Qui va ser
San Maglorio Bisbe, abat
Festa:
24 d'octubre
Vannes, 535 - Serk (La Màniga), 24 d'octubre de 605
Martirologio Romano: A Bretanya a França, sant Maglorio, que, deixeble de santa Iltuto, es tramanda sigui succeït a sant Sansone bisbe de Dol i hagi viscut en solitud sobre l'illa de Sark.
El seu esdeveniment terrè és explicada per aquella obra mestra de l'antiga literatura brettone, que és la “Vita Maglorii”, escrita per un monjo de l'abadia de Lehon prop de Dinan (Côtes-du-Nord), fundada pel rei brettone Nominoè i que custodiava en el segle IX les relíquies del sant. L'autor, un monjo desconegut, revela en aquesta ‘Vita’, totes les seves altes capacitats d'escriptor i la seva profunda cultura, efectivament ell estimava la natura, coneixia el grec, li eren familiars Horaci i Ovidi, tan tanmateix sant Girolamo; els seus llibres preferits eren la Bíblia i Virgili. El bisbe sant Maglorio va néixer el 535 en la diòcesi de Vannes, al temps de papa s. Agapito, sota l'imperi de Justinià I, quan a Bretanya Armòrica regnava Hoel II. Segons la ‘Vita’ susdita, Maglorio era cosí de s. Sansone († 565) i de s. Macuto († 640) i va créixer, segons els costums del temps, al col·legi de s. Iltudo († 540), en el seu monestir de Llantwit a Gal·les, juntament amb Sansone el seu contemporani; després d'una permanenza en família, va seguir el cosí en el monestir de s. Peirio en una illa prop de Llantwit. Quan després de la mort de s.
Peirio, Sansone li va succeir com a abat, això va ordenar diaca el cosí Maglorio, que ho va acompanyar quan es va embarcar per Armòrica a Bretanya, predicant junts a les regions costaneres; quan Sansone va fundar alguns monestirs pels seus deixebles, Maglorio va esdevenir abat d'un d'aquests en les rodalies de Dol, després va esdevenir capellà i per fi bisbe. A aproximadament 70 anys, va ser successor de Sansone, bisbe-abat com ell d'una diòcesi mal definida, ja ancià i desitjós de viure en solitud, Maglorio va confiar la diòcesi al monjo Budoco i es va retirar a l'illa de Serk, illa normanda, avui anglesa prop de Guernesey, offertagli de Loiescon, comte de les Illes de la Màniga, on és situada. Però també aquí Maglorio no va trobar la solitud buscada, perquè al voltant d'ell es van adunar altres deixebles, per què va fundar sobre l'illa un monestir amb 62 monjos. En canvi Maglorio va viure una vida de penitent, dejuni absolut el dimecres i el divendres, menjar reduït al mínim en els altres dies i només alguns petits peixos en les grans solemnitats per complaure els seus deixebles. Maglorio va morir després de la llarga fam del 586; de què també la comunitat monàstica de Serk en va patir les conseqüències i els monjos es dispersero dos a dos a Irlanda i a Gal·les. Però aquesta col·locació de la data de la mort és incerta; el Martirologio Romano la posa al 24 d'octubre del 605 ca., així doncs algun decenni després de l'inici de la fam; a més s.
Maglorio és considerat també bisbe de Dol, ministeri dut a terme abans de retirar-se a Serk. Cert, aquestes incerteses van enquadrades en el context històric dels anomenats bisbes cèltics itinerants, que en els segles V-VI-VII, van caracteritzar l'evangelització de les dues regions costaneres sobre la Màniga, que era creuada contínuament pels missioners en un intercanvi freqüent d'obres i d'homes, portadors de l'Evangeli i fundadors d'esglésies i monestirs, sigui a Bretanya (França) sigui a Gal·les (Gran Bretanya), sigui a Irlanda; i les Illes Normandes del Canal de la Màniga, van ser etapes privilegiades de tal evangelització i sovint seu d'ermites. En el 850 els monjos de Lehon, es van apropiar literalment de les relíquies del sant bisbe-abat i de Serk les van transferir a Lehon, construint una església per custodiar-les; l'anomenat robatori va ser perpetrat, perquè el rei d'Armòrica (antic nom de Bretanya) Nominoè, els oferia de les terres, a condició que posseïssin de les relíquies. Per temor de les invasions Normandes, en el segle X les relíquies van ser transferides a París i deposades en la capella del Palau reial, després de tal trasllat, el culte per s. Maglorio va conèixer una nova difusió; és sant patró de diversos països francesos que ho celebren localment el 25 d'octubre, mentre l'actualitzada edició del Martirologio Romano ho reporta el 24 d'octubre. En les obres d'art que ho representen és pintat genèricament com a pelegrí o ermità; en l'església del convent camaldolese de Faenza, és representat en un quadre del pintor romà Antonio Mancini (1852-1930).
Autor: Antonio Borrelli
Font: santiebeati.it