Qui va ser
† 16 de desembre de 1005 Martirologio Romano: A Basilicata, sant Macario de Collesano, monjo, que, insigne per la humilitat i els dejunis, va aguantar amb saviesa diversos cenobis entre els pendents del Mercuri i del Latiniano.
Asceta italo-grec del segle X, els seus esdeveniments són llegades a les del pare, Cristoforo, i del germà, Saba. Cristoforo, refugiat en el monestir grec de sant Felip de Agira als peus de l'Etna, va rebre el vestit del egumeno Niceforo, que ho va autoritzar a conduir vida ermitana en la laura de sant Miquel de Crisma. Aquí va ser assolit per la dona Cali i dels fills Saba i Macario, que van agafar tots el vestit monàstic. Una greu fam, abatuda sobre Sicília el 940-41, els va obligar a refugiar-se a Calàbria; desembarcats a Cessaniti, prop de Nicotera, van vagar per monts i boscos, fins a què no van assolir la famosa eparchia monàstica del Mercuri, als límits nord-occidentals de Calàbria amb la Lucania. Aquí van fundar els dos monestirs de sant Miquel Arcangelo i de sant Stefano protomartire; després van anar a pelegrinació a Roma per venerar-vos les tombes dels Apòstols i, a la tornada, es van detenir en el cenobi de sant Llorenç, prop de Latiniano, on Cristoforo va morir, seguit, poc després, de Cali, que era a cap d'una comunitat femenina. Així doncs els dos germans, Saba i Macario, van agafar la cura dels diversos monestirs del Mercurion, confortant els monjos a perseverar en la seva vocació i a no afligir-se per les contínues incursions dels Sarraïns. A la mort de Saba, passada a Roma, en el monestir de santa Cesària el 995, Macario li va succeir en la direcció dels cenobis disseminats en les eparchie del Mercurion i del Latiniano. El biògraf torna testimoni a la prudència amb què va governar, a la seva profunda humilitat i, sobretot, a la seva gran puresa, per què "etsi en carn degeret, veluti totus spiritualis et absque corpore aquestes videbatur". A aquestes virtuts unia l'exercici d'aquell excessiu rigorisme corporal, que caracteritzava els monjos italo-grecs del temps. Va complir molts miracles, per què la seva cel·la va esdevenir meta de pelegrins de cada gènere. La seva vida es va tancar deu anys després de la del germà, és a dir el 16 de desembre del 1005; ell és recordat en els sinassari italo-grecs i en els menei litúrgics.
Font: santiebeati.it