Qui va ser
Segons la tradició camoglina, Prospero va fugir d'Espanya el 409 a l'arribada dels Vàndals i carrer mar va assolir Ligúria. Un dia el «sant pelegrí», anant pel carrer romà que creuava la muntanya de Capodimonte prop de Portofino, fart pel viatge, es sedette per descansar-se; va recolzar la galta sobre una pedra, que va esdevenir de seguida tova, i va morir. Les campanes de les esglésies de la zona van sonar espontàniament i tots van acudir per veure què era succeït. Trobat el sant esanime, de seguida va començar una contesa per la determinació del lloc de sepultura; es va decidir al final de confiar el cos del bisbe a un asinello, el qual ho va portar a Camogli, si encara avui, barrejat a relíquies d'altres màrtirs, és venerat en l'església parroquial com compatrono de la ciutat. La pedra, sobre què Prospero va descansar i va morir, va conservar l'empremta de la galta i es troba en l'esglesiola construïda en honor del sant en el lloc de la mort.
A respatller d'aquesta tradició, que presenta alguns elements manifestament llegendaris, és portada la testimoni de l'historiador Agostino Schiaffino (mort el 1649; els seus Annals Eclesiàstics han quedat mss.), el qual afirma de tramandare una tradició antiga, sense dir si l'ha après en documents escrits: ell va ser després seguit per tactes els escriptors locals.
Més prop de nosaltres, el conegut arqueòleg tarragonese Juan Serra-Vilarò, profugo a Itàlia durant la guerra civil espanyola, va temptar una reconstrucció de la tradició en base a documents literaris, hagiogràfics i litúrgics. Segons aquest, el 711, davant de la invasió àrab, el bisbe de Tarragona Prospero va fugir amb alguns clergues de la seva catedral; entre aquests hi havia els presbiteris Giustino i Procopio, els diaques Marcials, Pantaleone i Giorgio. Va portar amb si les relíquies del seu gran predecessor sant Fructuós i dels seus companys màrtirs i els llibres litúrgics de la catedral, entre els quals un Orazionale gòtic, que es troba avui a Verona, jutjat d'origen tarragonese i que porta algunes anotacions marginals de gran valor històric. El grup dels fuggiaschi va abordar en un primer moment a Càller a Sardenya, però, trobant el lloc infido, es va dirigir cap a la costa lígur. Del bisbe de Gènova van tenir una concessió territorial en la badia de Capodimonte, si va sorgir una església en honor de sant Fructuós, el primer nucli de la que de seguida hauria esdevingut la cèlebre abadia benedictina i lloc de sepultura per la Dòrica (efectivament les primeres vestigia de tal església sobresurten al segle VIII). Quivi van rebre sepultura tots els companys de Prospero, els quals de seguida, vaig confondre amb els companys de sant Fructuós, van ser venerats com a màrtirs.
La presència de les relíquies de Prospero a Camogli és explicada així: el bisbe s'hauria empès fins a la França meridional per tenir notícies de les invasions àrabs i sobre el carrer de la tornada, a Camogli, hauria mort per la fatica del viatge, el 25 de juny. Segons la Serra-Vilarò el Prospero de Camogli és d'identificar-se amb allò venerat a Reggio de l'Emília: la part de relíquies de Prospero que es troba actualment a la ciutat emiliana hauria estat traslata de Camogli per intervenció del rei longobard Liutprando. La reconstrucció de la Serra-Vilarò va ser acollida amb discordants judicis. B. de Gaiffier, fent eco a quant ja dicto sobre l'argument de Pio Franchi de’ Cavallers, va opinar que aquesta contingués ben pocs elements attendibili a motiu de la fragilitat dels documents sobre què es basa: va trobar, per exemple, en el text de la traslazione de les relíquies de sant Fructuós, operada per Prospero i companys, un sorprenent paral·lelisme amb aquell relatiu a la traslazione de sant Jaume a Compostella i va posar fins i tot en dubte que el Prospero de Camogli fosses un bisbe espanyol.
A Ligúria en canvi les opinions de la Serra-Vilarò han estat substancialment acceptades, sigui també amb alguna reserva. Segons el Formentini, l'origen del culte del sant a Camogli és d'investigar-se en un desplaçament de relíquies posteriors a la seva mort; la hipòtesi després de la traslazione de les restes de Prospero a Reggio de l'Emília poc temps després de la mort és de descartar-se: és en canvi de posar-se en relació amb la de l'ermità sant Venerio, que va ser traslato tanmateix a Reggio de l'Emília entre el segle IX i el X, als temps en què la costa lígur era flagel·lada per les incursions sarraïnes.
El 4 de maig de 1854 Pius IX va aprovar el culte públic tributat ab immemorials a Prospero en l'església parroquial de Camogli, concedint de celebrar-ne la festa el 2 de setembre amb Oficina i Messa propis.
Autor: Rodolfo Toso de Arenzano
Font:
Font: santiebeati.it