres reflexions, que no podem aquí, per motiu d'espai, aprofundir: la sepultura esplèndida del ric, similitud del si d'Abraham amb el Paradís cristià, l'existència del turmento infernal, la impossibilitat de passar dels morts als vius, de les ànimes electes a les ànimes en turmento, privades per consegüent de la visió i de la beatitudine de Déu, la incitació a seguir els ensenyaments, procedents de persones encarregades per Déu, de transmetre les seves voluntats i lleis, sense esperar proves extraordinàries per creure. La figura de Llàtzer i l'escena del banquet ha inspirat sempre la fantasia dels artistes, que en tots els segles ho han representat, contribuint així a encimbellar-ho a un símbol de la pobresa i del patiment, premiada per Déu, quan accepteu amb rassegnazione i esperança en la seva Divina Misericòrdia. Per això Llàtzer va ser considerat com un sant, encara que la seva figura era en realitat fantasiosa però simbòlica; el modern ‘Martirologio Romano’ no en fa més menció. Ell ha estat considerat el patró dels lebbrosi, quan la lebbra era una malaltia molt més difosa que avui en tantes parts del món; del seu nom scaturì la denominació del ‘lazzaretto’, sorgida d'hospici i cura pels lebbrosi o malalts infecciosos de tenir en aïllament, efectivament el primer d'aquests ‘lazzaretti’ va sorgir a Venècia a l'illa de S. Llàtzer. El nom és avui poc usat i tanmateix qui ho porta, es refereix precisament a altre s. Llàtzer; a Espanya després ha acabat per assum
Font: santiebeati.it