Qui va ser
Sec. III En el mosaic de l'absis de la cèlebre església florentina que porta el seu nom, el protomartire Miniato és representat com a rei, mentre la tradició ho reté un soldat. Una llegenda ho identifica, efectivament, amb un cap coronat armènia de pas a ciutat al voltant del 250, durant la persecució de Decio. Es va rebutjar de venerar els dèi pagans i va ser posat a mort. Després de molts suplicis, la narració vol que agafés en mà el cap mozzata i es portés sobre el «mons florentinus». Això potser per justificar l'edificació del temple sobre un turó fora de ciutat, mentre el martiri hauria passat en l'amfiteatre. Avui es reté fosses un florentí, potser d'humils orígens, assassinat als voltants d'un meandre de l'Arno, dita «gorgo», on els florentins han venerat llargament una Creu del gorgo. (Passar)
En els voltants de Florència, hi ha una localitat que tots els turistes i els enamorats de les coses boniques coneixen i estimen. Quantes milers de persones han contemplat, del spalto de San Miniato, la posta del sol sobre la ciutat del Giglio, amb els colors que s'encenen, sfumano i moren; i la ratlla lluminosa del riu que riverbera la plata, l'or o el foc del cel occidental? Pocs potser, en aquell escenari de bellesa, es pregunten qui sigui el Sant de què l'Església agafa nom i que és, en un cert sentit, origen i causa d'aquesta excepcional expressió d'harmonia. Però, almenys a Florència, tots coneixen la història, o millor la llegenda, de San Miniato, primer Màrtir florentí. Miniato, segons la llegenda, hauria estat un Rei armeni, de pas de Florència, durant la persecució de Decio, és a dir el 250. Va rebutjar el sacrifici als déus. La llegenda escrita de seguida després del Mil, recorda nombrosos turmenti als quals va ser inútilment sotmès: va sortir il·lès d'un forn arroventato; es va alliberar miraculosament de les soques que ho planxaven sobre el poltre; va fer stramazzare un lleó, amb un signe de Creu, en l'amfiteatre que sorgia fora de la ciutat, cap a llevant, i de què es reconeix encara el ricurvo perímetre. Finalment va ser decapitat. Però també amb el cap mozza, la llegenda no va abandonar el primer Màrtir florentí. Efectivament, l'església a ell dedicada, i així doncs la seva sepultura, sorgia sobre el turó, a una certa distància de la ciutat. Calia per tant justificar aquella inusual i boniquíssima ubicació del Santuari dedicat al Màrtir soldat. Es va dir per consegüent que després de la decapitació, Miniato es rialzasse, i, aferrada el propi cap en mà, es donés a córrer cap al que era anomenat mons fiorentinus, el Mont de Florència, folto d'oliveres i de lauri. Allà dalt va jeure, testificant clarament la seva voluntat de ser-vos sepolto i honrat. Al lloc de la llegenda, avui la història suposa que Miniato hagi estat un autèntic florentí, potser de baixa condició i que el seu martiri passés, no en l'amfiteatre però on l'Arno feia una ansa, dita " gorgo ". Des de fa temps immemorial, els Florentins veneraven una Creu, anomenada la Creu al Gorgo quin - molt probablement - signava el lloc on el primer Màrtir florentí va testificar amb la sang la pròpia fe. Entrant en l'església de Sant Miniato i pujant sobre l'alt presbiteri, es pot veure, en el mosaic de l'absis, el Màrtir florentí representat, juntament amb la Verge, al costat del Crist, jutge i Sobirà. Ell no hi apareix tanmateix amb els atributs de soldat, però amb els de Re, deguts a una altra, fantasiosa tradició, que feia de San Miniato un Rei armeni. En realitat no se sap, ni potser es podrà mai saber amb seguretat, qui fos el Sant que va donar el nom a l'Església dels mons florentinus, i si hagi existit de veritat un Màrtir florentí de nom Miniato. Pot donar-se que en l'església, sorgida no lluny del carrer per Roma, pel servei dels fidels i dels pelegrins, fossin posades algunes relíquies d'un Sant de llunyans països, probablement egipci, bastant conegut en aquells temps. Més tard, perdut el record d'això, va agafar forma en la fantasia dels devots la figura de #un San Miniato, soldat i Màrtir florentí, que el seu culte es va enriquir de particulars sempre nous, com s'enriquia, sobre l'amb el toscà, la basílica a ell dedicada. I aquesta, més que aureola de glòria per un Sant, pot dir-se expressió de la fe d'un enter poble, sensible a la bellesa i a la santedat.
Font: santiebeati.it