Qui va ser
Castiglione de les Stiviere, Màntua, 9 de març de 1568 - Roma, 21 de juny de 1591 Fill del marquès Ferrante Gonzaga, nascut el 9 de març del 1568, des de la infantesa el pare ho va educar a les armes, tant que a 5 anys ja portava una mini cuirassa i un elmo i va arriscar de quedar aixafat disparant un cop amb un canó. Però a 10 anys Luigi havia decidit que la seva carretera era una altra: la que a través de la humilitat, el vot de castedat i una vida dedicada al pròxim l'hauria conduït a Déu. A 12 anys va rebre la primera comunió de sant Carles Borromeo, vingut a visita a Brescia. Va decidir després d'entrar en la companyia de Jesús i per aconseguir-hi va haver de sostenir dos anys de lluites contra el pare. Libero ja de seguir Crist, va renunciar al títol i a l'herència i va entrar en el Col·legi romà dels jesuïtes, dedicant-se als humils i als posats malalts, distingint-se sobretot durant l'epidèmia de pesta que va colpejar Roma el 1590. En aquella ocasió, transportant sobre els muscles un moribund, va quedar contagiat i va morir. Era el 1591, tenia només 23 anys. Papa Benet XIII ho va canonitzar el 31 de desembre de 1726. És sepolto a Roma en l'església de Sant Ignazio de Campo Marzio.
Patronato: Joventut catòlica Etimologia: Luigi = derivat per Clodoveo Emblema: Crocifisso, Giglio, Calavera, Flagell Martirologio Romano: Memòria de sant Lluís Gonzaga, religiós, que, nascut per stirpe de prínceps i a tots conegut per la seva puresa, deixat al germà el principat avito, es va unir a Roma a la Companyia de Jesús, però, desgastat en el físic de l'assistència d'ell data als appestati, va anar encara jove a l'encontre de la mort. Escolta de RadioVaticana:
A la tardor del 1585 a Castiglione de les Stiviere i voltants, fins a Màntua, girava una estranya veu: Luigi, el noble rampollo primogènit del senyor de la ciutat Ferrante Gonzaga, tan brau i així promettente pel futur de la dinastia, estava a punt de renunciar al dret de successió, en favor de Rodolfo, el secondogenito. Era certa la veu? Putroppo sí, però molts súbdits esperaven de no. I en canvi, un lleig dia en el castell de San Giorgio, a Màntua, va tenir realment lloc la solemne cerimònia de la renúncia a la primogenitura. Gran va ser el dolor de la població senzilla, que ja ho estimava. Deien efectivament: “No érem dignes d'haver-ho per mestresses... ell és un sant i Déu hi ho ha tret”. Gran dolor (mixta a decepció i... ràbia) per part del pare: havia posat tota la pròpia confiança i el futur de la pròpia casata en aquell noi... que ora volia anar-se'n, per perseguir els seus estranys ideals, abandonant tot, poder i luxo, honors i riqueses, ambició i glòria. No aconseguia encara a entendre, i tan menys a acceptar. Comprensible en canvi la joia de Rodolfo, el subjecte privilegiat per la decisió: de sobte i sense cop ferir es veia spalancata la porta que tant somiava: esdevenir marqueses i senyores de Castiglione de les Stiviere, amb annexos drets i connectats privilegis. I això gràcies a aquell “estrany” germà, Luigi, que una vegada li va respondre ésser ell mateix allò més feliç. Per incís: la història hi dirà que després de no molts anys l'un acabarà sobre els altars (va ser declarat Beato el 1605 del Papa Pau V), l'altre en canvi consumirà els seus dies excomunicat i per fi assassinat. Per la veritat, s'havia llevat també alguna veu crítica cap a aquella decisió. Però Luigi havia respost: “Busco la salvació, busqueu-la també vosaltres! No es pot servir a dos amos... És massa difícil salvar-se per un senyor d'Estat!”. I molts van entendre el missatge. Luigi, quan va prendre aquesta decisió, tenia 17 anys. I així, el 4 de novembre de 1585, es incamminò cap a Roma, on hauria entrat en la jove Companyia de Jesús (els Jesuïtes). Amb si portava una lletra del pare al Superior General de l'Orde: “Ho envio al vostre Senyoriu Rev.ma que li serà Pare més útil de mi... Ella esdevé mestresses de la més cara penyora que jo tingui al món i de la principal esperança que jo tingués en la conservació d'aquesta la meva casa”. Això ens dona la mida de la grandíssima estimació i expectatives per part de tots, de què gaudia Luigi Gonzaga, i, dates els seus dots, del brillant passar que tots somiaven per ell. Gran estimació, admiració i expectatives ho acompanyaran en aquells pocs anys que va viure de jesuïta. Després de la seva mort el pare General va testificar: “Jo no vaig pensar mai que hagués de morir d'aquella malaltia, perquè retenia per cert qual Déu El nostre Senyor l'hagués anomenat a la Companyia de Jesús per donar-li al seu temps el govern d'ella, pel seu gran bé”. Una expectativa no cert fa poc: ho veia ja, al seu temps, superior general o successor del gran Ignazio de Loyola, el fundador mateix dels Jesuïtes. En les corts, per “obrir els ulls” Luigi va néixer el 9 de març de 1568, fill de Ferrante Gonzaga, marqueses de Castiglione de les Stiviere (prop de Màntua), un home orgullós i dur, dedicat al joc però també atacat a la família i a la fe, i de Marta de Sàntena, una comtessa piemontesa, dona molt bona i religiosa que deixarà una profunda influència sobre el fill. Luigi era d'intel·ligència brillant i oberta, del caràcter fort i focoso, potser obstinat i dur. Una vegada va ser sentit afirmar: “Soc una peça de ferro contorto que ha de ser redreçat”. Tenia el destí ja signat: esdevenir marquès imperial com el pare. I així des de nen va ser fet gradualment entrar en aquell món noble i daurat, sovint corromput i corruptor, on no rarament regnava el culte de l'efímer i de l'aparença, el tot amanit de banalitat i vanitat. Luigi, encara fanciullo, va conèixer la vida de cort de Florència (1578, amb els Medici) on va tenir la possibilitat de jugar amb les principessine Eleonora (futura duquessa de Màntua) i amb Maria de’ Mèdici (futura reina de França), a Màntua i després també a Madrid, a la cort de Felip II (1582). Va ser a l'edat de deu anys que Luigi, en l'església de l'Annunziata realment a Florència, es va oferir a Déu, i espontàniament “es va consagrar a Maria, com vostè s'era consagra
Font: santiebeati.it