Qui va ser
IV segle Nabore i Felice eren dos soldats d'origen nord-africà, arribats a Milà en el segle IV per servir en l'exèrcit de Massimiano. Van esdevenir cristians i, a Lodi Vecchio (Laus Pompeia), van ser executats per haver desertat. Es tractava en realitat d'un «epurazione» dels cristians dels rangs militars. Els cossos van ser portats en la basílica milanesa dita «naboriana». El seu culte xano-xano va decaure, i amb aquest l'església, fins a què en el segle XIII els franciscans no van revifar tutt'i dos. El 1799 els màrtirs van ser traslati en la basílica de Santa Ambrogio. Però els busts amb els cranis sparirono i van ser retrobats 160 anys després prop d'un antiquari belga.
Etimologia: Feliç = content, del llatí Emblema: Palma Martirologio Romano: A Milà, sants Nábore i Felice, martiris, que, soldats procedents de Mauritània, en l'actual Algèria, es narra que hagin patit a Lodi el martiri durant les persecucions i hagin estat després sepolti a Milà.
Sants NABORE i FELICE, màrtirs S. Ambrogio bisbe de Milà és l'autor de l'himne Victor Nabor, Felix piadosos que ha esdevingut el fonament històric de la figura dels tres màrtirs Vittore, Nabore i Felice. Sí els màrtirs segons Ambrogio són tres, però Vittore és celebrat tot sol el 8 de maig, mentre Nabore i Felice el 12 de juliol; la divisió del culte, segons una llegenda vinguda després de l'edat ambrosiana, ha estat determinada per la diversa col·locació dels sepulcres, a més de de la data, Vittore a Milà, els altres dos a Lodi. Aquests eren soldats d'origen nord-africà (Mauri genus), vinguts a Milà per servir en l'exèrcit de Massimiano (governador de les regions nord-occidentals), aquí van esdevenir cristians. El 303 la persecució contra els cristians era ja de fet esclatada a Orient, sobretot contra aquells pertanyents a la força militar; també Massimiano, seguint la invitació dels governadors orientals, va donar orde d'efectuar les depuracions en el seu exèrcit. Els tres soldats van desertar i així doncs processats i condemnats a mort, però la sentència no va ser executada a Milà, però van ser transferits a Lodi Vecchio (Laus Pompeia) i aquí executats mitjançant decapitació, per donar un monito a la florescent comunitat cristiana del lloc. Se suposa que després del 311 els cossos dels tres màrtirs van venir traslati a Milà i deposats separatamente en dues basíliques cimiteriali: Vittore en la que després hauria estat incorporada en S. Ambrogio; Nabore i Felice en aquella dita després “Naboriana”. En el reconeixement dels cossos dels sants Gervasio i Protasio del 386, s'explica que aquests eren en la basílica en què Nabore i Felice gaudien de gran culte popular, culte que va ser tributat pels milanesos fins a tot el segle IV, després amb el progressar del culte dels ‘milanesos’ sants Protasio i Gervasio, la devoció cap a Nabore i Felice, va patir un alleujament per tot l'Alta Edat mitjana. Després del 1249, la vetusta i cadente basilichetta ‘naboriana’ va ser confiada als franciscans, els quals la van renovar completament, riproponendo el culte dels màrtirs aquí sepolti, efectivament els estatuts milanesos del 1396, van establir que el 12 de juliol fos festa de precepte per la ciutat, precepte que Carles V va abolir el 1537. El 1258 els dos màrtirs van venir traslati en la nova església, el 1472 hi va haver una diversa posició dels cossos col·locats juntament amb el nou altar, en aquesta ocasió els dos cranis van estar dividits per la resta de les relíquies i llocs en appositi reliquiaris de plata a forma de bust, exposats després, com a malucs en els segles següents, solemnement en les festes principals sobre l'altar major. El 22 de gener de 1799, les relíquies van ser traslate en S. Ambrogio, perquè l'antiga basílica paleocristiana va ser suprimida, en aquell període van desaparèixer els dos busts amb els cranis, que han estat després retrobats només 160 anys després que prop d'un antiquari de Namur a Bèlgica, cabals de les relíquies. L'aleshores arquebisbe de Milà cardenal Montini, futur papa Pau VI, en va disposar la tornada amb solemnes onoranze, abans a Milà i després a Lodi Vecchio; el culte encara una vegada s'és rinverdito; els sants són representats habitualment amb la cuirassa de soldats i la palma del martiri, en diversos llocs sagrats de la diòcesi ambrosiana.
Font: santiebeati.it