La Bíblia
Litúrgia
Doctrina
Comunitat

Cerca un passatge o una paraula

Escriu una referència (Mt 22) o paraules clau (amor) per cercar a tota la Bíblia

Referències
Paraules
Esc tancar cercar
Santoral
Imatge de María Emilia Riquelme
Sant de l'Església catòlica

María Emilia Riquelme

monja

◆ 10 desembre 1847 – 1940 Espanya

Qui va ser

Granada, Espanya, 5 d'agost de 1847 – 10 de desembre de 1940 María Emilia Riquelme y Zayas va néixer a Granada a Espanya el 5 d'agost de 1847, primogènita d'una família de militars. Va quedar òrfena de mare set anys més tardans. Tenia tot el que una noia de bona família podia desitjar, però la Eucaristia l'atreia sempre de més. Va demanar així doncs al seu pare de poder-se consagrar a Déu, però es va sentir respondre de no. El seu confessore, per tant, les va suggerir d'esperar fins que el pare hagués quedat en vida. María Emilia li va quedar a prop fins a la mort, passada el 1885. Va distribuir aleshores l'herència paternal als pobres i va doblar el seu compromís caritativo, fins que no les va ser clar d'haver de donar vida a una nova obra, que inicialment va definir Obra de la Verge. El nom oficial va ser tanmateix Religioses Missioneres del Santíssim Sagrament i de Maria Immaculada: així va venir a definir-se la comunitat que, de l'habitació de María Emilia a Granada, es va difondre inicialment a Espanya, Brasil i Portugal. A noranta-tres anys, el 10 de desembre de 1940, la fundadora va tornar l'anima a Déu. Ha estat beatificada a Granada el 9 de novembre de 2019, sota el pontificat de papa Francesc, i contestualmentte la seva memòria litúrgica ha estat fixada al 10 de desembre. Les seves restes mortals són venerats des del 2008 en la casa mare de Granada.

Naixement i infantesa María Emilia Riquelme y Zayas va néixer a Granada, a Espanya, el 5 d'agost de 1847, de don Joaquín Riquelme y Gómez, tinent coronel de l'Exèrcit espanyol, i doña María Emilia Zayas Fernández de Córdoba y de la Vega, que vanava entre els seus avantpassats Gonzalo Fernández de Córdoba, dit el Gran Capità. Va ser batejada després de dos dies del naixement, amb els noms de María Emilia, Joaquina, Rosario, Josefa, Nieves de la Santísima Trinidad: una llista tan llarga era per no descontentar cap parent, com s'usava entre les famílies nobles del temps. El seu pare havia esperat que el primogènit fos un mascle, però l'hereu va venir després d'ella. Ambdós pares van educar María Emilia acuradament i amb profunda religiositat. A la nit, sovint les succeïa de ser deixondida pel crit dels guàrdies de guaita en la guarnició on vivia amb la família: «Alerta, sentinella!». Va començar a pensar d'haver d'estar preparada a escoltar la veu de Déu, com els soldats preparats al comandament dels seus superiors. La mort de la mare A causa del compromís militar del pare, María Emilia va deure més vegades canviar domicili. El patiment més gran, tanmateix, va venir per ella quan tenia set anys, amb la mort de la seva mare. D'aquell moment, el pare riversò encara més amor a sobre d'ella i sobre els altres tres fills vinguts mentrestant. El dolor per haver perdut aquella que l'havia posat al món no va venir menys, almenys fins que no va tenir, sempre quan tenia set anys, una experiència especial que les va fer comprendre com la Verge Maria hagués de ser la seva veritable mare. En aquella aparició, la Mare de Déu tenia en braç Jesús nen, la va satisfer de carezze i les va prometre que hauria estat sempre al seu costat. María Emilia va tornar a canviar prometent de ser-les fidel. Després d'un ulterior trasllado a Sevilla, va ser inscrita en un col·legi on les famílies nobles de la ciutat inserien les seves filles. Després d'un any, es va traslladar al col·legi per donzelles nobles de Leganés, prop de Madrid. Una noia de bona família A quinze anys, María Emilia va deixar el col·legi. Havia après tot el que podia servir a una noia del seu ceto: parlava el francès a la perfecció i era molt hàbil en el brodat en seda i d'or, en el cosit i en l'equitació. No era granché dotada com a pintora, però tenia un cert gust artístic. Sovint les succeïa d'acompanyar el seu pare a la cort de la reina Isabel II, o bé en reunions i festes entre nobles. En canvi, continuava a repercutir en ella el crit d'alerta que havia sentit en la infantesa i que continuava a sentir en totes les destinacions del seu pare: Pamplona, Madrid, Tenerife, Sevilla, La Coruña. «Els pobres són meus amics» En la resta del temps, es comportava de perfecta mestressa de casa i badava amb paciència al germà Joaquín, greument malalt. A més, va començar a radunare a casa alguns nens pobres, per assistir-los, ensenyar-los el catechismo i preparar-los als Sagraments. Gràcies al passaparola, els frequentatori van augmentar notablement. En moltes ocasions, María Emilia va haver de superar el ribrezzo instintiu que provava davant de la misèria i a la brutícia d'aquells nens. El seu estil de vida es va fer sempre més sobrio. Participava encara en les festes, però quan es trobava prop dels ducs de Villahermosa, amb la complicitat de la duquessa, s'allunyava i anava a una caseta poc distant de la vila, per confezionare vestits pels pobres, pregar o per descansar-se simplement. El seu pare la suplicava de vestir-se a la darrera moda, però ella replicava: «De vestits en tinc tants que transformant-los esdevenen nous; tot el que me de els, sigui pels pobres… sí, els pobres són imatge de Jesús, els pobres són meus amics». La vocació A dotze anys, María Emilia havia emès el vot de castedat en forma privada. Nou anys després, el 2 de febrer de 1868, va decidir manifestar al pare el seu desig: esdevenir una religiosa quant abans. El seu pare va quedar trastornat: va convocar a casa el director espiritual de la filla i altres sacerdots els seus amics. El resultat va ser que les van ordenar d'oferir a Déu el sacrifici de renunciar a aquella tria, fins que no hagués vingut el moment just. El director espiritual va suggerir d'esperar almenys la mort del pare. María Emilia va reprendre la seva vida ordinària, encara que va sofrir molt. No per això, tanmateix, va venir menys a la seva aspiració. El seu pare, mentrestant, es va traslladar a Lisboa, deixant-la prop d'alguns parents. María Emilia va rebre una proposta de matrimoni per part d'un cosí, Eduardo Díaz del Moral y Riquelme. Va rebutjar amb agrado, perquè, si d'una part havia acceptat d'obeir al pare, de l'altra no volia renunciar per nul·la al món a ser esposa de Crist. A

Font: santiebeati.it